FINS A LA Lluna I MÉS ENLLÀ

El llançament el 1957 del primer satèl·lit artificial, l’Sputnik 1, per part de la Unió Soviètica va accelerar la cursa espacial dels Estats Units, que el van interpretar com una amenaça, i es va concretar en la creació de la NASA, que va desenvolupar diversos programes espacials –com el Mercury i el Gemini– amb l’objectiu de posar un peu a la Lluna abans del 1970, un compromís adquirit pel president John Fitzgerald Kennedy. Estava en joc el prestigi dels Estats Units, sobretot des que la Unió Soviètica va posar en òrbita l’abril del 1961 Iuri Gagarin, el primer home a viatjar a l’espai.

La missió lunar Apol·lo 11 va ser la primera a posar una persona a la superfície de la Lluna. Els sis primers vols del programa Apol·lo eren llançaments de prova no tripulats i l’Apol·lo 11 va ser la cinquena missió tripulada del programa Apol·lo. Tot i la seva forta càrrega simbòlica, tenia un abast científic limitat. Els astronautes van recollir roques lunars, van muntar un panell reflector per mesurar la distància exacta entre la Terra i la Lluna i hi van deixar un sismògraf per mesurar possibles moviments sísmics. L’emblema de la missió era una àguila amb el cap blanc, l’au nacional dels Estats Units, i una branca d’olivera a les urpes. Aquest és el nom que també es va adoptar per al mòdul lunar, Eagle. Armstrong, a qui no agradaven els protagonismes, va decidir que l’emblema no inclogués el nom de la tripulació, només el de la missió.

La tripulació de l’Apol·lo 11 la formaven el comandant de la missió, Neil Armstrong, de 38 anys –civil, tot i que veterà de la Guerra de Corea–, i dos pilots militars, Edwin ‘Buzz’ Aldrin, de 39 anys i pilot de la missió lunar, i Michael Collins, de 38 i pilot del mòdul de comandament. Els tres havien sigut la tripulació de reserva de l’Apol·lo 8. Tenien personalitats molt diferents. Armstrong era força reservat i defugia el paper de protagonista, i segons el divulgador científic i expert en temes de l’espai Rafael Clemente estava més interessat en els aspectes tècnics del viatge que en la seva transcendència històrica, tot i que va deixar anar una frase per a la posteritat: “És un petit pas per a un home però un gran salt per a la humanitat”. Doctorat pel MIT, Aldrin tenia mentalitat analítica i científica i, molt a desgrat seu, li va tocar ser el segon home a deixar la petjada sobre la Lluna. Es va recuperar d’una depressió i de problemes amb l’alcohol. Michael Collins, que va ser l’únic que no va caminar sobre la superfície lunar perquè es va quedar al mòdul de comandament, orbitant la Lluna, va ser a qui menys atenció van prestar els mitjans de comunicació.

2 hores i 17 minuts, és a dir, 137 minuts: aquest és el temps que Neil Armstrong va estar sobre la Lluna. Buzz Aldrin, el segon home a trepitjar-la, s’hi va estar 1 hora i 49 minuts. El rècord el té Eugene Cernan, astronauta de l’última missió lunar, l’Apol·lo 17, que s’hi va estar 22 hores i 4 minuts. Quan el mòdul lunar de l’Apol·lo 11 va aterrar a la Lluna sobre la plana coneguda com a Mare Tranquillitatis (Mar de la Tranquil·litat), el dia començava a clarejar. El comandant Neil Armstrong va prendre el control manual del mòdul lunar quan era a uns 1.500 metres sobre la Lluna, ja que la zona cap on es dirigia l’Eagle estava plena de roques i pedres. “Aquí Tranquility Base. L’Eagle ha aterrat”, va dir Armstrong per ràdio. A la Terra, al centre de control de Cap Canaveral, aquestes paraules van trencar la tensió del moment.

L’arribada de l’home a la Lluna es pot considerar el primer espectacle global i va congregar a tot el món 530 milions d’espectadors davant de la televisió per veure un borrós Neil Armstrong en blanc i negre posant un peu sobre la Lluna. Va ser l’audiència televisiva més important aconseguida fins llavors, amb un cost d’11 milions de dòlars i la participació d’un miler de persones en la producció. Als Estats Units el passeig lunar va atraure 125 milions d’espectadors, gairebé el doble del que s’havia previst inicialment. A part de la càmera de 70 mm que portaven els astronautes, van col·locar una càmera de vídeo en un trípode a uns 9 metres del mòdul lunar perquè quedessin registrats tots els seus moviments. Les fotografies obtingudes a la Lluna van omplir pàgines de diaris i revistes i van mostrar per primer cop com era la superfície del nostre satèl·lit. Les narracions dels periodistes també van passar a la història. El llegendari periodista de la CBS Walter Cronkite va retransmetre l’esdeveniment durant 17 hores amb l’astronauta Walter Schirra.

A la primera fotografia obtinguda després de trepitjar la Lluna hi apareix una bossa d’escombraries que Armstrong va baixar del mòdul lunar. Però potser les fotos més conegudes són les de la petjada de l’home a la Lluna, la d’Aldrin de cara amb Armstrong reflectit al visor del casc i la de la bandera nord-americana clavada sobre la superfície lunar. La bandera que va portar l’Apol·lo 11 era un model comercial de niló i la NASA no va divulgar mai el nom del fabricant. Només el preu: cinc dòlars i mig. Tots els vols posteriors van deixar a la Lluna la bandera dels Estats Units, però donades les condicions extremes del nostre satèl·lit potser més d’una ja s’ha desintegrat. A la majoria de fotos a la Lluna hi surt Aldrin, ja que és Armstrong qui manipula més estona l’única càmera fotogràfica de què disposen (a dins del mòdul lunar en tenien una de cinematogràfica) i no hi ha fotos bones d’Armstrong a la Lluna, excepte una on se’l veu al costat de l’Eagle.

Durant la seva passejada lunar, Armstrong i Aldrin van recollir 22 quilos de roques i pols lunar. Al voltant de 150 mostres es van enviar a laboratoris i universitats de tot el món perquè les analitzessin, i el material sobrant l’havien de retornar. Tot el material lunar que els astronautes de l’Apol·lo van portar a la Terra té categoria de tresor nacional dels Estats Units. Algunes mostres són en museus i altres es van regalar a governs de diferents països. En el cas d’Espanya, Rafael Clemente explica al seu llibre ‘Un pequeño paso para [un] hombre’ que Franco ho va considerar un regal personal i la mostra va passar als seus hereus. El Museu Naval de Madrid conserva una segona mostra provinent de l’Apol·lo 17.

L’Apol·lo 11 i Neil Armstrong van ser els primers a trepitjar la Lluna, però no els únics. Després de la primera missió lunar van venir-ne sis més. Entre el 1969 i el 1972, sis naus Apol·lo van allunar en diferents parts de la Lluna. L’Apol·lo 17 va ser l’última missió del programa Apol·lo de la NASA i l’últim cop que l’home va caminar a la Lluna. A més, va batre diferents rècords: el de permanència sobre la Lluna, el de distància recorreguda i el del pes de les mostres lunars portades de retorn.

Un total de 24 persones han volat de la Terra a la Lluna i tres hi han anat dos cops, però només 12 han caminat sobre la superfície lunar. Sobreviuen menys de la meitat. Va ser possible gràcies a un equip ingent de professionals, entre els quals volem destacar figures més desconegudes com la de Margaret Hamilton, que va liderar l’equip de programadors del MIT que va programar el software de l’Apol·lo, o Katherine Johnson, que va calcular el moment precís en què la sonda havia d’abandonar la superfície lunar per arribar a temps d’enganxar-se al mòdul de servei.

El coet Saturn V era un gegant imponent. Feia més de 110 metres d’alçària, equivalent a un edifici de 36 pisos, i constava de tres etapes amb els motors i combustible que s’anaven desprenent a mesura que s’anaven completant les diferents etapes del viatge. A la part superior hi anava la nau Apol·lo 11, amb el mòdul lunar, que serà el que aterrarà a la Lluna.

A l’enlairar-se, el Saturn V pesava gairebé 3.000 tones i podia enviar 43 tones a la Lluna. En la seva primera etapa anava propulsat per cinc motors Rocketdyne F-1, que desenvolupaven uns 60 gigawatts –més que tota la potència elèctrica instal·lada llavors a Espanya–, i cada motor cremava gairebé quatre tones de propergol per segon. Les bombes que l’alimentaven podien buidar una piscina olímpica en menys de tres minuts, segons explica Rafael Clemente a ‘Un pequeño paso para [un] hombre’.

El soroll de l’enlairament del Saturn V, uns 220 decibels, només estava per sota del nivell d’una explosió nuclear. A cent metres de distància l’onada de pressió podia fer miques un edifici i hauria matat qualsevol espectador imprudent. La NASA situava els seients dels convidats en una tribuna a cinc quilòmetres de distància. En el moment de l’enlairament s’encenia una flama a la base del coet i l’estrèpit que feia els arribava quinze segons després, quan el coet ja havia sobrepassat la torre d’enlairament.

Un cop assolida la missió lunar, el Saturn V es va quedar obsolet. L’últim va volar el 1973 per posar en òrbita l’estació orbital Skylab, i des de llavors va deixar de fabricar-se. Cadascun costava una mica més de 1.000 milions de dòlars de l’època, entre set i vuit cops més en l’actualitat. En total van volar tretze coets Saturn V. Tot i que, per sort, no es va haver de lamentar cap tragèdia, el Saturn V tenia un dispositiu de destrucció per evitar que caigués en zones habitades. Eren unes càrregues explosives distribuïdes al llarg de les seves tres etapes.

La nau Apol·lo 11 es composava de tres mòduls separats: el mòdul de comandament (el Columbia), el mòdul de servei i el mòdul lunar (batejat com a Eagle). El mòdul de comandament tenia capacitat per a tres astronautes i era l’única part de la nau que tornaria a la Lluna. El mòdul de servei contenia els sistemes de propulsió, el combustible i els subministraments. El mòdul lunar, l’Eagle, estava dissenyat per aterrar a la Lluna amb dos astronautes i garantir l’enlairament.

El mòdul de comandament de l’Apol·lo era molt més ampli que els seus antecessors Mercury i Gemini. L’espai habitable era de 6 metres cúbics, l’equivalent a una habitació petita o a un turisme. Durant l’enlairament, els astronautes ocupaven tres seients, un al costat de l’altre, que podien plegar-se per deixar més espai lliure. Hi havia el panell de control d’instruments, el sistema de navegació, etc. En total, gairebé 500 interruptors, dues dotzenes d’instruments i un centenar de llums i indicadors diversos. 

El vestit espacial dels astronautes estava dissenyat per protegir-los de temperatures extremes però també contra possibles impactes de micrometeorits, alguns dels quals viatgen a velocitats de fins a 27.000 quilòmetres per hora. L’EMU (Extravehicular Mobility Unit) pesava 80 kg –incloent-hi la motxilla de suport vital–, tenia 8 centímetres de gruix i 11 capes de materials. Ni en aquest primer viatge a la Lluna ni en els següents els astronautes van poder-se ajupir, per evitar que el pes de les motxilles els fes perdre l’equilibri, i van utilitzar eines amb mànecs llargs per recollir les mostres de la superfície lunar. En missions posteriors, els astronautes es desplaçarien amb un vehicle. El juliol del 1971 la missió Apol·lo 15 va transportar el primer cotxe que va circular per la Lluna: el Lunar Roving Vehicle (LRV), conegut com a Rover.

Els primers astronautes utilitzaven llapis per escriure, però això tenia inconvenients perquè el grafit és inflamable i bon conductor elèctric. Un fabricant d’equips d’escriptura va patentar un bolígraf capaç d’escriure cap per avall. El truc era un cartutx de tinta pressuritzat amb nitrogen i tinta en gel. Quan van sortir al mercat, la NASA en va comprar uns centenars de bolígrafs a un preu de quatre dòlars. Continuen al mercat, però el preu s’ha multiplicat per deu

Tot i que la cuina espacial en l’època dels Apol·lo havia millorat força respecte a la dels primers astronautes, els aliments havien de ser sempre liofilitzats, deshidratats o a trossets. Els astronautes dels Apol·lo podien triar entre 70 plats, però el rebost del mòdul lunar només disposava de dos menús. Un a base de daus de cansalada, préssec, galetes de sucre, suc i cafè i un altre amb estofat de bou, sopa de pollastre, pastís de dàtils i suc. També tenien fruits secs, pa, gall dindi i barretes de caramel. Tots els aliments es podien conservar sense refrigerar i no s’havien d’escalfar, ja que no hi havia ni cuina ni nevera. Les galetes i el pa havien sigut tractats prèviament per evitar que les molles sortissin flotant. Però cap d’aquests aliments formaven part del primer àpat a la Lluna. Segons explica Rafael Clemente, el primer que van menjar els astronautes va ser hòstia consagrada i vi, ja que Buzz Aldrin, que era presbiterià, va fer una cerimònia eucarística abans del desembarcament. La NASA, per evitar-se problemes, no ho va publicitar. Per hidratar-se, els astronautes bevien aigua que obtenien com a subproducte de les piles de combustible del mòdul de servei, i la nau disposava d’un dispensador per a aigua freda i un altre per a aigua calenta. Els astronautes no es van queixar del gust sinó de les bombolles de gas que tenia, que els provocava molèsties gàstriques.

Fer les necessitats fisiològiques a la Lluna no va ser mai fàcil ni còmode. Els sòlids s’emmagatzemaven a bord i l’orina es descarregava a l’espai, on es vaporitzava a l’instant. Les femtes es recollien en unes bosses de plàstic que se subjectaven a les natges amb un adhesiu. Però a vegades fallava i part del material s’escapava i flotava per la cabina. Quan havien fet les seves necessitats, els astronautes havien d’introduir a la bossa de les femtes una pastilla germicida (per impedir la fermentació i l’emissió de gasos) i guardar-ho en un compartiment especial que es tancava hermèticament. Les bosses es quedaven a bord del mòdul de comandament fins a la tornada a la Terra. Per minimitzar el problema, als astronautes se’ls donaven laxants abans de l’enlairament, dietes baixes en residus i medicació que reduïa el moviment intestinal. En tot cas, els primers astronautes que van anar a la Lluna es van estar almenys 8 dies, 3 hores, 18 minuts i 35 segons –el temps que van estar a l’espai– sense anar al lavabo. L’ús d’un inodor més o menys convencional a l’espai no arribaria fins molts anys després

Si fer les necessitats no era fàcil, dormir tampoc ho era. Al mòdul de comandament hi havia tres sacs de dormir que es podien desplegar sota els seients, mentre que en el mòdul lunar Aldrin va dormir a terra i Armstrong ho va fer assegut sobre la tapa del motor. En posteriors vols lunars, els astronautes tindrien hamaques per dormir. En les primeres tres visites a la Lluna, els astronautes van dormir vestits amb els seus escafandres com a precaució davant una possible descompressió. Armstrong i Aldrin van dormir abans d’emprendre el vol de tornada per acoplar-se al Columbia, on els esperava Collins. Tenien per davant un llarg viatge de retorn a la Terra.

El 24 de juliol del 1969, l’Apol·lo 11, amb els tres tripulants a dins, queia en aigües del Pacífic. La missió s’havia completat amb èxit. Per precaució, la NASA va establir una estricta quarantena als astronautes per assegurar-se que no portaven cap germen, una mesura que es va deixar d’aplicar a partir de l’Apol·lo 15, quan va quedar clar que no hi havia risc. Un cop superades les proves mèdiques, Armstrong, Collins i Aldrin van ser rebuts com a herois nacionals. Les missions Apol·lo van continuar fins que el president Nixon va anul·lar la que havia de ser la número 20 i després la 18 i la 19. L’aventura lunar va costar aproximadament 24.000 milions de dòlars del 1972, uns 105.700 milions d’euros actuals.

L’anomenem simplement la Lluna perquè la gent no sabia que hi havia més llunes fins que Galileo Galilei va descobrir amb un telescopi construït per ell mateix quatre llunes orbitant al voltant de Júpiter l’any 1610. La nostra Lluna és la cinquena més gran de les aproximadament 190 llunes que orbiten en el nostre sistema solar.

La Lluna està més lluny de la Terra del que sembla. La distància mitjana és de 384.400 quilòmetres, cosa que significa que entre la Terra i la Lluna hi podrien cabre 30 planetes de la mida de la Terra.

La distància entre la Terra i la Lluna varia així com també la velocitat en l’òrbita. La Terra i la Lluna s’allunyen lentament a una velocitat de 3,8 cm per any i la Lluna completa al seva òrbita al voltant de la Terra en 27,32 dies.

La temperatura màxima de la Lluna és aproximadament de 122,7 graus centígrads i la mínima és de -173 graus centígrads. Però s'han arribat a registrar mínimes absolutes de -240 ºC en alguns cràters polars.

La Lluna és 3,7 vegades més petita que la Terra en diàmetre i 81 cops inferior en massa. Si la Terra fos una pilota de bàsquet, la Lluna seria com una pilota de tenis. A la Lluna, a més, tot pesa sis cops menys perquè la gravetat és més baixa. I com que no hi ha atmosfera, no hi ha resistència a l’aire, com va comprovar un dels astronautes de l’Apol·lo 15 en un experiment amb una ploma i un martell –que van caure al mateix temps tot i el diferent pes– amb què van homenatjar Galileu, unint així passat i present de l’exploració lunar. El futur està per veure. Cinquanta anys després, la mirada torna a estar posada a la Lluna i els EUA i la Xina competeixen per ser els primers a tornar a posar un home –i una dona– sobre la superfície lunar.