Quadrigues, gladiadors i actors a Tàrraco

Dissenyada a imatge de Roma, Tàrraco va tenir el privilegi de comptar amb els tres edificis d’espectacles principals de l’època romana: teatre, circ i amfiteatre. El teatre va ser el primer a construir-se, entre el fòrum local (Fòrum de la Colònia) i el port, una de les zones de la ciutat més actives. Es va construir a inicis del segle I dC, i, tot i que va patir una important destrucció i va restar amagat als ciutadans durant molts segles, avui és un element imprescindible per entendre una de les zones més dinàmiques de la ciutat: el port i el seu barri portuari. 

Com explica Josep Anton Remolà, conservador de col·leccions i recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), "en el conjunt de Tàrraco el teatre té una importància singular des de molts punts de vista, ja que era un edifici lúdic, d’espectacles, però, sobretot, d’autorepresentació política. L’estat romà manifestava el seu domini a través de cerimonials on feia comunió amb el poble. Tot començava amb discursos i desfilades que es feien a la plaça del Fòrum de la Colònia i, un cop acabats, els dirigents i el públic anaven al teatre, on continuava aquesta manifestació de poder romà. Hem de veure aquests edificis no només com un lloc de gaudi sinó també com un espai de comunicació entre el poder i la societat tarragonina".

El teatre de Tàrraco era un edifici semicircular que aprofitava el pendent natural del terreny per recolzar part de la grada. Tenia tres nivells diferenciats i podia acollir 6.000 espectadors, tot i que Remolà reconeix que avui "cal fer un exercici d’imaginació considerable per dibuixar com era, ja que del que era l’edifici teatral amb prou feines queden sis fileres de graderia, l’orquestra i la meitat dels fonaments de l’escena. Ha tingut molt mala sort, aquest monument. A principis del segle XIX estava intacte, perquè estava lluny de la ciutat del moment, però després, cap a finals del XIX, en estar en un lloc estratègic, punt de connexió del port amb la ciutat, va ser dinamitat per construir-hi una fàbrica. El tractament museogràfic que se’n va fer intenta ajudar el visitant a imaginar-se tot allò que falta, especialment la graderia". Parlem, doncs, d’un espai essencial per a la propaganda política i religiosa, propaganda que es reforçava amb la decoració del gran mur que hi havia darrere de l’escenari i un conjunt d’escultures que representaven l’emperador i la seva família, les quals recordaven als espectadors qui tenia el poder de l’Estat i quins eren els models a seguir.

SABIES QUE...

Cada any, els nous càrrecs municipals de la ciutat estaven obligats a pagar de la seva butxaca diversos dies d’espectacles teatrals, que es podien substituir o complementar per altres espectacles al circ o l’amfiteatre

La grada era, també, un reflex de les divisions socials, de manera que els espectadors seien seguint un ordre rigorós. Les elits ocupaven la part més baixa i més propera a l’espectacle, mentre que les files superiors estaven destinades als més pobres i als esclaus. Pel que fa als espectacles que s’hi feien, eren gratuïts i estaven lligats a festivitats religioses. S’hi podien veure comèdies i tragèdies, però també altres gèneres com la pantomima, en què els actors s’expressaven només amb el gest, i la dansa, o les atel·lanes, que representaven situacions d’argument molt més popular.

El circ

El segon gran recinte d’espectacles de la Tàrraco romana va ser el circ, sense cap mena dubte l'espectacle de masses més popular al món romà. En aquest recinte es disputaven les curses de carros, tirats generalment per dos o quatre cavalls (bigues o quadrigues). Es va construir a finals del segle I dC, durant el regnat de Domicià, i formava part del gran complex monumental provincial, del qual n’ocupava la terrassa inferior. Tenia unes dimensions aproximades de 325 metres de llargada i una amplada d'entre 100 i 115 metres. La graderia estava separada de l'arena (l'espai on es desenvolupava l'espectacle) per un mur de més de 2 metres d'alçada –el podi– que tenia la funció de protegir els espectadors si es produïa algun accident. 

Respecte a la singularitat del circ de Tàrraco, el director del Museu d’Història de Tarragona, Cristòfor Salom, apunta que "els circs romans normalment eren tan grans que no estaven dins de les ciutats, sinó fora muralla. El cas de Tàrraco és absolutament atípic perquè és a dins, en una ubicació que s’explica pel fet que forma part d’aquest conjunt de tres espais esglaonats: a dalt el culte, al mig la representació de les elits i a baix el circ, representant el poble en comunió amb el poder". En aquestes curses de carros hi competien quatre equips "i generaven les mateixes passions o més que les que avui pot generar el futbol –explica Salom–. S’hi vivia una gran rivalitat, i val a dir que, com que no són espectacles tan sanguinaris com les lluites de gladiadors, tenen pervivència des de l’antiguitat tardana. A més, servien com a vàlvula d’escapament social i no era estrany que el poble aprofités l’espai per mostrar desacord amb el poder".

Salom destaca que parlem d’un dels circs "més ben conservats d’Occident, perquè les seves estructures arquitectòniques han quedat fossilitzades dins la trama urbana actual". En aquest context pren tot el sentit la iniciativa Empremtes del passat, impulsada pel Museu d’Història, que dibuixa una ruta que et permet acostar-te a la història de Tarragona que s’amaga dins dels establiments comercials de la part antiga de la ciutat. A banda, del circ s’han conservat dues inscripcions de dos aurigues (corredors) que hi havien corregut. Cristòfor Salom explica que "una està conservada a Tarragona i és d’un jove que es deia Eutyches, reconegut campió de curses mort als 22 anys", i l’altra és una inscripció de Fuscus, que es conserva a la Gran Bretanya.

L’amfiteatre

L'amfiteatre va completar la trilogia d'edificis d'espectacles i la seva construcció va ser el resultat de la donació que va fer un flamen provincial (sacerdot imperial), de qui es desconeix el nom, però que se sap que va viure a principis del segle II dC. Parlem d’un edifici emblemàtic de planta el·líptica, que disposava de diversos espais com l’arena, on es desenvolupava l'espectacle, o els fossars, que tallaven l’arena. A banda, hi ha les graderies, que estaven dividides en tres sectors, i s'han localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a l’arena i una part molt petita de la façana.

En aquest cas, l'edifici estava situat fora del nucli urbà, en un emplaçament que no és casual, molt pròxim a la Via Augusta, i a prop de la platja, on es descarregaven els animals que havien de participar en els espectacles. Com explica Cristòfor Salom, "aquesta és una de les seves característiques més interessants, la seva ubicació al costat del mar, però en estreta relació urbanística amb el Fòrum Provincial, com també és interessant per la successió de diferents edificis vinculats a la seva història al llarg del temps". A l'amfiteatre s'hi organitzaven dos tipus d'activitats: les lluites de gladiadors (munera) i les lluites o caceres de feres (venationes), així com execucions públiques, entre les quals les dels primers màrtirs cristians. Salom apunta que "aquests espectacles comencen com un homenatge quan hi havia un difunt important, però més endavant es converteixen en un simple espectacle de masses".

L'edifici es va reformar l'any 221, durant el regnat d'Heliogàbal. En aquest moment, l’edifici "es remodela i es monumentalitza –explica el director del museu d’Història de Tarragona–. Es folren de marbre algunes parts i s'hi posa una gran inscripció que dona el tomb a tota l’arena i que està considerada la inscripció més llarga de tot l’imperi". Pocs anys més tard, en el context de la persecució de la religió cristiana, es jutgen i es condemnen a mort el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que van ser cremats vius a l’arena. Això va motivar que al segle VI s’hi construís d'una basílica de culte dedicada a aquests màrtirs. Ja durant el segle XII es va edificar l'església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la primitiva basílica paleocristiana, remodelacions que expliquen que l’amfiteatre patís una greu degradació, ja que es van desmuntar part de les estructures existents per aprofitar les pedres per construir les noves. Aquestes alteracions van fer que no es prengués consciència que l’edifici era un amfiteatre fins ben entrat el segle XX. Serà en aquest moment, als anys 70, quan es farà una actuació de restauració i reconstruirà part de la grada per augmentar la comprensió del conjunt.