Melilla:
la porta
del darrere
d'Europa

Testimonis dels joves subsaharians que
salten la tanca somiant una nova vida

per CRISTINA MAS / fotografies de FRANCESC MELCION

CAPÍTOL 1. Mont Gurugú

Esperant l'oportunitat de saltar

Des dels boscos del mont Gurugú, al nord del Marroc, Melilla es veu a tocar. Després d'un periple de mesos per mitja Àfrica per fugir de la guerra, la dictadura, la misèria −o les tres coses alhora−, només un obstacle separa els joves subsaharians del somni europeu: una doble tanca de set metres d'altura que envolta l’enclavament espanyol al nord d’Àfrica. “La UE té el premi Nobel de la pau, però el que està passant aquí és un genocidi”, diu Landreau Ambrosini, un jove camerunès que fa dos anys que està atrapat a la muntanya: va deixar el seu país el febrer del 2012, va travessar Nigèria, Níger i Algèria i es va instal·lar en el precari campament del bosc amb els seus compatriotes. Ja no recorda quantes vegades ha intentat saltar, quantes el van aturar els paramilitars marroquins, però sí que ha arribat a trepitjar territori espanyol en tres ocasions, i totes les tres la Guàrdia Civil el va retornar al Marroc per una porta de la tanca. Des de principis d'aquest 2014 hi ha hagut cinc salts en grup, l'últim, aquest mateix 28 de febrer.

Sobrevivint al mont Gurugú en una barraca de pedra

Uns 1.500 subsaharians malviuen amagats al bosc en barraques. L’hivern és fred i sobreviuen buscant menjar de la brossa, de la solidaritat d’alguns veïns o dels pocs diners que els poden enviar els seus familiars. S’agrupen per comunitats: els camerunesos són a uns 300 metres del Petit Bamako, el camp on s’arrepleguen els originaris de l’Àfrica Occidental, amb joves de Mali i de Costa d’Ivori que van fugir de la guerra, que conviuen amb senegalesos, gambians i nigerians. La violència, la pobresa i la falta de perspectives de futur els han empès a provar de canviar la seva sort a Europa. “El Gurugú és com una reproducció en miniatura del continent africà. Reflecteix la situació de tots aquests països, que és producte d’unes relacions internacionals marcades per la falta de justícia i equitat”, denuncia Esteban Velázquez, jesuïta resident a Nador, que ofereix assistència mèdica als subsaharians.

Entrevista a Esteban Velázquez. Delegació de migracions de l'arquebisbat de Tànger a Nador

Malgrat que viuen en condicions molt precàries, als campaments preval la solidaritat: ningú es queda sol, el grup és la millor garantia per sobreviure. De tant en tant, les temudes forces auxiliars marroquines fan batudes als campaments: “Vénen i ens cremen les coses, i si ens atrapen ens peguen i ens roben”, comenta Babà, de 17 anys. Per això cuiden gossos que els alerten del perill i guarden el poc que tenen en bosses penjades dels arbres, preparades per sortir corrents.

La motxilla que arrosseguen aquests joves africans atrapats al Marroc en el seu camí cap a Europa és pesada: està en joc el futur de tota la seva família, que ha invertit el que té en la sort del germà gran, el més fort, el més llest, el més preparat, el que té més opcions d’aconseguir-ho. “Hem deixat en aquest viatge la nostra joventut i tots els estalvis de la família: ara ja no podem tornar enrere”, diu Amadou, de 19 anys. Són els supervivents d'una macabra aventura darwiniana, i han vist morir massa companys de viatge.

Tots coneixen bé la crisi econòmica que es viu a l'altre costat de l'estret, però saben que per molt difícil que sigui el purgatori europeu, no serà pitjor que l'infern dels seus països. “No és que ens agradi Espanya ni Europa: només volem guanyar-nos la vida on sigui, a Bèlgica o Alemanya, i algun dia poder tornar a casa. Sabem que hi ha atur, però mil euros són 656.000 francs CFA. I amb això es pot fer molt, al meu país”, diu Amadou, que només pensa a ajudar la seva germana.

Un grup de joves camerunesos i malians, al mont Gurugú, al nord del Marroc, on esperen l'oportunitat per saltar la tanca de Melilla
El campament conegut com Le Pétit Bamako, on els joves dormen i cuinen. Guarden el poc que tenen en bosses penjades als arbres per fugir de les batudes de les forces auxiliars marroquines
Un jove s'apedaça la roba, amb les muntanyes marroquines al fons
Els immigrants viuen en barraques de pedra cobertes amb plàstics per protegir-se del fred i la pluja
Dos joves al mont Gurugú, amb Melilla al fons: el somni europeu és a tocar després de creuar mitja Àfrica
Als campaments del Gurugú hi regna un bon ambient, malgrat la precarietat. Un dels joves ensenya àrab als companys
Les primeres hores de llum són per recuperar-se del fred de la nit. Als campaments no es descansa per la por de les batudes de la policia marroquina
Un jove malià afaita un company. Aconseguir aigua és un dels principals problemes que cal resoldre cada dia
Tot i que intenten mantenir la higiene tant com poden, les puces són un mal inevitable als campaments
Jugar a futbol és una bona manera de distreure's i alliberar les tensions mentre esperen l'ocasió d'intentar el salt
Un jove camerunès espera el moment per saltar la tanca amb els seus companys. La mirada del supervivent d'un llarg viatge
Els subsaharians mengen el que poden arreplegar de les escombraries i demanen caritat a les mesquites de Nador per sobreviure
Els boscos són l'única protecció de l'assetjament de les forces auxiliars marroquines: al fons, Nador
Els subsaharians es lesionen en intentar saltar la tanca i es refugien al Gurugú per recuperar-se i tornar-ho a provar

Als subsaharians acampats al Gurugú els ha tocat el pitjor paper en el drama quotidià de la frontera entre Espanya i el Marroc. Són els pobres entre els pobres, els que no poden aconseguir els 1.200 euros que diuen que s’han de pagar a les màfies per fer el trajecte de 15 minuts en pastera des de la platja de Nador. Molts no es volen arriscar perquè no saben nedar.

Gairebé tots tenen cicatrius visibles: són les marques inesborrables dels intents fallits de saltar la tanca, les ferides dels filats de ganivetes. Colopié, de 28 anys, explica que ha intentat el salt tres vegades: “Quan era dalt de la tanca em van començar a disparar amb bales de goma i vaig caure”, recorda. La mort a Ceuta de 15 migrants a qui la policia va disparar bales de goma i gasos lacrimògens quan nedaven cap a la platja ha causat indignació, però a Melilla l’ús de material antiavalots per aturar els salts és habitual.

Cicatrius de les ganivetes de la tanca de Melilla

Els joves salten en grup perquè així tenen més possibilitats d’èxit. El dispositiu “antiintrusió” de la Guàrdia Civil és de 80 agents, amb el suport d’un helicòpter. “En grup ens encoratgem els uns als altres. Aquí hi ha molts adolescents que mai saltarien sols. Anem a la frontera amb les mans buides i ens reben amb bales de goma i helicòpters: sembla la tercera guerra mundial, però nosaltres no fem servir la violència. Això no és ni una guerra ni una invasió”, afegeix Landreau.

CAPÍTOL 2. La tanca

12 quilòmetres d'acer per blindar Europa

Els joves subsaharians ja no es fabriquen escales amb fusta del bosc per saltar la doble tanca de set metres d'altura que blinda la frontera sud d'Europa. Des que van instal·lar filats inclinats a la part superior han hagut d’idear un nou sistema: s'unten de sabó per relliscar de les mans dels agents de la Guàrdia Civil i tenir l’oportunitat de córrer fins a un lloc segur.

Font: Elaboració pròpia Gràfic: E. Utrilla i R. Marfà

La barrera té uns 12 quilòmetres de longitud i segueix el traçat de la carretera de circumval·lació de la ciutat. La precedeixen els obstacles al costat marroquí: una carretera, un doble filat espinós, un fossar de dos metres de profunditat i quatre d’ample, i una pista de seguretat plena d’agents de les forces auxiliars i llocs de vigilància. És el dispositiu pactat per Espanya amb el regne alauita en l’anomenada política d’externalització de fronteres.

Entrevista a José Palazón. Responsable de l'ONG Prodein de Melilla

Si arriben a la tanca espanyola, es troben al davant un entramat de filferro, ganivetes i malles. L'Europa fortalesa es blinda amb dues tanques d'acer separades a tres metres de distància, amb un entramat de cables entremig. Hi han incorporat filferros espinosos i últimament el govern del PP ha reintroduït en alguns punts els filats de ganivetes que l’executiu del PSOE havia col·locat i retirat per les denúncies de les ONG. La tecnologia també es posa el servei de blindar el territori espanyol: una alarma que salta quan algú es recolza a la part exterior de la tanca, focus dissenyats per encegar, càmeres mòbils que s’orienten amb un detector de moviment, sirenes i llums que assenyalen els punts on algú intenta saltar i un escampador de gas pebre que no s’ha arribat a estrenar. Les torres i patrulles de vigilància estan equipades amb visors nocturns i tèrmics.

Res de tot això no s’entén sense l’exclusió de Ceuta i Melilla del territori Schengen. Quan Espanya es va incorporar a l’acord europeu de lliure circulació de persones, va introduir una clàusula que n’exceptuava les dues ciutats autònomes del nord del Marroc. L’explicació és econòmica: els marroquins de Tànger i de Nador hi tenen permesa l’entrada, i això dóna peu a un gran mercat i l’entrada de mà d’obra barata, que són vitals per a l’economia dels enclavaments. També el narcotràfic i el contraban. Trenta mil marroquins de Nador entren cada dia a Melilla per comprar o treballar. Una font d’ingressos que fa innecessàries subvencions de Madrid.

Imatges enregistrades per les càmares de seguretat de la tanca de la gent que va intentar saltar-la el 24 de febrer

CAPÍTOL 3. Melilla

Amuntegats al Centre d'Estada Temporal

Però cap tanca és prou alta per aturar la desesperació i la determinació dels joves subsaharians. Encara que no sempre aconseguir-ho té recompensa. Partits i ONG locals i internacionals, com HRW, han denunciat les autoritats per les anomenades expulsions en calent, que ara el govern pretén legalitzar amb una reforma de la llei d’estrangeria. José Palazón, de l'ONG Prodein, que vetlla pels drets dels immigrants a Melilla, ha denunciat aquestes expulsions a la fiscalia i ha portat el delegat del govern, del poderós clan Imbroda, i els responsables de la Guàrdia Civil davant els tribunals.

Els discursos en clau d'invasió no s'ajusten a les dades. Segons l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA) en tot l’any passat van entrar per Melilla 2.508 persones, 403 més que el 2012

L'entrada al Centre d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI) de Melilla. És un centre obert: s'hi pot entrar i sortir amb una targeta identificativa durant el dia
Els immigrants fan tres àpats al dia al CETI. Recuperen forces després del llarg viatge i l'espera al mont Gurugú
N'hi ha que s'enfonsen en saber-se per fi en un lloc segur. Només ells saben tot el que han deixat al camí
Al CETI l'espera es fa llarga: n'hi ha que s'hi estan fins a dos anys abans de ser traslladats a la Península
Els immigrants han de tenir cura de la seva pròpia higiene i reben 'kits', tant per a homes com per a dones, periòdicament
Al centre hi conviuen més de 40 nacionalitats: hi ha el doble de persones que permet la seva capacitat
Els subsaharians passen el dia a Melilla i s'ofereixen a netejar cotxes o portar la compra per aconseguir alguns diners
Famílies sirianes que fugen de la guerra també han d'esperar el CETI que els permetin continuar el seu èxode

El Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) és el lloc on els estrangers que han aconseguit entrar a la ciutat autònoma esperen els tràmits per ser transferits a la Península. Tot i que va ser dissenyat amb una capacitat de 480 places, hi viuen més de 1.200 persones. La sala polivalent i gairebé totes les aules de formació s’han hagut d’habilitar com a dormitoris, amb lliteres, i, a més, l’exèrcit ha col·locat dues tendes militars en un dels patis. “Si els trasllats a la Península fossin més àgils i no tinguéssim tanta pressió migratòria, podríem treballar molt millor coses com l’ensenyament del castellà i la formació professional”, admet Carlos Montero, director del centre. Al CETI hi conviuen persones de més de 40 nacionalitats, la majoria subsaharians, però també sirians, pakistanesos i de Bangla Desh. També hi ha famílies senceres.

“Hi ha dones, sobretot nigerianes, que surten amb un deute de 40.000 euros que han de pagar als traficants prostituint-se durant anys”

Carlos Montero

Director del CETI de Melilla

“Intentem lluitar contra les màfies. Sabem que hi ha dones, sobretot nigerianes, que surten amb un deute de 40.000 euros que després han de pagar als traficants prostituint-se durant anys. Quan tenim sospites de tràfic alertem els serveis socials i la policia perquè facin un seguiment, encara que és molt difícil”, reconeix Montero.

Al centre hi regna un bon ambient, malgrat la falta d’espai. Els immigrants poden sortir durant el dia i molts van a Melilla a guanyar-se uns quants diners rentant cotxes o oferint-se a portar la compra als clients dels supermercats. Després de mesos o anys de viatge per l’Àfrica i d’espera al Marroc, per fi poden fer tres àpats al dia, reben roba i, periòdicament, un lot de productes d’higiene bàsica.

Del CETI en surten amb dos estatus: o bé són expulsats i traslladats a un centre d’internament per a estrangers o bé, els pocs que reuneixen els requisits de la llei d’estrangeria, són acollits en centres gestionats per ONG que col·laboren amb la secretaria de Migracions. Els de la primera categoria acabaran o bé expulsats als seus països d’origen si hi ha acords d’extradició, o bé seran posats en llibertat sense papers

“Hem vist augmentar les arribades en els últims tres mesos: ara ens trobem les conseqüències de l’empitjorament dels conflictes a l’Àfrica subsahariana i també de la inestabilitat que va obrir la Primavera Àrab”, explica el director.

A la infermeria es curen les ferides del salt a la tanca i també poden rebre tractament per a la sida i les malalties de transmissió sexual. Divendres hi havia un immigrant en quarantena per tuberculosi.

Malgrat  el drama humà que s’acumula al recinte, queda espai per a les rialles. En una sala, una dona de Melilla treballa amb un grup d’una vintena de subsaharianes que cusen disfresses de Carnestoltes per a les seves criatures: “Em fan parar boja... totes em reclamen alhora que les ajudi”.