CAPÍTOL 1. Mont Gurugú
Esperant l'oportunitat de saltar
Des dels boscos del mont Gurugú, al nord del Marroc, Melilla es veu a tocar. Després d'un periple de mesos per mitja Àfrica per fugir de la guerra, la dictadura, la misèria −o les tres coses alhora−, només un obstacle separa els joves subsaharians del somni europeu: una doble tanca de set metres d'altura que envolta l’enclavament espanyol al nord d’Àfrica. “La UE té el premi Nobel de la pau, però el que està passant aquí és un genocidi”, diu Landreau Ambrosini, un jove camerunès que fa dos anys que està atrapat a la muntanya: va deixar el seu país el febrer del 2012, va travessar Nigèria, Níger i Algèria i es va instal·lar en el precari campament del bosc amb els seus compatriotes. Ja no recorda quantes vegades ha intentat saltar, quantes el van aturar els paramilitars marroquins, però sí que ha arribat a trepitjar territori espanyol en tres ocasions, i totes les tres la Guàrdia Civil el va retornar al Marroc per una porta de la tanca. Des de principis d'aquest 2014 hi ha hagut cinc salts en grup, l'últim, aquest mateix 28 de febrer.
Sobrevivint al mont Gurugú en una barraca de pedra
Uns 1.500 subsaharians malviuen amagats al bosc en barraques. L’hivern és fred i sobreviuen buscant menjar de la brossa, de la solidaritat d’alguns veïns o dels pocs diners que els poden enviar els seus familiars. S’agrupen per comunitats: els camerunesos són a uns 300 metres del Petit Bamako, el camp on s’arrepleguen els originaris de l’Àfrica Occidental, amb joves de Mali i de Costa d’Ivori que van fugir de la guerra, que conviuen amb senegalesos, gambians i nigerians. La violència, la pobresa i la falta de perspectives de futur els han empès a provar de canviar la seva sort a Europa. “El Gurugú és com una reproducció en miniatura del continent africà. Reflecteix la situació de tots aquests països, que és producte d’unes relacions internacionals marcades per la falta de justícia i equitat”, denuncia Esteban Velázquez, jesuïta resident a Nador, que ofereix assistència mèdica als subsaharians.
Entrevista a Esteban Velázquez. Delegació de migracions de l'arquebisbat de Tànger a Nador
Malgrat que viuen en condicions molt precàries, als campaments preval la solidaritat: ningú es queda sol, el grup és la millor garantia per sobreviure. De tant en tant, les temudes forces auxiliars marroquines fan batudes als campaments: “Vénen i ens cremen les coses, i si ens atrapen ens peguen i ens roben”, comenta Babà, de 17 anys. Per això cuiden gossos que els alerten del perill i guarden el poc que tenen en bosses penjades dels arbres, preparades per sortir corrents.
La motxilla que arrosseguen aquests joves africans atrapats al Marroc en el seu camí cap a Europa és pesada: està en joc el futur de tota la seva família, que ha invertit el que té en la sort del germà gran, el més fort, el més llest, el més preparat, el que té més opcions d’aconseguir-ho. “Hem deixat en aquest viatge la nostra joventut i tots els estalvis de la família: ara ja no podem tornar enrere”, diu Amadou, de 19 anys. Són els supervivents d'una macabra aventura darwiniana, i han vist morir massa companys de viatge.
Tots coneixen bé la crisi econòmica que es viu a l'altre costat de l'estret, però saben que per molt difícil que sigui el purgatori europeu, no serà pitjor que l'infern dels seus països. “No és que ens agradi Espanya ni Europa: només volem guanyar-nos la vida on sigui, a Bèlgica o Alemanya, i algun dia poder tornar a casa. Sabem que hi ha atur, però mil euros són 656.000 francs CFA. I amb això es pot fer molt, al meu país”, diu Amadou, que només pensa a ajudar la seva germana.
Als subsaharians acampats al Gurugú els ha tocat el pitjor paper en el drama quotidià de la frontera entre Espanya i el Marroc. Són els pobres entre els pobres, els que no poden aconseguir els 1.200 euros que diuen que s’han de pagar a les màfies per fer el trajecte de 15 minuts en pastera des de la platja de Nador. Molts no es volen arriscar perquè no saben nedar.
Gairebé tots tenen cicatrius visibles: són les marques inesborrables dels intents fallits de saltar la tanca, les ferides dels filats de ganivetes. Colopié, de 28 anys, explica que ha intentat el salt tres vegades: “Quan era dalt de la tanca em van començar a disparar amb bales de goma i vaig caure”, recorda. La mort a Ceuta de 15 migrants a qui la policia va disparar bales de goma i gasos lacrimògens quan nedaven cap a la platja ha causat indignació, però a Melilla l’ús de material antiavalots per aturar els salts és habitual.
Cicatrius de les ganivetes de la tanca de Melilla
Els joves salten en grup perquè així tenen més possibilitats d’èxit. El dispositiu “antiintrusió” de la Guàrdia Civil és de 80 agents, amb el suport d’un helicòpter. “En grup ens encoratgem els uns als altres. Aquí hi ha molts adolescents que mai saltarien sols. Anem a la frontera amb les mans buides i ens reben amb bales de goma i helicòpters: sembla la tercera guerra mundial, però nosaltres no fem servir la violència. Això no és ni una guerra ni una invasió”, afegeix Landreau.
