El Batec de la

Rambla

"Avui a la Rambla espero, com cada dia, que arribin els clients per començar el tour i explicar-los com és el centre històric de la ciutat. La Rambla ha canviat molt. Recordo venir-hi de petit i veure molt més art pel carrer: estàtues humanes, gent ballant, gent cantant... Ara en queden quatre tocant a Colom. Tot el centre de la ciutat, sobretot el Barri Gòtic i el Born -el Raval també però potser no tant-, s’ha convertit en un parc temàtic. Als meus tours intento parlar de Barcelona des d’un punt de vista local i sobretot fomentar molt el turisme sostenible".

"Les visites les comencem aquí [al mural de Miró] i els explico que la Rambla abans del segle XV era una mena de canal. Al costat esquerra del carrer, tocant a la vorera que dona al Barri Gòtic, hi havia una muralla que es va construir al segle XIII. Però al segle XV es va afegir el barri del Raval a la ciutat, i llavors es va destruir la muralla i es va construir la Rambla, que va ser el primer carrer ample i amb arbres de Barcelona: això va canviar totalment la manera de veure el centre de la ciutat, perquè abans tot eren carrers molt estrets i molt bruts".

"A vegades també parlem del mosaic de Miró i dels atemptats. Em diuen: «On va ser exactament?» I, com que sempre quedem al mural, els dic: «Just aquí és on va parar la furgoneta». Va ser un moment molt dur. Jo aquell dia estava a l’AVE venint de Madrid. No tenia cobertura al mòbil i vaig sentir que algú dins el vagó deia que hi havia hagut un atropellament a la Rambla, però no vaig pensar que fos res tan greu. Però després algú va dir que podia ser un atemptat. I recordo tothom mirant el mòbil, però clar, no hi havia cobertura. Va ser bastant estressant. Quan vam arribar a Sants estava ple de militars i policies, vaig agafar el metro i vaig anar directament cap a casa".

"Ara em dedico al turisme, però soc científic de formació, així que d’aquí deu anys espero estar treballant en alguna cosa del meu camp. I soc un enamorat de Barcelona i de la seva història. He viatjat força, però aquesta ciutat té una cosa que no es troba enlloc més: la vida al carrer".

"Vaig al Liceu, on treballo des de fa vint anys, primer com a operari de manteniment i ara com a responsable. L'estiu és l'època de més feina per a nosaltres perquè s'atura l'activitat del teatre i aprofitem per fer el manteniment que durant la temporada no es pot fer. El Liceu és com la meva segona casa. Aquí fem un producte que emociona les persones, que arriba a la gent, i nosaltres formem part d'un equip. Vivim més la part tècnica del teatre i no te n'adones realment del que s'ha aconseguit fins que no veus una òpera i dius: "Ostres, jo també he contribuït a això". No soc un artista, però formem part de tot això. Si m'agrada l'òpera? Durant aquest temps he aprés a escoltar-la i gaudir-la".

"Què et puc dir de la Rambla? Jo crec que aquí he vist tot el que podia veure. El dia a dia a la Rambla és sempre molt intens. Jo crec que la Rambla té dues cares. La de dia, amb els turistes, els quioscos, les flors..., i la de la nit, amb la prostitució i el turisme de borratxera, i aquesta cara no és tan amigable. En aquests vint anys ha augmentat molt el flux de turistes a la Rambla, i a vegades quan hi camines sembla que siguis l'únic que no és turista. Els barcelonins una mica sí que l'evitem. Si només hi trobes botigues de souvenirs l'interès del barceloní baixa".

"El dia de l'atemptat estava treballant aquí. Per la finestra vaig veure un moviment molt gran de gent, vaig començar a sentir crits i de seguida em vaig adonar que alguna cosa greu havia passat. La meva primera reacció va ser trucar la meva dona per dir-li que no es preocupés, que estava bé. Vaig baixar les escales i vaig veure gent que picava a les portes per entrar. Vam obrir les portes perquè entressin i hi havia famílies amb nens que no trobaven algun del seus familiars, gent gran... Recordo veure la furgoneta i una persona estesa a terra. Tinc aquesta imatge gravada. També van començar a arribar ferits de menys gravetat. El més impressionant d'aquell dia va ser el silenci que es va fer un cop va passar tot i els Mossos i la Guàrdia Urbana van acordonar la zona. No crec que es torni a repetir aquest silenci. L'únic que se sentien eren els ocells. Un dia així no el pots esborrar, el tinc present, però no em provoca ansietat. Ni tampoc em fa por. Entenc que pot passar a la Rambla com a qualsevol lloc del món".

"Com que treballo en una companyia aèria i els bitllets em surten molt econòmics, ahir la Noemi i jo vam decidir volar fins a Barcelona. Des de Zuric vam veure que aquí feia molt bon temps i, com que quedaven places lliures a l’avió, aquí ens teniu. Barcelona és una ciutat que ens agrada molt. Quan era petit el meu somni era convertir-me en futbolista del Barça, però vaig canviar d’idea i ara vull ser pilot d’avió. Per això estic treballant i estudiant molt per aconseguir-ho. Poder treballar del que m’agrada i viatjar pel món és el millor que m’ha passat mai a la vida. D’aquí uns anys m’agradaria aconseguir el meu propi avió i treballar pel meu compte".

"És una llàstima perquè només ens podem quedar una nit, però ja havíem estat a Barcelona i coneixem alguns llocs que estan bé. Ens agrada molt banyar-nos a la platja i també passejar per la Rambla. És molt agradable observar a la gent que hi passeja, entrar a les botigues, gaudir del sol... Si visquéssim a Barcelona, segurament vindríem a la Rambla un cop a la setmana. Sabem que fa un parell d’anys aquí a la Rambla hi va passar una desgràcia, però pot passar en qualsevol lloc del món. No ens espanta. I ens sentim molt segurs en aquesta ciutat".

"He arribat a la Rambla fa tan sols uns minuts i l’he trobat més petita. L’última vegada que vaig venir era una nena i gairebé no en tinc records. Ha sigut com tornar-la a visitar de nou. El que més m’agrada de Barcelona és la gent amable i cosmopolita de la ciutat, però he de dir que tots els llocs que he visitat aquesta vegada m’han semblat massa turístics. A mi m’agraden els llocs tranquils. Sempre penso que, si no treballés al despatx d’advocats on treballo, a l’Argentina, vendria polseres a la platja. Això sí, no deixaria de treballar encara que em toqués la loteria, mai em quedaria quieta. Soc una persona activa i perseverant que creu que l’elecció de vida no depèn dels diners. No m’agraden les massificacions. Per això crec que si visqués a Barcelona evitaria la Rambla o almenys no hi vindria sovint".

"Després que el guia ens expliqui com ens hem d’equipar, faré un tour en bici amb les meves amigues i altres turistes per la ciutat. No sé on ens portarà, és sorpresa. Visc molt lluny de Barcelona, però l’atemptat del 17 d’agost va fer la volta al món. Ho vaig seguir molt atentament perquè tenia coneguts aquí i estava preocupada. Tot i així, que hi hagi un atemptat terrorista no modifica que jo decideixi venir o no a Barcelona. No tinc por. Si visqués pensant que em podria passar alguna cosa em quedaria tancada a casa".

"La Rambla és molt més llarga del que m’imaginava! De fet, fa només dues hores que hem arribat d’Itàlia, hem deixat les maletes a l’hotel, i hem decidit fer un volt pel centre de la ciutat. És el primer cop que visitem Barcelona i, de moment, el poc que hem vist ens està agradant. La llàstima és que només hi estarem cinc dies, però esperem que tinguem temps per veure la catedral o el Palau Reial i, sobretot, per banyar-nos a la platja i gaudir del mar".

"Que quin és el millor moment de la meva vida? Se’ns dubte quan em vaig casar amb la meva parella. Ja fa dos anys i mig. De fet, la nostra història d’amor és llarga i complicada i amb una guerra pel mig. Vam néixer a Síria, però quan era petit la meva família va traslladar-se a viure a Bolonya. En una visita a uns familiars sirians, fa vuit anys, coincidint amb l’inici de la guerra, la vaig conèixer i de seguida ens vam enamorar. Però quan vaig tornar a Itàlia vam perdre el contacte i vam estar força temps sense saber res l’un de l’altre. Fa quatre anys, vam retrobar-nos i a partir d’aquí tot va anar molt ràpid. De seguida ens vam prometre i el 2017 ens vam casar. Ara vivim en un poblet italià on tinc una empresa d’informàtica".

"Tot i que no m’agrada parlar d’aquest tema, és realment molt dur veure com la teva ciutat natal està en guerra. Hem vist com moltes persones normals, com tu o com jo, perdien la seva vida, i crec que no viuré res pitjor al llarg de la meva vida. És per això que quan t’assabentes d’atemptats com el que van passar just en aquest punt de la Rambla fa dos anys et sap molt greu. Estem en contra de tot tipus de terrorisme, de veure patir la gent. Si hem tornat al nostre país? Hi tenim un viatge pendent, però no hem fixat la data. De moment els únics plans a curt termini són aquestes minivacances i, abans que acabi l’estiu, una altra escapada a Holanda".

"Parlem de tot, menys dels atemptats, d’això no en vull parlar. Jo treballava de transportista per la propietària de la parada de flors i, quan ella es va jubilar, el 1995, vaig agafar el negoci. La Rambla m'encanta. Soc al millor lloc de Barcelona, però fa uns anys era millor. Ara hi ha molt de descontrol, tothom fa el que vol. La Rambla ha canviat molt, ara hi ha molt turista. Abans els divendres i els dissabtes venia flors per les cases, ara això pràcticament ja no passa. La gent ja no ve a la Boqueria, està massa plena. Un 20% de la parada l’enfoco al turisme, i anirà a més perquè la gent que hi passeja és turista i ells no posaran flors a casa, surten a veure la ciutat, necessiten un altre producte".

"El que més m’agrada de la Rambla és la varietat, hi veus de tot. Ho sento meu. Però és complicat mantenir-ho, sobretot sense la complicitat de les autoritats, que no ens ajuden, els interessa més el turisme que nosaltres. Els que manen no ho estan fent bé. L’altre dia vaig veure un comiat de solters a la Rambla. Anaven tots en calçotets i dos agents de la Guàrdia Urbana els van agafar i els van posar dins d’un taxi. Vaig pensar: «Chapeau». És el que hauria de ser sempre. La meva filla ara ha anat de viatge a Londres i només arribar ja els van avisar que no cridessin ni beguessin al carrer. Aquí a la que et gires s’estan pixant darrere la parada. Hi ha molt d’incivisme. Molt de comiat de solter? Compte, que jo el meu comiat també el vaig fer a la Rambla, però amb respecte per a la gent que hi treballa. Era el 2001, em van vestir d’Abella Maia i em van dir que no marxava fins que no aconseguís deu euros, havia de vendre encenedors".

"Tinc dos fills: una nena de 16 anys i un nen de 13. No m’agradaria que seguissin el negoci. És l’última opció. Saben que, si no se’n surten, tenen això. Però la parada és fer hores, treballar festius, i quan tothom té vacances és quan més treballes. L’horari és de vuit a vuit. No es compagina bé amb la vida familiar".

"El més dur va ser l’atemptat, no en vull ni parlar. Hi era la meva dona, el noi i jo. No hi penso només quan em pregunten. Durant tres dies no vaig venir. No em vaig plantejar deixar-ho perquè no tinc cap altra sortida, la meva família ha de menjar. Si tingués un altra manera de guanyar-me la vida ja hauria marxat. Està marxant tothom. No et guanyes la vida. Hi ha mesos que poso diners. Al novembre tanco, però clar, els nens tenen escola, estàs a casa, no marxes. Quan eren petits sí que anàvem una setmana a les Canàries, però ara ja no pot ser. La meva filla estudia segon de batxillerat i vol fer psicologia. I el nen no ho sap. Si no treu bones notes li dic que a l’estiu vindrà aquí amb mi. No li agrada venir".

"Els meus pares i jo vam anar a viure a l'Uruguai quan jo tenia vuit anys, era l'any 1951. A Catalunya treballaven tots dos, però els diners no arribaven, així que vam decidir marxar per provar sort i ens hi vam quedar. Tot i viure lluny de Catalunya a casa sempre vam parlar en català, i jo quan parlo amb mi mateix sempre ho faig en català. Ara he vingut a Barcelona amb el meu fill Joaquín, que té 48 anys, i el meu amic Joaquim Rius, que té 78 anys, encara que a vegades se'n vol treure algun, que també és català. Ell és nascut a Rubí i ens vam conèixer al casal català de Montevideo fa molts anys. El Joaquim era el responsable de l'esbart dansaire d'allà. Hi va fer una feinada i va rebre el Premi Batista i Roca per difondre la cultura catalana a l'estranger. Ara ja estem jubilats tots dos i seguim anant molt al casal català. No et pots ni imaginar la quantitat de cultura catalana que hem exportat a l'Uruguai!"

"És la primera vegada que vinc a Catalunya amb el meu fill. Per a mi és important que ell conegui el meu país, i el vull portar a Calella, el poble on vaig néixer, tot i que avui dia ja no hi reconec res, ni la casa on vaig néixer. Quan ets fora del teu país vius amb enyorança tota la vida. Jo ara ho trobo tot molt canviat. Calella no la conec, veig que tot és molt més productiu, que hi ha molts més edificis. Quan jo hi vivia tot era més tranquil, més petit. El Joaquim, en canvi, diu que a Rubí s'hi sent com a casa, que el saluden pel carrer i li diuen "Quimet!", com si l'haguessin vist el dia abans. De fet, ell diu que vol tornar aviat a Catalunya, tot i que a l'Uruguai hi té tres fills i sis nets que l'esperen. Estarem vint dies a Catalunya i volem voltar perquè el meu fill pugui conèixer diferents llocs del país. Tot just fa un dia que hem arribat i encara no ens hem fet a la idea que estem aquí".

"La Rambla també la trobem molt canviada. Està plena de gent. No sé si són turistes o són estrangers que viuen aquí, però hi veig gent de tot el món. Quan jo era petit recordo que hi havia gent asseguda als bancs, que mirava tot i tothom que passava per aquí, que parlaven entre ells, i veig que això ja no hi és. Recordo perfectament l'atemptat que hi va haver. Ho vaig seguir tot per la ràdio allà a Montevideo, em feia patir molt. Ara que soc aquí, però, no hi penso. Hem d'acceptar que vivim en un món on en qualsevol moment pot venir algú i posar-nos una bomba, però crec que és millor no pensar-hi".

"Fa dos anys ja vam venir a Europa de vacances però aquest any hi hem volgut tornar per visitar Madrid i Barcelona i després anirem a Munic, a casa d'uns amics, i a Milà i el sud d'Itàlia, on viu part de la meva família. He vingut amb el meu marit Eduardo i els meus fills Franco i Donato, perquè de Barcelona sempre n'he sentit a parlar molt bé. Una tia meva hi va venir als anys 80 i es va estar molts anys vivint aquí. Sempre diu: 'La meva estimada Barcelona'. I la ciutat m'està agradant molt, la veritat: ja hem anat al Camp Nou, on triomfa el meu Messi, al Born, i hem fet la passejada amb el bus turístic. Ens ha sorprès veure tants llaços grocs i banderes de barres vermelles i grogues i una estrella com la cubana, però hem preguntat el significat i ningú ens ho ha explicat".

"Entenc que la Rambla us faci una mica de mandra als locals amb tanta gent i turistes, a mi també em passa als llocs turístics de Buenos Aires. Saps què? En la meva ignorància em pensava trobar un carrer paral·lel a la costa, com un passeig marítim! Ara volem veure el mercat de la Boqueria però no per comprar-hi res, només per mirar. Amb el meu marit ens preguntàvem mentre anàvem baixant per on va entrar el terrorista amb el cotxe perquè per on jo em pensava, a dalt de tot, està tancat i no hi pot entrar cap vehicle, oi? A l'atemptat hi va morir una dona argentina però no pots tenir por i ho has de superar i tirar endavant. Nosaltres vam estar fa dos anys a Londres, quinze dies després dels atemptats i, com aquí, veiem que la gent no té por i torna als carrers. La situació a l'Argentina és molt complicada però nosaltres estem donant als nostres fills una educació en un col·legi alemany i com que tots quatre també tenim la nacionalitat italiana no descartem instal·lar-nos a Europa".

Hi ha dies en què no ven res. D’altres, en què la fortuna somriu, aconsegueix esgarrapar quinze o vint euros venent ventalls i fruiteres a la Rambla. “Massa poc per pagar el pis, hi ha dies que no puc vendre res. Tampoc en tinc prou per tornar a casa a veure la família: en els cinc anys que porto aquí encara no he pogut tornar al Pakistan, és massa car”, diu sense deixar de llançar mirades neguitoses a banda i banda. Sempre atent a la policia. “Si m’agafen m’ho prenen tot, no tinc papers”, explica. Però ràpidament puntualitza: “La policia és bona aquí”. Tot i això, en cinc minuts s’escapoleix tres vegades de la Rambla per protegir-se al carrer Pintor Fortuny dels vaivens de la Guàrdia Urbana. No va sol. Sempre en grup. Sis pakistanesos amb bosses verdes que tenen la seva zona de venda davant la parròquia de la Mare de Déu de Betlem, a la part alta de la Rambla.

Va venir del Pakistan a Catalunya fa cinc anys. “Vaig venir directe, m’agradava Espanya. Primer vaig estar-me a Badalona i després a Barcelona. Vaig deixar la meva família, amb dos germans més grans i els meus pares, i vaig venir aquí perquè s’hi viu millor, hi ha més feina. Visc amb quatre companys més, també pakistanesos, a prop de la Rambla del Raval. Cada dia treballo quatre o cinc hores al matí, paro, i després hi torno a la tarda. M’agrada. Hi ha feina i és millor que al Pakistan. Allà treballava a l’obra, vuit hores seguides, i era molt més dur”. No està casat ni té fills. Viu per treballar i gaudir quan pot de la seva nova ciutat. El que més li agrada de la seva Barcelona és la zona de “plaça Espanya, Sagrada Família i la platja”. L’idioma li costa, amb prou feines xampurreja el castellà i el català. Es relaciona amb compatriotes seus, gent de la seva comunitat, i això no l’obliga a fer una immersió lingüística. La Rambla forma part de la seva vida. El dia dels atemptats del 2017 era a casa dormisquejant quan va entrar un company a corre-cuita. “Em va explicar que una furgoneta havia atropellat nens i avis. Ell ho va veure”, diu. El Sawal assegura que tot i el terror d’aquell dia, no té por perquè està segur que “no tornarà a passar”.

“Fa una estona hem vist un grup de nens molt petits que anaven al metro amb uns monitors. Això a São Paulo no passaria mai, perquè allà el metro està massificat a totes hores i seria impossible tenir-los controlats. Fa tres dies que soc de vacances a Barcelona amb els meus pares; és la meva primera vegada aquí. La setmana que ve serem a Madrid. I el que més m’ha sorprès és que és una ciutat força tranquil·la en què es pot arribar amb transport públic a tot arreu. Hi ha molt de turisme, és veritat, i gent de tot arreu, moltes llengües i molta diversitat, però no és com a São Paulo, on correm tota l’estona. A diferència de Rio de Janeiro, São Paulo és una ciutat totalment focalitzada en els negocis. Hi ha alguns edificis interessants des del punt de vista arquitectònic, però estan tots concentrats al centre de la ciutat, mentre que a Barcelona la sensació és que hi ha monuments històrics i coses per descobrir per tot arreu".

"Al Brasil tenim poques referències sobre com és Espanya: en coneixem el flamenc, els toros, el futbol -el marit de la Shakira... com es diu? L’adoro!- i l’arquitectura, l’art en general. Ni tan sols sabia que aquí hi va haver un atac terrorista fa dos anys; la meva mare sí que recordava que un cotxe va envestir molta gent. Ningú diria que aquí hi va haver un atemptat fa tan poc de temps; hi ha molta gent i no sembla que ningú tingui por. Barcelona és una ciutat preciosa. Jo estudio farmàcia a la Universitat de São Paulo i estic d’interna en un hospital fent investigació clínica, que és el que m’agradaria continuar fent la resta de la meva vida: investigar. El Brasil és un bon lloc per a mi perquè és un dels països del món on hi ha més companyies farmacèutiques, però els meus plans són voltar pel món. Sé que necessito treballar durament per aconseguir-ho, però ho intentaré. M’agradaria treballar a fora, al Canadà, o a Europa. A Barcelona, potser, per què no?”

"Fa dos anys que treballo a la botiga. Ara no estudio. Feia història i ho he deixat. Mai havia tingut gaire clar què estudiar i vaig començar història, però vaig veure que no tenia motivació i gastar temps i diners en una carrera en què no et veus... Ara vull estalviar tant com pugui i després anar a l’estranger, potser d’au pair. Si em toqués la loteria viatjaria, és el que més m'agrada. Aquest any he estat a Tel Aviv i a Corea. L’estiu treballo però al setembre me n'aniré. M’agrada viatjar fora de temporada: ens allotgem a albergs i coneixem gent".

"M’agrada treballar a la Rambla perquè veus gent de tot arreu i parles amb gent diferent. Cada dia hi passa alguna cosa, aquí sempre estàs entretinguda. Hi ha gent que t’explica la vida! Hi ha gent respectuosa i curosa i gent que no. Aquí tenim moltes coses que es poden trencar i hi ha nens que ho toquen tot i els pares no els diuen res. Si hi ha una cosa que no m'agrada de treballar a la Rambla és que has d’estar tota l’estona vigilant que no et robin a tu o als altres. Va a èpoques, però aquest estiu estem patint, hauria d'estar molt més ple. No penso en l’atemptat. T’espantes quan sents un soroll fort, però no és una cosa en què pensi constantment".

"Si m’hi veig gaires anys treballant aquí? M’ho passo molt bé, és entretingut, però no em veig passant la vida aquí. Què m’agradaria fer? Aquesta és la pregunta que em plantejo des de fa temps. No en tinc ni idea. Vull fer alguna cosa però encara he de trobar el què. Com em veig d’aquí a deu anys? És el drama en què visc cada dia. No ho sé. Estic en un moment de descobriment, a veure què passa. Si em preocupa? La veritat és que no, en algun moment trobaré alguna cosa, suposo. Ens en sortirem. Visc amb el meu pare. Tinc dues germanes i jo soc la mitjana. Tenim molt bona relació. No tinc parella i ara mateix no m’interessa".

"Que on vaig? La meva mare i els meus dos germans acaben d’arribar de Veneçuela, i anem a l’Ajuntament a veure si es poden empadronar. Jo ja fa cinc anys que visc a Barcelona. Ja ho saps, al meu país les coses no van bé i molts veneçolans hem hagut de marxar a fora. El meu dia a dia aquí és fàcil de resumir: em llevo, em preparo per anar a treballar, torno de treballar i vaig a dormir per, l’endemà, tornar a treballar [riu]. Per això, quan penso en Barcelona penso en feina".

"El que més m’agrada de la ciutat és sortir a passejar, l’arquitectura i la multiculturalitat que es respira als carrers. El que menys? M’agradaria tenir més relació amb la població local: a vegades és difícil, i gairebé sempre em relaciono amb persones llatinoamericanes. La meva vida a Veneçuela era diferent: treballava com a professor de física en una universitat. A banda de l’entorn laboral, trobo a faltar molt els meus amics. Però no vull ser pessimista: estic content de ser a Barcelona. Em considero un ciutadà del món, m’agrada molt viatjar i conèixer noves ciutats i cultures, però és diferent anar de viatge que anar-te'n per no tornar. De fet, mai hauria pensat que algun dia hauria d’abandonar el meu país. Ja veurem quin futur ens espera. Ara per ara, no tinc gaires plans. Algun dia potser m’agradaria anar a viure a Holanda, és un país que sempre m’ha cridat l’atenció".

"Sí, sí… sí que sé que a la Rambla hi va haver un atemptat. Llavors treballava a la rambla de Catalunya, però just aquell dia tenia festa. Recordo molt estar tot el dia enganxat a la televisió, seguint les notícies per saber què passava. Sincerament, l’atac em va sorprendre. És cert que aquestes coses poden passar a tots els llocs del món, però sempre sorprèn quan passa tan a prop teu. Des d’aquell dia em sento igual de segur, res ha canviat i res ha de canviar. Sempre que ho necessito, continuo passejant per la Rambla".

"Barcelona és una ciutat famosa quan has de triar un lloc per anar de vacances. És bonica. Tothom ens ha dit que és una bona ciutat per visitar. En aquest viatge estem recorrent Espanya, especialment Barcelona: ens hem quedat aquí durant tres dies. Després anirem a Madrid i València. Barcelona, com Madrid, és una capital, però és més popular i és increïble! Avui visitem la Rambla i després agafarem l'autobús turístic".

"És el nostre últim dia a la ciutat. Els dos anteriors hem visitat diversos llocs de Barcelona: hem anat a la Sagrada Família i al Tibidabo. Però ens hem trobat que la gent que hi havia no era de Barcelona, era d'arreu del món! Hi ha molts turistes i poques persones d'aquí. Hem vist més gent estrangera que local. El menjar és bo. Sobre la Rambla, sabem que fa uns anys hi va haver un atemptat terrorista. Però no hi pensem, en això. La ciutat és segura".

"Estic de vacances i no és la primera vegada que vinc a Barcelona. És molt complicat decidir què és el que més m’agrada de la ciutat perquè estic enamorada de tot. Però si hagués d’escollir em quedo amb el passeig de Gràcia. Per les compres... És impossible avorrir-te aquí! Sempre hi trobes coses a fer! Tot i que la meva vida al Brasil està bé, sempre és agraït estar de vacances".

"Soc infermera i encara que m'agrada la feina m'agradaria trobar alguna cosa en què cobrés una mica més i pogués complir un dels meus somnis, que és pujar a un helicòpter. Passaré tres setmanes a Barcelona i ja he visitat el Tibidabo, Montjuïc, el Park Güell... Tinc previst anar al Carmel per veure les vistes i anar fins a Montserrat. En altres ocasions havia anat a la platja però no m'agrada gaire. Comparades amb les platges del Brasil, aquí hi ha molta gent i és una mica estressant. En canvi, aquí a la Rambla passa just al contrari. La màgia que té és la gent que hi ha. Ara aprofitaré per anar fins a la Boqueria i menjar alguna cosa. Sé què va passar fa un parell d'anys però sembla que mai hi hagi passat res. Veig que han posat proteccions a banda i banda del carrer però si no en saps el motiu no t'ho pots imaginar, perquè s'està molt tranquil".

"Fa una mica més d’un any i mig que hi treballo. Abans feia de cangur. La feina m'agrada més del que em pensava perquè és a l’aire lliure i s’està molt bé al carrer, la veritat. Ja em sé gairebé tots els noms dels carrers. I les condicions són molt bones. Una oficina m’aclapararia més. A vegades, els caps de setmana quan arribo a primera hora encara hi ha gent de festa però mai he tingut cap problema. Aquí a la Rambla la gent no embruta gaire, hi ha molt de turisme familiar i són bastant cívics, ho tiren tot a la paperera. També treballo al Gòtic, el Born i el Raval. Els turistes diuen que és una ciutat bastant neta. Però a vegades et trobes bosses d'escombraries fora dels contenidors o que les han obert". 

"Faig torn de matí perquè a la tarda estudio psicologia. M’agradaria treballar amb nens amb trastorns dels desenvolupament com TDAH, autisme, dislèxia i trastorns del llenguatge. És una feina temporal, espero. Amb aquesta feina em pago la carrera. Els meus amics van començar la carrera quan vam sortir de l'institut però jo no vaig poder perquè no m'ho podia pagar.Tinc una amiga que va estudiar la mateixa carrera i quan ella la va fer pagava la meitat. Cada cop és més car. Si agafo totes les assignatures, que són cinc per semestre, em costa 2.400 euros. És dur estudiar i treballar a la vegada. Visc en parella i no tenim fills. Suposo que algun dia en tindrem però primer vull acabar la carrera. Sempre havia somiat veure Nova York i quan vaig entrar en aquesta feina vaig estalviar molt i vaig anar-hi dotze dies sola. Aquesta feina m'ha donat moltes coses, la veritat".

"El dia de l’atemptat em va agafar a casa i vaig passar tota la tarda enganxada al mòbil i la televisió seguint les notícies. Ho tens present i mai ningú ho oblidarà. Però no tinc por. El que sí que hi ha és molta més policia a la Rambla".

"Estem passejant perquè la Sofía, la més petita dels meus deu fills, no coneix la Rambla. Vivim a Mataró. Però ella fa poc que ha arribat de l'Argentina. Hem estat separades cinc anys. Vaig venir a Barcelona a buscar-me la vida i treballo a l’hostaleria. A l’Argentina vaig deixar fills i nets. No els he de mantenir, ja estan tots casats. El més gran té 38 anys. És molt dur venir sola sense conèixer ningú i encara més sent dona. Tot és més difícil. He patit discriminació laboral. Em pagaven un euro a l’hora treballant a l’hostaleria. I treballava vint hores al dia. Què com m'ho feia? Dormia una hora o una hora i mitja. Atenia les taules, netejava el bar, feia de tot... Era al port de Mataró i vaig plegar. Després vaig trobar gent més conscient, però si et poden pagar menys ho fan. Cobrava 700 euros al mes per treballar en un restaurant: rentava plats i netejava el restaurant. I quan vaig marxar van agafar dues persones per cobrir el meu lloc. Feia la feina de dues persones i a meitat de preu. Ara treballo en un xiringuito a Mataró i estic bé. I a la Sofia li agradaria estudiar alguna cosa de fotografia o comunicació. I treballar. Encara és massa aviat per saber si li agrada la ciutat".

"A mi sí que m'agrada Barcelona. Ara li deia a la Sofía: "Mira, anem a la Rambla, on van atropellar gent". No tinc por. Venim d’un país on hi ha violència. No hi venim pensant que pot tornar a passar perquè, si no, no pots viure".