IDOMENI, ÚLTIMA PARADA

E

El Kawa Bakr s’arrecera de la pluja a la tenda que comparteix amb els seus pares i germans a l’andana de l’estació: l’escalfor de les brases fa més suportable el fred de la nit. Són kurds de la ciutat siriana d’Alep: van arribar fa dos mesos al camp de refugiats d’Idomeni, al nord de Grècia, on 11.000 persones esperen des de fa setmanes que Macedònia obri la frontera per continuar el seu camí cap al centre d’Europa. El noi canta una tonada popular kurda: “Ei, destí, per què m’has deixat sol sense els meus amics? Tinc 14 anys però sembla que sigui un vell. Ei, destí, estic patint de tants problemes i de tanta amargor”. El pare amanyaga la filla petita davant la mirada atenta de la mare.

Un riu de tendes de colors s’allarga seguint la via del tren: el 8 de març Skopje va tancar la frontera d’acord amb la resta de països dels Balcans i el centre d’Europa. Des d’aleshores Idomeni ha deixat de ser un lloc de pas i s’ha convertit en un tap, un final obligat de trajecte. “Merkel va dir que tots els refugiats sirians seríem acollits a Alemanya, i quan érem a mig camí ens han tallat el pas. Són els governs europeus els que ens han posat en aquesta situació”, recorda el Mahdi, un cuiner sirià membre del comitè que intenta negociar una sortida amb les autoritats gregues i macedònies.

"Merkel va dir que tots els refugiats sirians seríem acollits a Alemanya, i quan érem a mig camí ens han tallat el pas"

MAHDI

Refugiat sirià

Unes 50.000 persones, la majoria sirians, iraquians i afganesos, han quedat atrapades a Grècia, un país que abans creuaven en 48 hores en el seu trànsit cap a Alemanya, Suècia o Dinamarca, i que ara s’ha convertit en un cul-de-sac. La família de la Nadi va fugir fa tres mesos de la ciutat de Deir al-Zor, a l’est de Síria, quan l’aviació russa va llançar una onada de bombardejos. Són deu –el més gran, el pare, té 45 anys, i el més petit és un nadó que es va convertir en refugiat quan tenia pocs dies de vida–. El grup fa silenci per escoltar la noia, de 19 anys, que s’esforça per fer-se entendre en anglès: “Bomb, bomb, Syria no safe, Syria war”, diu. “Aquí hi plou i hi fa molt de fred: els nens sempre estan malalts. Volem anar a Alemanya per poder estudiar i tenir una vida digna”. Comença a ploure i Idomeni es transforma en un fangar: les mantes, la roba, la llenya... tot queda xop. Un dia rere l’altre.

I cada dia que passa les coses es fan més difícils. Els diners s’acaben: la gent es va vendre tot el que tenia i s’han deixat gairebé tots els estalvis a pagar les màfies que els han portat fins aquí. L’Adil, un home cepat de 43 anys, era coronel de l’exèrcit sirià. En començar la revolta contra el règim de Baixar al-Assad va desertar “perquè l’exèrcit matava el poble, era molt injust i no volia veure morir ningú més”. Es va dedicar a la granja familiar. Fa dos mesos va haver de marxar de la seva ciutat, Deir al-Zor. Li havien matat dos fills a la guerra i casa seva havia desaparegut en un bombardeig. “Ens atacava l’exèrcit, Hezbol·lah, l’Estat Islàmic, l’Iran, l’aviació russa… No hi havia cap lloc segur”, explica mentre escalfa aigua en unes brases en llauna grossa de formatge feta. Van decidir emprendre el camí de l’exili amb tota la família, un grup de 60 persones, on hi ha més criatures que adults: entre tots van haver de pagar més de 100.000 dòlars pel viatge. Els seus fills grans van ser els primers: van arribar a Alemanya fa cinc mesos. Allà hi tenen també germans i néts: però ells han fet tard i s’han trobat la frontera tancada. Diu que el que més li agradaria del món és que s’acabés la guerra a Síria, però està convençut que mentre Al-Assad continuï al poder no hi haurà pau. “Si marxa, tornarem de seguida a casa nostra”, assegura. Un dels petits que corren per la tenda fa el senyal de victòria quan sent la consigna de les protestes que els carrers de Tunísia van encomanar a Síria el 2011: “Ash-sha’b yurid isqat an-nizam” [El poble vol la caiguda del règim].

A

A Idomeni cal fer cues per a tot: per al menjar, per a la dutxa, per carregar el mòbil, per comprar una paperina de patates fregides en un camió-bar ambulant, per anar al lavabo... L’única presència de l’estat grec són tres o quatre autobusos plens de policies. Metges Sense Fronteres ha muntat grans carpes on dormen centenars de persones en lliteres i altres ONG ofereixen alguns serveis bàsics, però els organismes internacionals no hi són visibles.

Al mig de la via, una dona escalfa aigua per rentar una criatura amb una palangana. Els 400 voluntaris que treballen al camp i els refugiats s’esforcen per tenir-ho tot net. Però ja s’han començat a donar casos de sarna i costa mantenir els polls a ratlla. La majoria de gent atrapada a Idomeni no havia viscut mai una situació com aquesta: fugen dels combats, no de la misèria. Són mestres, mecànics, metges, estudiants universitaris, agricultors, veterinaris, sastres… La classe mitjana té l’oportunitat de marxar, els treballadors i els pobres es queden atrapats a la guerra. En un racó al centre de la via, un jove, mecànic de Damasc, talla els cabells als seus amics, que fan broma amb la seva mala traça.

La manca d’higiene i l’acumulació de gent anuncien una emergència sanitària. L’aigua de les dutxes i els lavabos va a parar a una bassa al costat de les tendes. Impossible imaginar com serà allò quan arribi la calor. Els metges que treballen al camp calculen que unes 200 dones embarassades pariran en les properes setmanes a Idomeni. Poden anar a l’hospital de Salònica, però de vegades les coses es compliquen. “Hem trobat dones recargolades de dolor dins la tenda perquè el fetus se’ls ha mort al ventre, explica Despina Fillipidaki, de la Creu Roja. “Tinc por que al final hi haurà algun mort... i quin haurà estat el seu crim? Aquesta gent només vol una vida millor, lluny de la guerra i de la pobresa. I què s’han trobat? Una Europa que recorda la dels temps més foscos, que hauria de ser d’una altra època”. Mentre Turquia, Jordània o el Líban acullen 4,5 milions de refugiats sirians, l’Europa rica i democràtica s’ofega en un got d’aigua. Després de veure arribar 1,1 milions de persones, tanca les portes.

La Hana i el Mohamed han tingut sort. S’han pogut ficar, amb els seus fills de 4 i 6 anys, al vagó d’un cotxe llitera abandonat. Van fugir de Douma, a la perifèria de Damasc, del setge de les tropes del règim. Viuen en un compartiment d’uns tres metres d’ample per dos de fons, amb lliteres. “Aquí no hi fa tant de fred, hi ha menys soroll i els nens estan més segurs que a les tendes”, diu la mare. A les petites lleixes que hi ha al costat de la porta hi tenen dos pots d’antibiòtics. Al compartiment del costat hi viuen tres dones: la Jasmine, la Baija i la seva mare, d’Alep, que van fugir de l’avenç de Daeix i volen arribar a Dinamarca, on hi ha el seu oncle. El pare, que tenia una fàbrica de perfums, va morir en un bombardeig, i un dels seus germans ha desaparegut. “El viatge per a les dones és molt més perillós: a Turquia, quan esperàvem per pujar a la barca cap a Grècia, la policia ens va detenir”, expliquen.

U

Un grup de voluntaris catalans arriba per posar en marxa el més semblant a una escola que els nens i nenes d’Idomeni hauran tingut des de fa mesos. Amb palets i una carpa han muntat  una menta de centre cultural perquè els mateixos refugiats facin classes d’àrab, anglès i matemàtiques. Els adults s’apunten a alemany. Entre els habitants del camp hi ha molts mestres sirians i iraquians. A les vuit del matí ja hi ha una cua llarga de criatures emocionades a la porta.

A Idomeni hi ha uns 4.000 nens i nenes, la majoria, menors de cinc anys. Quan troben un adult que no està gaire atrafegat en la supervivència no perden l’ocasió de provocar un moment de joc: se li agafen a la mà, li llancen una pilota, somriuen. Els més petits són els més vulnerables a les infeccions respiratòries i als problemes digestius. El fred, la pluja i els gasos tòxics que desprenen les fogueres –els refugiats cremen plàstics i brossa per escalfar-se– són una combinació fatal. En algunes tendes hi ha nadons de dies. La Narin, una refugiada siriana, està amoïnada pel seu petit, que ha passat uns dies a l’hospital de Salònica per una infecció pulmonar. “Vam tornar ahir de l’hospital, perquè pensàvem que estava millor, però encara està malalt; només vull que es curi”, diu a punt de plorar.

La crisi de refugiats té rostre de criatura. El 40% dels que han arribat a Grècia aquest any són menors, la majoria, de menys de cinc anys. Les guerres de què fugen no respecten res ni ningú. L’Esther Qassim, de 13 anys, va fugir d’Alep després que un obús destruís casa seva: “No sabem si va ser un avió sirià o de Putin. No tenim casa, ni feina ni menjar, allà lluiten les tropes d’Al-Assad, l’exèrcit sirià lliure, Daeix, tothom: no podíem anar a l’escola”. El seu somni és arribar a Alemanya i estudiar dret: “Vull ser advocada per defensar els drets de les dones”, diu obrint uns ulls negres immensos.

A

A uns 15 quilòmetres d’Idomeni la gasolinera EKO, al peu de l’autopista que creua Grècia de sud a nord, s’ha convertit en un refugi improvisat per a unes 2.500 persones. Veient la situació a la frontera se senten més segurs a la gespa que separa l’autopista i l’àrea de servei. El Mussab, de 16 anys, es va escapar al gener de Goutha, a la perifèria de Damasc, per un túnel sota terra. Era l’única manera de fugir del setge de les tropes de Baixar al-Assad. Ha sobreviscut a l’atac químic de l’agost del 2013 –”Ens tapàvem el nas i la boca amb un drap moll per no respirar els gasos”–, als bombardejos amb barrils explosius que el règim sirià llançava des d’helicòpters i al setge militar. A la tenda del costat, dues dones i un home couen pa en una planxa de ferro. El Mohamed, de 43 anys, és músic, però no ha pogut portar el seu llaüt en el viatge des de la ciutat siriana de Hama. “El poble sirià volia llibertat i Al-Assad ens ha tractat com a terroristes”, diu mentre gesticula per explicar com el torturaven, amb descàrregues elèctriques i penjat dels peus, quan el van detenir els policies del règim. Va deixar de cantar. Era massa perillós. “Si volguessin, la guerra de Síria s’acabaria en una hora. Només cal que Putin li digui a Al-Assad que ha de marxar”.

A la botiga de la gasolinera ja no hi venen regals per a turistes. Les prestatgeries ofereixen sacs de dormir, tendes, botes de muntanya, llums frontals, anoracs, biberons i roba infantil. “Ja no ve ningú a posar gasolina i ens hem hagut d’adaptar”, diu la Despina, la propietària, mentre acaricia una criatura que s’ha posat de puntetes davant la nevera dels gelats, amb un euro a la mà. “Aquí tothom es comporta molt bé. Estem vivint el que ens explicaven els nostres avis, i no és el mateix viure-ho que veure-ho a la televisió. Europa ens ha fet patir amb l’austeritat i ara deixen els refugiats atrapats aquí”, lamenta. La televisió del bar té sintonitzada la cadena Al-Arabiya.

E

El Mohamed, de 23 anys, s’ofereix per fer-nos d’intèrpret amb els sirians que viuen al camp. Estudiant de filologia espanyola, guanyava alguns diners treballant de guia turístic a Damasc. “Quan vaig acabar estudis a la universitat havia de fer el servei militar, però jo no vull matar a ningú, per això vaig marxar”, explica. Va arribar a Europa, fa dos mesos, per la petita illa grega de Farmakonissi. “No tinc casa, no tinc un país, vull un lloc on viure... creieu que a Barcelona hi podria trobar feina?”, ens pregunta. Ni li passa pel cap tornar a Síria, perquè diu que hi ha vist “massa coses tristes”. “El meu germà gran el van matar en un bombardeig del règim quan era a casa. Va morir sense cap motiu”, vivien a Daraa, la ciutat on el març del 2011 va esclatar la revolta contra Al-Assad. Després, la família es va traslladar a la capital i la policia va detenir el seu germà mitjà: fa un any i tres mesos que no en tenen cap notícia. El Mohamed viatja amb un altre germà més gran i el petit, de 7 anys: “Volem anar a Europa per acabar els estudis i trobar feina: així podrem ajudar els pares, que són massa grans per marxar de Síria; ells no sabrien viure en un altre lloc”.

Els acompanya la família del seu oncle, l’Ali que és psicòleg, i la seva dona, infermera: han plantat dues tendes, una al costat de l’altra, i cuinen al mig. “Vam marxar després de cinc anys de guerra perquè se’ns va acabar la paciència. El problema és que Al-Assad continua al poder gràcies a Rússia, l’Iran, Hezbol·lah i els altres països que l’ajuden. I els europeus diuen que se’n volen desfer, però no es veritat, perquè el règim és un instrument per tenir la gent controlada”. L’Ali no es penedeix d’haver participat a la revolta: “No ens havíem imaginat mai que arribaríem fins a aquest punt de destrucció i de misèria; la llibertat té un preu molt car, però encara podem guanyar”. El seu missatge per als governs d’Europa és molt senzill: “Que vinguin a veure això. Ens van dir que podíem venir a Europa per viure amb seguretat, i tot era mentida. Els països àrabs ens han tancat les portes, i ara els europeus també. Només volem una mica d’humanitat, res més”.

E

El bar de l’antiga estació és un punt de trobada i un respir. Un lloc on descansar una estona del fred i de la pluja, on fer un entrepà o unes patates, una escapatòria temporal. S’hi reuneixen sobretot nois joves, per jugar al backgammon o per tramar un pla per creuar la frontera tancada. Els últims que ho van intentar, un grup de nois que van pagar 300 euros a un traficant, van ser retornats per la policia unes hores més tard.

La taula del fons la comparteixen cinc joves afganesos: viatgen sols, són els pioners que han d’obrir camí per a les seves famílies. El Khan fa quatre mesos que va deixar Kabul, treballava de traductor per a les tropes franceses i quan van marxar el van deixar en territori hostil. “Els talibans persegueixen tots els que hem treballat per als exèrcits occidentals: ens consideren col·laboradors de l’enemic”. A casa l’esperen la dona i els seus dos fills, de 4 i 2 anys. “Els dic que sóc en un hotel, que les coses van bé: no vull explicar-los que em trobo en aquesta misèria. Si no obren la frontera aviat tornaré a l’Afganistan, no vull passar més temps sense veure els nens”, lamenta.

L’altre gran atractiu del bar són els endolls per recarregar el mòbil. El telèfon és un instrument de supervivència per als refugiats: els permet mantenir el contacte amb els familiars dispersos per l’èxode, saber què els està passant als que van més endavant en el camí i tenir notícies dels que han deixat enrere. Els pares, la nòvia, els fills, es mantenen a prop gràcies a les xarxes. Comparteixen informacions i consells a través de Facebook, segueixen l’actualitat als seus països i no perden la pista del seu equip de futbol. Conscient de la importància de la comunicació, una ONG ha muntat xarxes wifi lliures davant les grans carpes del campament: desenes de persones s’hi reuneixen amb la mirada fixa a les pantalles.

T

Tothom que ha arribat a Idomeni ha passat per les illes gregues. El trajecte en pastera, curt però letal, fins a Lesbos, Kos, Samos o un altre tros de terra a l’Egeu els va quedar clavat a la memòria. Un home de la ciutat siriana de Homs s’apropa amb un quadern de dibuix a les mans. No necessita paraules. Ensenya un dibuix amb una pastera plena i cinc persones ofegant-se a l’aigua davant d’una illa on hi ha una gran creu. Des del 20 de març s’ha aturat el flux de gent cap a Idomeni, perquè els que arriben a les illes són detinguts i empresonats en centres com el de Mòria, en virtut de l’acord entre la UE i Turquia per deportar a tothom que arribi a Grècia clandestinament.

Experts i activistes que treballen pels drets humans han denunciat que l’acord vulnera drets fonamentals. “Europa ha tocat fons, no sé com podem caure més avall: l’acord per retornar els refugiats a Turquia és la combinació perfecta de cinisme polític i curtesa de mires”, denuncia Dimitris Christopoulos, vicepresident de la Federació Internacional dels Drets Humans. “És il·legal, immoral i, a més a més, inviable”, perquè l’estat grec, assegura, immers en el col·lapse financer i administratiu, ni tan sols té capacitat per gestionar els retorns. Per fer funcionar el sistema, Grècia hauria de deportar quantitats considerables de sirians que s’han jugat la vida amb les seves criatures per arribar a Lesbos. El Parlament grec no ha acceptat, com li exigien els socis europeus, considerar Turquia un país segur per als refugiats. Són massa anys de tensions amb un enemic històric. I Turquia tampoc ha fet els passos per equiparar-se a la legalitat internacional en matèria d’asil. A la pràctica s’ha creat un forat jurídic per donar un vernís legal a les expulsions, que busquen més un impacte simbòlic, exemplificador, que un mecanisme efectiu.

"L'acord entre la UE i Turquia és il·legal,
immoral i inviable"

Dimitris Christopoulos

Vicepresident de la Federació Internacional dels Drets Humans

El govern de Syriza ha fet amb els refugiats el mateix que amb la crisi del deute: tancar els ulls davant l’evidència fins que era massa tard i acabar cedint ‘in extremis’ un acord sense principis. Alemanya va obrir les portes i les va tancar de cop, els països en el trajecte van tancar les fronteres en cadena i la UE ha improvisat. I així hem arribat fins aquí, amb 50.000 persones atrapades en un país en bancarrota, l’extrema dreta en auge a mig continent i un discurs polític tintat de populisme. L’arquitectura europea es desmunta per un milió de refugiats. Europa està naufragant a les platges de Lesbos i a la tanca d’Idomeni.

L’

L’empresa espanyola European Security Fencing té la fabricació en exclusiva per a Europa dels filats amb ganivetes com els que reforcen la tanca d’Idomeni. És un model amb garanties, perquè s’ha testat a Ceuta i Melilla. A pocs centímetres del filat hi malviuen dones, criatures i homes que porten a l’esquena una motxilla més feixuga que les poques pertinences que els acompanyen en l’èxode. És el pes de la violència –la dels estats i la dels jihadistes–, del dol pels que ja no hi són, de l’enyorança de la vida que deixen enrere, de l’abús dels traficants i de la incertesa pel futur. Però ens equivocaríem si els veiem només com a víctimes. La seva és, sobretot, una història de lluita i de superació. Només cal sentir els relats que expliquen, el que els empeny i les seves expectatives per entendre que són dels que no es rendeixen. I dels que se saben carregats de raons. Ara fa un mes que la frontera amb Macedònia està tancada i la gent –atrapada als llimbs grecs– continua acampant al davant de la tanca. Enfangats, sota el fred i la pluja, esperant que s’obri la porta. O, més aviat, mirant d’empènyer-la, sacsejant les consciències d’una Europa que ha renunciat a qualsevol principi. Com els exiliats que fugien de l’avanç de les tropes franquistes a l’Espanya del 1939, confiaven que a Europa hi estarien segurs.

L’angoixa va creixent. “Fa dos mesos que estem patint, aquí. Vam fugir de Síria perquè estàvem tips de violència i ara ens trobem davant un exèrcit que ens barra el pas. Només volem anar a Alemanya per reunir-nos amb el pare i els meus tres germans, que van passar per aquí fa sis mesos. Ja són a Colònia”, diu la Rime, una siriana de Quneitra que comparteix el camí amb la mare, sis dones més i tres criatures.

Responent a la crida d’un comitè format per mestres, metges i enginyers, que han distribuït cartells manuscrits pel campament, es planten a la via amb les bosses fetes, disposades a tirar endavant. Un grup de joves canta el que ja s’ha convertit en un himne popular entre els sirians d’Idomeni: “Mama Merkel, volem anar a Alemanya, volem que s’obrin les fronteres, volem anar a Alemanya. No podem tornar a Síria perquè hi ha una guerra. Hem deixat la universitat i no podem tenir un títol, mama Merkel, mama Merkel, ajuda’ns”.

La protesta s’acabarà amb els soldats macedonis disparant gasos lacrimògens, bales de goma i bombes sonores contra homes, dones i criatures.  L’Abdulhadi no se suma als joves que llancen pedres contra els soldats en una batalla que no tenen cap possibilitat de guanyar. Ell porta el seu fill, un nadó de tres mesos, en una motxilla al pit, i s’allunya perquè no respiri els gasos: “Si no obren la frontera haurem de tornar a Síria. Els governs d’Europa diuen que respecten els drets humans, però és mentida: aquí no hi tenim cap dret”.