Les propietats de l'Església a Catalunya

Els 3.732 béns immatriculats durant el període 1998-2015 representen una petita part del patrimoni eclesiàstic

Auri Garcia / Albert Llimós

18 d'abril del 2022

RUTH MARIGOT

El juliol del 2020 la Generalitat va fer pública la llista de les 3.732 propietats –centres de culte, habitatges i terrenys– que l'Església catalana va registrar per primera vegada sense necessitat de certificar-ne la propietat i gràcies únicament a la signatura d'un bisbe. És el que es coneix com a immatriculacions, un procés que es va poder dur a terme entre el 1998 i el 2015 gràcies a una reforma de la llei hipotecària del govern de José María Aznar. "A l'anomenada Catalunya Vella hi acostuma a haver petits pobles i a vegades ciutats amb esglésies o altres immobles molt antics dels quals, amb les múltiples revoltes, revolucions, incendis, etcètera, han desaparegut els títols originals. I han recorregut a l'ús indiscutit durant temps immemorial, al cadastre, a documentació que feia referència a la propietat", explica Antoni Matabosch, delegat emèrit d’economia de l’arquebisbat de Barcelona, sobre aquest procés.

Uns mesos més tard, el Congrés de Diputats va fer pública la llista obtinguda del Registre de la Propietat, molt similar a la de la Generalitat. Una publicació que va donar peu a la revisió de la titularitat d'alguns béns, que s'havien adjudicat a l'Església per error. A Catalunya, de moment, només s'han obert cinc expedients a petició de ciutadans o l'administració per reclamar la propietat de béns atribuïts a l'Església.

La Catedral de Barcelona. CRISTINA CALDERER

Però les 3.732 propietats immatriculades –la Conferència Episcopal ho xifra en 3.984– són només una petita part de les propietats que té l'Església a Catalunya, perquè hi ha altres béns registrats per altres vies o propietats que directament no estan registrades, tal com han admès alguns bisbats a aquest diari. A Barcelona, per exemple, el Registre de la Propietat té identificades 28 propietats immatriculades, mentre que l'Església en comptabilitza 31. Però és que només a la capital catalana hi ha 208 centres de culte, tots ells, assegura l'arquebisbat, registrats degudament. De fet, segons l'Oficina Diocesana de Béns Immobles, l'arquebisbat és titular d'uns 150 complexos parroquials, mentre que la resta pertanyen a parròquies o congregacions religioses. La fotografia de les immatriculacions, per tant, és incompleta.

Segons les dades dels registres de la propietat catalans, entre el 1998 i el 2015 l’Església va immatricular 3.732 propietats sense cap altre títol que una certificació de la mateixa Església.

D’aquestes propietats, pràcticament la meitat són llocs de culte, prop del 40% són terrenys, i el 10% restant correspon a edificis, seguint la nomenclatura establerta per la Generalitat.

Pel que fa als llocs de culte, més d’un miler estan classificats com a temples, més d’un centenar són cementiris, i també hi ha capelles i conjunts eclesiàstics formats per diferents elements.

Quant als terrenys, la gran majoria són rústics, tot i que també hi ha una part important de terrenys urbans.

Entre les propietats corresponents a edificis, el més freqüent són rectories, però també hi ha un centenar d’immobles i una quinzena de garatges.

La distribució geogràfica d’aquestes propietats és molt desigual, amb molta més presència a la demarcació de Lleida, bàsicament al Pirineu, i en una franja del centre del país.

La zona amb més densitat inclou l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell i la Cerdanya. Hi destaquen localitats com el Pont de Suert, amb 82 propietats, o Rialp, amb 69.

També hi ha acumulació de propietats a una franja que inclou la Segarra, l'Anoia, l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. El municipi d’Olesa de Bonesvalls suma 82 propietats.

Pel que fa a les ciutats més grans, Barcelona i Tarragona superen Girona i Lleida, però amb xifres petites. Al Berguedà o les Terres de l’Ebre quasi no hi ha propietats registrades a través del procés d’immatriculació.

Per què Olesa de Bonesvalls té tantes propietats? En realitat es tracta de l'Hospital de Cervelló, un edifici del 1262 per assistir gent necessitada i on, per exemple, a finals del segle XIII s'atenia 30 persones diàries que tenien dret a pa, oli, vi, plat calent i lloc per dormir de franc. Per cobrir aquestes necessitats l’arquebisbat de Barcelona va proveir l’hospital de zones de cultiu, boscos, cellers i vinyes. El bisbat de Sant Feliu, de qui depèn ara Olesa, podria haver immatriculat com una sola finca l'hospital, però per tenir un control més exhaustiu del sanejament forestal es va optar per registrar independentment cada parcel·la cadastral.

En el cas de Barcelona, després de la Guerra Civil la ciutat "es va expansionar, es van crear nous barris, el bisbat va comprar terrenys o rebia regals de solars per construir", diu Antoni Matabosch. Això explica que bona part dels 208 centres de culte ja quedessin registrats degudament al Registre de la Propietat, mentre que els immatriculats van ser una trentena: els temples històrics com Santa Maria del Mar, la Catedral o el Palau Episcopal.

La distribució dels llocs de culte és molt semblant a la general, amb una mica més pes de les ciutats, però amb domini de les zones menys poblades.

Els terrenys, en canvi, estan molt més concentrats al Pirineu. A les comarques gironines, on sí que hi ha altres tipus de propietats, hi ha poca presència de terrenys.

Els edificis queden més repartits. Destaca el municipi de Rialp, amb 29 propietats d’aquesta categoria. A les comarques girones també hi ha xifres més baixes.

A Rialp, segons explica l’alcalde Gerard Sabarich, la gran quantitat de propietats de l’Església prové del fet que el municipi té 7 nuclis agregats –cadascun amb una rectoria i una església– i d’una operació immobiliària. El bisbat d’Urgell va fer una permuta d’uns terrenys i es va fer una promoció de pisos nous, que a causa de la crisi es va paralitzar. El bisbat es va quedar una dotzena d’apartaments i els respectius pàrquings. La constructora va entrar en concurs de creditors i no es va poder acabar l’obra. "A l’Ajuntament se li deuen molts diners en concepte d’IBI des del 2012", lamenta Sabarich.

D’aquestes 3.732 propietats, l’Església reconeix que 118 consten als registres de manera indeguda, per errors o perquè en realitat pertanyen a altres propietaris.

En les 118 propietats indegudes hi tenen molt menys pes els llocs de culte, molt més pes els terrenys, i una mica més de pes els edificis.

Entre els llocs de culte que són propietats indegudes, en comparació amb el global, destaquen més les capelles, que poden ser de particulars, i no tant els temples.

Entre els terrenys que són propietats indegudes es manté el mateix patró que en el global: tenen fins i tot més pes els terrenys rústics.

Entre els edificis que són propietats indegudes, en la línia del que passa amb els llocs de culte, tenen més pes els immobles i no tant les rectories.

Aquestes propietats indegudes estan molt repartides pel territori. Destaca especialment un municipi, el Vendrell, amb 14 propietats.

De llocs de culte, en aquest cas, n’hi ha molt pocs i estan molt repartits. Manresa en té 3, i el Vendrell, com altres municipis, en té 2.

Els terrenys es concentren força al Pirineu, però també en una franja del litoral i prelitoral. Vilanova de l’Aguda en té 5, i Montcada i Reixac també en té 5.

Finalment, els edificis són només 25 a tot el país. Pràcticament la meitat, 11, estan concentrats al Vendrell.

A Catalunya i Espanya els anys 1835, 1836 i 1855 hi va haver les desamortitzacions, per les quals, a través d’una subhasta pública, es posava al mercat les terres i béns no productius de propietaris que no les conreaven, gairebé sempre l’Església o els ordes religiosos. "Es va començar pels convents, després parròquies i bisbats. Alguns d’aquests béns, pocs, van tornar, a vegades perquè les mateixes persones que els havien comprat els tornaven a donar a l’Església", explica Antoni Matabosch, delegat emèrit d’economia de l’arquebisbat de Barcelona, que explica que al segle XIX l’Església "no tenia pràcticament propietats", tot i que després "s’han anat recuperant per herències i donacions".

A França és molt diferent: el 1905 es va aprovar la llei de separació entre l’estat i l’Església i automàticament tots els temples construïts fins llavors van passar a mans de l’estat, que va cedir-ne l'ús per temps indefinit a l’Església. "L’estat, per tant, ha de pagar les despeses de manteniment. La Notre-Dame, per exemple, és l’estat qui la reconstrueix", diu Matabosch. A Itàlia, en canvi, l’Església pot percebre el 0,8% de l’IRPF. "No hi va haver desamortitzacions com aquí. Itàlia té moltes més parròquies i diòcesis", afegeix el religiós.

Veure nota metodològica