Les característiques edafoclimàtiques, la salinitat i l’alçada de la capa freàtica fan que el cultiu de l’arròs sigui el cultiu tradicional del delta de l’Ebre.

Es produeix en una zona de topografia accidentada amb altituds que van des de gairebé el nivell del mar fins als 1.000 m. El fort mestral que bufa durant els mesos de febrer i març ajuda en gran manera a la pol·linització.

Els fesols es van començar a cultivar en la regió volcànica de Santa Pau en el segle XVIII. Es cultiven exclusivament en sòls volcànics que, gràcies al seu caràcter poc àcid, incideixen directament en la qualitat i les característiques dels fesols de Santa Pau.

El seu origen està relacionat amb la plaga de la fil·loxera que, a començament del segle XX, va afectar la vinya, el principal conreu de la zona. Aleshores, l’economia local es va reorientar en part cap a la producció ramadera i lletera.

El seu origen està relacionat amb la plaga de la fil·loxera que, a començament del segle XX, va afectar la vinya, el principal conreu de la zona. Aleshores, l’economia local es va reorientar en part cap a la producció ramadera i lletera.

Els primers productes agroalimentaris no vínics a ser emprats per una DOP van ser olis d’oliva. Actualment compten amb protecció els olis del Baix Ebre-Montsià, la Terra Alta, les Garrigues, Siurana i l’Empordà.

El clima contrastat de la zona és molt favorable per al cultiu de la pera. Les baixes temperatures de l’hivern i les boires fan que els arbres tinguin un repòs hivernal òptim i arrenquin a la primavera amb força, i així generin fruits de molta dolçor i qualitat.

El brandi a Catalunya pot reivindicar una història molt antiga, que es remunta al segle XIII amb el primer Aqua Vitae obtingut per Arnau de Vilanova. Al segle XIX, la destil·lació de vins era una indústria àmpliament extensa. La majoria d’empreses que elaboren actualment el Brandy del Penedès provenen d’una llarga tradició vitivinícola.

Es denomina ‘calçot’ cadascun dels brots d’una ceba blanca totalment desenvolupada i que ha estat replantada al terreny. Aquests brots, a mesura que van creixent, es van calçant, és a dir, els costats es cobreixen de terra perquè en quedi blanquejada la base, que és la part que es consumeix.

Les clementines són plantes híbrides de mandarina i taronja amarga. Entre tots els cítrics cultivats a les Terres de l’Ebre han destacat per la seva qualitat, i per aquest motiu ha esdevingut el conreu cítric predominant a la zona.

El gall és un producte històricament vinculat al Penedès i a la seva tradició vitivinícola. L’alimentació actual del gall del Penedès IGP entronca amb aquesta tradició, ja que la dieta dels animals inclou granet de raïm.

Vic i la llonganissa fa anys que van junts, com el nom i el cognom de les grans famílies, i amb el temps s’han convertit en un petit tresor. La reputació de la llonganissa de Vic ve de lluny, i especialment a partir del segle XIX queda palesa en diversos escrits.

El pa de pagès, element imprescindible en la gastronomia catalana, és l’especialitat més representativa de la forneria de casa nostra. Generació rere generació, els forners han conservat fidelment la manera d’elaborar-lo.

Són patates d’altura, conreades a 1.000 metres d’altitud a les muntanyes de Prades. Això influeix notablement en la bona qualitat dels tubercles per la menor necessitat de tractaments fitosanitaris i perquè el cicle vegetatiu de la planta és més llarg; per tant, només es pot fer una collita per any.

Hi ha documentació escrita que prova l’existència d’una producció avícola reputada a la zona del Prat al segle XVIII. Tanmateix, la raça Prat o Pota Blava té orígens posteriors que es remunten a mitjan segle XIX.

Els pomers formen part del paisatge de les comarques gironines des de temps immemorials. La seva presència es va intensificar a finals dels anys trenta del segle XX, quan es va iniciar la producció industrial de pomes a la comarca del Baix Empordà.

L’àmbit tradicional d’elaboració de la ratafia eren les masies, on cada pagès l’elaborava aportant el seu toc especial. Amb l’èxode rural i el pas a una població més urbana, l’elaboració va recaure en mans d’empreses especialitzades, fet que ha permès que la ratafia s’hagi elaborat a Catalunya de manera ininterrompuda.

L’activitat torronaire d’Agramunt està documentada des de finals del segle XVIII. És difícil establir les dates més antigues a causa de la destrucció dels arxius de la vila durant la Guerra del Francès. És per aquest motiu que es diu que la tradició torronaire d’Agramunt és d’origen desconegut.

És una IGP transfronterera amb França que inclou el Pirineu català dels dos costats de la frontera. Ha estat de les primeres IGP transfrontereres a tramitar-se en tota la Unió Europea. Els vedells són criats en règim extensiu amb la mare durant com a mínim els primers quatre mesos de vida.