“L’assetjament és un fenomen social que es dona en un grup i que implica un tipus de maltractament sostingut en el temps que es caracteritza per una persecució física, verbal i/o social, sempre psicològica, que s’origina en entorns educatius on un o més infants o joves exerceixen abús de poder sobre d’altres”
Persona
Exerceix violència
Persona
Que rep violència
Persona
Que defensa
Persones
Seguidores
Persones
Partidàries
Persones
Espectadores
Persones
Posibles defensores
Persones
Seguidores
Persones
Partidàries
Persona
Exerceix violència
Persona
Que rep violència
Persona
Que defensa
Persones
Espectadores
Persones
Posibles defensores
“L’assetjament em va provocar un trastorn de conducta alimentària”
Ari Fernández
“Em dic Ari Fernández, tinc disset anys. Soc d’un poble de la comarca del Berguedà de Barcelona i he patit assetjament.
Jo patia bullying sobretot pel fet de ser diferent, d’agradar-me coses diferents. Tant la música, com el teatre, com la dansa. Crec que el bullying també venia sobretot perquè jo patia sobrepès.
He estat tres cops ingressada en un hospital per un trastorn de conducta alimentària. A conseqüència d’això doncs també ansietat, depressió… I aquests trastorns de conducta alimentària són causats principalment d’això.
Jo no he patit ni assetjament verbal ni físic, però sí que he patit, jo li dic “bullying invisible”. Jo me’n recordo d’una amiga de la meva mare que moltes vegades passava per davant de l’escola i em veia a mi asseguda sola a les escales. Són senyals que potser pots dir “ei, no és molt normal”. Crec que els adults haurien de prestar una mica més d’atenció, perquè a vegades és “ah, està sol a les escales, és perquè li agrada estar sol”.
Si jo ara pogués parlar amb un assetjador, li diria que mirés si realment el que està fent està bé o no. Que es canviessin una mica la perspectiva, i es miressin des dels ulls de la persona que està patint. Que vagis molt amb compte amb els comentaris que fas, perquè potser tu creus que no pots fer mal però realment a aquella persona se li pot quedar molt clavat.
Llavors mentalment afecta molt i et pot portar conseqüències que et poden afectar a llarg termini. Cal buscar els senyals per aturar l’assetjament.
“Fent bullying em sentia molt poderós i, alhora, era molt insegur”
En Josep Sabater [nom fals] va exercir violència sobre els seus companys de classe quan estudiava en un institut de Terrassa. Ara té 32 anys i se sent molt lluny d’aquell adolescent que patia a casa i ho ocultava a través de l’assetjament. Anys després, més madur i havent passat per un procés de teràpia, això és el que assegura haver après.
Gràcies per estar obert a parlar sobre un tema que és difícil. Com et senties en aquella època en què feies bullying als teus companys?És una pregunta complicada, perquè en aquell moment jo no era conscient de tot el que realment passava dins meu. Em sentia poderós i, alhora, era molt insegur. Sabia que estava fent mal a altres persones, però no ho volia reconèixer. Em sentia com si això em donés certa identitat, un lloc en el grup. La veritat és que hi havia moltes coses a la meva vida que no podia controlar, però quan feia bullying sentia que almenys controlava alguna cosa, encara que fos d’una manera molt destructiva.
Què creus que et va portar a fer bullying?Crec que tot va començar perquè em sentia molt sol i desconnectat a casa. No tenia una relació gaire propera amb els meus pares, i hi havia molta tensió a la família. Em sentia frustrat, enfadat, però no sabia com expressar-ho. A l’institut, vaig veure que atacant altres persones podia alleujar temporalment aquest malestar. Em donava una falsa sensació de control i seguretat. A més, hi havia la pressió social del grup. Volia ser acceptat, i fer bullying semblava una manera de guanyar respecte o almenys evitar ser el blanc dels altres.
En algun moment vas prendre consciència del mal que estaves causant?Crec que d’alguna manera n’era conscient, però em deia a mi mateix que no era tan greu. Racionalitzava el que feia dient-me que eren només bromes o que les persones a qui atacava exageraven. També em convencia que era una manera de mantenir la meva posició en el grup, que si no ho feia jo, algú altre ho faria. D’una manera perversa, veia el bullying com un tipus de “sacrifici” que feia per assegurar-me que jo no acabés sent la víctima.
Hi va haver algun moment clau que et va fer canviar d’actitud?Va ser després d’haver deixat l’institut, quan vaig començar a parlar amb un dels companys a qui havia fet bullying. Va ser molt dur sentir com tot el que havia fet l'havia afectat durant anys. Em va explicar com les meves accions li havien provocat ansi
Les xifres que has de saber
Recursos i eines
descobreix la campanya contra
l’assetjament escolar
Il·lustracions