El 2005, quan el Centre d’Estudis d’Opinió va començar a preguntar-ho sistemàticament, només un 13% dels enquestats declaraven que preferien que Catalunya fos un estat independent, davant d’alternatives com el federalisme o l’autonomia. Avui aquesta xifra voreja el 40% (entre el 38% i el 42%, segons les fonts), als quals cal sumar-hi un percentatge de federalistes que, posats davant d’una decisió dicotòmica, triarien la independència abans que quedar-nos com estem. En tot cas, en aquests 10 anys l’independentisme s’ha triplicat a Catalunya. El que era una opció minoritària, gairebé testimonial, ha esdevingut corrent central de l’opinió pública catalana.
No cal insistir gaire en el terrabastall que ha provocat aquest creixement de l’independentisme en el mapa polític català. El 27 de setembre votarem en unes eleccions en què no trobarem la papereta de CiU, ni la d’ERC, ni la d’Iniciativa, per exemple. Una situació que hauria sigut difícil d’imaginar el 2005.
Però, a banda de créixer, ha canviat l’independentisme? Sovint passa que quan una opció política es fa més popular els seus defensors canvien, i passen a assemblar-se més a la mitjana de la població. Fins al punt que alguns dels independentistes de primera hora poden arribar a sentir-se estranys en el nou context. Com els seguidors de grups de música que, quan els seus referents musicals assoleixen l’èxit, en reneguen i asseguren que el primer disc era millor.
Menys juvenil i més a l’esquerra
Com eren els independentistes del 2005 i com són els d’ara? Si en comparem el perfil sociopolític, destaquen algunes diferències importants. En primer lloc, l’independentisme ha deixat de ser un moviment de base juvenil. Aquest és, potser, el canvi més marcat: si el 2005 els més joves de 34 anys representaven pràcticament el 40% dels independentistes, avui no en representen més del 24%. Això fa que la composició d’edat de l’independentisme s’assembli més a la mitjana de la població que no pas el 2005, per bé que segueix estant infrarepresentat entre els més grans de 65 anys. El cens electoral també s’ha envellit en aquests 10 anys, però no tant com l’independentisme, que sembla haver perdut, definitivament, el seu caràcter juvenil. Ja no és una febrada que es cura amb l’edat.
Però és també un moviment lleugerament més escorat cap a l’esquerra. El 2005 el 24% dels independentistes estaven situats a l’esquerra (per sota del 3 en una escala 1-10), mentre que el 2015 aquest percentatge arriba al 30%. En part això s’explica per un moviment del conjunt de la societat, però, de nou, la tendència és més acusada en l’independentisme. La independència segueix sent una opció especialment popular entre la gent d’esquerres. Així, tot i la incorporació de bona part de les bases de CDC a l’independentisme, no sembla que la composició ideològica dels sobiranistes s’hagi mogut cap a la dreta.
Potser la simpatia de partit ens dóna més pistes. La dada que crida més l’atenció és la desaparició dels simpatitzants del PSC. Si el 2005 representaven un 15%, avui són pràcticament inexistents entre els independentistes. Naturalment, això ha anat acompanyat del desgast de la marca socialista en el conjunt de l’electorat, per bé que es tracta d’una tendència especialment acusada en el cas del sobiranisme. En canvi, en el món sobiranista ha emergit la CUP amb força i també treu el cap Podem. El pes que ara té la CUP en l’entorn sobiranista possiblement explica en part el moviment a l’esquerra que s’ha observat.
En la composició lingüística dels sobiranistes tampoc hi ha gaires canvis. S’observa un increment significatiu dels bilingües, que passen de vora el 9% al 13%, tot i que podria ser degut al canvi en la manera de preguntar: el 2005 es refereix a la llengua parlada a casa i el 2015 a la llengua habitual, per bé que el resultat tampoc no és gaire diferent si agafem la llengua que es considera com a pròpia com a mesura per al 2015.
Finalment, sí que veiem algun canvi en la distribució del sobiranisme per mida de municipi. Avui l’independentisme està menys concentrat en els municipis grans que abans i, per contra, han guanyat pes entre els independentistes els que viuen en pobles d’entre 2.000 i 10.000 habitants. Això, segurament, també està relacionat amb el canvi en el perfil d’edat. Mentre era un moviment més juvenil, l’independentisme tenia menys presència de gent de pobles petits i mitjans, i a mesura que ha anat pujant la seva edat mitjana també hi ha anat guanyant pes aquest segment de població. En definitiva, l’independentisme, en aquests 10 anys, s’ha fet gran en tots els sentits, i s’ha escorat una mica més cap a l’esquerra.