Ara

amb el suport:

Els fàrmacs a través de la història

Descobreix les curiositats darrere la descoberta
dels medicaments més rellevants

amb el suport:

Tot el que no saps de…

Filtres
Fàrmacs
Personalitats
Fets científics
Àrees terapèutiques
Diabetis
Analgèsics
Cardiovascular
General

+

La insulina, una descoberta que fa 100 anys

Fàrmacs
Fets científics

Sabies que...

Un dels descobriments més rellevants de la història dels medicaments en general i de l’endocrinologia en particular va tenir lloc durant els anys vint del segle passat, just ara fa cent anys. Va estar el descobriment de la insulina, la seva purificació i demostració d’eficàcia en ser administrada a pacients que patien diabetis mellitus. Un gran nombre d’investigadors van contribuir en assolir aquest descobriment, si bé el mèrit final va ser atribuït al grup que treballava a la Universitat de Toronto. Dos d’ells, Frederick Banting i John Macleod, van rebre el 1923 el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina per la seva aportació. Poques persones saben que aquesta història té un vincle molt directe amb Catalunya i amb dos investigadors de parla catalana: el metge Rossend Carrasco i Formiguera i el farmacèutic Pere Gonzàlez i Juan. Per primera vegada a Europa, el 4 d’octubre de 1922, aquests investigadors que treballaven a Barcelona van administrar insulina amb èxit a un pacient diabètic.

Resum redactat per Pol Morales i Fèlix Bosch (Fundació Dr. Antoni Esteve) a partir de l’article original publicat per Josep Eladi Baños Díez (Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya) i Elena Guardiola Pereira (Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya). Amb el permís dels autors.

Article original: Baños Díez J.E., Guardiola Pereira E. "Cent anys d’història de la insulina. Del descobriment polèmic a la seva arribada a Catalunya". Gimbernat. Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut. 2022, 78:73-101.

Preguntes i respostes

¿Sabíeu que només han passat cent anys des que es va anunciar el descobriment de la insulina?

Aquest mes de maig s’han complert just cent anys d'ençà que el grup d’investigadors de la Universitat de Toronto al Canadà (Frederick Banting, Charles Best, James Collip i John Macleod) anunciaven haver aconseguit aïllar insulina del pàncrees d’animals i, per primera vegada, van demostrar la seva eficàcia per tractar pacients amb diabetis mellitus. Si bé els experiments inicials realitzats en gossos per Banting i Best van tenir lloc entre el maig i el desembre de 1921, no va ser fins al gener de 1922 que es va demostrar l’efecte de la insulina, purificada per Collip, en pacients. La rellevància del descobriment radica en el fet que es tracta d’una hormona, la insulina, que s’allibera des del pàncrees i que permet abordar terapèuticament una malaltia d’elevada prevalença i molt invalidant: la diabetis mellitus. L’anunci d’aquest descobriment a la comunitat científica el va fer públic Macleod el 3 de maig de 1922 en una conferència que va impartir a Washington.

Best i Banting amb el primer gos al que van aconseguir reduir els nivells sanguinis de glucosa / Library and Archives Canada

Quina relació hi ha entre pàncrees, insulina i diabetis mellitus?

El pàncrees és una glàndula allargada situada a l’abdomen dels humans entre el fetge, l’estómac, la melsa i l’intestí. La insulina és una hormona que s’allibera a la sang des de la part del pàncrees denominada pàncrees endocrí, responsable de regular diferents funcions del metabolisme de l’organisme. Per contra, el pàncrees exocrí s’encarrega de la regulació de la digestió a través de l’alliberació d’enzims des del pàncrees a través d’un conducte fins al budell amb la finalitat de facilitar l’absorció dels aliments. Entre les diferents funcions de la insulina destaca el fet d’afavorir l’entrada de la glucosa de la sang cap a les cèl·lules de l’organisme. 

D’altra banda, la diabetis mellitus és una malaltia que es caracteritza per presentar nivells alts de glucosa en sang o, com se sol anomenar, una hiperglucèmia. Aquesta malaltia, desencadenada per diferents causes i factors, pot ser deguda a la manca d’insulina (diabetis mellitus tipus 1) o bé provocada per una incapacitat de les cèl·lules de l’organisme per respondre a la insulina (diabetis mellitus tipus 2). Les principals conseqüències de la hiperglucèmia són l’aparició d’alteracions del metabolisme, de malalties cardiovasculars com la hipertensió arterial, de malalties renals i de problemes oculars, entre d’altres.

Estructura tridimensional de la insulina / Atika Atikawa

Com es va descobrir la insulina?

En primer lloc, a mitjans del segle XIX va ser Claude Bernard qui va demostrar que el pàncrees produïa diversos enzims digestius. A finals d’aquell mateix segle, Oscar Minkowski i Josef von Mering van demostrar que l’extracció del pàncrees (el que es coneix com a pancreatectomia) en gossos els induïa una situació d’hiperglucèmia.  Més tard, els experiments d’Emmanuel Hédon van permetre afirmar la doble funcionalitat del pàncrees: una funció endocrina, responsable del control de la glucèmia, i una funció exocrina amb finalitats digestives. El 1869 l’estudiant de medicina berlinès Paul Langerhans va descriure l’existència d’unes cèl·lules en forma d’illots situades al pàncrees, que aviat es coneixerien com a illots de Langerhans. Més tard, es demostrà que la degeneració d’aquests illots provoca el desenvolupament de la diabetis mellitus. A principis del segle XX, es va saber que la diabetis mellitus generada per la destrucció dels illots impedia la producció d’una substància denominada insulina (dita així el 1909 per Jean de Meyer i el 1913 per Edward A. Sharpey-Schäfer). A partir d’aquí, i sense gaire èxit, diversos investigadors van provar d’administrar extractes pancreàtics, primer a gossos a qui havien extret el pàncrees i després a pacients diabètics. Però no es va poder demostrar l’eficàcia d’aquests extractes en la reducció de la hiperglicèmia i, a més, apareixien molts efectes adversos com a conseqüència de les impureses dels extractes.

La primera demostració d’eficàcia dels extractes pancreàtics va arribar l’any 1906 de la mà del metge alemany Georg Ludwig Zülzer. Va aconseguir revertir el coma diabètic d’un pacient administrant-li, per via subcutània, un extracte pancreàtic denominat acomatol. El 1916 el metge romanès Nicolae Paulescu va obtenir extractes aquosos de pàncrees –que anomenaria pancreïna- i va demostrar que reduïen la glucèmia en gossos diabètics. Aquestes dades les publicava el 1921. De tota manera, l’obtenció d’aquests extractes era complicada, contenien impureses i això provocava les importants reaccions adverses que s’observaven quan s'administraven als humans.

El mes de maig de 1921 el metge i investigador canadenc Frederick Banting va aconseguir que un altre metge d’origen escocès, John Macleod, li oferís espais i recursos en el seu laboratori d’investigació a la Universitat de Toronto. Banting va reclutar l’estudiant de medicina nord-americà Charles Best com a assistent de laboratori i van estar treballant per obtenir insulina i demostrar la seva eficàcia. Un altre membre de l’equip va ser el químic canadenc James B. Collip, que aconseguiria una insulina lliure d’impureses. El mes de gener de 1922 aquest equip d’investigadors de Toronto va aïllar suficient insulina amb poques impureses i, posteriorment, va demostrar la seva eficàcia i seguretat administrant-la a pacients diabètics. Finalment, després de setanta anys de recerca, el 3 maig de 1922 Macleod presentava els estudis fets amb Banting, Best i Collip i confirmava l’eficàcia clínica de la insulina que ells havien obtingut.

Primera pàgina de l’article on F. G. Banting i C. H. Best, del grup de Toronto, descriuen els efectes de l’extracte pancreàtic en animals d’experimentació l’any 1922 / Imatges extretes de Baños i Guardiola. Gimbernat 2022

Quines polèmiques es van generar entorn de la insulina?

Tant el descobriment de la insulina com la concessió del premi Nobel per aquest descobriment van estar envoltats de múltiples polèmiques. Respecte al descobriment, la polèmica es va generar perquè altres investigadors ja havien suggerit l’existència de la insulina –i així l’havien anomenat– molt abans que el grup de Toronto s’emportés el mèrit i la fama. També abans de Banting i Best altres investigadors havien demostrat els efectes hipoglucemiants de diferents extractes pancreàtics –que contenien insulina– tant en animals com en humans. De tota manera, l'obtenció de la insulina més pura i la demostració de la seva eficàcia terapèutica en humans es deu sense cap gènere de dubtes a Banting, Best, Macleod i Collip.

Respecte al reconeixement del descobriment, va ser el 1923 quan Banting i Macleod –però no Best ni Collip– van rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina per la seva aportació científica. Entre els dos premiats ja s’havia produït una pugna per atribuir-se el protagonisme de la investigació. Van haver de passar, però, uns anys fins que també es va reconèixer el paper de Best en la troballa, mentre que ningú es va recordar de Collip. De fet, gràcies a Collip es va obtenir la insulina més pura i es van reduir els efectes adversos observats amb els extractes pancreàtics previs. Altres investigadors com Paulescu també van reclamar sense èxit el seu protagonisme i reconeixement per aquest descobriment. Per intentar compensar aquesta injustícia, Banting i Macleod van repartir-se l’atribució econòmica del premi Nobel amb Chest i Collip, respectivament.

Charles Best, James Collip i Nicolae Paulescu / Wikimedia

¿Existeix algun lligam entre el descobriment de la insulina i Catalunya?

Doncs sí que es van produir uns fets molt rellevants gràcies a dos personatges que desenvolupaven la seva activitat professional a Catalunya, el metge barceloní Rossend Carrasco i Formiguera (1892- 1990) i el farmacèutic mallorquí Pere González i Juan (1886-1955). A Barcelona, ells van demostrar com la insulina reduïa la glucèmia sense provocar reaccions adverses administrant-la per primera vegada i de forma repetida a un pacient diabètic. Va ser la primera vegada que es feia a l’Europa continental, ja que tres setmanes abans ja s’havia administrat insulina a Anglaterra. 

Carrasco i Formiguera va ser un metge molt interessat per la recerca, que va treballar a l’Institut de Fisiologia de Barcelona i que va adquirir una àmplia experiència científica internacional. En una de les seves estades a Boston, el desembre de 1921, Carrasco assisteix a la reunió nacional de l'American Physiological Society, que va tenir lloc a la Universitat de Yale. Carrasco va quedar impressionat dels resultats que presentava Banting referits als estudis del seu grup de recerca sobre l’administració d’extractes pancreàtics a gossos diabètics. A partir d’aquí va mantenir contacte amb aquests investigadors i, juntament amb Pere González, va iniciar uns estudis per obtenir extractes pancreàtics a Catalunya. González va aportar la seva experiència en investigació a través del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona. Els dos van realitzar múltiples estudis sobre la insulina en gossos fins que el 4 d’octubre de 1922 van administrar-la amb èxit a un pacient diabètic, per primera vegada a l’Europa continental.

Rossend Carrasco i Formiguera (1892- 1990) i Pere González i Juan (1886-1955) / Imatges extretes de Baños i Guardiola. Gimbernat 2022

Com es podria resumir el descobriment de la insulina?

Fa cent anys que el metge i investigador canadenc Frederick Banting i els seus col·laboradors van obtenir la insulina, la van administrar a pacients amb diabetis mellitus i van demostrar la seva eficàcia per tractar una malaltia que fins a aquell moment era intractable. Banting va publicar l’article científic que explicava les seves troballes, va obtenir la patent del fàrmac i el 3 de maig de 1922 el seu cap de laboratori, l’escocès John Macleod, va presentar aquestes dades públicament a la comunitat científica. 

A l’any següent, els dos investigadors rebrien el premi Nobel de fisiologia o medicina per aquesta gran aportació científica. És per això que en reconeixement a la tasca de Banting, nascut el 15 novembre de 1891, cada 15 de novembre se celebra el Dia Internacional de la Diabetis. 

Aquest descobriment, que va tenir lloc al continent americà, presenta un vincle molt directe amb Catalunya. El 4 d'octubre a Barcelona, i per primera vegada a l'Europa continental, Rossend Carrasco i Formiguera, juntament amb Pere González i Juan, van obtenir i administrar insulina a un pacient diabètic. 

I la història no acaba aquí, perquè hi va haver una segona part. A mitjans del segle XX, Genentech, reconeguda com la primera empresa farmacèutica biotecnològica, aconseguiria la síntesi de la insulina mitjançant tècniques de recombinació genètica en lloc de la seva purificació a partir del pàncrees d’animals. Aquesta història, però, l’explicarem un altre dia.

Els investigadors de Toronto que participaren en el descobriment de la insulina. D'esquerra a dreta, Best, Banting, Collip i Macleod. / Wikimedia

+

La penicil·lina, el primer antibiòtic de producció massiva

Fàrmacs
Fets científics

Sabies que...

Tot i que la penicil·lina actualment ha perdut protagonisme en el tractament de les infeccions, ha sigut un fàrmac referent històric i un dels que més han canviat el futur de la humanitat. Es va descobrir posteriorment als dos primers antibacterians de síntesi –l’arsfenamina i la sulfanilamida–, però històricament ha sigut l’antibiòtic de referència. A diferència dels dos primers, la penicil·lina és d’origen natural, té una estructura química senzilla i va demostrar un potent efecte antibiòtic amb menor toxicitat. Aquestes peculiaritats van fer que es convertís en el primer antibiòtic de producció massiva, i va passar a administrar-se arreu del món.

Resum redactat per Pol Morales i Fèlix Bosch (Fundació Dr. Antoni Esteve) a partir de l’article original de Salvador Macip (Universitat Oberta de Catalunya i Universitat de Leicester), pendent de publicació a la revista ‘Annals de Medicina’. Amb el permís de l’autor.

Acord de col·laboració entre la Fundació Dr. Antoni Esteve i el diari ARA sota la coordinació de Josep Eladi Baños, Elena Guardiola i Salvador Macip, amb l’objectiu d’apropar el coneixement dels medicaments a la població general.

 

Preguntes i respostes

¿Sabíeu que la penicil·lina va fer augmentar l'esperança de vida?

El descobriment de la penicil·lina va canviar radicalment el pronòstic de moltes malalties infeccioses, i és un dels factors que expliquen millor que l’esperança de vida augmentés d’una manera progressiva en la segona meitat del segle XX. La penicil·lina va donar-se a conèixer a Londres gràcies a un accident que va tenir lloc al laboratori del científic Alexander Fleming (1881-1955) el 28 de setembre del 1928 i va triomfar, una dècada després, gràcies a la tenacitat d’altres investigadors que treballaven a Oxford, com el fisiòleg australià Howard Walter Florey (1898-1968), el bioquímic alemany Ernst Boris Chain (1906-1979) i el bioquímic anglès Norman George Heatley (1911-2004), que van saber entendre, demostrar i fer possible el seu potencial (Figura 1).

La Segona Guerra Mundial va accelerar l’ús dels antibiòtics potenciant la inversió i la recerca en aquest camp. Sense cap mena de dubte, la penicil·lina va suposar la primera revolució terapèutica que possibilitaria el tractament eficaç i segur de moltes infeccions com la gonorrea o la sífilis, ferides cutànies o infeccions respiratòries com la pneumònia, entre d’altres.

Figura 1. Els quatre protagonistes principals implicats en el descobriment de la penicil·lina. D’esquerra a dreta: Alexander Fleming, Ernst Chain, Howard Florey i George Heatley. / Wikimedia

¿Quin descuit de Fleming va facilitar el descobriment d’aquest antibiòtic?

El matí del divendres 28 de setembre del 1928, el biòleg i farmacòleg escocès Alexander Fleming va anar al seu laboratori, situat al soterrani del Saint Mary’s Hospital de Londres, i va veure que, en un cultiu dels bacteris que estudiava habitualment i que s’havia deixat accidentalment destapat al marxar de vacances uns dies abans, hi havia aparegut un fong (Figura 2). En lloc de llençar el cultiu contaminat, Fleming va fixar-s’hi atentament i va adonar-se que al voltant del fong invasor no hi havia cap bacteri. Va deduir que aquell fong fabricava alguna substància que frenava el creixement o matava els bacteris, i va posar-se a aïllar-ne un extracte. Com que el fong era del gènere Penicillum, va decidir que aquest compost misteriós s’anomenaria penicil·lina. L’any 1929 va publicar els seus resultats en una revista científica. 

Curiosament, aquest moment clau per a la història de la medicina i de la humanitat va passar inicialment sense pena ni glòria, potser en part perquè Fleming no va entendre la rellevància del seu descobriment i no va saber transmetre prou bé la importància de la penicil·lina als seus companys de professió. En aquell moment, la principal causa de mort a la majoria de franges d’edat eren encara les malalties infeccioses. Per tant, una de les principals necessitats de la humanitat era trobar un fàrmac que matés o frenés el creixement dels bacteris, cosa que a partir del 1942 es va popularitzar amb el nom d’antibiòtic.

 

Figura 2. Placa de cultiu on Fleming el 1928 va descobrir que la substància –penicil·lina– alliberada per un fong frenava el creixement dels bacteris / SCIENTIFIC AMERICAN

Qui va ser el primer pacient que va rebre penicil·lina?

Albert Alexander (1897-1941) (Figura 3) era un policia anglès que, el 12 de febrer del 1941, sense ell saber-ho, estava a punt d’entrar als llibres d’història. Estava ingressat a la Radcliffe Infirmary, a Oxford, i patia una infecció que se li havia complicat greument. No queda clar si va ser per una rascada a la cara amb un roser o per una ferida de guerra, però el pronòstic d’Alexander era molt dolent. El seu metge, el Dr. Charles M. Fletcher (1911-1995), participava en els estudis clínics que Howard Florey i el seu col·laborador Ernst Chain estaven duent a terme amb un compost químic produït a partir d’un fong, i havien vist que podia matar bacteris.

Acabaven de fer uns experiments crucials en ratolins, en els quals el compost havia curat una infecció per estreptococ, però encara no l’havien provat en humans. Com una estratègia desesperada, Fletcher va convèncer Florey i Chain per fer servir el compost experimental en el seu pacient, a qui li va injectar el dia 12 de febrer. En 24 hores, Alexander ja havia millorat espectacularment. La poca disponibilitat de penicil·lina en aquell moment obligava fins i tot a recuperar-la de l’orina del pacient tractat. Malgrat tot, no van disposar de prou penicil·lina i Alexander va morir un mes després.

Aquell experiment, que es va publicar el mateix estiu a la revista ‘Lancet’, era la culminació de dos anys intensos de feina i la prova definitiva que Florey i Chain havien estat buscant: ara estaven segurs que aquella substància mig oblidada, que Fleming havia batejat feia una dècada amb el nom de penicil·lina, seria la revolució mèdica més important dels últims cent anys.

Figura 3. Foto del policia britànic Albert Alexander, la primera persona tractada amb penicil·lina l’any 1941 / BBC

Mereixien Fleming, Florey i Chain el premi Nobel per igual?

Van haver de passar deu anys des d’aquell dia al soterrani de l’Hospital de Saint Mary’s de Londres fins que Florey i Chain recuperessin els treballs pioners de Fleming amb la idea de convertir una curiositat biològica en un fàrmac. Es van inspirar en la prova d’un col·laborador de Florey, el patòleg Cecil Payne de la Universitat de Sheffield, que el 1930 havia tractat la infecció als ulls de dos nens amb un extracte dels fongs de Fleming. En els seus primers experiments, Florey i Chain van confirmar que la penicil·lina matava una gran varietat de bacteris i provocava pocs efectes secundaris. Això la feia molt més atractiva que els altres antibiòtics descoberts amb anterioritat.

El 1940 van publicar a la revista Lancet els resultats del seu estudi revolucionari en ratolins: vuit animals havien sigut injectats amb una variant virulenta d’estreptococ, i només quatre d’ells havien rebut una injecció de penicil·lina; l’endemà, aquests quatre estaven vius i els altres quatre havien mort per culpa de la infecció. Al llegir l’article, el mateix Fleming, sorprès que algú estigués interessat en la seva antiga troballa, va decidir visitar-los al seu laboratori d’Oxford. Els sorpresos llavors van ser ells, perquè no es pensaven que Fleming fos viu. Tot i haver treballat de manera independent, Fleming, Florey i Chain van acabar compartint el premi Nobel de fisiologia o medicina el 1945 pels seus treballs amb la penicil·lina.

A Florey li va molestar que la premsa atorgués a Fleming la major part del mèrit del descobriment. També es va reclamar més protagonisme per al biòleg Norman Heatley, que va tenir un paper primordial en estabilitzar, purificar i obtenir grans quantitats de penicil·lina. Els premis Nobel i la penicil·lina vinculen aquests protagonistes amb la química britànica Dorothy Mary Crowfoot Hodgkin (1910-1994), cristal·lògrafa de la Universitat d’Oxford, que va contribuir de manera important a explicar com la penicil·lina aconseguia el seu efecte (Figura 4). El 1945 va definir l’estructura química del compost fent servir la tecnologia de raigs X, que va aplicar també per estudiar la insulina, el colesterol i altres compostos. Ella rebria el premi Nobel de química el 1964.

 

Figura 4. Dorothy Hodgkin / Wikimedia

¿Com va influir la Segona Guerra Mundial en el desenvolupament de la penicil·lina?

El 1940 encara quedaven uns quants obstacles importants per aconseguir que la penicil·lina es convertís en la revolució mèdica que Florey i Chain havien anticipat. Calia trobar la manera de produir-la en quantitats suficients per poder-la utilitzar de manera regular. Això era especialment important en el context de la Segona Guerra Mundial, que en aquells moments estava en el seu punt àlgid, perquè, com sempre havia passat al llarg de la història, morien i quedaven incapacitats més soldats per infeccions que per les mateixes bales.

Quan els polítics es van adonar del seu potencial, fabricar penicil·lina es va convertir en un secret d’estat, i en una part important de la cursa per guanyar la guerra. La cruesa de la guerra al Regne Unit limitava la capacitat de produir penicil·lina massivament. Per això, Florey va recórrer als Estats Units, de manera que el 1944 ja es va poder tractar la majoria de soldats britànics i americans (Figura 5).

Es van produir bilions de dosis de penicil·lina i se’n va reduir dràsticament el cost de producció. Els primers anys, l’ús de la penicil·lina es va limitar a l’entorn militar, però cada cop hi havia més demanda per part de la societat. Als anys 50, després de la guerra, la penicil·lina ja arribava a la majoria de malalts que la necessitaven, tant a Europa com als Estats Units.

Anunci de penicil·lina dirigit a soldats durant la Segona Guerra Mundial / Wikimedia

Quan va arribar la penicil·lina a Catalunya?

Mentre Europa patia el drama de la Segona Guerra Mundial, Catalunya, submergida en una llarga postguerra, se’n mantenia al marge. Malgrat que no hi havia la urgència de trobar un fàrmac per tractar les infeccions dels soldats, els metges catalans també necessitaven un antibiòtic que els permetés salvar els seus pacients. Els primers intents d’obtenir penicil·lina a Catalunya, si bé sense èxit, van ser protagonitzats el 1941 pel metge microbiòleg Antoni Valls Conforto (1904-1947). Dos anys més tard, els farmacèutics Pere Gonzàlez Juan (1886-1955) –que també va contribuir a obtenir insulina– i Antoni de Paula Pouplana Carot (1903-1984), juntament amb el veterinari Josep Vidal Munné (1896-1958), el metge Jaume Sunyer i Pi (1903-1990) i l’epidemiòleg Pau Cartañà Castellà (1899-1974), van treballar conjuntament per poder importar el nou descobriment i produir una penicil·lina pròpia.

Gonzàlez, Sunyer i Vidal eren deixebles de Ramon Turró i Darder (1854-1926), que treballava al prestigiós Laboratori Microbiològic de Barcelona. Després de la Guerra Civil, tots tres van patir represàlies per part dels vencedors, però, al cap de pocs anys, els tres, juntament amb Cartañà, van començar a treballar al Laboratori Experimental de Terapèutica Immunògena (LETI), que s’havia pensat com a centre de producció de vacunes i era propietat d’Antoni Pouplana.

A finals del 1943, els cinc científics van començar a buscar la manera d’aconseguir sintetitzar aquest nou compost que Florey i Chain havien descrit en el seu article del 1941, malgrat que es topaven amb les dificultats derivades del fet que, de cop i volta, la fabricació de la penicil·lina havia esdevingut un secret militar. Tot i els obstacles, el 1944 publicaven a la revista Medicina Clínica els seus resultats –segurament el primer intent exitós de produir penicil·lina a l’Europa continental–, obtinguts a partir d’una soca de Penicillinum que havien aconseguit no directament de Fleming, sinó de l’Institut Lister de Londres. Es diu que Fleming es va enfadar pel fet que se l’haguessin saltat i quan, anys després, va visitar Catalunya, va evitar anar a veure els científics del LETI. Sí que va visitar Laboratoris Esteve, des d’on el metge Antoni Oriol Anguera (1906-1996) i el farmacèutic Antoni Esteve i Subirana (1902-1079) havien publicat el 1944 estudis experimentals sobre la penicil·lina.

Alexander Fleming, durant la seva visita als Laboratoris Esteve el 1948 / FUNDACIÓ DR. ANTONI ESTEVE

A què ens referim quan parlem dels superbacteris?

El gran problema de la penicil·lina, com passa amb tots els antibiòtics, és que els bacteris s’hi acaben tornant insensibles. El mateix Fleming va predir-ho ja el 1945 en el seu discurs quan va rebre el premi Nobel. És el que s’anomena ‘resistència’: un bacteri adquireix aleatòriament una mutació, i això fa que deixi de ser susceptible al fàrmac que normalment el matava o en frenava el creixement, i cal buscar-ne un de nou que faci la mateixa feina.

Que en els últims cinquanta anys només s’hagin obtingut quatre tipus nous d’antibiòtics suposa un problema molt important, perquè els bacteris no paren mai d’adquirir resistències als antibiòtics que s’usen regularment. L’OMS fa anys que adverteix que el ritme actual de descobriment d’antibiòtics no és suficient per fer front a les resistències, i això ens encamina a una crisi sanitària mundial que pot tenir conseqüències imprevisibles. És per això que cada cop més es parla dels superbacteris, o superbugs en anglès (Figura 7), enfront dels quals la majoria d’antibiòtics seran ineficaços.

És un problema greu i real que cal afrontar des de múltiples perspectives. La història de la penicil·lina està plena d’esforç, tenacitat i cops de sort, i esperem que ens serveixin d’exemple per enfrontar-nos a les possibles futures crisis de salut planetària.

Llibre sobre els superbacteris publicat per Matt McCarthy el 2019, del Weill Cornell i del New York-Presbyterian Hospital / SCRIBE

2/6

I al proper capítol… L'estricnina

Vols saber més sobre
la Fundació Dr. Antoni Esteve?
Clica aquí per anar-hi