2020
L'any que
es va parar
el món

L’oftalmòleg Li Wenliang va morir de covid el 6 de febrer a l’hospital de Wuhan on treballava, i on havia sigut el primer a alertar d’una estranya infecció que afectava els pulmons.  En va avisar en un xat d’amics el 30 de desembre, però les autoritats de la ciutat, que van negar la malaltia a l’inici, el van acusar de difondre falsos rumors, amb la qual cosa es van perdre uns dies clau per aturar l’epidèmia. La seva ocultació queda en la història de la ignomínia, però desgraciadament aquesta ceguesa davant el que venia, fruit en bona part de la prepotència, es va reproduir després en altres països. Molts responsables, tant polítics com mèdics, van negar el perill fins que el van tenir a sobre. Veure com a Catalunya es minimitzava el que estava passant a la Xina, cosa que alguns companys de la redacció seguíem amb extrema preocupació des de finals de gener, va ser molt frustrant. Van ser setmanes d’indignació, fins que va quedar clar que això no era una grip.

El 30 de gener del 2020 el món encara no era conscient de la gravetat del nou coronavirus que començava a afectar els humans a la Xina. El fotògraf xilè de l’agència AFP Héctor Retamal havia anat a Wuhan convençut que la seva experiència amb l’epidèmia de còlera d’Haití l’ajudaria. La seva fotografia d’un home mort, en un carrer a plena llum del dia, amb la mascareta posada i uns sanitaris enfundats en EPIs que no sabien ben bé què fer es va convertir en un símbol de l’epidèmia de covid-19. “Mai van poder esbrinar de què havia mort. El seu cos va quedar estès a terra durant hores abans que vinguessin a retirar-lo”, recorda. Retamal va tornar a Wuhan diverses vegades per documentar com la ciutat recuperava el pols, una cobertura que li ha merescut el premi del diari Guardian al millor fotoperiodista d’agències de l’any.

Aquelles pàgines van ser una bufetada. Era el 13 de març i el diari italià L’Eco di Bergamo –a la foto– havia necessitat deu pàgines per publicar només obituaris. Normalment en reservaven una i mitja, a tot estirar, però el covid-19 estava ensenyant la seva cara més fosca al nord d’Itàlia: la mort s’acumulava fins al punt de saturar diaris, però també hospitals i funeràries. Algunes famílies havien de tenir els cadàvers a casa durant hores i dies esperant que algú els vingués a buscar. El malson que ens arribava de la Llombardia, el primer focus de la pandèmia a Europa, va ser, penso, el primer xoc d’una realitat que fins llavors havíem preferit no creure’ns. Però per què ens va costar tant comprendre que aquella malaltia que vèiem de lluny a la Xina també ens podia desbordar a nosaltres? Segurament hi va haver una part de supèrbia: la d’atrevir-nos a pensar que una crisi sanitària mai doblegaria l’Europa –o els Estats Units– del segle XXI, que això només passava lluny, en països que sovint anomenem “pobres”.

El 2020 ha sigut un accelerador de partícules. Recordo que a principis d’any, quan això del covid era només una simple grip de la llunyana Xina, en una reunió del comitè de direcció parlàvem amb molta recança de la possibilitat d’instaurar un dia de teletreball a la setmana. Un diari –tant en la seva versió digital com en la de paper– és una feina coral, i patíem per si seríem capaços de fer la feina des de casa. La realitat es va imposar. Igual que els carrers i les places de totes les ciutats del món van quedar deserts, els despatxos i les oficines es van buidar de cop. A la redacció de l’ARA només érem quatre persones. De sobte, el 10 d’abril el covid va trucar a la porta de casa i es va endur el meu pare. Vaig acompanyar-lo a l’hospital i vaig haver d’aïllar-me deu dies. El 22 d’abril vaig poder tornar a la redacció, que, tot i seguir solitària, em va semblar el lloc més acollidor del món.

Confinats un 14 de març, a l’ARA també vam descobrir el teletreball. En el dia a dia alternàvem cobertures a primera línia amb la feina a casa, fent l’edició gràfica del diari –a la taula de la cuina, en el meu cas–. Però l’aspecte més inusual de la feina va ser fotografiar les nostres pròpies vides. La línia que habitualment separa el periodista de la notícia es va tornar difusa. Estàvem en pandèmia i calia preservar exhaustivament els fets per no crear un relat a la memòria ple d’estereotips. A casa vam fotografiar el silenci, la llum, la malaltia, els aplaudiments i també els nostres fills, confinats. Com aquesta imatge delBruno i l’Emma, cosins que van passar setmanes plegats perquè la mare d’ell és personal sanitari i va prendre la determinació de separar-se’n per protegir-lo. Aquest cop la notícia ens va tocar a tots.

A mitjans d’abril, quan tot just feia un mes que s’havia declarat l’estat d’alarma, més de 1.500 avis i àvies havien mort ja a les residències catalanes pel coronavirus. La xifra suposava gairebé la meitat de les defuncions totals, i el pitjor és que el còmput ha continuat augmentant. Em pregunto com ens sentiríem nosaltres si de cop i volta ens aïllessin en una habitació, si no ens deixessin ni parlar ni veure els nostres éssers estimats i les úniques persones amb les quals ens relacionéssim uns minuts al llarg del dia fossin auxiliars de geriatria vestides com astronautes, cobertes de cap a peus. Això és el que hem fet amb la gent gran, i el que es continua fent cada vegada que es declara un brot en una residència. Se suposa (i espero) que tots ens farem grans un dia. ¿Així és com voldríem que ens tractessin?

La conseqüència més dolorosa de la pandèmia encara es pot llegir als ulls de les persones que han perdut éssers estimats. Els que van morir durant els fatídics mesos de la primavera –víctimes del covid o d’altres malalties– ho van fer, en molts casos, sols en un llit d’hospital o en una residència, sense carícies o paraules de confort dels seus. Els mesos de confinament domiciliari estricte van obligar a posposar comiats i cerimònies mentre les funeràries eren testimonis dels episodis tràgics que anava deixant la pandèmia. Aquest taüt solitari que va documentar Enric Fontcuberta per a l’agència Efe al mes de maig és una imatge que va esdevenir trista rutina: les incineracions i els enterraments se succeïen mentre familiars i amics patíem la pèrdua i la distància d’un adeu que només vam poder dir en diferit, mesos més tard, al retrobar-nos.

Aquesta fotografia la vaig fer el 23 de març. Si des de l’inici havia anat documentant el que s’esdevenia en relació al covid-19, ara el virus acabava d’entrar de ple a casa. A la imatge, la Tere, la meva parella i mare de la nostra filla Jana de 6 anys, estirada i malalta al llit, tot just havent iniciat el seu propi confinament després de patir els primers símptomes de coronavirus. Posteriorment va ser hospitalitzada i el seu desitjat retorn al cap de 19 dies va normalitzar la vida familiar. Durant aquells dies no vaig deixar de fotografiar la pandèmia. Van quedar reflectides la solidaritat i l’empatia de moltes persones que van fer que tot fos més suportable. El virus em fa recordar la volatilitat de les nostres vides, un dels motius per no deixar de documentar-les. I aquesta imatge ara forma part de la nostra memòria gràfica, però quan va ser realitzada la incertesa i el pànic m’embolcallaven en un maleït malson.

Va ser un dels fenòmens del confinament. El vespre del mateix dia que el BOE publicava el decret de l’estat d’alarma, el 14 de març, hi va haver el primer dels aplaudiments massius de suport al personal sanitari. L’emoció, la incertesa i la sensibilitat amb què es vivien aquells dies van aplegar moltíssima gent als balcons i finestres d’arreu vencent vergonyes o escepticismes. A casa vam posar cara a molts veïns de carrer, i amb d’altres compartíem una acció impensable dos anys i mig abans. També rebíem amb satisfacció les aportacions musicals d’aquí i d’allà posant sempre per davant la bona voluntat que les guiava. Una gran lliçó de veïnatge i ciutadania. Però la intensitat no va ser la mateixa en tots els 65 vespres, fins que el 17 de maig es van apagar de cop. I ja no vam tornar a picar de mans. No hauríem d’oblidar per què ho fèiem quan ho fèiem.

De creure que tots els malalts de covid podrien ser atesos en un únic hospital, el Clínic, a témer que el sistema es desbordés en qualsevol moment. Les imatges a la Xina i Itàlia aviat es van reproduir a Catalunya, que només disposava de 600 llits d’UCI. El ritme d’ingressos era frenètic i el fantasma del col·lapse, una amenaça constant: el 6 d’abril els hospitals ja havien d’atendre 1.529 pacients alhora en quiròfans, despatxos o pavellons esportius per la falta d’espai a les cures intensives, i només el personal mèdic i d’infermeria –exhaust i impressionat per la cruesa del virus– podia ser els nostres ulls en unes instal·lacions gairebé segellades per seguretat. Durant quinze dies les trucades van donar pas a intempestius àudios de WhatsApp, molt més pràctics. “No aguantem més. Ho farem, però no podem”, em deien. I van poder, sí, però a un preu molt alt.

Amb el país abocat a unes eleccions després que el president de la Generalitat, Quim Torra, donés per morta la legislatura el 29 de gener, la pandèmia va obrir un parèntesi que encara dura. La crisi del covid-19 va aturar el camí a les urnes, la taula de diàleg i fins i tot els plens del Parlament i va donar pas a debats sobre l’estat d’alarma, els confinaments perimetrals i les conferències de presidents. La política catalana, pràcticament monopolitzada en els últims anys pel Procés, canviava de terreny de joc. El virus ho condicionava tot, també la Diada –la més estranya dels últims anys–, i obligava una legió de periodistes polítics a adaptar-nos sobre la marxa als plens, les entrevistes i les rodes de premsa telemàtiques, a intentar, un cop més, superar les limitacions de la pantalla, com si haguéssim tornat als temps del plasma de Mariano Rajoy.

Allà on quatre sanitaris de l’atenció primària es dirigeixen a visitar un pacient a domicili jo hi veig un home que ha marxat de casa per protegir els seus dos fills i la seva parella embarassada, amb qui no es tornarà a abraçar fins un mes i mig després, quan es retrobin en una sala de parts, gairebé com dos estranys. Hi veig una dona que carrega la culpa per no passar prou temps amb els fills, confinats, en un moment en què més atenció reclamen. Hi veig un home que arriba cada vespre a casa, esgotat i suat després d’hores amb l’EPI posat, i frustrat perquè no pot visitar els seus pacients crònics. Hi veig una dona que, avui sí, farà una visita als pares, ja grans, perquè des que ha canviat la bossa d’escombraries per un equip de protecció en condicions se sent més segura. Hi veig professionals sanitaris amb noms i cognoms a qui hem de reconèixer també els sacrificis personals que han fet en aquesta pandèmia.

Durant els dies més estrictes del primer confinament la vida urbana va quedar reclosa. Als carrers i les places de les grans ciutats, sobretot als barris cèntrics de Barcelona que el turisme i les oficines han gentrificat, un silenci inèdit va passar a dictar el ritme. Per anar al diari, on durant setmanes només hi vam treballar quatre persones, vaig travessar cada dia l’Eixample amb bicicleta pel carrer Diputació, des de Bailèn fins a Urgell. Sentia el fregament de les rodes, el vol dels coloms i alguna gavina, un balcó que grinyolava, el vent removent el brancam dels plàtans... Cap presència humana. Cap motor de vehicle. Al mig del passeig de Gràcia —a la imatge—, m’aturava i feia una foto amb el mòbil. Només un sensellar s’havia instal·lat a l’altura de la Borsa, a l’altra vorera. Difícilment mai tornarà aquella estranya soledat, aquella pau enverinada.

El dissabte 2 de maig va ser el primer dia de desconfinament per franges horàries. De sobte vam redescobrir el valor d’actes quotidians com passejar o fer esport a l’aire lliure, de mirar a l’horitzó i respirar fondo. Els que vivim a prop del mar ens vam sentir atrets per la gran massa d’aigua blava, que es mantenia allà, en calma, aliena a tot el rebombori causat per un petit virus. La fotògrafa Anna Surinyach va captar el moment màgic en què dos sanitaris de l’Hospital del Mar ajunten les mans en un gest de solidaritat i companyonia mentre al seu voltant la gent camina admirant la paleta de colors celeste, amb cert aire d’incredulitat.A poc a poc, la vida tornaria a ocupar tots els racons de la ciutat, però vist amb ulls d’avui hi ha una cosa que crida poderosament l’atenció: encara no sabíem que aviat hauríem de dur la mascareta sempre amb nosaltres.

Molt abans que la pandèmia del coronavirus esclatés, ja estàvem acostumats a la secció d’Economia als comunicats catastrofistes de la patronal hotelera. Els avisos de desastre al sector s’han repetit en cadascun dels episodis pel Procés, es van redoblar pel temporal Gloria i s’havien sentit fins i tot amb motiu de les taxes hoteleres o l’adveniment del fenomen Airbnb. Però el 2020 les pitjors pors dels hotelers s’han fet realitat:la dràstica caiguda del turisme internacional ha colpejat un dels principals sectors econòmics de Catalunya i ha convertit l’any en un viacrucis. A Barcelona hi ha molts hotels que no han reobert les portes des que van tancar al març i els treballadors han viscut l’any amb l’angoixa de les renovacions dels ERTO i la inquietud sobre si les empreses se’n sortiran una vegada torni la normalitat dels turistes.

Un retret que possiblement se’ns pot fer als periodistes d’economia és que no atenem prou les pimes en comparació amb les grans empreses. La pandèmia, el posterior desconfinament i les restriccions de la segona onada han servit per revertir aquesta dinàmica. De cop i volta ens vam trobar cara a cara amb una realitat que no sempre atenem: la d’un immens gresol de petits negocis que també donen ocupació i generen riquesa, i les dificultats amb què han fet front a un any terrible per a l’economia. També ens hem familiaritzat amb un concepte que per a nosaltres era nou: el dels serveis essencials, representat per la perruqueria de la imatge, i hem pogut preguntar-nos què signifiquen els negocis més enllà dels comptes de resultats. Catalunya, una economia de pimes, ha assistit aquest any a una titànica lluita per la seva supervivència.

Sota el bodegó de fruites, un amuntegament de fàrmacs i articles mèdics dibuixa una escena pertorbadora. Dos sanitaris amb vestits protectors intuben un home de 92 anys a casa seva, a Yonkers (Nova York), on l’han trobat que gairebé no respirava. A la primera potència econòmica del món, el covid-19 ja ha matat més de 320.000 persones i s’ha acarnissat amb els més grans, però també amb els més pobres, especialment la població negra. Quan vaig visitar Harlem abans de les eleccions, els carrers just tornaven a la vida. Però tant allà com en altres grans ciutats tancades per la pandèmia, em va sorprendre que la pobresa era més evident que mai: sensesostre, ionquis i desheretats de tota mena ocupaven el buit del confinament als carrers. La pandèmia despulla les profundes desigualtats que corroeixen la societat nord-americana. I ens iguala a tots davant d’una bombona d’oxigen.

El “Quedeu-vos a casa” és impossible d’obeir per a milers de persones a qui el coronavirus ha desestabilitzat amb sous paupèrrims i lloguers embogits. Les entitats del tercer sector ja ho sabien, que la crisi anterior no havia sanat, i van alertar del tsunami social que ens venia a sobre. Som una societat que ha paït la pobresa estructural, però la visibilitat –en ordre i distància segura– de les cues de la gana ha sigut un cop de puny per a la ciutadania, que ha descobert que veïns o familiars han hagut de recórrer a l’ajuda per alimentar-se. “La primera vegada et fa vergonya”, em deia Gemma Mumbrú. Per als pobres de sempre, el confinament encara va ser pitjor perquè el carrer és més hostil que mai, amb menjadors socials i altres serveis tancats. Misèria sobre misèria. “Ni tan sols hi havia cartrons per estirar-nos”, m’il·lustrava Víctor Vicente.

Butaques cancel·lades amb cinta, com l’escena d’un crim. Públic emmascarat que somia amb vacunes. Distància profilàctica entre espectadors, perquè l’espectacle ha de continuar malgrat tot. Olor de gel hidroalcohòlic, el perfum que ens recorda la insuportable vulnerablitat davant la voracitat vírica. La imatge és del Gran Teatre del Liceu durant un assaig obert de l’òpera La traviata, però representa igualment tots els espais de cultura en viu on hem hagut de reaprendre a ser públic respectant mesures dictades per la prudència i la incertesa. Més que segura, que també, la cultura està sent especialment disciplinada en aquesta pandèmia. Caminem seguint indicacions, reprimim encaixades i petons i respirem en silenci. Ballem la més trista de les coreografies amb sentit i sensibilitat, però sobretot amb responsabilitat.

Formigó i pintura groga han sigut els elements identitaris de l’urbanisme de pandèmia a Barcelona. Una transformació d’estètica dubtosa que s’ha fet de la nit al dia per treure espai als cotxes i donar-lo als vianants. O a les terrasses. Amb la decisió de permetre a bars i restaurants guanyar espai o, fins i tot, treure taules i cadires al carrer quan abans no tenien llicència, el govern d’Ada Colau –i del socialista Jaume Collboni– ha firmat una treva amb els restauradors, amb qui abans havia topat per considerar que ocupaven massa espai públic o que pagaven una taxa massa baixa per fer-ho. Els primers dies de noves terrasses el joc era trobar les que semblaven més inhòspites per asseure’s a fer un cafè. N’hi havia algunes amb una sola taula entre blocs de formigó. Ara el compromís és fer-les més estètiques. Les terrasses, això sí, es podran quedar.

Margaret Keenan, de 90 anys, surt entre aplaudiments del servei de l’hospital de Coventry (Anglaterra), després que a primera hora del matí del 8 de desembre esdevingués la primera persona al món Occidental que rebia la vacuna de Pfizer/BioNTech fora dels assajos clínics, donant el tret de sortida a la campanya d’immunització massiva del Servei Nacional de Salut (NHS) britànic. Amb un sentit d’esperança en què tard o d’hora acabarà el malson, la imatge evoca tantes de semblants com hem vist al llarg de 2020: la de milers de malalts sortint de les UCIs després de lliurar una batalla a vida o mort i haver-la guanyat. Tenien un altre sentit, però: la de la solidaritat dels sanitaris que consideraven cada vida salvada com una victòria que celebrar enmig de tanta tragèdia. Margaret, protagonista involuntària per un dia, també síntesi d’una lluita contra el rellotge per veure una mica de llum enllà de la foscor.