Rosa Torras (Barcelona, 1895-1986) va néixer per fer esport. Filla de Cèsar August Torras i Ferrer, autor de les Guies del Pirineu Català i president del Centre Excursionista de Catalunya, va ser educada per una família que no estava disposada a trencar els somnis de la Rosa pel fet de ser dona. Així, va rebre suport per jugar al tenis al Reial Club Tennis Barcelona, on va excel·lir, guanyant molts torneigs del 1917 al 1933. La Rosa va convertir-se en la primera dona de nacionalitat espanyola en competir a uns Jocs, a París, el 1924, gràcies als esforços de Josep Vidal Ribas i Güell, President de la Federació de tenis i futur directiu del Barça. Torras va participar en tres proves de tenis, a l’Stade Olympique Ives-du-Manoir de Colombes. En individuals va guanyar a la italiana Giulia Perelli per 6-4, 4-6 i 8-6 en la primera prova d'una dona espanyola als Jocs, però va caure després contra la nord-americana Marion Jessup per 6-2 i 6-0. Les cròniques expliquen que va patir una bronquitis però va decidir continuar jugant i cada dos jocs, s'asseia i es cobria el cap amb una tovallola per fer inhalacions de vapor d'aigua. Formant parella amb la madrilenya Lilí Álvarez, va caure derrotada davant les franceses Marguerite Billout i Yvonne Bourgeois per 6-2, 3-6 i 4-6. Álvarez, nascuda a Florència a una família molr rica, va ser de les esportistes més famoses de l'època. Finalment, en dobles mixtos, al costat de Ricardo Saprissa, va caure en primera roda davant els italians Giulia Perelli i Umberto de Morpurgo per 6-3 i 10-8. Saprissa, nascut al El Salvador, va ser jugador de futbol de l'Espanyol, campió de tenis i atletisme, i va morir a Costa Rica. La Rosa, amiga d'alguns dels grans noms de l'esport barceloní de l'època, va seguir competint un cop va deixar el tenis...al bridge.

Del 1924 al 1960, cap dona espanyola va participar a uns Jocs Olímpics. Finalment, als Jocs de Roma, el Comitè Olímpica espanyola va decidir enviar 11 dones a Roma i set eren catalanes: la nedadora sabadellenca Isabel Castañé, Mari Carmen Vall i Pilar Tosat a esgrima, i quatre membres de l'equip de gimnàsia artística: les germanes Elena i Montserrat Artamendi, Renata Müller Von-Rathief i Rosa Balaguer. Si Müller Von-Rathief, neta d'alemanys, va ser artista i acabar volant món fent de guia de viatges, Balaguer i Elena Artamendi (Barcelona, 1939) van seguir treballant fort per poder arribar als Jocs del 1964. A Roma ho van fer bé, però els mancava experiència. L'escenari era imponent: les termes de Caracal·la. Si, la gimnàstica es feia entre restes de la Roma imperial, amb la soviètica Larissa Latínina enamorant a tothom, també a les catalanes, pel seu domini. L'equip espanyol però, tenia talent. El 1953 per exemple, a la Copa d'Europa de gimnàstica, Artamendi va ser sisena a la barra d'equilibris, i Balaguer, desena al concurs general. Uns bon resultats. Però el Comitè Olímpic Espanyol va decidir que no enviaria dones a Tòquio, potser per raons econòmiques, i malgrat que les dues van acreditar tenir prou nivell, obtetint els resultats necessaris per viatjar al Japó, pocs dies abans de marxar els van dir que es quedaven a terra. I mai els van donar una explicació clar de les raons. Elena Artamendi va seguir tota la vida vinculada a la gimnàstica, tant com a àrbitre, com a directiva de la Federació Catalana de Gimnàstica.

Mari Pau Corominas (Barcelona, 1952) va ser la primera catalana i espanyola en arribar a una final d'uns Jocs Olímpics. El 1968, les seves fites a Mèxic van ser el premi a una carrera que havia començat de ben jove, a les instal·lacions d'un CN Sabadell convertit llavors ja en club de referència de l'esport europeu. Eren els anys en que la ciutat vallesana va ser escollida “Ciudad Piloto del deporte Español” i Corominas era un dels noms destacats. Amb 13 anys, el 1965, ja trencava rècords d'Espanya i era la nedadora estatal més ràpida als 100 metres esquena. El seu pare, que arribaria a presidir el Banc Sabadell, va creure en ella i la va animar a competir amb el CN Sabadell, on la Mari Pau va ser entrenada per Bert Sitters, qui molts cops la feia treballar amb els nois per millorar. El 1966, als campionats d’Europa d’Utrecht, va viure la seva primera gran final, acabant vuitena. I el 1968, el seu setè lloc a la final dels 200 metres esquena la va convertir en una de les millores nedadores europees del moment, fet que li va permetre passar una temporada entrenant a la Universitat d’Indiana. Es va retirar als 18 anys per poder estudiar ciències econòmiques, amb un palmarès ple de rècords i títols estatals. I finals internacionals. Li va mancar un podi internacional.

Carme Valero (Castelserás, Terol, 1955) va ser una pionera en l'atletisme femení espanyol de mig fons. El seu exemple va inspirar altres dones, convertint-se en una de les primeres catalanes en aconseguir grans èxits internacinals. Nascuda a Terol, amb set anys va arribar a Cerdanyola del Vallès, on va passar uns anys abans de fixar la seva residència a Sabadell, on es va convertir en un dels grans noms de la història de la JAS, la Joventut Atlètica de Sabadell. El 1972, va proclamar-se campiona d'Espanya dels 1.500 metres i sotscampiona d'Espanya de cros. La Carme brillava tant a les pistes, com al cros, amb un caràcter que la va fer molt popular. Capaç de revalidar el títol de campiona estatal de cros sis anys, el 1975 va aconseguir el bronze al mundial de cros de Rabat. El 1976, arribaria el primer dels dos títols mundials de cros, en imposar-se a la favorita, Tatiana Kazankina. Carme Valero arribava en un moment immillorable als Jocs de Montreal, el 1976, però no va poder arribar a la final dels 800 i els 1.500 metres, una espina que li quedaria clavada. El 1977 a Düsseldorf, va revalidar el títol mundial de cros. La seva carrera però, va notar els efectes de la maternitat, en una època en que les dones esportistes no tenien facilitats. Entre ser mare i les lesions, la seva carrera va seguir, però sense els èxits dels anys 70, quan va competir entre les millors als Jocs del Canadà. Valero va ser una pionera que s'havia de comprar a terminis les sabatilles, no rebia ajudes, i va trencar barreres.

Marta Cantón (Barcelona, 1965) va ser la primera espanyola capaç de guanyar un diploma olímpic. Ho va fer el 1984 a Los Àngeles, en quedar sisena en el seu exercici de gimnasta rítmica. Campiona d'Espanya en dues ocasions (1982 i 1984), Canón va tornar de Los Àngeles amb un diploma i també amb el matrimoni que acabaria canviant la seva vida. A la desfilada inaugural, les gimnastes van xerrar amb Fernando Romay, el jugador de bàsquet, i l'atleta Colomán Trabado, qui va enamorar-se de la barcelonina i no va parar fins casar-se. Ho van fer a Ponferrada el 1985 i ella va retirar-se llavors. Cantón havia començat a fer gimnàstica a l'escola, a Barcelona, i l'Institut Maragall. El seu talent va obrir-li les portes de l'INEF. El 1980, va marxar a Madrid per entrenar amb la selecció espanyola, on Emilia Bonova va crear un equip que obtindria bons resultats els següents anys. Marta Camón va arribar a somiar en guanyar una medalla als Jocs del 1984, justament els primers Jocs en que la gimnàstica rítmica va ser olímpica, però al final va tornar amb el diploma. Dos anys després, cansada i amb el cos amb dolors després de tanys d'anys d'esforços, va retirar-se. El seu darrer gran resultat va ser la cinquena posició a la final de corda dels Mundials del 1985.

Elisabeth Maragall (Barcelona, 1970). Quan Barcelona va ser escollida seu dels Jocs del 1992, una maquinària es va posar en marxa per intentar garantir un bon paper de l'esport espanyol. Beques, ajudes, facilitats. I el 1992, per primer cop, Espanya va guanyar medalles en categoria femenina, quatre d'Or, tres de Plata i una de Bronze. Algunes d'elles, catalanes. Quatre jugadores d'hoquei sobre herba van convertir-se en les primeres catalanes en guanyar un Or: Anna Maiques, Cèlia Corres, Nuria Olivé i Elisabeth Maragall. Maragall a més, va ser l'autor del gol de la final contra les alemanyes a Terrassa, en allargar l'stick en els darrers minuts de la final a l'estadi Olímpic de Terrassa. Jugadora del Junior de Sant Cugat, la barcelonina, besnéta del poeta Joan Maragall i neboda de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, va retirar-se l'any 2000, quan ja havia començat treballar en el món del turisme, creant la seva pròpia agència de viatges. Aquella generació daurada va seguir de forma majoritària vinculada a l'hoquei, malgrat que mai de forma professional. Aina Maiques va passar a treballar a la Mútua de Terrassa, Núria Olivé de professora i Cèlia Torres al seu club, de gerent, el CD Terrassa.

Arantxa Sánchez Vicario (Barcelona, 1971) ja tenia una raqueta a les mans amb quatre anys. Filla d’una família apassionada d’aquest esport, el 1989 va presentar-se en societat guanyant el primer dels quatre Grand Slam que va conquerir, a Roland Garros contra Steffi Graf. Llavors, va convertir-se en la dona més jove capaç de guanyar un Grand Slam, convertint-se en una cara coneguda d'una societat catalana on noms com ella van obrir les portes a moltes dones per poder competir. Als Jocs de Barcelona, a casa, tothom confiava en ella per fer-ho bé, però va caure a les semifinals, penjant-se finalment la medalla de bronze. Va ser un èxit, doncs era la primera medalla en tenis femení d'Espanya, però ella volia més. En dobles, fent parella amb l'aragonesa resident a Barcelona Conchita Martínez, va arribar a la final, però la va perdre contra Gigi Fernández i Mary Joe Ferández. El 1996, a Atlanta, Arantxa si va poder ser finalista del torneig individual, però va acabar amb la plata en caure a la final amb la local Lindsay Davenport. A Atlanta, però, també va guanyar un quart metall olímpic, el bronze en dobles, de nou amb Conchita Martínez. Només li va faltar la medalla d’Or. Però amb quatre medalles, és de les tenistes amb més medalles olímpiques de tots els temps. A més, a esdevenir la primera tennista a participar en cinc Jocs Olímpics, ja que el 2004 encara va arribar a Atenes.

María Vasco (Viladecans, 1975) va formar-se amb grans mestres i va ser una alumna capaç de trencar barreres. Viladecans es va convertir en una bona escola de marxadors, amb Manolo Díaz, María Reyes, Valentí Massana i Mari Cruz Díaz, però Vasco va anar una mica més enllà. Entre els anys 1992 i 1994 va guanyar tres cops seguits el Campionat d'Espanya Júnior, però a nivell internacional, Vasco no aconseguia pujar al podi. Era d'una generació on el talent ja permetia tenir beques, però la marxadora del Baix Llobregat necessitava fer un pas endavant i el va aconseguir un cop va deixar de banda els 10 km per a centrar-se als 20. El punt d'inflexió va arribar als Jocs Olímpics de Sydney, l'any 2000, quan Vasco, que mai havia pujat a un podi internacional absolut, es va penjar la medalla de bronze en entrar per darrere de Wang Liping i Kjersti Plätzer. Aquesta era la primera medalla de l'atletisme espanyol femení. Des de llavors, Vasco ha seguir ampliant el seu palmarés, amb medalles a la Copa del Món de marxa atlètica 2004 (bronze) o als Campionats del Món de 2007 (bronze). La catalana va passar a ser un nom respectat abans de les grans cites, com demostraria als Jocs Olímpics del 2004, a Atenes, on va acabar en la setena posició. O l'any 2008, a Beijing, quan va acabar cinquena enduent-se un segon diploma olímpic. Vasco va anar dedicant-se a la formació d'atletes amb el temps, acomiadant-se dels Jocs el 2012 a Londres, on ja veterana, va aconseguir una bona marca, entrant en la desena posició. Es va quedar per poc sense un tercer diploma olímpic per guardar al costat d'aquella medalla de Bronze amb la que va fer història l'any 2000.

Andrea Fuentes (Valls, 1973) comparteix amb Arantxa Sánchez Vicario l'honor de ser la esportista amb més medalles olímpiques, però la nedadora té tres plates, més que la tenista. Andrea Fuentes, ja retirada, es va quedar amb l'espineta de guanyar una medalla d'Or, però amb el pas dels anys va fer-se amb currículum espectacular. Fuentes va viure des de dins l’època daurada de la natació sincronitzada catalana, entrenada per Anna Tarrés i acompanyada per noms com Gemma Mengual o Ona Carbonell. Però ningú ha guanyat tant com ella, amb 36 medalles en grans competicions. Als Jocs del 2004 va quedar en quart lloc de la modalitat per equips, però el 2008, a la prova de duet, amb Gemma Mengual, i per equips, es va penjar dues medalles de Plata. Als Jocs del 2012 va arribar una plata en duets amb Ona Carbonell i un bronze per equips. Ara s’ha retirat i viu a Mallorca.

Mireia Belmonte (Badalona, 1990) no hauria esperat, quan va començar a nedar als quatre anys com a consell mèdic per corregir la seva escoliosi, al Club Natació Badalona, que ara un mural amb el seu rostre ompli un mur de la piscina. I sigui un referent gràcies als seus èxits. L'any 2003 ja va obtenir una beca de la Federació Catalana de Natació per a entrenar al Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, fet que li va obrir les portes de la competició, primer amb el CN L'Hospitalet i després amb el Club Natació Sabadell. El 9 d'agost de 2008 va debutar a uns Jocs, però encara jove, va ser el 2012 quan va explotar, en guanyar la plata a la prova dels 200 metres papallona darrere la número 1 del món, la xinesa Jiao Liuyang. Dos dies després va aconseguir la seva segona medalla d'argent, als 800 metres lliures. Plusmarquista mundial en diferents proves de piscina curta, Belmonte és ara mateix l'esportista espanyola amb més opcions de guanyar més d'una medalla a Rio de Janeiro. Convertida en una de les grans estrelles de la natació mundial, Belmonte encarna una nova generació d'esportistes catalanes. Aquelles que han seguit el camí iniciat per unes dones titllades de boges. Per fer-nos embogir a tots amb les seves fites.