Guinedell, una comtessa amb veu pròpia

El monestir de Santa Maria de Ripoll està estretament lligat a una de les parelles comtals de referència en època medieval, la que van formar Guifré el Pelós i la seva esposa Guinedell de Cerdanya. Van ser ells els que en van ordenar la fundació, l’any 879, en el marc d’un pla molt ambiciós que buscava afermar el seu poder en uns territoris que, que des de la revolta d’Aissó (826-827), havien quedat desorganitzats i molt despoblats. Com explica Miquel Bosch, guia del monestir, "la fundació del monestir és bàsicament una decisió personal dels comtes, que n’impulsen la construcció, probablement ja amb la idea de ser enterrats allà quan morissin, però també atenent una dimensió religiosa i una voluntat estratègica, buscant aquesta funció de repoblament per fer productives les terres de la zona". En aquell moment, els comtes tenien el control sobre les zones de muntanya (Urgell i Cerdanya) i les més costaneres (Barcelona i Girona), però entre aquests dos grans territoris hi havia tota aquesta franja interior que era terra de ningú i ells la van voler repoblar. En el cas del Ripollès ho van fer de la mà de l’Església, amb la fundació dels monestirs de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Camprodon (en aquest cas fundat més tard per Guifré II de Besalú, un dels nets de Guifré i Guinedell), un fet que demostra el gran poder que els monestirs van tenir en aquells temps, tant des del punt de vista religiós com territorial. 

Així, l’any 880 ja es té notícia del primer abat del monestir, de nom Daguí, i de la presència d’una primera comunitat de monjos, moment en què va començar la construcció de la primera església, que el bisbe de Vic, Gotmar, a instàncies de Guifré i Guinedell, va consagrar el 20 d’abril del 888. En aquell mateix acte, el matrimoni comtal va lliurar al monestir el seu fill Radulf, que encara era un nen, perquè hi professés com a monjo, amb la voluntat que en el futur en fos l’abat, fet que no es va arribar a produir, tot i que va arribar a ser bisbe. Sota la protecció comtal, la comunitat benedictina va prosperar ràpidament i l’any 935 els bisbes Jordi de Vic i Radulf d’Urgell, el fill de Guifré i Guinedell, van consagrar de nou l’església monacal, que s’havia reconstruït i ampliat. Tot i aquesta ràpida evolució, el monestir va viure el seu moment de màxima esplendor durant l’abadiat d’Oliba, besnet de Guifré i Guinedell, a principis del segle XI. El guia del monestir apunta que del monestir actual, "la necròpolis és l’únic espai que va ser coetani dels comtes. Es troba sota l’església actual, que data del segle XI, i això indica que quan la van construir el que van fer va ser cobrir aquest cementiri, que estaria situat fora de la primera església que es va construir. De fet, en les actuacions que s’han fet s’hi han trobat, fins i tot, tombes anteriors, probablement d’època tardoromana, però és un tema que encara caldria seguir documentant amb noves excavacions. En tot cas, aquestes tombes que es veuen avui a la necròpolis es correspondrien amb un cementiri en ús a finals del segle IX i durant el segle X que estaria vinculat a una església primitiva".

Una particularitat en relació a les tombes comtals d’aquesta època és que són sepulcres molt senzills i humils que sovint no ofereixen cap inscripció o element que ens ajudin a identificar qui hi estava enterrat. Cal pensar que, en aquell moment, les tombes no podien estar dins de l’església, per la qual cosa, quan va morir Guifré, el 897, i la mateixa Guinedell, pocs anys després, i amb la construcció del monestir encara a les beceroles, és en aquest cementiri on se’ls devia enterrar. En aquest punt, hi ha constància documental que Guifré va ser enterrat allà, però, en canvi, no n’hi ha que també hi estigués Guinedell, tot i que no es pot descartar. En tot cas, a Ripoll hi ha documentats quinze enterraments de comtes i comtesses però l’únic que apareix amb el nom és el d’Ava de Cerdanya, esposa d’un dels fills de Guifré i Guinedell, Miró II de Cerdanya, i àvia de l’abat Oliba. Val a dir que al monestir hi va haver molts enterraments comtals, especialment entre els segles X i XI. Guifré és el primer, però diversos dels seus fills, nets i besnets hi van ser enterrats, amb una preeminència de tombes dels comtes de Besalú durant la segona meitat del segle X. Posteriorment, hi tornarà a haver enterraments, com és el cas de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, que protagonitza l’últim gran enterrament comtal que hi ha al monestir.

Com dèiem, Ripoll i el seu monestir estan estretament vinculats a les figures de Guifré i Guinedell (els gegants de Ripoll són la parella comtal), però el cert és que la major part dels elements que avui el conformen són obra dels seus descendents. El 1032, sota l’abadiat d’Oliba, ja era l’església que coneixem avui, tot i que aleshores estava tota recoberta de pintures. D’aquesta època s’han conservat elements patrimonials molt importants com la portalada o el claustre, però és cert que l’església es va reformar àmpliament durant el segle XIX (el monestir va quedar pràcticament destruït el 1835) i hi ha elements que estan magnificats, com el cimbori o el campanar, que es va allargar un pis més responent a aquest ideal de recuperar la grandesa de l’art medieval. En tot cas, queda clar que, estructuralment, aquesta església amb cinc naus, set absis i dos campanars (un va caure en un terratrèmol del segle XV) va ser immensa per a la seva època, fet que demostra que era un dels grans monestirs del país amb propietats repartides per un ampli territori.

El poder de la parella comtal

Parlar del monestir de Ripoll ens porta, per tant, a parlar de la poderosa parella comtal que van formar Guifré i Guinedell. La historiografia s’ha referit a la comtessa amb noms diversos com Guinedilda, Guinedella o Gunilda, afegint-hi d’Empúries i de Cerdanya, perquè no hi ha una certesa absoluta sobre quin devia ser el seu llinatge. Segons explica el guia del monestir de Ripoll, Miquel Bosch, hi ha dues teories principals, però la que més consens reuneix és la que apunta que seria filla de Borrell I de Cerdanya i cosina segona de Guifré. "Quan parlem d’aquesta època –diu–, sempre hi ha discrepàncies, ja que sovint no tenim constància documental de quan van néixer. Si parlem de personatges dels segles VIII i IX, tenim molt poca documentació i quan apareixen els seus noms és en documents molt funcionals, com compravendes, donacions o herències, que aporten relativament poca informació de la persona". De Guinedell sabem que es va casar el 870 amb Guifré, un matrimoni que garantia mantenir un nucli de confiança en un moment decisiu per a la configuració del territori i del nou poder comtal. Tradicionalment se l’havia presentada només com l’esposa del totpoderós comte, però és evident que va compartir el poder amb ell i que va prendre part activa en les seves decisions, ja que en els documents de l’època, el nom d’ambdós apareix de manera conjunta i citant-la com a comtessa de ple dret. En aquest punt, Miquel Bosch reflexiona sobre el fet que "des del punt de vista modern pensem molt a nivell individual, centrant-nos en el personatge concret, però en aquella època el que tenia veritable pes era el concepte de família, de clan, aquell col·lectiu de nobles d’ascendència germànica on hi havia un sentit familiar del poder, que era compartit i es repartia, també entre les dones, que tenien les seves pròpies propietats". És el cas de Guifré i Guinedell, que amb la seva unió van poder acumular més possessions. En aquell moment les dones eren escoltades i eren partícips d’aliances que buscaven consolidar el poder i el prestigi dins del mateix clan. Guinedell va prendre decisions polítiques i estratègiques i va disposar dels mateixos privilegis que el seu marit.

De fet, un poema de l’arxipreste mossàrab Cebrià, de Còrdova, elogia la seva figura, una mostra del paper rellevant que va jugar en el creixement d’aquesta parella que va ser prou poderosa per anar ampliant el seu control sobre una àrea cada vegada més àmplia, ostentant els comtats de Barcelona, Urgell, Besalú, Cerdanya, Girona i Osona. Van tenir nou fills, per als quals van dibuixar el seu futur amb un gran sentit d’estat. Així, per exemple, van situar Emma i Radulf als monestirs de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, i Emma, la gran abadessa de Sant Joan, va ser, precisament, l’hereva d’algunes de les possessions de Guinedell, que tenia una considerable fortuna, en terres i rendes. La posició de poder i privilegi que ostentava la comtessa Guinedell li va permetre, a la mort del seu marit, l'any 897, seguir exercint una gran autoritat i gaudint d'un poder considerable. No se sap del cert la data de la seva mort, tot i que se situa al voltant de l’any 899. En tot cas, és segur que es va haver de produir abans del 18 de febrer del 900, data en la qual hi ha un document de la seva filla Emma en què es refereix a la seva mare com a ja difunta.