Moure’s a la Lluna és molt més fàcil que a les simulacions sota l’aigua o en vols parabòlics. Ara, en Buzz em va haver de donar indicacions des del mòdul per col·locar les mostres de pedres a la butxaca. Ni m’hi veia ni me’n sentia. Vam saltironejar, vam fer fotografies i vam carregar 16 quilos de mostres lunars. Vam rebre en directe la felicitació del president Nixon. En Buzz, després de parlar amb el president, va fer gala d’haver sigut el primer home a orinar a la Lluna —s’ho va fer a sobre, clar—. Després se li va acudir fer una foto d’una petjada perquè, segons va dir, l’havia impressionat la seva terrible solitud.

2 hores i 32 minuts després d’haver obert l’escotilla, la tancàvem rere nostre. Només quan ens vam treure els cascos, vam respirar les partícules de pols lunar que havien entrat a la nau. Feien olor de pólvora i tenien un regust metàl·lic. Aquella nit vam dormir en un hotel de mil estrelles.

L’enlairament i la unió amb el mòdul de comandament van anar com estava previst. Durant la tornada vam fer dues retransmissions televisives més. En Michael no parava de parlar amb Houston sobre qualsevol cosa: la qualitat de la sopa de pollastre de bord, el temps a Houston o la família de l’interlocutor. No tenia gaire interès a parlar amb ningú més.

Hem entrat a l’atmosfera i els paracaigudes s’han desplegat. Hem amarat cap per avall i com que no ens podíem moure, ens hem pres pastilles per no marejar-nos. Ens esperen 18 dies d’aïllament preventiu. Després, 33 països en 45 dies, el món serà una festa.

Hem començat el dia a poc més de 100 quilòmetres de la superfície lunar. Hem esmorzat ràpidament i, després de comprovar el mòdul lunar, en Buzz i jo hem tancat l’escotilla i n’hem activat tots els sistemes. No ens hem acomiadat d’en Michael. En un desacoblament tampoc es diu mai adéu. La separació dels dos mòduls havia de ser enregistrada i emesa per televisió però en Michael s’hi ha negat. Massa feina. La decisió era seva.

De nou a la cara oculta i sense contacte amb Houston, hem separat les dues naus sense incidents. Des del mòdul lunar vèiem el mòdul de comandament a uns 15 metres, de cap per avall. Aleshores en Michael ha engegat els motors i s’ha allunyat lentament de nosaltres. «Cuideu-vos», ha dit abans de començar la maniobra. Tot i que en Buzz i jo havíem d’enfrontar-nos a operacions de vol que no s’han posat mai en pràctica, el que ha dit m’ha estranyat molt. Després he pensat que una cosa és morir provant d’aterrar a la Lluna i una altra de ben diferent és abandonar-hi dos companys. Es podria viure amb això?

El sistema de navegació automàtic ens guiava cap a un cràter de la mida d’un camp de futbol ple de roques irregulars. L’ordinador ha donat l’alarma cinc vegades. Houston no hi ha pogut fer res i hem hagut de pilotar la nau manualment els últims metres del descens. Ens hem posat amb suavitat a la superfície d’un altre món. Al cap de 6 hores i mitja, fetes les comprovacions, he obert l’escotilla i he fet el pas més especial de la meva vida. Un gran salt per a la humanitat, penso.

Ens hem llevat a només 20.000 quilòmetres de la Lluna. Ens hi apropàvem a 1.270 metres per segon. La Lluna ha quedat situada entre nosaltres i el Sol i s’ha produït una visió extraordinària. Només vèiem la corona solar i el reflex de la llum del Sol en milions de partícules de pols interplanetària que generaven un halo groguenc tintat de rosa al voltant de la Lluna. Cada minut que passava apreciàvem millor el relleu de la superfície lunar. Hi hem distingit Tycho, el cràter imponent de 85 quilòmetres de diàmetre del qual, com si fos el cul d’una síndria, surten estries que es veuen des de la Terra.

S’apropava el moment d’entrar a l’òrbita lunar. És una maniobra crítica. Un petit error pot desviar la nau irremissiblement i esguerrar la missió. La Lluna ens estirava cap a la seva cara oculta. Ens havia accelerat fins a 2,3 quilòmetres per segon. A 572 quilòmetres de la superfície lunar hem perdut el contacte amb Houston, només un segon més tard del previst. Teníem previst engegar els motors i mantenir-los en marxa 6 minuts i 2 segons, però només han calgut 5 minuts i 57 segons. Hem entrat a l’òrbita lunar de 314,1 quilòmetres d’apoluni, tan sols 700 metres per sobre del previst. Hipnotitzats, hem estat una estona admirant la superfície entre marronosa, gris i rosada de la cara oculta de la Lluna i llavors hem vist com sortia la Terra per l’horitzó lunar. L’alba terrestre.

Quan hem sobrevolat l’àrea d’allunament prevista, no he aconseguit veure cap terreny prou llis per aterrar. No ho he dit a ningú.

Defecar en gravetat zero és una activitat penosa. Gestió de residus, en diem. Ho hem de fer en una bossa que ens enganxem al cul mentre els altres dos es giren d’esquena. És difícil perquè aquí res cau i ens hem d’ajudar a fer l’extracció amb un apèndix de plàstic. Un cop a la bossa, hi afegim germicida, la segellem i l’emmagatzemem. Les tovalloletes humides per culminar el procés són inexplicablement petites. Algú conspira contra nosaltres? Es volen estalviar aquests quatre xavos als contribuents?

Orinar és més senzill. Ho fem a través d’un tub que acaba expulsant el líquid a l’exterior de la nau. Ara, hem de tenir molt en compte l’hora. No podem fer-ho a menys d’una hora d’una observació estel·lar programada. Mentre s’allunya de la nau, el líquid es comporta com una mena de constel·lació amb llum pròpia perquè reflecteix la llum del sol.
Un cop resolta la fisiologia, hem inspeccionat el mòdul lunar i ho hem retransmès en directe altre cop per televisió. És com una nevera. Quan obres l’escotilla, s’encén el llum. A dins hi flotava algun cargol que s’havia deixat l’equip de manteniment.

Hem sopat mentre escoltàvem Everyone’s gone to the Moon de Jonathan King. Quan ens n’anàvem a dormir, Houston ens ha preguntat on era l’etapa S-IVB, separada després de l’enlairament. No la veien enlloc i, en canvi, nosaltres hem divisat un cos a uns 150 quilòmetres de la nau. No l’hem pogut identificar. L’S-IVB no hauria de ser aquí sinó molt més a prop de la Terra. Quedarà com un dels misteris de la missió.

Houston ens ha despertat per indicar-nos un canvi en el pla de vol. Hem dormit gairebé deu hores mentre la velocitat de la nau ha passat de 10 a 1,5 quilòmetres per segon. Com que vam apagar els motors, la gravetat de la Terra l’ha anat frenant. La idea és arribar al punt on la gravetat de la Lluna ens estiri més que la de la Terra amb l’impuls actual. Hem encès els motors durant tres segons i hem augmentat la velocitat amb prou feines 6,5 metres per segon. Amb això n’hi ha hagut prou per redreçar la trajectòria.

Per les finestres es veuen estrelles. No titil·len perquè la llum que ens n’arriba no ha travessat cap atmosfera. Són punts fixos, com cuques de llum o els forats del cilindre a través del qual es veia el foc exterior en l’Univers d’Anaximandre. L’alba des de l’espai és una cosa meravellosa. Un arc delicadíssim de llum ultramarina esberla la foscor absoluta i dibuixa en el no-res la silueta esfèrica de la Terra.
M’havia oblidat de la sensació d’irrealitat majestuosa que se sent. Espero recordar-me’n.

Havent superat la meitat del camí, hem connectat en directe amb la televisió i hem enquadrat la vista de la Terra a través d’una finestra. Es veia, sobretot, l’Àrtic. Hem mostrat també l’interior de la nau.
En Buzz s’ha regalat davant la càmera fent flexions amb un dit.
Després de la connexió, he sentit una lleugera inflor al cap i, especialment, als ulls. Sense gravetat, el rec sanguini circula igual per tot el cos i produeix aquesta sensació. Almenys no tinc nàusees.

Ens hem llevat a quarts de cinc. Després de l’última revisió mèdica, la infermera, la Dee, m’ha picat l’ullet en un gest de complicitat que substitueix l’adeu tradicional. El dia d’un llançament no es diu mai adeu. Per esmorzar hem menjat un filet, ous, torrades, suc de taronja i cafè. Tal com dicta la tradició, ens hem saltat la dieta de baix residu que hem mantingut els últims dies per reduir progressivament els gasos i les deposicions, cosa que s’agraeix en l’espai confinat d’una nau espacial.

Un cop ens havíem posat els vestits, el Buzz s’ha adonat que no duia l’anell maçònic de trenta-dosè grau del seu avi. L’ha començat a buscar com un boig per tot arreu i al final ha recordat que se l’havia deixat al lavabo mentre es posava la pomada del sistema de contenció fecal. En el camí fins al Saturn V ens ha aplaudit tothom. Era com una pel·lícula muda al ralentí. Des de l’interior dels vestits no sentíem res. Tot ha passat molt a poc a poc.

Un cop al coet, tot ha anat molt ràpid. Les 3.000 tones de la nau s’han enlairat enmig de sacsejades i vibracions. Al cap de dos minuts i mig érem a 66 quilòmetres de la superfície i havíem superat la velocitat del so. Hem deixat anar etapes del coet fins que ens hem quedat amb una nau de 135 tones. Hem orbitat la Terra durant dues hores i mitja a 190 quilòmetres d’altura i hem posat rumb a la Lluna tal com estava previst. Cap de nosaltres s’ha permès un comentari d’eufòria. Malgrat que el llançament és una de les maniobres més complicades de qualsevol missió, tot just acabem de començar.

Dia tranquil. No estem nerviosos, però d’alguna manera tots ens sentim responsables de fer les coses bé. El Buzz i jo hem acabat d’afinar alguns detalls de la missió en el simulador del mòdul lunar. Hem passat la tarda a la casa de Merritt Island. Teníem previst sopar amb el president Nixon, però el nostre metge, Chuck Berry —juro que es diu així—, ens ho ha prohibit. Diu que ens podria encomanar alguna malaltia que posaria en risc la missió. No ho acabo d’entendre. No estem pas en quarantena. Cada dia treballem amb enginyers, tècnics, personal administratiu i molta gent més. Què ens pot encomanar el president que no ens pugui encomanar algú altre? El Chuck s’ha extralimitat. Potser vol més protagonisme.

Abans de sopar he parlat amb la Jan. Última conversa abans del vol. Vindrà amb els nens a veure el llançament, però ho farà des d’una barca a Banana River. Així no l’atabalaran els periodistes ni haurà de fer el paperot amb els polítics. La Pat i la Joan seguiran el llançament des de casa. No volen ser el centre d’atenció. El Michael no parava de llegir la carta que li ha enviat la Pat. Li ha escrit un poema que ens ha fet tremolar a tots. El Buzz, previsor com és, ha recordat a la Joan què havia de fer en cas d’un desenllaç fatal, i s’han començat a discutir. Després s’ha penedit d’haver tret el tema.

Hem sopat amb la tripulació suplent i l’equip de suport. Abans de ficar-me al llit m’ha passat pel cap, només un segon, potser menys, la idea que no tenim assegurat tornar.