Benvolguts Reis d’Orient

Vaig néixer un 1 de gener, és a dir, el primer dia de l’any, però també el dia mundial de la ressaca. Quan bufo les espelmes del pastís d’aniversari gairebé sempre demano el mateix. I aquest any hi tornaré: salut per a tots els que m’estimo i m’estimen, i per a la resta, també, que entre la plaga de càncers i els accidents, cada cop en queden menys, de bons, al nostre voltant. Demano també sort, perquè ja saben que el talent tot sol, en aquest país fa temps que va deixar de servir-nos per a gaire. Demano molta inspiració per escriure una nova obra de teatre i també alguns poemes. I, si pot ser, una ampolla plena, per si al llarg del 2016 tinc un dia tonto i m’aferro a veure-la mig buida.

També m’agradaria que la gent entengués el poder curatiu, alliberador, reflexiu i nutritiu de les arts. M’agradaria que la pròxima vegada que entreu en una llibreria, us atureu davant la secció de poesia i us permeteu descobrir una autora o un autor nou. I que, a part d’anar més al cinema, la gent anés més al teatre. Que l’estat trobi un sistema d’ajudes per finançar les entrades de teatre a aquelles persones que estan a l’atur o que no s’ho poden permetre. I als altres, als que no són rics però tampoc pobres, a la majoria, m’agradaria fer-los entendre que anar al teatre no és car, que darrere de cada producció hi ha un munt de gent treballant-hi que ni se la imaginen, i que les coses tenen el valor que nosaltres els donem. Potser ja seria hora d’invertir en cultura, no?

Per al país demano més intel·ligència emocional, més generositat i més valentia per repartir-la així en general i en alguns casos concrets que no cal anomenar. Perquè, si finalment som independents, la necessitarem, però si tot se’n va en orris, encara més. Que als busos de Barcelona hi hagi més seients. Demano també que rebem els turistes amb il·lusió però que no se’ns negui el dret de poder asseure’ns a les terrasses dels bars de la nostra ciutat a prendre un refresc o un cafè perquè les taules s’han de reservar per als suposats turistes afamats que paguen paelles a preus desorbitats i que potser volen dinar.

Per al món demano seny i rauxa. I una mica de calma i molta pau. Que ja fa molts anys que som molts els que la demanem. I que s’espavilin amb les energies renovables i els cotxes elèctrics. També demano més inversió per a la recerca biomèdica i que, a part de fer cimeres, ataquin d’una vegada el canvi climàtic, que ens estem carregant el planeta i de tant en tant va bé recordar que aquí nosaltres hi som de pas.

I que la llibertat d’expressió no sigui mai callada ni reprimida a cap país del món.

Com a emprenedor, el 2015 ha sigut per a mi un any de somni. Fer créixer un projecte com Glovo des de zero està sent una lliçó de valor incalculable. He après molt i de molts camps: del logístic, el tecnològic, el de  màrqueting... però, sobretot, Glovo ha sigut una lliçó humana. A nivell personal, tampoc em puc queixar. Glovo m’ha donat la flexibilitat per combinar la feina amb els meus dos hobbies: fer esport i viatjar. Visc a la millor ciutat del món i, a més, això em permet veure la família, la nòvia i els amics gairebé cada dia. Zikkomo, l'ONG que vaig empendre amb l’Elena el 2010, ha tancat un molt bon any. I el Barça... quin any! Amb tot això,  és just que demani més el 2016?

Doncs sí, l’inconformisme hauria de ser el primer valor de qualsevol emprenedor. Ara és l’hora que la meva empresa surti del niu, i comenci a volar molt amunt; estem just enlairan un coet cap a les estrelles. Som ambiciosos per a l’any 2016: volem obrir a entre 5 i 10 noves ciutats per tot Europa, i volem consolidar-nos com a líders del sector del repartiment a demanda.

A Glovo confiem molt poc en la sort; tot és fruit de la feina ben feta. Hi ha coses, però, que queden fora del nostre abast. I és per això, Reis Mags, que us torno a escriure aquest any. Els emprenedors necessitem una mica més d’ajuda. La nostra societat necessita més persones que estimin el que fan. Volem que els universitaris deixin de pensar en “Què vull ser de gran” i reflexionin sobre “Com puc millorar la meva societat” o “Com puc millorar el món”. Demanem que desapareguin les barreres culturals i econòmiques per emprendre. Demanem tenir una regulació liberal per a les start-ups i, sobretot, per als projectes que tenen a veure amb l’economia col·laborativa, com ja han fet altres països. Voldria que aquest 2016 sigui l’any en què aquesta manera més eficient i sostenible de consumir trobi el camí per créixer i consolidar-se.

No sóc gaire amic de la política, però també desitjo arribar a finals del 2016 amb una situació  més estable que l’actual. I, per damunt de tot, desitjo la pau per a tothom. Que s’acabin les guerres i que s’aturin els atacs terroristes que tant mal fan a la llibertat i en l’acceptació de les societats multiculturals. Desitjo molta sort als refugiats; que puguin trobar una  llar i emprendre una nova vida durant el 2016.

Encara hi ha qui no sap que una dona pot fer el mateix que un home. Que fa anys que ho fa. Encara hi ha qui no entén que existeix l’esport femení, i que moltes dones, noies, nenes tenen èxit en les seves disciplines i no obtenen reconeixement. Cap ni un. Encara ara estem així, és trist, però és com estem, encara. I espero que el moment de canvi que viu el país també avanci en aquesta direcció, i que s’accepti aquesta realitat que és tan òbvia. Que es reconegui que la feina que fem les dones té el mateix valor que la dels homes. Ni més, ni menys. El mateix.

Sembla la lluita de sempre, la cantarella de sempre, però és que encetarem el 2016 encara amb molta feina per fer. Tot just ara hem començat a celebrar que el Barça femení és professional. Ens trobem al matí a la Ciutat Esportiva, esmorzem juntes i anem a entrenar. Després cadascuna rep l’atenció mèdica que necessita i dinem plegades, altre cop. Com fan els nois des de fa anys, això fem nosaltres ara. És un gran pas, una aposta ferma que ha fet el club, i seria magnífic que l’arrodoníssim amb més èxits. Guanyar la cinquena Lliga consecutiva seria ampliar la fita històrica que mai cap club ha aconseguit. I ens il·lusiona la possibilitat de fer una gran eliminatòria contra al París Saint-Germain i, per què no, plantar-nos a les semifinals. Això sí que seria històric! Sabem que no serà fàcil, especialment aquest any que hem patit canvis al vestidor, però ens mou el somni de seguir apujant el llistó. Som una referència, ho sabem i ens en sentim responsables. Seria meravellós que, seguint les nostres passes, molts altres clubs apostessin de debò per la seva secció femenina. ¿Hi podem contribuir? De ben segur que sí, intentem-ho. Aquest pot ser l’any d’acabar de sacsejar el futbol femení. Abans de l’estiu espero acabar el nivell 2 d’entrenadora, crec que falten més noies en això. Des de dins. Si no fem nosaltres el canvi, qui el farà? No podem pretendre que el faci algú per nosaltres. És cosa nostra. És la nostra hora.

Des de la porteria de vegades no sembla que hi puguis fer gran cosa, però jo cada dia intento aportar-hi el que puc. El que sigui, des d’aquí, des d’on puc. M’agrada competir, és com crec que aprenem els esportistes, com algú millora i evoluciona. Cada temporada és un nou repte per seguir creixent i aquesta torna a ser una etapa de canvis a millor. Més, més i més. Podem mirar-nos-la com hem fet fins ara o començar a actuar per fer-la més nostra. Jo tinc ben clar què faré.

Estimats Reis Mags d’Orient, abans de començar amb la meva carta de desitjos, m’agradaria recordar què em porta a escriure aquestes línies: l’esforç que no em canso de fer tots aquests anys per poder pensar en un futur més optimista. Tot i això, el meu esforç no és l’única eina necessària per millorar el que ens envolta i, en concret, el món de la ciència. És per això que us demano, en primer lloc, poder conservar la feina que he aconseguit. He hagut de marxar del meu lloc d’origen, Mallorca, per aterrar a Catalunya i aconseguir un contracte en una empresa treballant del que vaig estudiar: química. Per això també demano estabilitat laboral per poder assegurar-me el futur i complir els meus somnis personals. Avui dia no és gens fàcil. I, així com jo he tingut sort de treballar dins el meu àmbit, demano que la gent pugui tenir opcions de treballar del que els agrada i no hagin d’acceptar qualsevol feina perquè no tenen més remei. En aquest sentit, m’agradaria també que les empreses no tinguin tantes facilitat a l’hora d’acomiadar els seus treballadors i que millorin les condicions de treball. Els contractes en pràctiques són necessaris per a la gent que comença, però haurien d’assegurar un lloc de treball. En cap cas han de significar una mesura de l’empresa per contractar els seus treballadors d’una manera més barata. De fet, quan fas feina mai deixes d’aprendre.

Sortir a l’estranger per poder trobar feina s’està convertint, gairebé, en una obligació. I no pot ser. Per això us demano, Majestats, que sigui una opció, però mai una condició. La gent del nostre sector, també, hauria de tenir l’oportunitat d’obtenir més beques, perquè som essencials perquè el país es desenvolupi tecnològicament i científicament. És necessari millorar la inversió en R+D, ja que si millora, moltes coses seran possibles: no només l’estabilitat dels científics, sinó l’estabilitat de tot el planeta. Si s’inverteix més en ciència, es poden dur a terme més projectes que millorin la salut i el medi ambient. La ciència és important, i per això també s’hauria de fer més atractiva de cara als joves. No es tracta només de sumar o restar, la ciència és divertida. I per acabar, i no menys important, demano que la gent deixi de tenir tanta por als químics: la vida i la naturalesa són químiques.

Quan comença un any, no demano mai res. De fet, no demano res mai. En tot cas, em faig una advertència: “Prepara’t que vinc amb ganes”. Sóc de la generació de la qual parla la pel·lícula Victoria, la dels joves a qui ens havien explicat que si segueixes les normes tindràs una feina estable i seguretat, però tot això ja no existeix. Aquesta promesa d’estabilitat ja no funciona. Ser-ne conscient és important per afrontar el que vingui amb més ganes.

Per al cinema i la cultura demano que el que és públic s’ocupi de tots, dels coneguts i dels no coneguts, que les oportunitats es reparteixin i que tot aquell qui té talent i passió pugui trobar un camí.

Per al país demano un paquet bàsic, de primer de primària de país: que no es posin mordasses a la llibertat d’expressió, que la sanitat no sigui un negoci, que l’educació sigui una prioritat, que no es desnonin famílies, que s’arraconi els corruptes, que la cultura sigui accessible i la justícia justa.

Després de tot el que ha passat aquest any al món, i sobretot després de veure el drama dels refugiats i com eren tractats quan arribaven a Europa, m’agradaria que s’obrissin les fronteres. Una mare no puja a una barca arriscant la vida dels seus fills petits si no és perquè fugen d’un infern. En un món on cada cop es dilueixen més les distàncies (quants amics i familiars vivim en països diferents?), capgirar aquesta realitat ha de ser una prioritat per a tothom. Avui els refugiats són ells, però demà podem ser nosaltres.

Estimats Reis Orient, o reis i reines d’Orient i Occident, o caps d’estat. No vull entrar en debats polítics, estètics o de gènere! Sabeu prou bé com m’he portat aquest any. He treballat molt, massa. M’ho he passat molt bé (massa?).

Aquest any m’agradaria que em porteu molta sort, energia i sobretot temps, perquè serà un any intens. El 24 de juny l’Alba i jo ens casem. Us demano sisplau sobreviure en condicions al comiat de solter, i passar amb nota com a mínim els primers sis mesos de casat. Després d’aguantar-me els últims anys al ritme de feina de Kantox, queda constatat que és una santa. Demano estar a l’altura, i poder tornar-li tot el temps robat. També m’agradaria poder gaudir més dels meus. Passar més temps a Mallorca i amb les meves nebodes i que el meu germà acabi el projecte de final de carrera i sigui un arquitecte d’èxit. Espero poder encarregar-li un edifici per a Kantox ben aviat!

A la feina, voldria que quan torni de vacances no hi hagi papers sobre la taula. Necessitaria també dies de 27 hores, i que la safata d’entrada del meu correu electrònic tingui menys de 100 correus per llegir. També necessito una bateria de mòbil que no s’acabi, per poder atendre totes i cadascuna de les persones que em truquen.

Per al sector 'fintech', us vull demanar que, sisplau, no es converteixi en una moda. Que se sàpiga diferenciar el gra de la palla i que tant les empreses com la gent sàpiguen identificar els projectes que aporten valor a l’economia real.

Vull demanar-vos que aporteu salut al sector: està creixent molt ràpid i és moment de consolidar-se, i tota ajuda serà poca en aquest camí cap a un canvi de paradigma del sistema financer. Us demano talent valent, que se sumi als projectes 'fintech'. Que els joves quan acabin la universitat en lloc de somniar a ser banquers vulguin arreglar el món. I us demano també que les empreses que integrem el sector, i les que s’hi sumin, seguim col·laborant com fins ara. Junts som més forts.

Pel que fa a Catalunya, Espanya i el món en general, aquí sí que farà falta la vostra màgia. Poseu tota l’energia a trobar una solució en què no hi hagi perdedors. Una solució en què les persones i els seus interessos estiguin per damunt de les batalles.

Per a aquest nou any que comença m’agradaria pensar en les persones més alegres, més il·lusionades i apassionades: les nenes i els nens de tot el món. M’agradaria que tots tinguessin una infància feliç, plena d’amor, somriures, cançons i jocs. Des de l’esplai del barri del Gornal i Bellvitge, a l’Hospitalet, on faig de monitora, demano a les autoritats que tots els nens tinguin l’oportunitat de participar i gaudir d’una educació d’oci i lleure, que puguin aprendre el valor de l’amistat i l’acollida. Demano igualtat d’oportunitats per a tots els nens, tant per als més afavorits com per als que estan en risc d’ exclusió social.

Per a aquests infants demano també que puguin ser ells mateixos en tot moment. Que puguin riure, córrer i saltar quan ho necessitin. M’agradaria que tots trobessin un lloc per poder ser nens i per poder desenvolupar la fantasia i la imaginació que porten dins. M’agradaria que tots, pares, avis, germans, amics i veïns s’hi impliquin. Que tots siguin conscients i lluitin pels drets dels seus fills, néts, germans i amics. Que tots visquin amb aquest esperit i el difonguin en el seu entorn.

D’aquesta manera ens acostarem una mica més al nostre objectiu, que no és cap altre que aconseguir que els infants del món puguin viure en una llar on rebin l’amor necessari per créixer com a persones i aprendre a estimar. Des de l’esplai on col·laboro també demanem més recursos humans i materials per proporcionar als nens més activitats i així afavorir el seu desenvolupament. Com a monitora demano que es doni més importància a l’educació en el lleure i es reconegui com una part molt essencial del desenvolupament de l’infant. Que no sigui només per passar les tardes, sinó que es vegi com un espai educatiu on es treballen valors necessaris com el respecte, l’agraïment, el perdó o el treball en equip.

I com a futura infermera pediàtrica demano un servei sanitari gratuït i, sobretot, de qualitat. Demano al Govern que prioritzi la sanitat i l’educació, i que suprimeixi les retallades que ha realitzat. Demano també igualtat d’oportunitats i millor servei per a tothom i que es garanteixi un bon seguiment mèdic de tots els ciutadans i, sobretot, dels col·lectius més desfavorits.

Tinc el costum des de petita, just amb les campanades, mentre t’ennuegues amb el raïm, de pensar en allò que m’agradaria que passés l’any que comença. Tanco els ulls i penso el meu desig. I feliç any nou! Ara fa anys que demano el mateix. Que s’acabi la guerra a Síria. Faig els meus bons propòsits per a aquest any. N’hi ha un d’important: tornar a sortir de missió amb Metges Sense Fronteres (MSF). Porto un any a Anglaterra, treballant a urgències com a infermera.En tornar de la República Centreafricana el 2014, em vaig adonar que necessitava parar una mica de la cooperació, perquè t’atrapa i m’ho volia mirar amb perspectiva, tornar a treballar en un gran hospital. No hi ha hagut un sol dia que no hagi pensat en MSF, en els companys que hi treballen donant el millor d’ells mateixos, per fer d’aquest món un món millor, penso en els més petits, les mares, els grans savis de les tribus, en les postes de sol a l’Àfrica, en els somriures, la música, l’olor, els oblidats.

Per a mi, ser cooperant no té preu, t’ajuda a adonar-te del sentit d’estar viu, de la sort que tinc d’haver nascut on he nascut. Sobre el terreny pot ser dur. Hi veus coses molt injustes i que a vegades no surten com t’agradaria. Per exemple, quan has planejat durant dies una intervenció (una clínica mòbil) i aquell dia el camí està tallat, o plou tant que no pots sortir. Fa mal saber que hi ha gent necessitada que t’espera aquell dia i no hi pots arribar. Aprens que hi ha cops en què no pots fer-hi res. Però, aleshores, quan tornes a l’hospital i veus aquell nen, a qui vas portar molt malalt de la clínica mòbil (a quatres hores per la pitjor carretera del món amb el 4x4), que avui està molt millor, ja menja i no té febre, t’adones que el que fas té sentit! Renuncies a certs privilegis però en guanyes d’altres.

La família, els companys i els amics sovint em diuen que és molt bonic això que faig, però potser seria millor si ho fes algú altre. He sentit comentaris de tots colors, malgrat totes les crisis que hi ha hagut (refugiats, l’Ebola), però la majoria són positius; et pregunten com poden ajudar. Que gratificant que és que hi hagi gent ajudant els necessitats.

Per desgràcia cada dia famílies han de marxar de casa per intentar tenir un futur on no passin gana o els exploti una bomba. Espero que arribi el dia que em quedi sense feina perquè ja no faci falta la cooperació.

Estimats Reis Mags d’Orient, primer de tot m’agradaria agrair-vos el regal de l’any passat, ja que em vau donar el que més desitjava: una feina del meu sector. Em sento afortunada, perquè tinc molts amics que van acabar la carrera al mateix temps que jo i encara esperen una feina del que van estudiar.

Sincerament, no sé si hauria de sentir-me afortunada perquè tinc una feina per a la qual m’he format i a la qual he dedicat tot el meu esforç, o si hauria de ser una cosa normal, però el que veig al meu voltant em fa pensar que he d’estar molt agraïda.

Després d’estar treballant amb nens i de conèixer millor les seves necessitats, aquest any m’agradaria demanar-vos que els pares tinguin més confiança en la feina que fa el mestre. Dia a dia intentem aportar valors i coneixements als nens per fer-los créixer com a persones en tots els àmbits, però aquesta feina, que necessita temps i dedicació, ha d’anar lligada amb la feina que fa cada família a casa. Per educar els nens cal que pares i mestres segueixin el mateix camí.

També demano més atenció cap als nens. Crec que el millor regal que se’ls pot fer és passar-hi més estona i dedicar més temps a escoltar-los, ja que és això el que els fa realment feliços. Els regals materials, al cap i a la fi, haurien de servir per aprendre aquells valors que ens han ensenyat durant l’any: “Cal guanyar-se allò que desitgem” i valorar el que es té. Per acabar, us vull demanar que els nens no es facin càrrec de preocupacions que no els pertoquen. Els nens no haurien de tenir més preocupacions que les pròpies de la seva edat, ja que això els angoixa i els afecta. La felicitat d’un nen és molt important per al seu desenvolupament i hauríem de procurar que no recaiguessin sobre ells problemes familiars o econòmics que s’escapen de la seva comprensió. 

Com a mestra veig infants que no s’esforcen prou a l’escola o no mostren prou interès però després t’adones que tenen altres necessitats més importants per resoldre i que per això no estan amb els cinc sentits a l’aula.

Tot això ho veig a l’aula, ja que els nens són transparents i un mestre no només ensenya continguts sinó que es preocupa per les necessitats de cada alumne i per millorar les seves capacitats. Dit això, us desitjo una nit de Reis ben màgica!

Demano als Reis d’Orient que aquest 2016 sigui l’any de les oportunitats per al jovent. El context, complicat, ha castigat a totes les franges d’edat però especialment la gent jove, que corre el perill de ser la primera generació que viu pitjor que l’anterior. Se m’acut posar èmfasi en el fet que, entre tots, hem de propiciar l’enginy, el risc, la innovació. Ser agosarats. Deixar-nos anar. Emprendre camins i explorar-ne de nous, tants com puguem. No esperem les oportunitats, generem-les.
I hem de poder-nos equivocar. M’agradaria que aquest fos, a part d’un any d’oportunitats, l’any del dret a equivocar-se i a fracassar, i és que si no tenim dret a equivocar-nos i a fracassar, la por ens envaeix i no som prou atrevits. Socialment l’equivocació i el fracàs no haurien de ser penalitzats, sinó que haurien de servir per valorar –i molt!– a qui ha sigut capaç d’enfrontar-se al repte, i engrescar així a tornar-ho a intentar.

Quan aconseguim això, fruit d’un pacte social, aconseguirem que tots aquests intents de ben segur al final (o, qui sap, potser al principi) seran èxits i beneficiaran a tothom, al conjunt de la societat. I és que l’èxit individual propicia l’èxit col·lectiu o, dit al revés, l’èxit col·lectiu és fruit de la suma d’èxits individuals.

En la mateixa línia, aquest nou pacte social donaria ales a la cultura de l’esforç, aprofundiríem en valors ciutadans, tan necessaris sempre però tan absents últimament.

També ens esmolaria l’enginy, tindríem noves idees circulant, noves formes de fer, de ser, de treballar, d’investigar, de dirigir projectes, empreses i/o administracions públiques.

Aire fresc constant, en definitiva, que ajudaria a tots, a totes les generacions.

Les administracions públiques, i les empreses privades també, han de ser sensibles a això i, a més de fer programes i plans específics per ajudar a la creació, a l’emprenedoria, han d’anar a l’arrel tenint en compte l’educació, la formació i la capacitació professional, i el context socioeconòmic que t’ajuda a generar oportunitats.

La meva petició, doncs, és col·lectiva. I un desig: que ens llancem a tirar endavant!