El Congrés de Barcelona

El primer Mundial va passar primer per Catalunya

El somni d'organitzar una Copa del Món de futbol és ben antiga. El 1904 el francès Robert Guerin, primer president de la FIFA, ja va tenir aquesta idea. Volia fer un Mundial el 1906 a Suïssa, però ningú va donar suport a la idea. Així doncs, el futbol de seleccions va trobar el seu espai dins els Jocs Olímpics. El 1920, jugadors catalans per primer cop participen al torneig de futbol d'uns Jocs Olímpics, amb Josep Samitier, Ricardo Zamora i el castellonenc criat al barri de Sants Agustí Sancho. Era una selecció en què gairebé tots els jugadors eren bascos i que va aconseguir la medalla de plata. El seleccionador era català: Paco Brú. El 1924, a París, s'incorporen als Jocs Olímpics seleccions americanes, amb l'Uruguai, que guanya l'or. El 1928, l'Uruguai repeteix triomf a Amsterdam. El president de la FIFA, el francès Jules Rimet, va aprofitar aquest impuls per organitzar el primer Mundial. Rimet va decidir que l'elecció de la seu del primer Mundial es faria el 1929 al Congrés de Barcelona. Aprofitant l'Exposició Internacional, la capital catalana va acollir aquell congrés, i el 18 de maig del 1929, al saló Maria Cristina de l'Ajuntament de Barcelona, es va escollir l'Uruguai com a seu del torneig. Malauradament, la major part de seleccions europees van renunciar al viatge, ja que era massa car i els clubs perdien durant mesos els jugadors, obligats a un llarg viatge en vaixell. Espanya, per exemple, va renunciar al torneig. I així, el primer Mundial no va tenir jugadors catalans.

Paco Brú

Un rodamons al primer partit de l'estadi Centenario

Paco Brú va ser un dels catalans presents al primer Mundial. Nascut a Madrid el 12 d'abril del 1885 en una família catalana, Brú va ser un dels personatges més fascinants de l'esport català d'abans de la Guerra Civil. Va ser jugador de futbol, de rugbi i atleta, entrenador, àrbitre, periodista i directiu del Barça, entre altres coses. Va jugar a l'Espanyol, l'Internacional i el Barça. Amb el club blaugrana va guanyar la primera Copa del Rei del club i el 1916, en retirar-se, es va fer àrbitre. Pocs poden presumir d'haver guanyat una Copa del Rei com a jugadors, com a tècnics...i haver arbitrat finals. Diu la llegenda que abans del seu primer partit com a àrbitre, va agafar un revòlver i se'l va posar als pantalons per fer-se respectar. El 1920 va ser el seleccionador espanyol als Jocs d'Anvers, i després va entrenar el Madrid, el Girona i el Granada. El 1924 va dirigir l'Espanyol i va formar part de la gira per les Amèriques del 1926. Brú va deixar bon record, ja que a Cuba li van oferir una feina que va acceptar. El 1930 va rebre la proposta de dirigir la selecció peruana al primer Mundial de la història. Quaranta-cinc dies abans del torneig, Brú arribava a Lima. Va organitzar amistosos per veure els jugadors i sense gaire temps va agafar un vaixell cap a Valparaíso (Xile). Després, els peruans van creuar els Andes fins arribar a Montevideo. Perú va perdre el primer partit contra els romanesos (3-1) i el segon contra els amfitrions, l'Uruguai, per 1-0. Aquest va ser el primer partit jugat al flamant estadi Centenario. I un entrenador català gairebé fa la guitza als amfitrions.

Juan Luque de Serrallonga

Un gironí amb accent andalús i passaport mexicà

Al Mundial del 1930 el seleccionador de Mèxic també va resultar ser català. A diferència de Brú, però, Juan Luque de Serrallonga ja no tenia accent de comarques. Nascut a Girona el 31 de maig del 1882, es va criar en terres andaluses per motius familiars. Luque va créixer amb accent andalús, jugant a futbol a Cadis i el Sevilla. Considerat un dels pioners del futbol gadità, als anys 20 li perdem la pista. Fins que la localitzem de nou a Mèxic. A mitjans anys 20, Luque entrena el Germania, l'equip de la colònia alemanya de Mèxic. El 1930, els dirigents de la federació li van encomanar dirigir la selecció mexicana al Mundial. L'objectiu: evitar la humiliació, ja que als Jocs Olímpics del 1928, Mèxic va perdre per 7-1 amb Espanya. Juanito Luque, com era conegut, no va poder ni escollir els jugadors –els van triar els directius dels clubs i la federació–. Mèxic va protagonitzar el primer partit de tota la història dels Mundials, un França-Mèxic a l'estadi de Pocitos. França va guanyar 4-1. Laurent va marcar el primer gol de la competició. Però un català hi va ser present i va entrenar un equip mexicà que va perdre tots els partits: 6-3 contra l'Argentina i 3-0 contra Xile. De Luque es recorda que va voler concentrar l'equip en un convent de Montevideo, però els capellans els van fer fora, farts de les paraulotes dels jugadors i tècnics. La seva expressió més coneguda, de fet, era "me cago en Ceuta". Així entrenava aquest gironí, que fent tombs, va morir el 1968 a Mèxic.

Martí Ventolrà

Un barceloní a la batalla de Florència

El barceloní Martí Ventolrà va jugar un dels partits més polèmics de la història dels Mundials, aquell Itàlia-Espanya dels quarts de final del Mundial del 1934. El llavors jugador del Barça va ser suplent en el primer partit del torneig, quan una Espanya plena de bascos es va desfer del Brasil. Als quarts de final, Espanya va empatar amb Itàlia en un partit molt violent. Va caldre jugar-lo de nou, i un total de 6 jugadors espanyols, lesionats, no ho van poder fer. Ventolrà, doncs, sí que va ser titular en aquest duel polititzat, ja que Mussolini el va interpretar com un triomf sobre l'Espanya llavors republicana. Ventolrà, d'altra banda, el va interpretar com un robatori, com va recordar en tornar a casa: "Ens van anul·lar dos gols i lesionar quatre jugadors en el segon partit. Un atracament". Nascut a l'Eixample, Ventolrà va ser un dels davanters de moda dels anys 20 i 30. Jugava d'extrem dret i era dels que no s'amagava mai. Format al Fort Pienc i el Catalunya de les Corts, va brillar amb l'Espanyol abans de fitxar pel Sevilla, on no va tenir gaire sort. Va tornar a casa per jugar amb el Barça, amb el qual va fer la famosa gira del 1937, en plena Guerra Civil, i un cop a Mèxic s'hi va quedar i es va casar amb la neboda del president de la República, Lázaro Cárdenas. El seu fill José, coses de la vida, també va jugar un Mundial, aquell del 1970. Però ho va fer amb la selecció mexicana. Els Ventolrà, rebatejats amb la variant Vantolrá a Mèxic, van ser la primera família amb un pare i un fill que jugaven un Mundial. José, per cert, recordava que el seu pare li cantava cançons de bressol... en català.

Ricardo Zamora

Les costelles trencades del millor porter

Ricardo Zamora, 'el Divino', va ser escollit el millor jugador del Mundial del 1934... malgrat que només va dos partits. Ara bé, quins dos partits. En el primer, el porter barceloní es va convertir en el primer català a jugar un Mundial i va aturar un penal a la gran estrella del futbol brasiler, Leonidas. Espanya, que tenia un gran equip, va ser capaç de superar els brasilers per 3-1, per començar. Zamora, que llavors ja jugava al Reial Madrid, va ser el futbolista més perseguit abans dels quarts de final contra els amfitrions italians. Aquell partit va ser conegut com la batalla de Florència, ja que els dos equips es van estovar de valent. Zamora no va poder evitar el gol de l'empat local. Difícil, fer-ho, ja que li van trencar dues costelles. El col·legiat del partit, el belga Baert, ni va xiular falta. Zamora va ser un dels jugadors espanyols que no va poder jugar el partit de desempat. Els altres, Ciriaco, Fede, Lafuente, Iraragorri, Gorostiza i el gran golejador, el basc Isidro Lángara. En el lloc del porter català va jugar Nogués, el porter aragonès del Barça. Nogués, que jugaria després a l'Espanyol i el Nàstic de Tarragona, també va rebre falta en el gol que va donar el passaport per a les semifinals a la selecció italiana. Tan malament ho va fer el col·legiat del partit, René Marcet, que la Federació Suïssa el va sancionar sense deixar-lo dirigir mai més cap partit internacional. Diuen les males llegues que Marcet va cobrar un munt de diners pagats pel règim de Mussolini.

Crisant Bosch

El primer perico a jugar un Mundial

Fill del barri del Poblenou de Barcelona, Crisant Bosch va ser el primer jugador de l'Espanyol a jugar un Mundial. Va ser un dels futbolistes que va jugar el partit de desempat dels quarts de final contra Itàlia, ja que els titulars estaven lesionats. Format al Júpiter, va passar pel Terrassa abans d'arribar a l'Espanyol. Malgrat que de menut era aficionat del Barça, aquest extrem esquerre va acabar sent-ho tot per a l'Espanyol. Hi va jugar, va guanyar dues Copes d'Espanya, diversos Campionats de Catalunya, derbis històrics com el derbi de la 'xavalla'... A més, fou un personatge cabdal per a la història del club per salvar el patrimoni blanc-i-blau durant la Guerra Civil des dels despatxos. A més, va ser entrenador, i en els seus darrers anys, conserge a l'estadi de Sarrià. Tota una vida dedicada al club.

René Llense

Un nord-català centenari

Nascut a Cotlliure, aquest porter nord-català va ser a la convocatòria francesa dels Mundials del 1934 i el 1938, malgrat que no hi va jugar cap partit. De petit, després de la mort del seu pare quan tenia 12 anys, es va traslladar a Seta, on va començar a practicar el futbol al FC Sète, on va guanyar la Lliga i la Copa. El seu mestre va ser el porter hongarès Barton Bukovi. Durant la Guerra Civil Espanyola, va compartir vestidor amb tres grans jugadors del futbol català, Domènec Balmanya, Josep Escolà i Josep Raich. El 1938 va fitxar per l'AS Saint-Étienne després d'un traspàs de 170.000 francs, i va ser novament convocat amb França per disputar un nou Mundial, on va tornar a ser suplent, aquest cop, per darrere de Laurent Di Lorto. En un partit internacional amb França, el desembre del 1938, es va negar, juntament amb els seus companys, a fer la salutació feixista a Benito Mussolini. En el posterior banquet amb els italians, el capità, Ettiene Mattler, va decidir cantar ben fort 'La marsellesa' davant les autoritats feixistes. I Llense s'hi va unir. Va ser el darrer supervivent dels Mundials d'Itàlia 1934 i França 1938. Va morir amb 100 anys.

Ricardo Zamora

Un minut de silenci per la mort del Divino

Espanya no va poder participar en aquest Mundial, ja que eren els anys de la Guerra Civil. Un futbolista català, però, va ser protagonista involuntari del congrés del 1936, en què es va decidir que la seu del Mundial seria França. El 20 juliol del 1936, després de l'inici de la Guerra Civil Espanyola, mentre es retiraven els cadàvers de l'assalt republicà a la Caserna de la Muntanya, algú va assegurar haver vist el cadàver del porter català Ricardo Zamora. El rumor es va estendre i el 15 d'agost el diari francès 'L'Écho de Paris', citant l'exporter del Barça Franz Platko, afirmava que "Zamora hauria estat afusellat a Madrid pels comunistes per la seva relació amb els monàrquics". A Berlín, Jules Rimet, president de la FIFA, va decidir que es guardaria un minut de silenci en record del porter espanyol en aquella reunió en què es va designar França com a seu. Zamora, en veritat, era a la presó Model, d'on va ser salvat per l'escriptor malagueny Pedro Luis Gálvez. Finalment, Zamora es va refugiar a França, on s'hi va estar fins l'any del Mundial, el 1938, quan va tornar a la zona nacional.

Ferdinand Daucik

Els anys de jugador d'un tècnic llegendari

Va ser un dels personatges clau en el futbol català dels anys 50. Abans, però, ja havia jugat el Mundial del 1938 amb la selecció txecoslovaca. Com a jugador va brillar amb l'Slovan de Bratislava. Tan bé ho feia, que va jugar el Mundial del 1934, en què van ser subcampions, i també el del 1938. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial arribà a Catalunya com a entrenador de l'Hungaria, un equip format per refugiats de l'Est d'Europa, entre els quals es trobava el seu gendre, Ladislau Kubala. Daucik va entrenar el Barça durant un dels períodes més brillants del club, i va guanyar entre el 1951 i el 1953 tots els títols en joc. Es va convertir en un dels responsables del Barça de les 5 Copes. També va entrenar l'Athletic de Bilbao, l'Atlètic de Madrid, el Saragossa, l'Elx CF i l'Espanyol. El 1938, els txecs van caure als quarts de final contra els brasilers, després d'empatar 1-1. En el partit de desempat, els brasilers es van imposar per 2-1.

Ramón Azón Roma

El pioner amb un xiulet

Ramón Azón Roma va ser el primer català a arbitrar un partit en un Mundial. El barceloní, que va morir el 1984 i va gaudir d'un funeral a la mateixa Sagrada Família, era un dels col·legiats més respectats de l'època. Després de volar al Brasil en un llarg vol amb moltes escales, va participar en llargues reunions a Rio de Janeiro entre els àrbitres del torneig per tal d'intentar unificar criteris. Reunits en un edifici de l'ajuntament, treballaven amb una gran maqueta d'un terreny de joc amb el veterà anglès George Reader, que seria l'àrbitre de la final. Azón només va dirigir un partit, però quin un. A l'estadi de Pacaembú, a São Paulo, va dirigir el segon partit de la selecció amfitriona, el Brasil. Coses de la vida, el seleccionador brasiler va decidir fer jugar un equip ple de jugadors de São Paulo per satisfer el públic local i va donar descans a molts titulars. I la modesta Suïssa els va clavar un ensurt, empatant 2-2 amb un gol de Fatton en els darrers minuts. Azón va ser criticat per la premsa brasilera, però no tant com els jugadors locals. Un any més tard, el 1951, Azón va dirigir el partit més polèmic de la seva carrera, quan l'Atlètic de Madrid va guanyar la Lliga al camp del Sevilla i va anular un gol que hauria donat el títol als andalusos. A Sevilla, algun soci veterà encara recorda Azón Roma.

Estanislau Basora

Els gols del noi de la Colònia Valls

Estanislau Basora, nascut a la Colònia Valls (a Navàs), va ser el primer català a marcar un gol en un Mundial. El 1950, de fet, en va marcar cinc i va destacar com un dels millors jugadors del torneig. L'extrem del Barça, membre de la davantera de les 'cinc copes', va rebre el premi Baró Güell al millor esportista de l'estat aquell mateix any. Dos gols seus gairebé derroten l'Uruguai, l'equip que finalment seria campió. Però els uruguaians van aconseguir empatar el partit. "Basora era un diable, un tros de jugador", encara el recorda Gigghia, davanter uruguaià. Basora recordava com en arribar a un hotel de la concentració al Brasil, un grup d'espanyols van rebre els jugadors. Però quan el president de la Federació Muñoz Calero, un franquista de pro, va descobrir un grup de catalans saludant en aquesta llengua els jugadors del Barça, es va enfadar tant que va posar la ràdio a tot volum, per escoltar el senyal internacional de la Radio Nacional d'Espanya. Basora va marcar dos gols contra els Estats Units, un contra Xile i dos més contra els uruguaians. Va jugar tots els partits excepte l'últim, contra Suècia, quan Espanya ja no hi tenia res a fer. Al final, Basora no va formar part de l'equip ideal del torneig, superat pels davanters uruguaians i els brasilers. "Saps com jugaven aquella gent? Semblava que ballessin. Ens van fer sis gols, i n'haurien pogut ser més", recordava sobre el partit en què el Brasil va golejar per 6-1 Espanya.

Antoni Ramallets

El naixement del Gat de Maracanã

Setze anys després del debut de Zamora en un Mundial, un altre porter magnífic va defensar la porteria espanyola: Antoni Ramallets. Un home que va arribar amb una mica de sort al Mundial. En primer lloc, gràcies a la lesió del porter titular del Barça, Velasco. Un cop a l'ull d'aquest porter va donar la titularitat a Ramallets, que va entrar finalment a la convocatòria del Mundial com a tercer porter. Però va acabar jugant. El porter basc Eizaguirre, llavors al València, va jugar el primer partit de la primera fase contra els Estats Units, però estava baix de forma i en el segon partit, el seleccionador, Guillermo Eizaguirre, va apostar pel porter nascut a la Vila de Gràcia. L'altre porter, Acuña (Deportivo) s'havia discutit amb el seleccionador i no tenia opcions de jugar. Ramallets va debutar contra Xile a Maracanã i ho va aturar tot. Després, de nou al Maracanã, Espanya va derrotar Anglaterra amb una actuació magnífica del porter del Barça. I el famós gol de Zarra. Ramallets va ser batejat com el Gat de Maracanã. Va fer-ho tan bé que Bert Williams, porter anglès, es va voler intercanviar els guants amb ell, però llavors Ramallets no en portava. Després, Ramallets va fallar, en part per la pluja i en part per un fort cop, en el gol de l'empat dels uruguaians (2-2) i no va poder evitar la golejada dels brasilers. Malgrat tot, va tornar convertit en una gran estrella. En el millor porter d'Europa. I en un autèntic 'sex symbol'. Al Brasil el van batejar com el porter guapo.

Laszli Kubala

La maledicció del crac

Kubala va jugar amb quatre seleccions reconegudes per la FIFA: Eslovàquia, Hongria, Txecoslovàquia i Espanya, a més d'alguns amistosos amb la selecció catalana. Ara bé, mai va jugar un Mundial. Kubala va arribar a Espanya amb aquell equip d'hongaresos que fugia del comunisme, l'Hungaria, i va acabar al Barça, on va ser tot un heroi. El franquisme, però, també el va utilitzar, ja que no deixava de ser un home que fugia dels 'rojos'. Kubala va ser rebre el passaport espanyol el 1954 i començar a entrenar per a la convocatòria dels partits previs al Mundial de Suïssa. Espanya s'ho jugava tot contra els turcs, que van ser golejats a Madrid per 4-1. Abans del partit de tornada, però, un delegat de la FIFA va advertir que la situació de Kubala no era clara, ja que la Federació hongaresa havia enviat una queixa en considerar que Kubala no podia jugar amb Espanya. Espanya va jugar sense Kubala i va perdre per 1-0. Les normes de l'època no donaven valor a la diferència de gols, motiu pel qual va caldre jugar un partit de desempat a Roma. Kubala es va vestir de curt, i quan estava llest per sortir al terreny de joc, el vicepresident de la FIFA, l'italià Ottorino Barassi, va rebre un telegrama que deia: "Advertir Espanya situació Kubala". El missatge, enviat des de la seu central de la FIFA, va espantar els delegats espanyols, que van ordenar a Kubala no jugar el partit. I Turquia, amb un equip teòricament inferior, va eliminar els espanyols. Kubala, doncs, no va jugar un Mundial en què va brillar Hongria gràcies a dos jugadors que després serien blaugranes: Kocsis i Czibor.

Gustau Biosca

El destí en mans d'un nen italià

El defensa barceloní va ser un dels millors jugadors de l'època. Membre del Barça de les 5 Copes, Biosca es va quedar sempre amb el somni de jugar la fase final d'un Mundial. La defensa espanyola en aquella eliminatòria de classificació pel Mundial del 1954 estava formada gairebé tota per catalans del Barça: Segarra, Gonzalvo i Biosca. Després de guanyar a Madrid i perdre a l'estadi Inonu amb els turcs, tot es va decidir en un partit de desempat a Roma. "Va ser tot molt estrany. Hi havia vaga de tramvies i arribar al camp per entrenar ja va ser complicat, amb cotxes per tot arreu. I abans del partit van avisar que en Kubala no podia jugar. Si jugava en Kubala, es guanyava segur, estava en un moment de forma bo. Però els turcs, que no eren millors, ens van fer dos gols. Al final, 2-2. I ho va decidir tot aquell nen". Tal com indicava la reglamentació d'aquella època, en què no existien les tandes de llançaments de penals, es va decidir el partit gràcies a un sorteig a la llotja de l'Olímpic en què un nen italià, el 'bambino' Franco Gemma, es va encarregar de treure una de les dues paperetes. La sort va somriure a Turquia, classificada per jugar el Mundial. Espanya, amb un equip ple de talent gràcies als jugadors del Barça de les 5 Copes, el gran València de l'època i l'Athletic Club, es va quedar sense Mundial. Tres anys després, curiosament, Espanya va golejar per 3-0 els turcs en un amistós. Els tres gols els va fer... Kubala. "Hauríem jugat el Mundial, amb ell, segur", defensa Biosca.

Sandor Kocsis

L'estadi maleït, amb la selecció i amb el Barça

Considerat un dels millors rematadors de cap de la història del futbol, Kocsis era l'estilet de la fantàstica Hongría del Mundial del 1954. Durant els dos anys anteriors a la cita final, Hongría va destrossar els rivals gràcies a una generació magnífica, la de Puskas, Hidegkuti, Kocsis o Czibor. Van guanyar 3-6 a Wembley, es van penjar l'or olímpic i es van plantar a la final del Mundial superant tots els adversaris. Kocsis va marcar 11 gols abans del partit final a l'estadi Wankdorf de Berna. La final enfrontava els hongaresos, que portaven més de dos anys sense perdre cap partit, contra els alemanys, un equip amb el qual ja s'havien enfrontat a la primera fase... amb triomf hongarès per 8-3 i amb quatre gols de Koscis. A la final, Czibor i Puskas van posar el 2-0 abans dels primers 10 minuts de joc, però Alemanya va empatar abans del minut 20. Kocsis va fallar unes quantes ocasions, però el gol del triomf el va marcar l'alemany Rahn. Un dels millors equips de tots els temps perdia la final. Koscis marxaria poc després a Barcelona, fugint dels tancs soviètics que van ocupar Budapest. Coses de la vida, el 1961 va tornar a l'estadi escenari de la final, a Berna, per jugar la final de la Copa d'Europa amb el Barça. I de nou, va perdre. De nou, per 3-2. I de nou, contra pronòstic. Va ser la famosa final dels pals.

Ferran Olivella

Els futbolistes, eclipsats per un ciclista

La selecció espanyola es va quedar per segon cop consecutiu fora d'un Mundial. I això, malgrat que les plantilles del Barça i del Madrid ja feien patxoca. El seleccionador Manuel Meara va apostar per alguns barcelonistes, com Ramallets, Olivella, Vergés, el gallec Luis Suarez o un Kubala que ja podia jugar amb la selecció espanyola. Meara creia que un equip amb Kubala i Di Stefano no podia fallar, però els escocesos es van imposar en el grup de classificació. En part, gràcies també al sorprenent empat de Suïssa al Santiago Bernabéu. Després, a Glasgow, Escòcia es va imposar per 4-2. La premsa va ser especialment cruel a l'hora de criticar els jugadors, que van ser comparats amb les proeses de Federico Martín Bahamontes. El ciclista de Toledo brillava al Tour i demostrava el caràcter que, segons molts, no tenien els futbolistes. "Era una bona generació, però ens vam adormir. Vam demostrar més tard que era un bon equip, tant amb el Barça, el Madrid o l'Eurocopa", recordava Olivella, un dels que va jugar aquella fase de classificació. En una època encara amb pocs jugadors estrangers a la Lliga, els aficionats catalans es van quedar orfes al Mundial del 1958. De fet, el mateix dia de la final, per la ràdio van sentir la final... de la Copa del Rei. I la va guanyar l'Athletic Club.

Juan Antonio Samaranch

El dirigent franquista que va veure en acció Pelé

Samaranch, que llavors era el representant a Catalunya de la delegació d'educació física i esports del règim franquista, se les va empescar per formar part de la delegació espanyola que va ser present a la final de l'estadi Rasunda d'Estocolm. Malgrat que Espanya no havia jugat el torneig, alguns membres del règim van voler ser a la final, com el seleccionador Manuel, 'Manolo', Meara, Benito Diaz –el basc que havia format part del cos tècnic de la Federació– i el mateix Samaranch. Ell va ser un dels pocs catalans que va poder veure en directe el primer gran partit a nivell internacional de Pelé. "Ha estat un gran partit, marcat per la gran esportivitat dels jugadors, el monarca i el poble suec. La millor tècnica individual dels brasilers s'ha imposat al plantejament dels suecs", va declarar Samaranch al final del partit davant una pregunta de l'enviat especial de 'Mundo Deportivo', Carlos Pardo. Segons Pardo, "El rei negre va donar escac i mat final, després d'una partida fàcil en què no va tenir cap problema ja des de l'obertura". Utilitzant símils del món dels escacs, Pardo es va deixar enamorar per Pelé, el va qualificar d'"artístic" i el va equiparar amb Garrincha. "Un jugador endimoniat". Samaranch, segurament, va estar més pendent de fer contactes a la llotja que de veure el partit. A la llotja i els despatxos era tot un mestre.

Cayetano Ré

De Suècia a la Lliga espanyola

L'únic jugador del Mundial del 1958 que va acabar jugant a Catalunya va ser el paraguaià Cayetano Ré. Format al Cerro Porteño, va ser fitxat per l'Elx el 1959. El 1962 el va fitxar el Barça, i posteriorment, l'Espanyol, on va integrar la davantera dels 5 dofins junt amb Marcial, Amas, Rodilla i José María. El 1971 va fitxar pel Terrassa i va acabar la seva trajectòria al Badalona. La temporada 1964-65 va ser el màxim golejador de Primera, amb 25 gols. Ré va gaudir de cert protagonisme al Mundial. Després de debutar de la pitjor manera –una golejada contra els francesos–, els paraguaians van derrotar els escocesos, i Ré va marcar el gol del triomf. En el darrer partit del grup, però, Paraguai va empatar amb Iugoslàvia en un partit espectacular (4-4) que va deixar fora de la competició els 'guaranís'. Ré tornaria a un Mundial el 1986, quan va dirigir la selecció del seu país en terres mexicanes.

Helenio Herrera

Les pastilles d'un peculiar entrenador

Espanya es va classificar per jugar el Mundial de Xile després de superar Gal·les i el Marroc. La selecció la dirigia el periodista Pablo Hernández, un exporter prou curiós que escrivia relats esportius amb un toc d'humor. Seva va ser la idea de contractar Helenio Herrera com a preparador físic, fet que no va agradar gens als entrenadors espanyols de l'època. Helenio Herrera, el tècnic nascut al nord d'Àfrica tan famós pels seus peculiars mètodes, ja havia entrenat llavors el Barça, d'on es va fer acomiadar després de perdre la final de la Copa d'Europa i va fitxar per l'Inter. El tàndem Hernández-Helenio no va aconseguir treure profit de les estrelles amb les quals van comptar. La selecció espanyola de l'època era coneguda com 'l'ONU', ja que tenia molts jugadors nacionalitzats: l'hongarès Puskas, l'argentí Di Stefano, el paraguaià Eulogio Martínez... però Espanya no va superar ni la primera fase. Això sí, va plantar cara als brasilers tot i que, abans del partit, la premsa local va publicar que Helenio Herrera dopava els seus jugadors. Herrera va haver de fer una roda de premsa en què va aparèixer amb pots de vitamines i va afirmar que la substància que donava als jugadors era aquella. Va arribar a proposar als periodistes que la tastessin.

Sígfrid Gracia

El caràcter d'un bon defensa

Amb Di Stefano lesionat i altres jugadors en mala forma física, el líder de la selecció era el gallec Luis Suárez, que ja havia marxat a l'Inter de Milà. Espanya, però, va debutar perdent amb Txecoslovàquia. Després, van derrotar els mexicans amb un gol de Peiró en els darrers minuts. Els jugadors es queixaven del clima advers dels estadis, on el públic xilè animava els rivals d'Espanya. El darrer partit era contra la vigent campiona, el Brasil. Els brasilers havien perdut per lesió la seva gran estrella, Pelé, així que Espanya tenia opcions. El cos tècnic va fer molts canvis i va enviar a la banqueta Carmelo, Santamaría, Del Sol i el gran Luis Suárez. Espanya va jugar prou bé: guanyava 1-0 i va fer el segon gol, que no va pujar al marcador. Al final, el substitut de Pelé, Amarildo, va liderar la remuntada brasilera i Espanya va quedar eliminada. En tornar a casa, el defensa de Gavà Sígfrid Gracia no es va poder estar de comentar les seves sensacions: "La preparació ha estat dolenta, ha faltat temps, s'ha perdut el temps. Cal acabar amb la improvisació, que és l'origen de tots els nostres mals". Diuen que els crits de Gracia al final del Mundial es van sentir des de fora de l'estadi. Una gran generació de jugadors quedava fora a la primera fase. El fet d'haver quedat eliminats en un grup amb les dues seleccions que després van ser finalistes no va ser consol per als jugadors.

Marcos Coll

Un cognom català i un gol olímpic

Un dels jugadors destacats, gairebé sense esperar-ho, del Mundial de Xile va ser el colombià Marcos Coll. Colòmbia debutava en un Mundial i tenia un grup prou complicat. A l'equip 'cafetero' li va tocar jugar contra la Unió Soviètica a la ciutat d'Arica. El porter dels soviètics era Lev Yashin, considerat el millor porter del món. El partit, però, és recordat pel gol que va fer Coll. Amb resultat de 4-1 a favor dels soviètics, els colombians van reaccionar i aquest jugador es va convertir en el primer i únic futbolista a fer un gol de córner directe, un "gol olímpic". Al final, Colòmbia va empatar 4-4 i la premsa va criticar durament Yashin per les seves errades. Un diari local va arribar a publicar que estava desconcentrat, ja que havien enxampat la seva dona amb un amant. Coses de la vida, Coll era fill del primer àrbitre internacional de Colòmbia, Elias Coll. Els Coll eren descendents d'una família amb arrels mallorquines i catalanes que havien fet fortuna a Barranquilla, on encara viuen els descendents de l'home que va burlar Lev Yashin.

Josep Maria Fusté

Un nano de Linyola al país dels Beatles

Després de guanyar l'Eurocopa del 1964, Espanya arribava al Mundial d'Anglaterra amb la moral alta. Fusté, el noi de Linyola, era suplent d'un equip on imposaven respecte els gegants del Madrid, com Gento o Pirri. I Luis Suárez. Fisté va compartir habitació durant el Mundial amb un encara jove Iribar, porter de l'Athletic Club. "Mira que era un bon equip, però, per exemple, no va venir Del Sol, que triomfava a Itàlia. Es va discutir amb el seleccionador", recorda. "Iribar no era de xerrar gaire, però ens vam fer amics. Ara, la concentració va durar tants dies que ens vam avorrir molt. Dos anys abans, amb tot just 10 dies de preparació, es va guanyar l'Eurocopa. En canvi, el 1966, tantes setmanes de preparació per a res". Espanya va debutar perdent amb l'Argentina i després va derrotar els suïssos, així que per classificar-se s'ho havia de jugar tot amb Alemanya. Aquest va ser l'únic partit que va jugar Fusté, i, de fet, va marcar el gol espanyol. "Van guanyar els alemanys per 2-1, sense ser millors". D'aquells dies a Anglaterra, Fusté recorda la bogeria pels Beatles. Però als jugadors no els van deixar sortir gaire de la concentració, en part, per por de les manifestacions de joves antifranquistes. Curiosament, els Beatles van voler conèixer en Pelé i fer-li un concert en privat, però el seleccionador brasiler va dir que no i Pelé, com Fusté, només va poder veure els Beatles per la televisió.

Johan Cruyff

Un amistós a la Corunya

José Villalonga, el seleccionador espanyol, era un andalús que havia fet carrera militar. Per preparar el Mundial del 1966, Villalonga va tenir dues grans idees: fer una concentració molt llarga per posar en forma els jugadors i intentar adaptar els futbolistes al clima anglès. Així, va convocar els jugadors 30 dies abans del Mundial. Luis Suárez, que era un dels millors jugadors d'Europa i triomfava a l'Inter, no entenia res. "Va ser horrible, tants dies tancats. Ja no sabíem què fer", recorda el gallec. "Villalonga va decidir concentrar l'equip a Galícia. Per a mi era perfecte. Tenia la família a prop. Érem cinc gallecs, a l'equip, així que teníem visites d'amics. L'equip es va concentrar a Galícia, ja que Villaonga va pensar que "seria el lloc amb el clima més similar al que trobaríem a Birmingham. Un geni. A Santiago estàvem a 35 graus". Villalonga també va programar uns amistosos. Un d'ells, contra l'Ajax d'Amsterdam. Sorprenentment, un club va derrotar una selecció. L'Ajax es va imposar per 1-2 a Riazor gràcies a un gol d'un nano de 19 anys que va aprofitar una errada entre el porter Iríbar i Olivella: Johan Cruyff.

Lucien Muller

Un pioner oblidat

Aquest alsacià es va convertir el 1966 en el primer futbolista estranger en jugar un Mundial sent jugador del Barça. A partir del 1966, el Barça ha tingut jugadors en nòmina representant seleccions estrangeres amb una excepció: 1970. Muller, que va començar jugant de migcampista i va acabar la seva carrera de defensa, va jugar amb aquella selecció francesa que va passar sense pena ni glòria pel Mundial d'Anglaterra. "No va ser el nostre Mundial. El darrer partit ens va tocar jugar a Wembley contra els amfitriones. Era increïble la munió de gent que anava cap al camp hores abans de començar el partit. Impressionava" va recordar. Curiosament, Muller havia arribat al Barça provinent del Madrid. Muller va ser blaugrana del 1965 al 1968. Posteriorment va tornar per fer d'entrenador, treballant a clubs com el Castelló o el Mallorca. Al Barça va ser el primer tècnic de l'època de Josep Lluís Nuñez. Però no va tenir gaire fortuna.

José Vantolrá

En el nom del pare

Martí Ventolrà, aquell català que havia jugat el Mundial d'Itàlia el 1934, ja parlava amb accent mexicà el 1970. Havia arribat a Mèxic amb el Barça durant la Guerra Civil i s'hi havia quedat. Després triomfar com a jugador en clubs com l'Atlante, havia fet d'entrenador. El 1970, però, el va viure d'una manera ben diferent: com a pare d'un jugador, patint a la graderia. El lateral de la selecció mexicana era el seu fill, Pepe Vantolrá, amb el cognom castellanitzat després de tants anys a Mèxic. Durant el Mundial, Ventolrà va quedar amb els periodistes catalans desplaçats a terres mexicanes. A més, com solia fer sempre que podia, va veure el partit en companyia dels altres jugadors catalans que el 1937 van preferir no tornar a casa per culpa de la guerra: Munlloch i Iborra, que tenia una agència de viatges a Puebla. Tots tres van anar plegats a veure diversos partits, van presenciar la final a l'estadi Azteca i també la famosa semifinal entre italians i alemanys, el considerat per molta gent com "el partit del segle", després del triomf italià, a la pròrroga, per 4-3. El seu el fill va quedar eliminat als quarts de final, quan Mèxic va perdre amb Itàlia. Va ser titular a tots els partits i un cop es va retirar, va arribar a ser el president del Toluca.

Eladi Silvestre

Declarat 'persona non grata' a Bèlgica per culpa d'un partit

El defensa sabadellenc, format al Mercantil, mai va oblidar les eliminatòries de classificació per jugar el Mundial del 1970. Espanya va quedar sorprenentment fora de combat en un grup amb belgues, iugoslaus i finlandesos. El jugador, llavors del Barça, de fet, va ser juntament amb l'andalús Gallego, també barcelonista, el gran protagonista de la derrota per 2-1 amb els belgues. El partit va ser molt dur, amb baralles a la gespa. Eladi va ser expulsat per l'àrbitre del partit, però el jugador de Sabadell va considerar injusta la decisió i es va negar a abandonar la gespa. L'enrenou va ser tan gran que va caldre la intervenció de la policia. De fet, els jugadors espanyols van denunciar que Eladi va rebre dos cops de la policia local, fet que va provocar la intervenció de Gallego, que es va esbatussar amb els policies. Els jugadors espanyols van sortir tan calents de l'estadi que Gallego va ser protagonista d'un nou incident fora del camp quan dos joves que repartien propaganda contra el règim franquista se li van acostar. Gallego, que afirma que no tenia clar què cridaven aquells nois, els va estomacar. Al final, Espanya va quedar fora del Mundial. El govern belga per la seva banda, va decretar Eladi i Gallego 'persones non grates'.

Salvador Artigas

Del Camp Nou a Gibraltar

El 1969, el davanter aragonès del Barça Miguel Ángel Bustillo era el golejador de moda. Va començar la temporada marcant gols cada dia i el Barça es va il·lusionar a guanyar el títol. El tècnic era el barceloní Salvador Artigas. Tan bona feina va fer Artigas, que va formar part d'un curós experiment: un triumvirat per dirigir la selecció espanyola a les eliminatòries de classificació per al Mundial, conjuntament amb Miguel Muñoz (Madrid) i Luis Molowny (Las Palmas). El triumvirat, però, va fracassar i després d'una sorprenent derrota amb Finlàndia van ser destituïts. La fase de classificació va acabar amb un nou partit contra els finlandesos. Bustillo, però, ja no hi era, lesionat pel madridista De Felipe en un episodi que va marcar tota la temporada. El partit contra els finlandesos es va jugar a La Línea de la Concepción, a pocs metres de Gibraltar, en un partit de marcat caràcter propagandístic. Va ser el primer partit com a seleccionador de Kubala, que va debutar sota banderes on es podia llegir "El Peñón es nuestro". Artigas i Kubala són encara els darrers seleccionadors catalans d'Espanya.

Laszli Kubala

El gol de Katalinski

Kubala mai va poder participar en un Mundial com a jugador. No es va classificar el 1954 ni el 1958. I el 1962, estava lesionat. Així que va intentar-ho de nou com a tècnic. Ho va aconseguir finalment el 1978, però li va costar prou. Malgrat que era molt estimat pels jugadors, el 1972 no va classificar Espanya per a l'Eurocopa. L'objectiu, però, era jugar el Mundial del 1974, però Espanya va punxar amb Iugoslàvia a Las Palmas (2-2) a la fase de classificació. Va caldre jugar un partit de desempat contra els iugoslaus a Frankfurt, el 13 de febrer del 1974. Kubala va aconseguir retardar una jornada de Lliga per preparar el partit, que s'havia de jugar a Frankfurt. Espanya va rebre el suport de milers d'espanyols que treballaven a Alemanya. I Iugoslàvia, també, ja que iugoslaus i espanyols feia dècades que marxaven a Alemanya. El partit va ser caòtic per culpa d'una vaga de treballadors locals; les obres del metro, que feien impossible arribar al camp, i la falsificació d'entrades, que va deixar molts aficionats sense poder entrar al camp. Iugoslàvia es va imposar per 1-0 gràcies al gol d'un central bosnià anomenat Katalinski. Kubala va tornar a casa derrotat. Hauria d'esperar fins al 1978 per poder ser protagonista per fi d'un Mundial. Coses de la vida, el Madrid va fitxar aquell estiu l'entrenador dels iugoslaus, Milan Miljanic.

Ángel Mur

Un ensurt al cine

Nascut a Selgua (Osca), Ángel Mur va ser un dels personatges més estimats del Barça, ja que hi va fer de massatgista durant moltes dècades. Mur va arribar a Barcelona per fer la mili, s'hi va quedar i va destacar primer com a atleta. El 1934 va fitxar per la secció d'atletisme del club i, de passada, tenia cura de la gespa del vell estadi de Les Corts. Va fer la gira del Barça per Mèxic el 1937 i va formar part del comitè d'empleats que va impedir la confiscació del club durant la Guerra Civil. Massatgista estimat pels grans jugadors de l'època, va acabar formant part també de la selecció espanyola. El 1974, però, ja havia decidit que deixaria de ser el massatgista del Barça i la selecció, ja que el temps li pesava. Mur, però, somiava poder ser al Mundial del 1974 amb aquells jugadors que s'estimava tant sense imaginar que li tocaria ser protagonista de la prèvia del partit clau per classificar-se. Kubala, el seleccionador, era un vell amic de Mur. Moltes vegades li havia fet massatges. El dia abans del partit de desempat contra els iugoslaus a Frankfurt, Kubala es va endur els jugadors al cinema per distreure'ls una mica. Van veure 'Papillon', el film sobre el pres francès que va fugir d'una presó caribenya. Però Mur els va clavar un bon ensurt, ja que va patir una angina de pit. El veterà massatgista va acabar a l'hospital de Frankfurt, i Espanya va haver de demanar a la Federació Alemanya els serveis d'Eich Denser, massatgista de la selecció local. Sense les mans màgiques de Mur, Espanya va perdre.

Johan Cruyff

Una final, noies i una piscina

Espanya no va poder jugar el Mundial d'Alemanya en perdre contra els iugoslaus. Curiosament, quatre dies després del triomf dels iugoslaus sobre l'equip espanyol, el Barça va guanyar per 0-5 al Santiago Bernabéu. Eren anys de canvis i el Barça, liderat per Johan Cruyff, es va endur aquella Lliga, la primera en 14 anys. L'holandès estava destinat a ser el gran protagonista del Mundial. I ho va ser. Va ser el Mundial del futbol total en què Holanda va fer miques les defenses dels rivals. A Barcelona, tothom va embogir seguint el partit per televisió i es va deixar per aquells holandesos de cabells llargs i joc alegre. Holanda va arribar a la final amb grans sensacions i es va citar amb la selecció amfitriona. Alemanya Occidental en canvi, arribava amb dubtes. Havia perdut a la primera fase el duel contra l'Alemanya Oriental. I li havia tocat patir contra els polonesos de Lato. Abans de la final, però, el diari sensacionalista 'Bild' va publicar unes fotos dels jugadors holandesos a la piscina del seu hotel, fumant i acompanyats de noies. El titular deia: "Cruyff, Sekt, nackte Mädchen und ein kühles Bad" [Cruyff, xampany, noies despullades i un bany fresc]. Diuen que la trucada de la dona de Cruyff esbroncant el jugador va ser històrica, i que l'holandès es va defensar amb l'argument que eren altres clients de la piscina de l'hotel. A la final, Cruyff va forçar el penal que Neeskens, llavors encara jugador de l'Ajax, i va transformar en el 0-1 en els primers minuts del partit. Però Alemanya va aconseguir aturar els seus veïns i va deixar Cruyff sense el Mundial.

Migueli

Caçant ànecs amb metralladores

Miguel Bernardo Bianquetti, nascut a Ceuta, va jugar 15 temporades consecutives al primer equip del Barça, entre el 1973 i el 1988, gairebé sempre com a defensa central titular. El 1974 ja va debutar amb la selecció espanyola i el 1978 ja era un dels líders de l'equip espanyol, entrenat per Kubala. Migueli va ser dels qui més es va queixar quan la selecció espanyola, en aterrar a Buenos Aires, va ser concentrada en unes instal·lacions mediocres conegudes com La Martona. Era una residència apartada de la ciutat. A més, Espanya entrenava vigilada per 300 militars. Eren anys de dictadura a l'Argentina i el règim de Videla no volia donar una mala imatge. "El cuiner no sabia cuinar, les instal·lacions no eren bones i es passava molt de fred. Vaig dormir amb xandall", recordava el defensa del Barça. Per passar l'estona, Migueli, amb altres jugadors, es va fer amic dels militars argentins i anaven a caçar ànecs... amb les metralladores de l'exèrcit. Migueli va jugar el primer partit, en què Espanya va perdre amb l'Àustria de Krankl, que al cap de poc seria company seu al Barça. Després, un 0-0 amb el Brasil en el partit recordat pel famós error de Cardeñosa. I el darrer partit, contra Suècia, ja no el va jugar. Després de quedar eliminat, Migueli va ser un dels jugadors que es va apuntar a una excursió nocturna a Buenos Aires, al cotxe de Ruben Cano, un argentí que jugava amb Espanya. Els jugadors van poder arribar a Buenos Aires, però per fer-ho van haver de superar sis controls militars i van acabar envoltats de metralladores apuntant-los. 'Tarzan' Migueli, no cal dir-ho, no es va espantar gaire.

Johan Cruyff

L'intent de segrest del crac holandès

El millor jugador holandès va decidir no jugar el Mundial de l'Argentina. Va ser un cop molt fort per a la selecció, que malgrat tot va aconseguir arribar a la final, que perdria a la pròrroga després d'haver enviat una pilota al pal en el darrer minut del temps reglamentari. Llavors, molts van explicar que Cruyff no volia jugar a l'Argentina per un tema de consciència política, ja que llavors l'Argentina patia una cruel dictadura. Cruyff va callar. Anys més tard, Carles Rexach va insinuar que Cruyff no va jugar perquè l'hi va demanar la seva dona. Finalment, l'holandès va explicar la seva versió 30 anys més tard, durant una entrevista a Catalunya Ràdio. Cruyff va explicar que "la gent no sap que poc abans del Mundial ens van intentar segrestar. Uns homes armats ens va assaltar al nostre pis de Barcelona, ens van lligar, a tota la família. Després d'allò, els nens anaven a l'escola vigilats per la policia, jo tenia escorta... ens va canviar la forma de veure la vida, no podia jugar un Mundial en aquell estat". Els Cruyff es van poder lliurar d'aquell intent de segrest, però el futbolista del Barça va renunciar al seu segon Mundial. De fet, els holandesos sempre han pensat que amb Cruyff a la gespa haurien pogut guanyar el Mundial. Un dels pocs que pensa diferent és l'escocès Archie Gemmill, autor del millor gol del Mundial, precisament contra els holandesos: "No hauria canviat res. Amb Cruyff potser els hauríem derrotat per 7-2 i no pas per 3-2", va dir bromejant. Escòcia, no cal dir-ho, ni va passar la primera ronda malgrat aquell triomf.

Carles Rexach

El cansament del noi de Pedralbes

El 1974, Kubala no va poder classificar Espanya per jugar el Mundial quan la premsa donava suport al tècnic nascut a Hongria. El 1978, Kubala sí que va ser al Mundial com a seleccionador, però la premsa no deixava de criticar el seleccionador, que havia fet de Barcelona la seva llar. Tot va anar malament. Les instal·lacions on s'estava la selecció no eren adequades, els jugadors no se sentien còmodes vigilats pels militars, i la premsa criticava les decisions del tècnic. Espanya va debutar punxant amb Àustria en un partit en què el jugador que més va xutar a porteria va ser Rexach. El barceloní, però, ho va fallar tot i va acabar fos físicament. "A finals de temporada i amb el llarg viatge, l'equip estava cansant. No era mal equip. S'havia arribat al Mundial superant aquell partit a Belgrad", va recordar, en referència al partit de la fase de classificació en què van guanyar contra els iugoslaus i el madridista Juanito va rebre l'impacte d'una ampolla al cap. Fos com fos, Rexach, en el que va ser l'únic Mundial de la seva vida, ja no va jugar els altres partits. Kubala el va enviar a la banqueta i Espanya ja no va perdre. Encara més, el famós gol fallat, tot sol davant la porteria rival, per Cardeñosa contra Brasil, hauria pogut canviar la sort d'aquell equip en què els jugadors del Barça, exceptuant Migueli, van decebre. El millor blaugrana va ser Neskeens, que va jugar prou bé, intentant liderar una selecció holandesa sense Johan Cruyff.

Victor Sagi

Un colom de la pau gegant al Camp Nou

Deu anys abans del famós "Hola" dels Jocs Olímpics de Barcelona, la Ciutat Comtal ja es va vendre al món amb la cerimònia d'inauguració del Mundial. Al mig de la gespa del Camp Nou, uns nens van formar un gran colom inspirat en l'obra de Picasso. I un nen, en Víctor Puente, va obrir una pilota de la qual va sortir un altre colom, en aquest cas, viu. Un símbol de pau. La cerimònia, tot un èxit, va ser pensada per Víctor Sagi i Leopoldo Pomés, noms claus de la publicitat catalana, que també van ser imprescindibles en la imatge dels Jocs del 1992. Curiosament, Sagi provenia d'una família de futbol. Nét del baríton Emilio Sagi Barba i de l'escriptor Juli Vallmitjana, Sagi era fill d'Emili Sagi Liñán, conegut per l'afició com Sagi Barba, un dels millors futbolistes de la història barcelonista. Sagi ja va ser el director de cerimònies de la inauguració de l'estadi el 1957, i el 1978 es va presentar a la presidència del Barça. Després de reunir el màxim nombre possible de signatures, es va retirar. Alguns van dir que va ser víctima d'un xantatge. Fos com fos, el 1982 va organitzar amb Pomés la cerimònia, per a la qual va reclutar molts nens dels Escolapis del Carrer Diputació, concretament, per conformar el colom humà. Van assajar un i altre cop a l'Estadi Olímpic i van triar el jove Víctor Puente perquè obrís la pilota que convidaria tot el món a celebrar la inauguració del Mundial de futbol. Va ser, de fet, el Mundial del colom. Però també el de Naranjito, obra dels publicistes andalusos María Dolores Salto i José María Martín Pacheco.

Miguel Ríos

Una discussió televisada a Barcelona

El dia abans del primer partit del Mundial es va organitzar una festa a la Rambla de Barcelona. Però la gent, embogida, va estar a punt d'esguerrar la festa quan va saltar les tanques de seguretat per acostar-se a l'escenari. Amb alguna baralla i algun ferit, el presentador de l'acte, el periodista Luis del Olmo, va tallar en sec l'actuació de Miguel Rios i va demanar serenitat, la qual cosa encara va fer enfadar més els joves. El cantant va decidir tirar pel dret, va plantar cara a Del Olmo i va seguir tocant. Per mirar de calmar les feres va tocar "El río". Malgrat que es van registrar sis ferits, l'alcalde, Narcís Serra, va poder celebrar el primer èxit organitzatiu gràcies a la capacitat de Ríos de tractar amb els 200.000 espectadors. Alguns dels artistes que van cantar aquell dia van ser Marina Rosell, Ana Belén i, finalment, la Trinca, que va cantar 'Que bonica és Barcelona', mentre s'escampaven entre el públic grups de gegants i capgrossos. A més, els castellers de Barcelona van elevar un pilar. Alguns polítics van considerar que tot pegat era massa catalanista, així que pocs dies després, es va viure un contraatac quan Espanya va debutar a Mestalla (València) contra Hondures. Unes avionetes van sobrevolar Mestalla amb una pancarta contra els Països Catalans, i el Grup de Dones Valencianistes van repartir propaganda on es podia llegir: "El Reino de Valencia avasallado por el imperialismo catalán. ¿Y España qué hace?". ¿Que feia? Aquell dia, Espanya va empatar contra la modesta Hondures. Un fracàs en tota regla.

Tente Sánchez

Un anunci d'El Corte Inglés

Els periodistes estrangers van considerar que Espanya no estava llesta per organitzar un Mundial. Es van criticar els transports, els estadis, la calor i alguna escena ridícula, com el sorteig de la fase de grups amb els bombos gegants del sorteig de la Loteria Nacional. I tot perquè les boles amb els noms dels equips a dins es van obrir dins del bombo, davant de tothom. El principal fracàs, però, no va ser organitzatiu. Va ser esportiu. Espanya només va guanyar un partit de la primera fase, contra Iugoslàvia i amb ajudes arbitrals, va perdre amb Irlanda del Nord i va empatar amb Hondures en el debut. A la segona, Alemanya i Anglaterra van resultar ser massa fortes. L'únic català de l'equip era Tente Sánchez. El jugador del Barça, que es va retirar al Sabadell, creu que la preparació no va ser la correcta per la por d'un atemptat d'ETA. L'equip va viure concentrat amb certa angoixa, fet que no va ajudar. "Hi havia policia a tot arreu. Ens vigilaven helicòpters i no ens deixaven sortir". Espanya es va concentrar primer a l'estació de La Molina; després, a València, on la selecció local va jugar la primera fase. La segona, en canvi, va ser a Madrid. Espanya es va concentrar a l'estació de Navacerrada, de nou aïllada d'una premsa molt crítica amb aquell equip ple de bascos, i també d'una possible amenaça terrorista. Els organitzadors van evitar ensurts –més enllà de la violència dels 'hooligans' anglesos–, però a nivell esportiu, el fracàs va ser dels que fan història. Al final, el millor d'aquell equip va ser l'anunci que van fer, ben elegants, per a El Corte Inglés.

Ramon Maria Calderé

El positiu per dòping del noi de l'Alt Camp

No tothom recorda tal com toca Calderé, un home que va debutar amb el Barça i va guanyar per 0-3 al Bernabéu... marcant. El seleccionador espanyol Miguel Muñoz va tenir ben clar que calia convocar Calderé per jugar a Mèxic. De fet, va ser l'únic jugador català de la fase final. Era aquella Espanya que va ser capaç de quedar-se a un pam de les semifinals i perdre per penals contra Bèlgica. L'Espanya de Butragueño, de la golejada contra Dinamarca. Calderé, però, va donar un dels ensurts del torneig. Després del partit de la fase de grups contra Irlanda del Nord, en què els espanyols van guanyar per 2-1, Calderé va donar positiu per efedrina en el control antidopatge. La premsa mexicana ho va publicar i va fer patir de valent el jugador. Per sort, es va demostrar que la substància la provocava un xarop que li havia receptat un metge de la FIFA. Al final, la Federació Espanyola va haver de pagar una multa d'1,5 milions de pessetes per haver incomplert els terminis per a l'administració del medicament, res més. Calderé, doncs, va poder seguir jugant el torneig, i uns dies després va marcar dos gols contra els algerians. Aquell triomf, per 3-0, va classificar els espanyols, i Calderé, un dels homes més estimats de l'equip, va celebrar-lo en gran. Després, Espanya es va desfer dels danesos als vuitens de final, abans d'aquells penals contra Bèlgica.

Josep Lluís Nuñez

El president, negociant les primes

La selecció espanyola va fer un bon paper al Mundial, malgrat que els dies anteriors al torneig es va viure certa tensió dins de la concentració per culpa de les primes. Els jugadors, liderats per homes com Michel, Camacho, Víctor, Julio Alberto, Gordillo i Zubizarreta, van demanar negociar ells mateixos els sous amb els patrocinadors, defensant que els prometien menys diners que els que cobraven per l'anunci la selecció espanyola de bàsquet, i van protestar per les primes. De fet, les reunions anteriors al viatge a terres mexicanes van ser especialment complicades, ja que la Reial Federació Espanyola de futbol va designar com a representant el president del Barça, Josep Lluís Nuñez. I Nuñez, quan tocava parlar de diners i negociar, era molt dur. Així, l'afer de les primes no es va arreglar fins més tard, quan els jugadors ja eren a Mèxic i la Federació va haver de cedir. Llavors, Nuñez ja no era al capdavant de les negociacions.

Urruti

La lluita per la sala de billars

El Mundial de Mèxic va viure moments ben curiosos, com per exemple, quan alguns jugadors van patir mals de panxa molt forts provocats pel 'mal de Moctezuma'. L'andalús Poli Rincón va ser dels que va patir més. Espanya, que havia de jugar els vuitens de final contra Dinamarca a la ciutat de Queretaro, es va trobar amb un altre problema. Quan van arribar a l'hotel de concentració, era ple d'escarabats. Al seu llibre 'Cuando éramos los mejores (pero no ganábamos nunca)', els periodistes Santi Giménez i Luis Martín expliquen el motí dels jugadors per tal de buscar un nou hotel... sense sort. Alguns van acabar dormint vestits pel fàstic que els provocava aquell hotel. Finalment, Espanya va canviar d'hotel i va acabar concentrada al mateix que els danesos, els seus rivals als vuitens de final. Malgrat que els danesos van intentar fer fora els espanyols, els dos equips van acabar compartint les instal·lacions. I homes com Urruti, llavors ja porter del Barça, van ser claus per a la convivència d'aquells dies. El jugadors de Dinamarca portaven dies vivint com reis, així que els jugadors amb més caràcter de la selecció espanyola, com Urruti, van iniciar una ofensiva per controlar una de les zones clau de l'hotel: la sala dels billars. Espanya va acabar golejant els danesos.

Luis Suárez

Un exjugador del Barça entre madridistes

El seleccionador espanyol el 1990 era el gallec Luis Suárez. L'exjugador del Barça s'hi sentia com a casa, a Itàlia. De fet, ha viscut més anys a Itàlia –va triomfar a l'Inter– que a Espanya. Aquests contactes van permetre a la Federació Espanyola no pagar l'hotel de luxe que Suárez va pactar per als seus jugadors. La pela és la pela. El Mundial del 1990 va ser el darrer sense jugadors catalans. El Barça hi tenia representants, però eren bascos o holandesos. O Robert, valencià. Luis Suárez va confiar de sortida en el davanter de l'Atlètic de Madrid Manolo, exjugador del Sabadell, però els jugadors del Madrid, que eren els qui manaven, van convèncer Suárez de jugar amb Julio Salinas de davanter titular. Com que el gallec va acceptar el consell i el davanter del Barça va jugar els altres partits, el seleccionador va passar a ser considerat com si fos una joguina en mans d'un grup d'homes liderats per Michel. El madridista era qui tallava el bacallà. Ell va fer la broma a Ramon Mendoza, president del Madrid i delegat de la Federació, de treure-li el matalàs de l'habitació. O d'amagar les caixes amb la roba d'entrenament a l'utiller, la qual cosa va fer que els jugadors passessin tres dies amb la mateixa roba.

Tab Ramos

Un ianqui a l'Empordà

El d'Itàlia va ser el primer Mundial que va jugar l'equip dels Estats Units en 40 anys. Els nord-americans, organitzadors del Mundial del 1994, sabien que els seus jugadors tenien un nivell inferior, motiu pel qual la Federació va promoure que els seus jugadors marxessin a l'estranger. Així, ja abans d'aquella fase final, el Figueres va tancar la incorporació d'aquest davanter nascut a l'Uruguai però criat als Estats Units. Tab Ramos, que després jugaria al Betis, va ser un dels dos nord-americans que van jugar el Mundial del 1990 i van defensar la samarreta del Figueres: més tard, Peter Vermes, un nord-americà amb sang hongaresa, va arribar a Vilatenim. Ramos recorda com li va costar inicialment adaptar-se al clima de l'Empordà, especialment quan bufava la tramuntana, i, d'altra banda, com va créixer com a jugador al Figueres, al costat d'homes com Tito Vilanova i Aureli Altimira. Aquell 1990, el Figueres es va convertir en el tercer club català a poder treure pit per tenir un dels seus homes al Mundial. I per partida doble, ja que l'uruguaià Herrera també militava al Figueres, que es va quedar a un sol pas de l'ascens a Primera.

Tommy N'Kono

El gran Mundial d'un heroi blanc-i-blau

Tommy N'Kono havia debutat en un Mundial el 1982. El 1984 havia estat Campió d'Àfrica, i des de feia uns anys, s'havia guanyat el cor de l'afició de l'Espanyol. El 1990, però, ja era un porter veterà de 35 anys. Poc abans del Mundial, l'Espanyol havia pujat a Primera amb els famosos penals de Màlaga, amb N'Kono ja suplent de Meléndez a La Rosaleda. El seleccionador camerunès, el soviètic Valery Nepomnyashchy, va decidir no convocar-lo, però N'Kono va parlar amb el primer ministre del Camerun, el qual va accedir a intercedir. Al final, N'Kono va ser titular i el Camerun va esdevenir el primer equip africà a arribar a uns quarts de final del Mundial, perdent en un partit memorable amb Anglaterra. Al final del torneig, però, N'Kono no va arribar a un acord amb l'Espanyol i es va quedar sense equip. El 1991 fitxaria pel Sabadell. I el 1994, per l'Hospitalet, equip on jugava quan va arribar a ser el tercer porter dels camerunesos al Mundial dels Estats Units.

Hristo Stòitxkov

Un búlgar, un brasiler i el museu de Kennedy

Pel Mundial del 1994, els barcelonistes estaven repartits entre diversos equips. Eren anys del 'dream team', i malgrat la desfeta d'Atenes, els seguidors del Barça van animar molt les seleccions de Bulgària i el Brasil, per Stòitxkov i Romário. Els búlgars van ser la sorpresa del torneig en arribar a les semifinals, i el golejador blaugrana va compartir el títol de màxim golejador amb el rus Salenko. Però Romário va tenir encara més sort: campió del món. De fet, el 'baixinho' estava tan content que es va oblidar de complir una promesa: havia dit a Stòitxkov que després del Mundial l'invitaria a ell i la seva família a Rio de Janeiro, de vacances. Però se'n va descuidar, i el búlgar es va quedar uns dies als Estats Units esperant la trucada del seu amic... sense sort. Stòitxkov va viure aquells dies amb intensitat: a la concentració búlgara es podia beure i fumar. Molestaven les hostesses de vol, entrenaven poc i competien molt. Stòitxkov va tornar a Barcelona amb molts records, sobretot del Sixth Floor Museum, el centre dedicat a l'assassinat de Kennedy. Diuen que el davanter es va emocionar tant que va comprar desenes de cintes de vídeo a la botiga del museu sense tenir en compte que llavors, el 1994, els sistemes de vídeo dels Estats Units no eren compatibles amb els d'Europa. Les cintes doncs, van acabar escampades pel terra de la casa del golejador blaugrana...

Pep Guardiola

Un grup de catalans perduts per Boston

Josep Guardiola va jugar el seu únic Mundial als Estats Units. Javier Clemente, el seleccionador estatal, va convocar bona part dels jugadors del Barça de Cruyff, amb el noi de Santpedor d'encarregat del talent en un equip que, de fet, en tenia molt, amb homes com Julen Guerrero o Caminero. Guardiola va fer un gol de penal contra els bolivians, entrenats per un vell amic de l'afició de l'Espanyol, Xabier Azkargorta. Espanya va superar la primera fase sense enamorar, però després de golejar els suïssos als vuitens, es va il·lusionar. El problema va ser el caos organitzatiu. Andoni Zubizarreta, en nom dels jugadors, va demanar a Clemente dos dies de festa per descansar abans dels quarts de final. Clemente hi va accedir, però un cop van arribar a Boston, els jugadors es van trobar que encara no tenien hotel. El grup de catalans van marxar a fer turisme per Boston sense saber on dormirien. Al final, via telèfon mòbil, els van comunicar el lloc: un complex turístic a 60 quilometres del centre. Guardiola, Ferrer, Sergi, Nadal i companyia, doncs, van haver d'improvisar aquells dos dies de descans, cansats de tants vols llargs entre ciutats nord-americanes. Malgrat tot, per a aquells jugadors, poder conèixer els Estats Units va ser una gran experiència. Alguns d'ells van saquejar les botigues de productes oficials de la NBA. Guardiola, amb el temps, va tornar als Estat Units per viure-hi un any.

Luis Enrique

El famós atac de Mauro Tassotti

Disset anys després del famós partit de quarts de final del Mundial del 1994 entre Itàlia i Espanya, Luis Enrique es va trobar de nou amb Mauro Tassotti. L'asturià entrenava llavors el Roma, i abans d'un partit contra el Milan, va saludar l'home que li va clavar un cop de colze al nas i el va deixar fora de combat. Va ser llavors quan van fer les paus i van tancar, en part, una ferida que Luis Enrique va portar clavada al cor durant dècades. Espanya arribava al partit amb il·lusió i un bon equip. Itàlia, però, es deixava guiar pel talent de Baggio, i en els darrers minuts de partit guanyava per 2-1. Va ser llavors quan l'asturià va intentar rematar una centrada de Jon Andoni Goikoetxea. Tassotti, però, el va aturar amb aquella agressió que va deixar Luis Enrique sagnant. L'àrbitre del partit, Sandor Puhl, no ho va veure i va deixar acabar la jugada. Tassotti es va quedar sense targeta i Espanya va caure eliminada. Aquell partit també serà recordat per una errada increïble de Julio Salinas, tot sol davant Pagliuca, el porter dels italians. Pagliuca es va revenjar així de la final de Wembley, quan bona part dels jugadors internacionals amb Espanya havien guanyat la Champions amb el Barça contra el Sampdoria. Itàlia va eliminar després els búlgars. Però va perdre la final contra el Brasil, als penals.

Andoni Zubizarreta

El darrer partit d'un porter etern

El maig del 1998, Andoni Zubizarreta va sortir a la gespa de Mestalla i es va acomiadar del públic valencianista. L'actual director esportiu del Barça deixava el València, on havia jugat durant tres anys. Després de deixar el Barça, el basc havia jugat a Mestalla, mantenint, de passada, la titularitat a la selecció gràcies a la confiança de Clemente. Així, a França, Zubizarreta va ser titular de nou. Però les coses no van acabar de rutllar. En el primer partit de la fase de grups, l'equip espanyol va perdre de forma sorprenent contra Nigèria per 3-2 a Nantes. Els nigerians arribaven en crisi després de veure com el General Sani Abacha, el dictador del país, destituïa el seleccionador, Bora Milutinovic. Abacha, però, va morir d'un atac de cor al cap de no res i Milutinovic va arribar al partit contra els espanyols. Amb dos catalans de titulars a les bandes (Ferrer i Sergi), Espanya va perdre, en part, per culpa de la greu errada de Zubizarreta en el darrer gol nigerià, obra de Sunday Oliseh, quan es va introduir una centrada dins la porteria. Posteriorment, Zubi només va rebre un gol en dos partits, però Espanya no va poder ni passar la primera fase del campionat. El 24 de juny del 1998, a Lens, Zubizarreta va jugar el seu darrer partit. Espanya va golejar per 6-1 Bulgària, i Kostadinov li va fer el darrer gol. Un dia després, va fer una roda de premsa a la concentració espanyola de París, on va anunciar que ho deixava. Tenia 36 anys. "Ha acabat l'hora del pati, sona el timbre", va dir.

Hristo Stòitxkov

Una estelada a la concentració de Bulgària

El 1998 Stòitxkov jugava poc. Tot just quatre partits al Barça, on havia tornat després de la seva aventura al Parma. Jugava poc, però seguia sent indomable. Durant la fase final del Mundial, va ser multat per la Federació per escapar-se de la concentració. Ell i Kostadinov se'n van anar a París, on van passar una nit de gresca. L'endemà ni van arribar a l'entrenament. Bulgària només va poder fer un gol en els tres partits que va jugar i va quedar darrera de grup. El comiat va arribar contra Espanya, en un partit jugat a Lens en què els espanyols van guanyar per 61. Ara, els dos equips van quedar eliminats aquell dia. Trist consol per un Stòitxkov que es va passar els dies previs al duel escalfant l'ambient. "Espanya no va respectar els nigerians ni els paraguaians. Espanya no sap respectar", deia. Alkorta i Cañizares li van dir que estava acabat. I Hristo s'hi va tornar: "Alkorta es va quedar sense cintura el dia que en Romário l'hi va trencar. I Cañizares és el suplent de Palop". Durant tota la concentració a França, Stòitxkov va tenir penjada a la seva habitació una bandera búlgara i una estelada. "La vaig agafar de la gespa el dia de la final de Wembley. Me la va llançar un aficionat i m'ha acompanyat des de llavors", va dir. Diuen que Stòitxkov portava una samarreta amb una estelada sota la samarreta per si li feia un gol a Espanya. Però el van substituir al descans. Va ser el seu darrer partit en un Mundial.

Rivaldo

Catorze jugadors del Barça... però pocs protagonistes

El Mundial de França 1998 va establir un rècord: el Mundial amb més jugadors del Barça, amb un total de 14. Una xifra igualada el 2010, però encara no superada. Ara, si els jugadors del Barça van ser protagonistes el 2010, aquell 1998 no ho van ser gaire. Ferrer, Nadal, Sergi i Luis Enrique van ser titulars en un equip eliminat ja a la primera fase. Celades, Abelardo, Pizzi –internacional amb Espanya– i Amor, suplents. Stòitxkov no va marcar i tampoc va superar la primera fase. Hesp i Bogarde eren suplents a la selecció holandesa i Giovanni només va jugar un partit amb el Brasil. L'honor el van salvar Reiziger, primer suplent, però al final titular amb Holanda, i Rivaldo. El brasiler, titular a l'equip de Mario Zagallo, va marcar tres gols, dos en el partit de quarts de final contra els danesos (3-2). La premsa catalana, decebuda pel paper dels seus en terres franceses, va arribar a ser tan insistent a les rodes de premsa de Guus Hiddink, seleccionador holandès, que els va arribar a respondre que "jo no faig els equips pensant en la premsa espanyola. Ho faig pensant en Holanda. Els jugadors del Barça no han jugat tant com voldríem al seu equip". Rivaldo, doncs, va ser l'única alegria del barcelonisme, malgrat que van perdre la final contra els francesos. Quatre anys més tard, Rivaldo es va poder treure l'espina.

Sandro Rosell

Un català a la cort brasilera

Un català va ser testimoni directe del triomf del Brasil. Sandro Rosell era el director esportiu de Nike al Brasil i va acompanyar la selecció 'canarinha' durant tot el Mundial. Va presenciar les xerrades de Scolari o com el seleccionador, fill de militars, feia llegir als futbolistes 'L'art de la guerra', de Sun Tzu. Algunes coses van impactar especialment Rosell, com recordava en una entrevista fa anys. Una, la confiança de Ronaldo, el màxim golejador del torneig. "El dia de la final es va llevar tan tranquil i es va posar a jugar a minigolf al passadís de l'hotel. Va posar un got al passadís i anava donant cops, fent broma. Tots els brasilers van arribar cantant a l'estadi, amb el jove Ronaldinho tocant un tambor". El Brasil va derrotar per 2-0 els alemanys a la final de Yokohama, amb dos gols de Ronaldo. "De tornada a Brasília, de sobte, dins l'avió, vam veure com uns caces militars se'ns posaven just al costat. Era la manera de rebre els campions de tornada a casa". Rosell va ser testimoni de la gentada que va presenciar la recepció oficial dels campions a Brasília, celebració en què el jugador Vampeta, tot borratxo, va decidir fer tombarelles davant de les autoritats. Ronaldo va fitxar aquell any pel Madrid. Rosell va fer bona relació amb el jove Ronaldinho. Anys més tard, el fitxaria pel Barça.

Xavi Hernández

Un gos coreà i un àrbitre egipci

Xavi va jugar el seu primer Mundial l'any 2002. Llavors era suplent a l'equip de José Antonio Camacho, però va entrar al terreny de joc a la segona part del partit dels quarts de final contra Corea del Sud, quan els amfitrions es van classificar als penals amb un polèmic arbitratge de l'egipci Gamal Al-Gandhour. "Va ser un escàndol. Va haver-hi aquella jugada en què va xiular que la pilota havia sortit, quan era sobre la línia", recordava Xavi en referència a un gol anul·lat. "Hierro es volia menjar l'àrbitre", afegia, recordant com el madridista deia en castellà a Al-Gandhour: "Ja no saps com fer-ho per donar pel sac". Segons el migcampista vallesà, va ser un Mundial "diferent per la forta calor, feia molta humitat, a Corea", i pel caràcter de Camacho, un seleccionador que es feia estimar i patia amb la suor. Les bromes sobre la camisa suada de Camacho van ser una de les constants de la competició. Una altra, la broma que li va fer una televisió a Camacho, quan van comprar una cria de gos destinada a ser sacrificada en un restaurant –a Corea el gos es menja– i la van batejar amb el nom de Camachín. Xavi i els altres jugadors d'aquella edició del Mundial, però, no guarden un bon record de Corea. "Els van ajudar. Coco ja ens ho va dir", va explicar llavors en referència als arbitratges favorables als amfitrions, que primer van eliminar els italians, on jugava Francesco Coco. I després, els espanyols.

Capità Tsubasa

Un còmic en clau blaugrana

El 2002, el Japó es va tornar boig amb el futbol. Organitzar el Mundial era el somni d'un país que va començar a estimar aquest esport unes quantes dècades abans. D'entrada va crear una lliga professional, després va fitxar jugadors i tècnics estrangers com Julio Salinas, Carles Rexach o Txiki Begiristain. I finalment, va enviar els seus millors jugadors a l'estranger. De cara al Mundial del 2002, el Japó va reclutar el futbolista possiblement més famós de la seva història: el capità Tsubasa. Al Japó, aquest personatge de còmic creat el 1981 pel dibuixant Yoichi Takahashi es va convertir en un fenomen de masses. A Catalunya va arribar quan Tele 5 va comprar els drets de la sèrie. El capità Tsubasa va ser rebatejat com a Oliver Aton. De cara al 2002, es va estrenar una nova sèrie d'episodis en què el capità Tsubasa fitxava... pel Barça. A la sèrie, l'equip és deia Catalunya, i en el primer episodi el protagonista arriba a la ciutat, on un turista li mostra Barcelona amb l'objectiu de prendre la titularitat a un personatge anomenat Rivaul. Una barreja de Rivaldo i el madridista Raúl. Durant els dies del Mundial del 2002, el Japó es va omplir d'aquests dibuixos, amb els uniformes d'aquell Barça de ficció per tot arreu. Amb el temps, Takahashi ha visitat molts cops Catalunya. Ara és soci d'honor del Barça... i del Sabadell, club per al qual ha dibuixat la mascota.

Raymond Domenech

Un seleccionador fill d'un republicà català

Raymond Domenech va ser un dels personatges del Mundial. Aquest tècnic francès va aconseguir portar la selecció del seu país fins a la final i va eliminar pel camí Espanya, el Brasil i Portugal. França, que va perdre el títol a la final de Berlín als penals, va passar de no rutllar com a equip a enamorar gràcies a Zidane. I tot, amb Domenech prenent decisions prou curioses, com no voler seleccionador determinats jugadors en funció del seu signe del zodíac o escollint com a lloc de concentració dels jugadors el poblet que va inspirar el conte 'El flautista d'Hamelín'. Una localitat mal comunicada, però que, segons Domenech, portava bona sort. Durant el Mundial, Domenech va recordar que el seu pare era un republicà català que va fugir durant la Guerra Civil. El seleccionador francès es va fer famós quan va recordar que parla una mica de català, i va afegir: "Sóc francès i em sento català". Domenech ha passat molts mesos a Catalunya de vacances i la premsa de Madrid el va criticar molt quan va dir que "tinc familiars a Rubí que se senten més catalans que no pas espanyols", familiars als quals va acabar dedicant el triomf sobre l'Espanya de Luis Aragonés en el partit dels vuitens de final jugat a Hannover.

Leo Messi

Un gol i una ferida per tancar

Leo Messi va debutar en un Mundial el 2006. El jove jugador del Barça havia debutat amb 17 anys amb la selecció, i aquell estiu del 2006, amb 19 anys, va ser a Alemanya. Tothom imaginava llavors que Messi seria una de les grans estrelles del futbol Mundial, i quan els argentins van arribar a la seu d'Adidas de Herzogenarauch, on entrenaven, es van trobar amb una publicitat tan gran com un camp de futbol amb el rostre del jugador del Barça. A Alemanya, Messi va marcar el que encara és el seu únic gol en un Mundial, contra Sèrbia i Montenegro. Però també va ser un Mundial frustrant. Als quarts de final, l'Argentina es va veure les cares amb els amfitrions, els alemanys. L'Argentina va marcar primer. El porter titular Abbondanzieri, però, es va lesionar i l'Argentina va gastar un canvi. De mica en mica, els titulars notaven el cansament, i el seleccionador, José Pekerman, no es va atrevir a fer entrar Messi per sentenciar. Quan Crespo, el davanter, va demanar el canvi, Pekerman havia d'escollir entre Messi i Julio Ricardo Cruz. I va escollir Cruz. Un minut després, Alemanya va empatar. Messi es va quedar sense jugar i es va dirigir a la banqueta, on va seure amb cara de nen enfadat. L'Argentina va perdre als penals i molts encara creuen que amb Messi a la gespa, potser la història hauria estat ben diferent.

Cesc Fàbregas

Un jove amb galons de general

Al Mundial d'Alemanya, Luis Aragonés va començar a canviar moltes coses dins de la selecció espanyola. Abans, els jugadors del Madrid eren els que tenien més pes al vestidor, especialment el capità Raúl. A partir del 2010, però, Aragonés va anar confiant en els jugadors del Barça i va restar poder a Raúl. El capità madridista va arribar a demanar a Aragonés una multa per a tres jugadors (Albelda, Reina i David Villa) per arribar 30 minuts tard a l'hotel. "Aquí, les multes les poso jo", va dir el seleccionador, i va parar els peus al madridista. "A Alemanya les coses van anar canviant, Aragonés va anar apostant per un estil de toc com al Barça. Es van jugar alguns partits bons", recorda Xavi d'aquells dies. Per exemple, Aragonés no va tenir cap problema a fer jugar de titular al partit de vuitens de final Cesc Fàbregas. Amb 19 anys acabats de fer, Cesc es va convertir en el jugador català més jove a jugar una fase final Mundialista. "Aragonés era un paio genial. A Kamen –ciutat on Espanya es va concentrar durant el Mundial– vaig descobrir un home de futbol que no tenia por de confiar en els joves", recorda Cesc. Curiosament, el maresmenc va ser convocat per jugar el Mundial quatre dies abans de perdre la final de la Lliga de Campions contra el Barça a Saint-Denis.

Joan Capdevila

El jugador més estimat al Japó

Quan Capdevila jugava al Deportivo, el lateral de Tàrrega va conèixer el periodista japonès Toru Nakajima, del qual es va fer amic. Aquest li va proposar, abans del Mundial del 2010, que expliqués les seves vivències com a jugador durant la competició. A Sud-àfrica, Nakajima va perseguir Capdevila amunt i avall, enregistrant imatges d'ell entrenant-se, passejant, jugant, en roda de premsa... i el jugador li va anar explicant el seu dia a dia. Les imatges van ser enviades al Japó, on milers de persones les van veure a través dels seus telèfons mòbils. Així, Capdevila es va convertir en un dels jugadors estatals més populars del país del sol naixent. Quan Espanya va guanyar el Mundial, Capdevila va destacar també com un dels jugadors més bromistes a les celebracions. I tot, amb Nakajima al darrere, filmant-ho tot. El japonès va acabar la feina a Tàrrega, on va ser rebut pels veïns per celebrar l'èxit. El jugador llavors del Vila-real va ser capaç de guanyar el Mundial com a titular indiscutible. I, de passada, es va convertir en un autèntic ídol de masses al Japó, on va ser notícia tant o més que a Catalunya. "Deu ser perquè no sóc del Barça, i el Barça és ara mateix l'equip més famós del món. Si fos de La Masia, seria famós!", bromejava Capdevila a la concentració espanyola, on va ser un dels jugadors més estimats, juntament amb Pepe Reina.

Andrés Iniesta

La dedicatòria del gol més important

L'any 2002 la selecció espanyola sub-19 va guanyar el torneig europeu de la seva categoria a Noruega. El capità de la selecció era Dani Jarque, i un dels jugadors més joves, Andrés Iniesta. Durant aquells dies, Jarque i Iniesta es van fer amics, i en no viure gaire lluny, l'amistat es va anar fent forta després, malgrat que un jugava a l'Espanyol i se l'estimava amb bogeria i l'altre era del Barça. "Ell vivia a Sant Boi, i quan encara no tenia el carnet de conduir m'havia arribat a portar al Camp Nou", recorda Iniesta de Jarque. L'estiu del 2009, Jarque va morir durant la pretemporada de l'Espanyol i va deixar un forat impossible d'omplir entre tots aquells que el van estimar. Iniesta va plorar dies i dies. Un any més tard, el jugador de Fuentealbilla es va quedar a un sol pas de no jugar el Mundial, ja que s'havia lesionat amb el Barça. Però es va poder recuperar i malgrat començar com a suplent, Vicente del Bosque hi va confiar durant la fase final del torneig. La fortuna, el talent o el destí van voler que Iniesta fos l'autor, durant la pròrroga de la final contra Holanda, del gol que va donar a Espanya el seu primer Mundial. El gol més vist de l'any, el més important. I Iniesta el va dedicar a Jarque: va mostrar al món una samarreta en què es podia llegir: "Dani Jarque siempre con nosotros". Jarque, el seu amic, el va acompanyar en el moment més important. El d'aquell gol en el minut 116 de partit.

Carles Puyol

Una jugada creada a La Masia

Carles Puyol i Xavi Hernández. Xavi Hernández i Cares Puyol. Junts ja van ser al Mundial del 2002. El 2006 ja eren puntals de l'equip, i el 2010 van ser campions del món i van celebrar el triomf a la final del Soccer City contra Holanda amb una senyera. El paper dels dos capitans del Barça va ser clau en l'èxit de la selecció espanyola de Vicente del Bosque. Especialment a les semifinals. Espanya es veia les cares amb els alemanys, que havien perdut per sanció el seu millor jugador, Thomas Müller. Malgrat tot, al descans, el resultat era de 0-0. De camí cap al vestidor, Puyol va dir a Xavi que els alemanys defensaven molt bé les jugades a pilota aturada. Era molt difícil rematar dins l'àrea petita. Xavi, doncs, va dir a Puyol que "a la primera que pugui, et poso la pilota a l'àrea gran". "Seré al límit de l'àrea, així em podràs veure", va contestar Puyol. "Com amb el Barça", va dir Xavi. A la segona part, els dos catalans, un de Terrassa i l'altre de la Pobla, van decidir la semifinal imitant el segon gol del Barça al Santiago Bernabéu en el 2-6 de tot just un any enrere. Xavi va treure un córner –el dia del 2-6 va ser una falta lateral–, Puyol va entrar des de lluny i va rematar al fons de la porteria. Xavi, Puyol, Capdevila, Cesc, Piqué, Busquets, Valdés i Capdevila es van convertir en els primers catalans a alçar la copa de campions del món. Amb Cesc, que aquell estiu encara era jugador de l'Arsenal, que va donar l'assistència a Iniesta. Dos jugadors formats a La Masia.