Els cabells negres i ondulats pentinats a l’estil dels anys 40 que l’Àngela Picas llueix a les fotografies de joventut en blanc i negre han deixat pas a uns cabells curts, llisos i canosos. Però l’elegància no té edat. Si l’Àngela digués que té 80 anys tothom la creuria. En va fer 100 el febrer passat. És ella mateixa qui ens obre la porta de casa del seu fill petit, a Manresa, quan arribem per entrevistar-la. Només al cap d’una estona diu que necessita seure, però la seva forma física és -malgrat els problemes d’oïda- envejable. Repassar la història de la seva vida no li suposa cap esforç; fa deu anys ja va escriure les seves memòries. En una llibreta. I a llapis.

Si hagués nascut quaranta anys enrere, potser avui l’Àngela seria actriu de teatre i conduiria. No va poder fer cap de les dues coses. El destí de moltes dones de la seva època era ser mare i mestressa de casa. No hi havia lloc per a més aspiracions. Va viure un matrimoni feliç, ha tingut cinc fills, sis nets, deu besnets i un rebesnet. Cinc generacions. Es mira orgullosa la seva família, però fruit del temps que li va tocar viure hi ha coses que no va poder triar. Va néixer a l’Ametlla de Merola, una colònia tèxtil de l’Alt Llobregat fundada el 1871. “Era una colònia petita, hi havia cinc o sis carrers”, recorda. Com la majoria d’habitants de la colònia, la vida de la família Picas estava lligada a la de l’empresa tèxtil Serra i Feliu. Hi van treballar l’avi, el pare i la mare. I ella també. Els nois del poble entraven a treballar a la fàbrica als 14 anys, però l’Àngela -a qui tothom deia Angeleta- tenia pressa per començar. “Ja tindràs temps de treballar, quan hi seràs no en podràs sortir”, li deia sempre la seva mare. Però ella era tossuda i abans de fer els 14 anys va anar a veure el director de la fàbrica a casa seva i li va demanar feina. Al cap d’una setmana entrava a treballar als telers. Llavors de feina no en faltava. L’Àngela es llevava a dos quarts de cinc del matí i entregava a casa el que guanyava, com es feia a l’època. “Jo era ben gran que encara m’havien de donar els cèntims per anar al cinema. Gairebé tots donàvem el que guanyàvem als pares”, un costum que va continuar anys després, quan, un cop casada, l’Àngela i el seu marit es van instal·lar a casa del sogre.

Als matins l’Àngela treballava a la fàbrica, i a les tardes anava a classe amb les Germanes Dominiques. “En aquella colònia només podíem aprendre les quatre regles, algun problema i prou. L’amo volia que la gent no sabés gaire perquè així es quedessin a treballar a la fàbrica i no marxessin a fer altres coses”, explica. Abans d’entrar a la fàbrica, la seva va ser una infància de nines i berenars de pa amb oli a casa la padrina. Als deu anys, però, van arribar les primeres responsabilitats. L’únic dia que tenia lliure era el diumenge. En sortir d’escola anava a aprendre de cosir i en acabar havia de córrer cap a casa a preparar el sopar i parar taula mentre els seus dos germans petits, nois, jugaven al carrer. “En aquells temps als nens no els feien ajudar a fer les feines de casa, només a les nenes. Deien que això era feina de dones. Els pares no ho manaven als nens i nosaltres ja ho teníem assumit”, escriu a les seves memòries. Recorda encendre el foc amb un fogó amb carbonet i fer bullir les sopes. La mare ja li deixava la sal posada, no fos cas que l’Àngela fes les sopes massa salades. Després, en acabar la jornada laboral, venia la mare i “feia el tall”. Els pares passaven llargues jornades a la fàbrica: “S’hi posaven a les sis del matí i a dos quarts de nou esmorzaven. A les dotze dinaven i sortien a les sis de la tarda”.

La fàbrica era el pal de paller de la vida quotidiana de la colònia. Per no fer perdre cap dia de feina als convidats, els pares de l’Àngela es van casar en una cerimònia a les quatre de la matinada perquè els convidats poguessin anar a treballar a les sis i ells poguessin agafar un tren a les set del matí per anar de viatge de noces a Barcelona i Montserrat. Quan l’Àngela es va casar anys després amb Ramon Malagarriga, això ja havia canviat. Tot i així, no va poder-se casar de blanc, com era el seu desig, i ho va fer de negre, perquè per poder anar de blanc -coses del protocol- el nuvi hauria d’haver vestit jaqué.

Criada per una dida

L’Àngela era la gran de tres germans i l’única nena. Els primers dos anys de vida els va passar lluny de casa, a Gisclareny, on la va criar una dida. “La mare va tenir una infecció als pits i no em va poder donar llet, així que ho va fer una dida que es guanyava la vida així”, diu. La dida, a qui se li acabava de morir un fill poc després de néixer i encara podia alletar, tenia quatre fills més. “Era una santa, molt pacient, i m’estimava molt”, diu. El pare de l’Àngela es trobava cada mes amb el didot i li pagava pels serveis. I quan la nena necessitava roba nova escrivien una carta -de fet, l’escrivia el capellà del poble- i els pares l’anaven a veure. Un viatge llarg que havien de fer a peu o a cavall d’un ruc. Amb dos anys, l’Àngela va tornar a casa. Va ser una nena que va jugar molt sola. “No tenia cap germana, i els meus germans no volien jugar amb nines”. No obstant això, creu que la canalla del seu temps era més feliç que la canalla d’ara. “A l’escola no ens posaven deures i fins a l’hora de sopar, com que no hi havia cotxes, podíem jugar ben tranquils, sempre a l’aire lliure, i no ens posàvem tan malalts com ara”, observa.

Quan va esclatar la Guerra Civil l’Àngela tenia 18 anys. “Ja feia temps que es temia que esclatés una guerra. Recordo que a mig matí tots érem a casa perquè aquell dia ja no vam anar a treballar. Vam sentir un soroll horrorós que venia de l’església. Tothom va sortir al carrer. Eren una colla d’homes amb armes que van tirar tots els sants per terra i ho van destrossar tot. La gent es va tancar a casa amb un pànic horrorós”, explica. Recorda que els pagesos eren els únics que podien menjar de tot. “Si anaves a pagès per demanar que et venguessin alguna cosa volien cobrar en duros de plata o bé canviar-ho per roba”. A l’Ametlla, per la seva situació geogràfica, no van patir bombardejos, però sí privacions. “Durant la guerra patíem i anàvem justos, però de misèria no en vam patir mai”, destaca.

Llavors a la fàbrica hi havia poca feina, no arribava el cotó i tots els joves eren a la guerra. A la colònia pràcticament no hi havia homes, només nens i gent gran. “Els últims anys no es podia treballar. No venia res de l’estranger i s’acabava tot. Tres anys són molt de temps. Per això el dia que es va acabar la guerra va ser com passar de la mort a la vida. Tot i que abans no es va refer tot, encara van passar uns quants anys”, recorda. A l’Ametlla van poder continuar parlant en català, excepte a l’escola, on s’estudiava en castellà, fins que va arribar una germana dominica, la Montserrat, que els va ensenyar català.

Vides en suspens

L’Ametlla de Merola tenia una vida cultural molt activa. A casa de l’Àngela es parlava de política i de teatre. I de les xafarderies de la colònia. A part dels Pastorets, molt famosos a l’Ametlla, es feien quatre o cinc obres de teatre al llarg de l’any. El pare de l’Àngela era el director d’escena. “Fèiem teatre i ballàvem sardanes, i se celebraven moltes més festes que ara”, destaca. Ella hi participava com a actriu, la seva vocació frustrada. Abans només hi podien actuar homes, però aviat es van adonar que era ridícul. Li hagués agradat dedicar-s’hi, però llavors ser actriu no estava ben vist i el seu marit li va demanar que ho deixés. “Feia poc que festejava amb el Ramon i ell em deia que no li agradava que fes comèdia. Jo li deia: «Per quin motiu no t’agrada? A l’assaig hi ha el meu pare que dirigeix. De què tens por?» I ell: «És que no m’agrada que tothom et miri». Estava influït pel seu pare, que li deia que una noia que fes teatre no era gaire recomanable”, escriu a la seva llibreta. Després de quatre anys de festeig i una baralla per culpa del teatre, l’Àngela es va casar amb Ramon Malagarriga, a qui havia conegut a través d’uns amics de la família, el 2 de juny del 1944 a les dotze del migdia. La cerimònia es va endarrerir perquè els familiars que venien en tren de Barcelona es van equivocar d’estació i van haver d’arribar-hi a peu. L’Àngela tenia 26 anys. La guerra va deixar moltes vides en suspens, entre elles la joventut de l’Àngela. Van anar de viatge de noces a Barcelona. Es van allotjar al mateix hotel de la Rambla que els seus pares quan es van casar i van anar a veure teatre al Romea. El viatge va continuar per Solsona i Lleida, on van visitar diferents familiars. Van tenir cinc fills: tres noies i dos nois. El primer quan l’Àngela tenia 27 anys i l’últim quan passava dels 40. Tots, excepte el més petit, van néixer a casa. Un mes després del part, l’Àngela ja tornava a treballar.

Llavors era tradició que l’hereu, com era el cas del Ramon, es quedés a viure a casa dels pares, ja que l’amo de la fàbrica no els volia donar pis. “Això era així tant si t’agradava com si no”. L’Àngela i el Ramon es van traslladar a viure a casa del pare del Ramon, on també hi vivia una germana. La convivència amb el sogre i la cunyada no va ser fàcil. Estaven a mercè d’ells. “Des que vaig arribar en aquella casa fins que ens vam fer el menjar sols, ens donaven el tall que donaven per sopar: un tallet de cansalada grassa de quatre centímetres de llarg per tres centímetres d’ample”. A l’Àngela li hauria agradat anar a viure els dos sols. “Jo no vaig ser mestressa de casa meva fins que vaig marxar d’allà”. Els cinc fills van néixer en aquella casa, però la família es va acabar establint a Manresa, on, per fi, l’Àngela es va sentir com a casa.

Ioga, bon humor i menjar poc

Amb cinc fills i la fàbrica, a l’Àngela no li faltava feina. Des de la camisa fins al vestit tot es cosia a mà i es rentava a mà. “No sé com podia fer tantes coses! En una ciutat no hauria pogut treballar amb les criatures, però a la colònia als dos anys els nens ja anaven a col·legi i als tres o quatre ja anaven sols”. Van trigar a tenir cotxe. El Ramon tenia problemes de vista i l’Àngela es va oferir per conduir. “Però no estava ben vist, els semblava que havia de ser l’home qui conduís, que si no la gent diria: «Mira, l’ha de portar la dona perquè ell no en sap»”.

Ha tingut una bona vida. “No se m’ha mort cap fill ni hi ha hagut cap gran malaltia”. Quan es va quedar viuda es va acostumar a viure sola. També ha viscut amb els fills, però des de fa uns anys viu en una residència per voluntat pròpia. “Es van enfadar quan els hi vaig dir, però no volia estar a casa d’un i altre i a la residència hi tenia dues amigues”. Ara una és morta i l’altra té Alzheimer. Ioga, bon humor i menjar poc és la seva recepta per arribar als 100 anys. Fa anys que practica ioga i, tot i que ara ja no pot fer moltes de les postures, en continua practicant a la seva habitació. “La residència fa pena, totes van en cadira de rodes”, diu. Allà va deixar de dir-se Angeleta -“No m’ha agradat mai”- i és la senyora Àngela. L’actitud també és determinant. “Soc una dona poc ploranera i m’agrada molt cantar, i ja diuen que qui canta els mals espanta”.

Laia, 18 anys. Estudia teatre i és la primera de la família que s’hi vol dedicar professionalment. / CRISTINA CALDERER

Ahir i avui

L’Àngela ja ha tingut en braços el seu primer rebesnet, l’Axel, fill del seu besnet Marc. Entre ells han passat 100 anys i molts canvis. Quan l’Àngela era petita, a casa no hi havia electricitat i anaven amb espelmes i llums d’oli. Quan va arribar la primera bombeta semblava que els hagués tocat la loteria. Ara els seus besnets tenen accés a mig món a cop de clic. I des del mòbil. Si no hi havia nines o joguines, se les feien ells. Amb trossos de roba. “Quan no tens joguets, te’ls fabriques, però també m’ho passava bé”, destaca. Jugaven al carrer, per on no passaven cotxes ni bicicletes. Recorda saltar a corda i el joc del centro, molt semblant a la xarranca. El primer cop que l’Àngela va anar a Barcelona va ser per l’Exposició Universal. La van mudar per a l’ocasió. Els seus besnets més petits, en canvi, ja han viatjat en avió.

Per menjar no hi havia tanta varietat. “Els pollastres anaven molt cars però eren molt més bons que ara perquè els alimentaven amb blat de moro”. Per berenar, pa sucat amb vi i oli i mitja presa de xocolata. Ara el sushi és el dinar favorit de les seves besnetes de 4 i 6 anys, la Claire i l’Arlet.

El Pep és el besnet que ha heretat els ulls blaus de l’Àngela, i la Laia és la besneta que sembla que farà realitat el somni de ser actriu de la besàvia. La música i el teatre són part de l’ADN familiar però mai ningú no s’hi ha dedicat professionalment. “Vaig pel camí de fer-ho, estic estudiant teatre i sempre m’hi han animat. A tothom de la família li agrada molt cantar i fer teatre i m’ho han inculcat”, diu la Laia. Casar-se i formar una família no entra ara en els seus plans. “Potser era el que abans t’ensenyaven al ser dona, però no és el meu objectiu i el poso en segon pla”, diu. Tampoc s’imagina en la situació que un home li digui que no pot conduir, com li va passar a la seva besàvia. “Suposo que abans això era normal, però ara ho trobaria una falta de respecte perquè els rols de gènere han canviat molt”.

“EL TIÓ NO CAGAVA REGALS”

“Jo collia una espiga, l’embolicava amb un tros de roba i la feia servir de nina. A baix, a la casa, hi havia rocs, i els apilonava, i els posava de forma que fessin com una casa -quan no tens joguets, te’ls fabriques-. Però també m’ho passava bé. A la nostra infantesa el Nadal no era tan ostentós com ara. Aquells temps el tió no cagava joguets, només en portaven els Reis”.

“A LES HABITACIONS TENÍEM ESPELMES”

“Els pisos no tenien electricitat. Recordo que teníem un llum d’oli i era com una espècie de llanterna. A dins hi posàvem una espècie d’oli, i en sortia un ble, i a dalt hi havia un ganxo, per on el penjàvem amb un clau a la paret. A les habitacions teníem una espelma. Quan van posar bombetes als pisos, tothom estava content, semblava que els hagués tocat la rifa”.

“MENJÀVEM POLLASTRES TRES COPS A L’ANY”

“El pollastre es menjava tres cops a l’any: per Pasqua, per festa major i per Nadal. Els pollastres anaven molt cars, però eren molt més bons que ara perquè els alimentaven amb blat de moro. En sortir de l’escola anava a casa de la padrina a buscar berenar: pa sucat amb vi i oli i mitja presa de xocolata”.

“AL CAFÈ NOMÉS HI ANAVEN ELS HOMES”

“A les festes assenyalades, els amos pagaven una orquestra per ballar sardanes, i com que ja treballava em deixaven anar al cine de l’Ametlla, que tenia fama. També feien obres de teatre. El cafè només l’obrien els caps de setmana i només hi anaven els homes. Abans no teníem tants maldecaps, ara toques un botó i surt tot de pressa, i sempre tenen pressa per tot. Abans era tot més difícil, i encara tenien temps de prendre la fresca i fer tertúlia amb els veïns”.

“VAIG ANAR A L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL”

“La primera vegada que vaig anar a Barcelona va ser quan van inaugurar l’Exposició Universal, quan Buïgas va estrenar aquelles meravelloses fonts. La primera ràdio que hi va haver a l’Ametlla la va comprar un sastre, i al meu pare, i a tres o quatre amics, cada festa en sortir de missa major els convidava a casa seva a escoltar la ràdio, i després el pare ens explicava tot el que havia sentit”.

Quan el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona es disposava a concedir enguany les medalles als farmacèutics amb 50 anys de professió, es van adonar que n’hi havia un que ja havia assolit els 75. Aquest és el Pere Quintana, que, camí dels 102 anys, ja exercia de farmacèutic quan la medicació es preparava a mà amb un morter. Alt, prim i elegant, si passeu per la dreta de l’Eixample de Barcelona algun matí, és fàcil que el trobeu passejant, fent un cafè o llegint. És vidu, la seva dona, quatre anys més jove, va morir als 91 anys i des de llavors viu sol amb el suport d’una cuidadora. “No m’imaginava arribar als 100. Als 90 ja em va semblar que això ja s’acabava”.

La seva rutina diària no s’ha vist gaire alterada pel fet d’haver complert els 101 anys. Camina 45 minuts diaris, els diumenges surt a sopar a fora i la tele només la mira a les nits. La vista i la mobilitat ja no són les mateixes. Ara llegeix els diaris en una tablet, ja que la mida de la lletra s’adapta millor a la seva vista. “L’oftalmòleg no em dona solucions i em preocupa quedar-me cec”, admet. Però la capacitat de conversa no l’ha perduda. Cada resposta està argumentada i contextualitzada. Relaciona temes i èpoques com aquell qui imparteix una lliçó d’història en directe. Com ara quan parla de política. “Els problemes que patim avui a Catalunya ja hi eren fa 90 anys. Cada dia quan el pare, que era molt catalanista i un enamorat de Cambó, arribava a casa comentava que si s’havia parlat català o castellà, que si havia vingut el rei, el Primo de Rivera... Aquests problemes ja existien llavors. Ara estan més aguditzats, sí, però en essència són els mateixos”.

Fill d’una família més aviat benestant, el Pere era el petit de deu germans i va néixer el 18 de gener del 1917 a Arenys de Mar (Maresme), on el seu pare, membre de la Lliga, feia d’alcalde, un càrrec que va mantenir quan tota la família es va traslladar a viure a Barcelona abans de la Guerra Civil. “En aquella època es podia ser alcalde d’Arenys i viure a Barcelona i ell, que no treballava ni havia treballat mai, cada dia agafava el tren i se n’anava al poble a fer d’alcalde”, explica. El pare es dedicava a administrar el patrimoni de la seva dona, força important, i del qual vivia tota la família. No obstant, amb deu boques per alimentar, l’estil de vida dels Quintana -com recorda el Pere- era senzill. “Potser perquè érem molts, però a casa s’havia de menjar com si fóssim en un quarter”. Recorda, sobretot, menjar molts llegums i croquetes. “Menjàvem moltíssim perquè la societat de llavors tenia por de contraure la tuberculosi. Així com ara tothom parla de càncer, abans tothom era sospitós de ser tuberculós, i mentre no es demostrés el contrari, a totes les cases n’hi havia un. I es procurava que tothom mengés bastant perquè tinguéssim defenses contra un possible contagi. Ara no es menja tant”.

Dels deus germans, tres eren nois i van ser els únics que van poder fer estudis universitaris. “Això ara es trobaria fatal i jo també vaig trobar-ho, però llavors a casa encara imperava aquella educació del segle XIX i anteriors en què la dona no acostumava a brillar mai fora”. I ningú va protestar. “El patriarcat llavors estava molt establert. El respecte que teníem pel pare era molt gran, tant és així que sempre el vaig tractar de vostè, mai de tu”, explica el Pere, que reconeix que mai va tenir gaire confiança amb el seu progenitor.

Recorda, però, una infància feliç a Arenys de Mar. Vivien al poble però tenien una finca als afores, on anaven a les tardes i els estius amb els amics. Això els va permetre gaudir de la natura i del joc a l’aire lliure. “Aquesta finca ens donava molt bon viure a tota la família”, admet. Quan el Pere tenia deu anys, la família es va traslladar a viure a Barcelona, al carrer Pau Claris cantonada amb Consell de Cent, i ell estudiava als Escolapis, a un carrer de casa. “Era tan a prop que jo de petit hi anava tot sol sempre”, diu. A classe eren tot nois, l’escola mixta encara trigaria a arribar. “Els Escolapis eren més aviat seriosos, procuraven no tenir gaire relació amb els alumnes. A partir de la Segona República les escoles van ser més obertes i hi havia més correspondència oral entre professor i alumne”, explica.

Un examen accidentat

El Pere recorda perfectament el dia que es va declarar la Segona República -“Feia el quart curs de batxillerat i els Escolapis ens van enviar a casa perquè estava tothom molt esverat”- i el dia que es va declarar la Guerra Civil. El va enganxar estudiant ja la carrera de farmàcia, fent el segon curs i en època d’exàmens. El 18 de juliol del 1936 en tenia un. “Vam tenir un examen el matí del dia 18 de juliol i aquí a Barcelona es vivia tranquil·lament perquè les notícies no arribaven com arriben ara, i quan vam acabar l’examen el professor ens va dir amb tota normalitat: «Demà veniu, que ja tindreu les notes». I esclar, l’endemà, 19 de juliol, es va acabar la tranquil·litat, tothom fugia, una bogeria, i les notes no van sortir”, recorda. Tres anys després, en acabar la guerra, ell i altres alumnes que havien fet aquell examen es van reincorporar a la universitat i van reclamar les notes. “La universitat ens va dir que les notes estaven firmades i ens les va donar llavors”. Recorda perfectament l’assignatura i la nota: mineralogia, aprovat.

Però abans d’això va ser al front com a sanitari, a València primer, on va viure la Batalla de Terol, i a la Batalla de l’Ebre després, però sense disparar mai un tret. “A la guerra tothom buscava la manera d’enxufar-se. Jo no coneixia ningú però quan vaig dir que era estudiant de farmàcia em van destinar de sanitari i no vaig haver de buscar cap influència”, diu. Amb 20 anys ningú té ganes d’anar a la guerra. A Artesa de Segre és on va ser més a prop de la primera línia de foc. Era dins d’una trinxera durant un bombardeig quan una bomba li va caure al costat i va ferir un soldat. “L’única activitat bèl·lica que he fet va ser portar aquell soldat ferit a la infermeria travessant un camp mentre queien les bombes d’artilleria al voltant”. Per sort, cap no els va tocar. “Vaig deixar el malalt al lloc de socors més proper i recordo fer el ronso fins que un tinent em va veure i em va tornar a enviar a la trinxera”. Aquell cop tampoc li va caure cap bomba. També va viure la retirada de l’Ebre. “Allà hi va haver una allau de ferits i vam treballar dia i nit, perquè com que de metges gairebé no n’hi havia, els que fèiem de metges érem els sanitaris. Però no en sabíem gens”, explica. Pràcticament no tenien material mèdic.

El Pere va acabar la guerra a dins d’un pou a Riudoms (Baix Camp) a l’espera que les tropes dels nacionals passessin de llarg. Un dels soldats que va conèixer al front era de Riudoms i la seva família tenia una farmàcia. Aquella va ser la primera farmàcia on el Pere va treballar, durant dos anys, en acabar la guerra, quan encara no estava llicenciat. “Jo anava estudiant i, de tant en tant, venia a Barcelona, perquè jo el que volia era acabar la carrera”, explica. La va acabar i primer va ajudar a gestionar la farmàcia Coliseum, a Barcelona, i el 1945 va entrar a treballar a la farmàcia del número 15 de la ronda Sant Antoni, que va acabar comprant i on va treballar 37 anys. “I encara existeix”, diu. Els clients de dia eren “gent humil que no arribava a classe mitjana”, i a la nit eren bàsicament prostitutes. Intentava conèixer els seus clients. “Jo tenia la pretensió de conèixer personalment més de la meitat dels pacients”. Però ara l’ofici no té res a veure. “Vaig començar a treballar en una època en què no hi havia Seguretat Social ni antibiòtics. Els medicaments els preparàvem nosaltres i havies d’anar amb molt de compte, perquè si t’equivocaves de substància o de pes podies fer un disbarat”. Ara, diu, tots aquells estris estan ben tancats en un armari: “Perquè no facin nosa”. La seva dona, Margarita Trias, filla del cirurgià Joaquim Trias i Pujol, també era farmacèutica. Es van conèixer en una festa a casa d’una amiga en comú. D’ella li va agradar el “caràcter fàcil i alegre” que tenia. Ella era titular d’una farmàcia a la ronda de Dalt on ell també va acabar treballant anys abans de jubilar-se. El Pere i la Margarita no es van poder casar fins que el pare d’ella va sortir de la presó. Van fer una festa petita, no tenien gaire pressupost, però en canvi el van celebrar en un espai privilegiat, a la Pedrera, on va viure el seu sogre des del retorn de l’exili fins a la seva mort.

El centenari mediàtic

Quan es va casar, el Pere tenia 33 anys i la Margarita 29. Van estar 61 anys casats, fins que ella va morir, el 2011. “La guerra ens va partir i no teníem manera de defensar-nos econòmicament, no es guanyava prou”, sosté. “Una mica com ara”, apunta. Van tenir quatre fills: dos nois i dues noies. “Vam tenir la sort que van estar sans i no ens van donar problemes d’estudis”. Cap ha continuat la saga farmacèutica de la família. Tampoc els nets, tret d’una neta que estudia medicina.

Quintana va fer els 100 anys el 18 de gener i ho va celebrar amb un homenatge que li van fer al Palau de la Música, ja que des dels anys 60 forma part de la junta del premi de piano Maria Canals. Va bufar 100 espelmes que coronaven un pastís en forma de piano que va fer el pastisser Christian Escribà. És un centenari mediàtic. Fins i tot va sortir a la televisió. De la seva generació només li queda viva una cosina. “És llei de vida, què hi vols fer”, reflexiona. El pitjor d’envellir, diu, és veure com vas perdent facultats físiques. La pèrdua de visió el té preocupat, i considera que arribar als 100 anys és qüestió de sort. I de no prendre gaires medicaments. “Jo vivia d’això, però la gent es prenia tantes coses que no servien per a res...” També és qüestió de bon humor. Però això, diu, no es pot cultivar. De bon humor se’n té o no se’n té. “És com qui té els ulls blaus, tu no hi fas res, és així”. I ell, ves per on, també té els ulls blaus.

Octavi, 20 anys. Admira la capacitat del seu avi per mantenir-se al dia. Estudia fora i el seu avi l’ha anat visitar. / CÈLIA ATSET

Ahir i avui

“El meu avi és jove”, diu convençut l’Octavi, net del Pere Quintana. Mai li falta el somriure. “És viu i ple d’alegria”, afegeix. La vida de l’un i de l’altre disten molt de ser semblants. “Ell va passar una infantesa molt difícil comparada amb la nostra: no hem viscut la guerra ni hem passat gana”. Després d’escoltar la història de la vida del seu avi, l’Octavi es considera “molt afortunat”. “Em sorprèn que sempre ha tingut la mateixa energia i sempre s’ha mantingut al dia”, assenyala. El Pere ha anat a visitar el seu net, que estudia fora, i als 96 anys va viatjar, per segon cop, al Japó, per assistir al casament d’un familiar.

El Pere té vuit nets i cap besnet. “Jo ja els dic que facin el favor d’espavilar-se perquè les coses s’han de fer en el seu moment, després no es pot tornar enrere”, avisa. Els divendres la família té per costum reunir-se per dinar a casa del Pere. “Intentem veure’ns tant com podem i ell els caps de setmana s’apunta a tots els plans”, explica l’Octavi.

L’Octavi no s’imagina parlant de vostè als seus pares, com sí que feia el seu avi, ni pensa en casar-se tot i que els 33 anys, com tenia el seu avi, li semblen una bona edat. Però ara mateix se li fa difícil pensar en estar 60 anys amb la mateixa persona. “És molt difícil, ara hi ha molta més llibertat i abans es donava molta prioritat a la família, mentre que ara s’ha tornat tot més individualista”. També és molt diferent la manera com els dos han estat educats. El Pere Quintana reconeix que ell no ha entrat mai a la cuina i que no sap ni fer un ou ferrat. Per a l’Octavi posar rentadores, netejar i cuinar és el més normal quan es comparteix pis. “I ho trobo molt bé”, diu el seu avi. L’Octavi no descarta arribar als 100 anys, el que ja no té tan clar és que ho faci amb la “vitalitat” i amb “l’alegria” d’ell. Per al Pere, el moment més feliç de la seva vida va ser el casament de la primera filla. A l’Octavi li agradaria pensar que el millor moment de la seva vida encara està per venir. “Espero que no hagi passat ja!”

“FÈIEM CAMPIONATS DE CRIQUET”

“Amb els amics jugàvem molt sovint a un joc que ara ha desaparegut del mapa, el criquet, que era anglès i que es jugava amb unes pales com si fossin de golf. Havies de llançar una bola de fusta i fer-la passar per unes anelles. Era molt divertit i amb els amics pujàvem a l’horta, a la finca que teníem a Arenys de Mar, i fèiem campionats de criquet”.

“MENJÀVEM MOLTS LLEGUMS”

“Menjàvem molts llegums. Recordo que la noia que teníem, com que no hi havia trituradora, es passava una hora picant cigrons al morter i feia una espècie de pastís, com si fos un braç de gitano. També es menjaven moltes croquetes, i les d’ara són petites però llavors eren llargues. I per berenar, pa amb xocolata: no hi havia res més. Jo m’enduia cada dia al col·legi un llonguet amb una presa de xocolata a dins”.

“LLAVORS S’ANAVA A BALLAR”

“Sortíem amb companys a sopar, que això també es fa ara, però llavors s’anava a ballar. Hi havia llocs a Barcelona on s’hi podia anar a ballar, i La Paloma era el que tenia més tirada. Entraves, pagaves i ballaves”.

“EL METRO ENS SEMBLAVA EXTRAORDINARI”

“Anàvem en tramvia. D’autobusos n’hi havia però no n’agafaves, i de metros n’hi havia pocs: hi havia el de Liceu a plaça Lesseps i et semblava una cosa extraordinària! El primer cotxe va ser el Seat 600, però com que en feien molt pocs havies de fer cua durant un any. El pagaves un any abans i llavors t’havies d’esperar fins que al cap d’un any et deien: «Ara ja el pot venir a buscar»”.

“ES VAN POSAR DE MODA ELS PANTALONS DE GOLF”

“Quan era petit, tots vestíem amb pantaló curt i camisa, no vestíem amb samarreta. Per abrigar-nos, un jersei i un abric que jo mai sabia d’on havia sortit perquè com que tenia tants germans l’heretava. Al sastre no hi anava. El primer cop devia tenir uns 14 anys i hi vaig anar perquè em fessin uns pantalons de golf, que en dèiem, que t’arribaven fins a sota el genoll. Els portaven els nois adolescents, i com que les mares no els sabien fer els feien els professionals”.

La Teresa de Cal Mingo s’exalta quan es parla de política; és llavors quan treu el geni i debat com una tertuliana més sobre “els xerraires”, com ella anomena els polítics. L’edat, 102 anys, desmunta el seu interlocutor. Cada dia llegeix el diari a la residència de Valls on viu des de fa tres anys, quan va caure i es va trencar el fèmur. Fins als 99 anys va viure a la casa pairal on va néixer, a Ulldemolins (Priorat). “Abans es naixia i es moria a casa”. Abans, moltes coses es feien diferent. Fins a tres generacions dels Aran van conviure a la mateixa casa. La Teresa, la mitjana de tres germans, va créixer amb els avis i els pares sota el mateix sostre. “Vivíem molt bé. A la nostra família hi havia pau, la guerra ens va venir de fora”. Lamenta que ara les famílies estiguin més disgregades. Ella té fills a Reus, Valls, Barcelona i els Estats Units. “Però el dia dels meus 100 anys hi eren tots”, destaca.

Teresa Aran va néixer en una família dedicada a la pagesia. Tenien terres. Collien ametlles, avellanes i olives. “Però després el pare es va dedicar als negocis i teníem una fàbrica d’oli i de vi”, puntualitza. A la casa encara es conserven el molí d’oli i les piques de decantació. Després de la guerra, Domènec Aran -el Mingo que, com l’avi, donava nom a la casa pairal- es va reinventar en comerciant. “Durant la postguerra va ser un expert contrabandista. Portava oli cap a la plana de Vic i baixava pernils, botifarres i llonganisses”, apunta l’Anton, un dels fills de la Teresa. “El meu pare no feia estraperlo! Portava les coses per menjar-ne a casa perquè no ens faltés res, ni a nosaltres ni als avis”, diu la Teresa. Si hagués pogut escollir, li hauria agradat estudiar magisteri, l’única carrera socialment acceptada llavors per a les dones. “Em vaig enamorar de l’escola”, diu. Quan ella va començar a estudiar encara no hi havia edifici escolar com a tal a Ulldemolins. Els nois tenien una sala llogada per fer classe i les noies -encara no hi havia ensenyament mixt- feien classe a casa de la mestra. Fins que es va construir l’edifici amb els diners que va aportar tot el poble. “Nosaltres vam estrenar les taules i les cadires”, recorda. Anys després, ella ajudaria a fundar el casal d’avis del poble. Primer van tenir una mestra catalana i després va ocupar la plaça una mestra aragonesa. “Soy una aragonesa tozuda ”, repetia sovint la mestra. Les classes es feien en castellà. Als 14 anys va haver de deixar d’estudiar. “A casa hi havia molta feina. S’havia de cosir a mà, rentar a mà... Tot es feia a mà, no hi havia màquines. Jo sempre dic que s’hauria de fer un monument a la persona que va inventar la rentadora. Com me la vaig estimar, aquella màquina! També s’havia d’anar a comprar, fer el menjar... I quan venia el temps de collir ametlles i avellanes o d’anar a veremar, s’hi anava”. Treballar fora de casa no era una opció. Ella va demanar permís al seu pare per continuar estudiant i fer carrera. “Però havia de marxar del poble, buscar una residència... i tot això no els devia anar bé. Potser si la mare hagués viscut, hauria fet de contrapès”.

La mare de la Teresa va morir d’una epidèmia de tifus quan ella tenia 8 anys. El pare es va tornar a casar amb la Dorotea, la tia Doreta, com li va dir sempre tota la família. De seguida es va convertir en una figura imprescindible. Encara ara els fills de la Teresa s’emocionen quan la recorden. “La vam respectar com si hagués sigut la nostra mare, encara que no ho fos, i sempre hi vam tenir molt bona relació, mai hi vam tenir un enfrontament. El meu pare volia que ens respectéssim i estiméssim tots com una família. No va tenir fills i nosaltres vam ser els seus fills”, defensa la Teresa. Va conviure amb ella fins a la seva mort. Cinquanta anys juntes.

Separar els ossos un per un

De la Guerra Civil no en vol parlar. Encara li fa mal. “Voldria passar per alt aquest capítol, perquè és una pàgina molt negra de la nostra història”, diu. No va passar gana. “Ni que haguéssim de menjar tres o quatre ametlles i un tros de pa moresc, ens acontentàvem amb poc”. Anaven trampejant. Al camp aprofitaven tot el que tenien. “L’objectiu era no morir de gana amb l’esperança que tot allò s’acabaria algun dia”. De capritxos per a una noia jove no n’hi havia. “Els anys de guerra va quedar tot paralitzat, era com si no comptés dins de la vida d’una persona jove, vam passar moltes penúries”. Al seu germà el van matar a la guerra i el pare es va amagar fins al final del conflicte armat. A Ulldemolins, explica que anarquistes i comunistes van matar tretze homes, un d’ells el seu germà, de 23 anys, i la Teresa ho porta clavat a dins. “Jo no soc d’esquerres i no ho he sigut mai. Poden fer les coses bé, en això no hi entro, però no puc sentir-me una dona d’esquerres. Si Catalunya vol ser d’esquerres que ho sigui, però jo no. I no em miris així!”, diu al seu fill Anton. Al germà el van matar en una carretera als afores del poble, i a ell i a un company els van enterrar al cementiri de Vimbodí. “Quan es va acabar la guerra vam anar a buscar les restes, i com que els van enterrar en un clot, sense taüts, vam haver d’anar separant els ossos: els més llargs eren els del meu germà i els més petits els del company”.

Dues germanes casades amb dos germans

De vacances no se’n feien. “Ens estàvem a casa tant a l’estiu com a l’hivern, abans es vivia a casa”. Però anaven d’excursió. “Les noies més grans del poble llogàvem un autocar i anàvem d’excursió a Poblet, a Santes Creus o a Tarragona”, recorda. En el temps d’oci, feien recitals de poesia, teatre o anaven al ball. Ella s’ho mirava des de la barrera, no li agradava ballar. No va festejar mai amb nois. “Teníem amics i amigues, però sense festeig”. I acabada la guerra es va casar, amb 26 anys, amb Anton Gavaldà. Ja era gran per a l’època, però la guerra va escapçar molts festejos. Van anar de viatge de noces a Madrid. A Anton Gavaldà, el seu marit, el va conèixer a través d’uns familiars de Reus. Ella es va casar amb l’Anton i la seva germana amb el germà petit d’ell. Dues germanes amb dos germans. A l’hora de posar nom als fills es van haver de posar d’acord per no coincidir. A la pregunta de si el seu va ser un matrimoni feliç respon amb un concís: “No ho sé, va ser un matrimoni d’aquella època”. Els últims anys van viure separats. La família aclareix que es van divorciar -tot i que encara no existia legalment el divorci-, però a ella es nota que el tema l’incomoda i parla d’una altra cosa. “Vaig tenir sis fills”, continua. Una filla va morir als vint dies de vida de tos ferina. “Va heretar-la abans de néixer”, explica. Una altra cosa que també ha canviat: ara ja es vacuna les embarassades de la tos ferina.

A criar els fills la va ajudar la tia Doreta. “Jo m’encarregava de les criatures i ella de la casa i el menjar”. L’Anton, el seu fill, diu que la recorda amb l’espardenya a la mà. Ha sigut sempre una dona de caràcter. Quan se li pregunta pel moment més feliç que recorda, el cap se li’n va a la literatura. “M’agradava molt llegir, i llegir en català, com ara Folch i Torres”. El català el va aprendre a casa. “Però sempre l’he escrit malament perquè no he fet mai un curset, i quan vaig tenir l’ocasió de fer-lo ja era gran i vaig veure que no aprenia res”, explica. Li agradaria veure Catalunya independent, però assegura que això només ho pot somiar. “A vegades llegeixo al diari un titular que m’agrada i em dic «A veure si això s’animarà», però l’endemà, res. Si és que és una vergonya que els hagin de tenir tancats a la presó”. Està al cas de tot el que l’envolta.

Tres coses que enyora

Des de la seva cadira de rodes -“Els ossos se m’han fet vells”, diu- la Teresa es mira el món que passa. No és aliena al temps que li ha tocat viure, però tampoc és complaent. “Jo m’hi trobo una mica forastera, no els rondino i ho accepto tot, però a mi tota aquesta modernor de tauletes i telèfons que no m’arrossegui”. Hi ha tres coses que enyora: la mare, la truita amb trampa que feia la padrina i les sobretaules de diumenge. “Sempre he pensat el valor que tenien aquelles sobretaules en què ens quedàvem conversant sobre les notícies del poble o de les que venien del diari. Aquelles sobretaules eren una meravella i ara, en canvi, aquests trastos que teniu us absorbeixen no les 24 hores, no, les 30!”, exclama.

Recorda als seus besnets que són uns “privilegiats”, ja que poden estudiar. “I no només van a escola, també fan música”, assenyala. De la situació de la dona enveja que ara tenen “més llibertat”. Però s’ho repensa: “En realitat també estan molt lligades. Jo les admiro. Tenen dos o tres fills i han d’anar a treballar perquè la vida és cara, necessiten els ingressos per viure i han d’anar amunt i avall. S’han fet molt esclaves de les obligacions de cada dia”, assegura.

Si pogués canviar alguna cosa seria la mort de la mare. “Sempre l’he enyorat”. Les amigues cridaven la mare quan sortien de l’escola. Ella cridava la padrina. “Jo no he tingut mare, he tingut una altra persona que l’ha substituït, però la mare no, i en recordo moltes coses”. El germà va morir a la guerra i la germana petita, que encara va poder assistir a la festa dels 100 anys de la Teresa, també ja és morta. “S’ha mort tothom, i jo encara no”. Algun secret? “No n’hi ha cap. Deixar les coses en mans de Déu. Jo no he hagut de fer res més que anar vivint en pau, i quan no hi ha hagut pau, si he pogut, n’hi he posat i, si no, ho he deixat estar”. Ja es prepara per bufar 103 espelmes el 26 de setembre, i la mort no la veu a prop. “No sé com serà el meu final, quan arribi la meva hora ja aclucaré l’ull”. Mentrestant, des de la seva cadira de rodes continuarà comentant amb qui vulgui escoltar les últimes notícies sobre l’actualitat política.

Pol, 15 anys. Té una relació molt estreta amb la seva besàvia, que el va cuidar de petit. / TJERK VAN DER MEULEN

Ahir i avui

La Teresa Aran reconeix que li “cau la bava” quan es mira la família que ha format. El besnet més petit, el Pau, va néixer al maig. S’està tranquil en braços de la seva mare mentre el seu germà gran, el Marc, es disposa a dinar. L’entrevista s’allarga i la gana no perdona. Després, haurà de dormir. La Teresa els ha cantat cançons de bressol més d’un cop. El besnet més gran és el Pol, i és amb qui té una relació més estreta: el va cuidar quan era petit. “A mi em diuen que he de passar per tot el que ha passat ella i no m’hi veig capaç”, reconeix ell. “És una dona especial; molta gent firmaria per arribar així a la seva edat”, afegeix. La Teresa se’l mira amb tendresa. “A ell ja me’l vaig estimar de ben petit. Per a la seva mare era la primera criatura i m’hi vaig estar un mes i mig, amb ell”. “Dormia a la meva habitació”, diu el Pol. L’acompanyen l’Axel, de 7 anys, i l’Aneu, de 12, els seus cosins. Escolten atentament el relat de la seva besàvia i se sorprenen de moltes de les coses que explica. “Ella només tenia una nina i jo n’he tingut moltes, de joguines”, diu el Pol. “Jo tinc la Play 4 i la Wii”, apunta l’Axel. “I jo als 11 anys ja tenia mòbil, però ara els nens de primer d’ESO ja en tenen un de més bo”, es queixa el Pol. El viatge més llarg que ha fet la Teresa va ser a Múrcia; és l’únic cop que ha agafat un avió. L’Axel encara no té deu anys i ja ha anat a França i a Itàlia. El Pol recorda un viatge a Islàndia. Els sorprèn que durant la Guerra hi hagués un racionament dels aliments. Ara ells mengen de tot i tenen accés a menjars d’arreu del món. Però l’Axel encara recorda el dia que el pare li va preparar el berenar que ell feia de petit: “Va agafar la punta de la barra de pa, li va treure la molla i hi va posar xocolata. Era boníssim!” També van tastar el que berenava la Teresa: pa amb vi i sucre. “Però no em va agradar gaire, la veritat”, reconeix l’Axel.

“MATÀVEM CONILLS, GALLINES I PORCS”

“Tant l’àvia com la tia Doreta cuinaven molt bé. Jo les ajudava perquè en una casa de set o vuit ho has de fer, però no m’agradava. Teníem conills, gallines, un porc... Quan matàvem el porc teníem botifarres i pernils. Jo era joveneta i ajudava la meva àvia: «Teresa, vine, que m’aguantaràs el conill que haig de matar», em deia. I aquell conill era el guisat de diumenge per a tota la família. En sabien molt, d’aprofitar-ho tot: aquella part per a l’arròs, l’altra per al rostit... I les truites«amb trampa» que em feia la padrina eren boníssimes i no n’he tornat a menjar mai més. Saps com es feien? Un raig d’aigua, un parell d’ous i unes cullerades de farina remenats i cuits com una truita. Per berenar menjàvem pa amb xocolata o pa amb vi i sucre, amb oli i sucre o amb mistela”.

“EL NOM EL TRIAVEN ELS PADRINS”

“Els aniversaris no els celebràvem; els sants, sí. Érem catòlics practicants i celebràvem Santa Teresa, Sant Domènec, Sant Anton... Els noms de casa. El meu fill gran també es diu Domingo. El nom el posaven els padrins, no manaven els pares”.

“JUGÀVEM A COMPRAR I VENDRE”

“Tenia una nina de porcellana que va caure a terra i es va trencar i després em feia por perquè va quedar desfigurada. També teníem platerets i olles i jugàvem a fer dinars i a comprar i vendre”.

“NO HE TRAVESSAT MAI LA FRONTERA”

“Només he voltat una mica per Espanya, però no he travessat mai la frontera. Vaig volar un cop en avió: però només per anar i tornar de Barcelona a Múrcia. No he conduït mai, a excepció de la cadira de rodes”.

“AL POBLE NO TENÍEM TELEVISOR”

“Al poble no teníem televisor: van haver de passar anys fins que en vam tenir. Em penso que fins a l’any 1922 no va arribar l’electricitat al poble. Llavors vam tenir ràdio i més tard televisió. Una cosa rere l’altra. La meva infància no es pot comparar en res amb la dels meus besnets. Jo ja els dic que són uns privilegiats: tenen mòbils i tenen de tot”.

El Vicens ha sigut sempre un bon vivant. Ha fet el que ha volgut i ha viscut com ha volgut, adaptant-se a les circumstàncies, per dolentes que fossin. S’ha separat de dues parelles i ha sobreviscut a una filla. Ha sabut buscar-se la vida, com li recorda sovint el seu germà petit, el Ramon, el contrapunt perfecte de la seva despreocupada personalitat. Ara disfruta de la vellesa a Sant Pol de Mar, on viu en un apartament que va ser de la seva filla Isabel, que va morir de càncer fa un any. Viu sol, surt cada dia a passejar els seus dos gossos -abans en tenia quatre- i va a comprar diàriament. “Això em dona vida perquè m’obliga a sortir, i aquí tothom em coneix”. Des de la dependenta del supermercat, amb qui continua flirtejant, fins al cambrer del bar, tots saluden el seu veí més longeu. Llegeix el diari i condueix: ara ja només ho fa de Sant Pol a Calella, però fins fa poc també anava fins a Barcelona. Regularment el visiten la seva altra filla, la Núria, i el seu germà Ramon, que viuen a Barcelona. El seu únic net, el Mark, viu a Alemanya.

Vicens Piñon va néixer al barri de l’Eixample de Barcelona, on el pare era treballador de banca -tot i que era pluriempleat per poder pagar l’escola dels seus dos fills- i la mare, mestressa de casa. Encara li fa venir salivera l’arròs, el conill i els estofats que feia la mare. “Mira que en sabia de cuinar!” Va néixer al carrer Balmes i va créixer al carrer Rosselló, on va viure fins que es va traslladar a Sant Pol. La Barcelona de la seva infantesa era més “tranquil·la” que la d’ara. “Ens coneixíem tots i els veïns ens saludàvem. No hi havia tanta circulació com ara però deunidó!” Els dos germans van estudiar als Escolapis del carrer Balmes. “I jo era gairebé sempre al quadre d’honor”, apunta el Vicens. El que més recorda, amb tot, és el pati, de grans dimensions, on sortien a jugar a futbol i a córrer. L’anècdota més sonada és la del dia que va xutar una pedra i va tocar un cotxe que passava pel carrer. Era esportista. Feia curses de 100 metres. “I un dia a Montjuïc vaig quedar segon”.

Als vespres es reunien amb els pares per escoltar la ràdio. Era la distracció de les famílies. “Escoltàvem els programes i els contes, sobretot”; encara recorden la ràdio de galena. A casa no es parlava mai de política. “Però el papa estava escoltant la ràdio quan en Lluís Companys va dir allò de «Proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola»”, diu el Vicens. Era el 6 d’octubre del 1934. “I recordo que el 19 de juliol del 1936 em van despertar els trets”, apunta el seu germà.

El Vicens tenia 18 anys quan va començar la Guerra Civil i aviat va ser cridat a files. “Vaig estar a la banda dels dolents perquè són els que van perdre, si haguéssim guanyat hauríem sigut els bons”, raona. El Vicens va començar estudis de medicina abans de la guerra i això li va permetre anar al front com a sanitari. El van destinar a la batalla de Belchite. “Però no al front de batalla sinó en un extrem”, puntualitza. El seu germà Ramon s’afegeix a la conversa:

-El meu germà és sord d’una orella, va agafar una otitis abans de la guerra. I ho va saber explotar. Sense necessitat d’amagar-se, va aconseguir no anar al front -explica.

-Sí que vaig ser al front -protesta el Vicens.

-Hi vas estar poc, vuit dies -respon el germà.

-No, no, van ser tres mesos -insisteix ell.

-Es va saber espavilar. Va tenir sort -conclou el Ramon.

Tots dos coincideixen que la guerra va ser “una bestialitat” i “una vergonya”. “Ens va partir a tots. Una guerra destrueix la vida de tots els que l’han viscut. No hi havia cap motiu perquè es matessin els uns als altres”. Com a sanitari, el Vicens no va haver d’agafar les armes. “Només em dedicava a agafar els ferits i cuidar-los. N’arribaven de tota mena. El millor d’Espanya va morir allà, tant d’una banda com de l’altra”, diu.

Els pares es van quedar a Barcelona patint pels dos fills, perquè el Ramon també va ser cridat a files i va passar uns mesos en un camp de concentració a França. Quan va acabar la guerra, el Vicens encara va haver de fer el servei militar. “A la banda dels altres, a Medina del Campo”, precisa. La postguerra va ser llarga. “Un dia menjàvem patates i un altre dia només bledes, però de gana no en vam passar. El pare i el Vicens es van saber espavilar. Hi havia gent que per dinar menjava una dotzena d’avellanes, però a aquest extrem nosaltres no hi vam arribar”, reconeix el Ramon.

La carrera de medicina que havia començat abans de la guerra es va quedar a mitges. Qui sí que la va acabar va ser el germà. “Vaig fer medicina i ell va fer la seva vida”, sentencia el Ramon, que es va especialitzar en medicina interna. “Al meu pare li agrada més divertir-se”, sosté la filla, la Núria. I per divertir-se, els joves de l’època anaven a ballar:

-Les noies no es deixaven agafar, però si es deixaven una mica doncs gaudies una estona -admet.

-Tu hi anaves més que jo, que estudiant no podia -afegeix el Ramon.

“No era un sant, no”

El Vicens va festejar tant com podia. I de nòvies en va tenir “tantes com es presentaven”. El seu net Mark diu que era un faldiller. “No era un sant, no”, assenyala la seva filla. “No em podia queixar, de dones n’he tingut dues o tres”, confessa ell amb un mig somriure. A la Carme, la mare de les seves dues filles, la va conèixer a Lleida, en una sala de ball. La família d’ella tenia una finca a Alguaire (Segrià) i ell estiuejava a la casa que els avis tenien a la Franja de Ponent. Van ser pares de la Núria i la Isabel. “La cosa més bonica que hi ha és poder tenir fills”. La mort de la seva filla Isabel ha sigut un tràngol. “Sempre és dur perdre una filla, encara que tingui 73 anys. Ell ja ha viscut 27 anys més que la seva filla”, observa el seu net Mark; amb la mort de la Isabel, ell va perdre la mare. “No es va cuidar, fumava, vivia i patia molt d’estrès”, explica. A l’apartament de Sant Pol encara hi ha moltes fotografies i trofeus que remeten al passat esportista de la Isabel. Va ser saltadora de trampolí i va formar part de la selecció espanyola d’esquí. Va heretar el caràcter emprenedor i independent del pare. Va fer negocis a Alemanya, a Cuba i a Florida (EUA), i en tots aquests llocs el seu pare la va anar a visitar. S’avenien, tot i que el Vicens només va exercir de pare fins que es va separar de la Carme. Després es van distanciar. Però encara recorda els viatges que feien de Lleida a Barcelona tots quatre dalt d’una Montesa -la Núria asseguda a sobre del dipòsit-. La família va viure els primers anys a Alguaire, on el Vicens va muntar una fàbrica de gasoses i era soci d’un molí d’arròs. Al llarg de la seva vida al Vicens no li ha faltat mai feina. Ha fet de tot. De comerciant de teixits o de venedor d’aspirines. “És bon venedor, és xerraire i connecta amb les persones, encara ara ho fa”, explica el seu net.

La Núria tenia prop de cinc anys quan la família va tornar a Barcelona. El Vicens va continuar treballant de comercial i viatjava contínuament. “Recordo el meu pare viatjant, en realitat era poc per casa”, explica. Quan la Núria tenia dotze anys els pares es van separar i les dues filles es van quedar a viure amb la mare. Van mantenir contacte amb l’oncle i els avis paterns però es van distanciar del pare, que tenia una nova parella. Legalment, el Vicens i la Carme no es van divorciar mai. “Estava mal vist, eren uns altres temps i la gent no se separava com ara”, explica la Núria. De la segona dona també se’n va acabar separant. “Això de l’amor, cadascú el sent a la seva manera”, argumenta ell. Si se li pregunta si ha sigut feliç, respon: “A estones sí i a estones no. Això és la vida”. Però, en tot cas, ni es penedeix de res ni canviaria res. “Hem de viure la realitat, allò d’abans no pot tornar”.

El Vicens i el Ramon tenen bons gens. La seva mare va viure fins als 108 anys i tots dos gaudeixen, ara per ara, de bona salut. S’han cuidat. No han begut ni han fumat mai. “Bé, només vaig fumar de jovenet, per poder entrar a veure cames i coses així...”, puntualitza. “I menjo bé però sense abusos”, afegeix. La seva filla no se’n sap avenir:

-Però si prens cafè i no en pots prendre; prens dolços i no en pots prendre; menges ous ferrats i no pots! -el renya.

-Jo estic collonut -respon ell.

És més, l’estiu passat li van prorrogar el carnet de conduir per dos anys:

-El meu germà ha sigut sempre un gran conductor, ha fet milions de quilòmetres -diu el Ramon.

-Em van fer un examen que deunidó, eh!

-A partir dels 75 només el fan per un any i a ell per dos! A mi em fan fer l’examen cada any -lamenta el Ramon.

-Si carrega pes i tot, l’hauries de veure! Surt a comprar i porta dues garrafes de vuit litres d’aigua amb una mà i puja i baixa escales -explica la seva filla.

-I si vols també et porto a ballar -diu el Vicens, que no perd mai pistonada.

Amb 98 i 100 anys, el Ramon i el Vicens continuen comportant-se com dos germans. Han crescut junts i s’avenen tot i les personalitats tan diferents. L’un és la rauxa i l’altre la raó. L’un és més responsable i l’altre és més aventurer. “El Vicens ha sabut viure, sempre s’ha sabut adaptar. Ha gaudit de la vida, més que jo, però no em canviaria per ell”, reflexiona el Ramon en veu alta. Van passar molts anys sense veure’s però sempre han mantingut una bona relació. “Ell és molt liberal i en canvi jo soc més tancat”, afegeix. El Vicens recorda que en més d’una ocasió s’han intercanviat els papers de germà gran i germà petit: “Un cop que a mi em va picar un escorpí i ho vaig passar molt malament el Ramon, per distreure’m, va agafar la bicicleta de ferro de tres rodes i em va passejar durant no sé quanta estona, cansant-se com un burro”, recorda el Vicens.

Quan mira al passat, el Vicens no hi veu tantes diferències perquè ha evolucionat amb el temps. “El que ha canviat -diu-és el comportament de les persones: abans hi havia més disciplina”. Hi ha coses, amb tot, que li costen d’entendre. “Ha arribat un moment en què vosaltres, els joves, en lloc de llegir el diari esteu tot el dia amb el telèfon”. Ell no s’ha quedat enrere. Sempre surt de casa amb el mòbil penjat del cinturó. Encara li sembla mentida que ja en tingui 100. “No sé si en tinc 100 o 80 perquè no te n’adones”. Viu el present. “El meu moment de la vida és ara”. I sí que té clar que vol continuar envellint de manera saludable. “Per estar malament, prefereixo morir”.

Mark, 45 anys. Fill de pare alemany, viu a Alemanya però sempre que pot visita el seu avi català. / DAVID BORRAT

Ahir i avui

El Vicens Piñon presumeix de net. El Mark, fill de la seva filla Isabel, és el seu únic net. Viu a Alemanya. Fill de pare alemany, el Mark s’ha criat i educat com a alemany però també ha viscut a Barcelona. Tot i que durant els anys que el Vicens va estar amb la seva segona parella van perdre una mica el contacte, els últims anys han mantingut una relació més estreta. “El meu avi és un tros de pa, una persona encantadora que potser haurà tingut els seus egoismes a la vida, però amb mi sempre ha sigut meravellós i mai ha tingut afany de fer mal a ningú”, sosté.

El Mark està acostumat a sentir el seu avi parlar de la Guerra Civil. “El va marcar molt. Ell intentava escapolir-se a les batalles. Una guerra no és el que es veu a les pel·lícules. A les guerres la gent té por i s’amaga”, raona. Li reconeix el seu esperit aventurer, independent i viatger. “Ha fet oficis molt diversos a la vida, no com el seu germà o el seu pare, que eren més centrats”. El caràcter emprenedor el va heretar la seva filla Isabel i, una mica, també el seu net, que va marxar a viure a prop de Düsseldorf a la recerca de noves oportunitats laborals. Ara treballa en el món de l’automoció. Una de les diferències més evidents és que el seu avi ja s’havia casat i tingut fills a la seva edat. “Abans, als 21 anys ja es creava una família”. Ell en té 45 i té previst casar-se amb la seva promesa l’any que ve. “I suposo que els fills vindran aviat”, diu. “El meu avi ha sigut modern i avançat però les bones oportunitats les va tenir la meva mare, que va viatjar i va fer negocis”, explica.

El dia que el Vicens va fer 100 anys, el Mark i la seva xicota van venir en cotxe des d’Alemanya. “No vam tenir temps ni de comprar un bitllet d’avió, vam venir només per al cap de setmana”. El Vicens -recorda el Mark- tenia els ulls plorosos. “No s’ho esperava”. Els Piñon són una família petita que, malgrat les distàncies, intenten mantenir-se units.

“A BARCELONA ENS CONEIXÍEM TOTS”

“Vam néixer al carrer Balmes i després vam anar a viure al carrer Rosselló, 213. Ens cuidava la mare: encara era el sistema antic. A l’escola érem tot nois i jo estava pràcticament sempre al quadre d’honor. Als Escolapis hi havia un pati molt gran per jugar i quan sortíem anàvem cap a casa. A Barcelona llavors els veïns se saludaven: ens coneixíem tots. Era més tranquil·la que ara, es podia anar pel carrer”.

“VAM ESCOLTAR COMPANYS A LA RÀDIO”

“Els nostres pares eren excepcionals, hi teníem molt bona relació. Amb ells escoltàvem la ràdio. Som tan grans que encara recordo la ràdio de galena [un receptor de ràdio que funciona amb un cristall de galena] i, de tant en tant, agafaves alguna emissora. Quan van sortir les ràdios normals, ja en vam comprar. A la ràdio escoltàvem programes i contes i també vam sentir Companys proclamar l’Estat Català”.

“EL ‘MATAQUINTOS’ ES CANVIAVA PER PA”

“Jo només vaig fumar de jovenet per poder entrar a veure cames i coses així. Quan vaig veure que el mataquintos [cigarrets de baixa qualitat que fan referència al fet que els fumaven els reclutes de l’exèrcit espanyol] es canviava per xuscos, vaig preferir donar el tabac i quedar-me amb el pa”.

“MENJÀVEM CROQUETES DE SANTA TERESA”

“A casa menjàvem molt bé: la mare sabia cuinar. Eren àpats senzills, no complicats tipus El Bulli, eh! I l’arròs el feia espectacular! També feia molt bones les croquetes de Santa Teresa. És pa sucat amb llet i arrebossat amb ou i ben fetes són unes postres. Això la mare ho feia gairebé en cada àpat. I berenàvem pa amb xocolata i pa amb vi i sucre.

“ABANS LA ROBA ES FEIA A MIDA”

“Recordo els anuncis de publicitat de Can Casarramona, que va ser la primera casa que va fer les americanes i les peces de vestir ja a punt per posar, que abans s’havien de fer totes a mida. I quan acabava l’anunci deien allò de: « Muy contento y divertido me voy por donde he venido, deseo que les siente muy bien lo que hayan comido »”.

Porta un vestit clapejat, blanc sobre blau, com vestia sempre la seva mare, una porto-riquenya morena d’ulls negres i pell molt blanca -doña Adriana- que es va quedar viuda massa aviat. La Luisa Rey va néixer rica. Ho diu ella. El seu pare, un gallec de la Corunya, va fer diners a Cuba. Luis Rey va marxar amb una navalla i 25 pessetes i va tornar ric. A la Corunya es va dedicar al món dels negocis i va ordenar construir la Casa Rey, una casa modernista famosa pels seus vitralls. En aquella casa va néixer la Luisa, Luisiña, com li deia el seu pare. “Soc gallega 100%. Vaig créixer en aquella casa, la més bonica de la Corunya, i en vaig sortir per casar-me als 23 anys”, explica.

De la infància només en té records bucòlics. La Luisa era la gran de tres germanes i també tenia un germà més gran per part de pare, que es va casar tres cops. Els estius els passaven en una casa que tenien a Meira, a la platja. El pare tenia dos vaixells de vapor, Lisa i Luisa, amb què sortien a pescar. També feien regates. “Ens passàvem la vida a l’Atlàntic. Vaig aprendre a nedar perquè em van llançar d’un vaixell, i esclar, no em quedava més remei que nedar. Jo soc molt marinera, soc de mar”. Durant l’hivern vivia a Madrid, on estava internada en un col·legi, i allà va fer la carrera de piano i cant. Li hauria agradat dedicar-s’hi professionalment. “Però suposo que no era prou bona”, admet. Té dos discos gravats i va formar part de la coral del Col·legi de Metges. “Sortíem de gira i tot!” El piano fa temps que ningú el toca. “És un piano vell que ja no serveix per a res”. Està desafinat. Sobre el piano ara hi ha les fotos de la Marisa, la Núria i l’Anna, les tres filles de la Luisa, vestides de núvia. Era el piano de Francesc Macià, amb qui estaven emparentats els Peyrí, la família política de la Luisa, i que, en marxar a l’exili, els hi va deixar. Ara el piano serveix perquè hi juguin els besnets quan visiten la besàvia.

La Corunya que la Luisa recorda era un paradís per al jovent. “Allà no has de pensar en com divertir-te. En la ciudad de cristal todo el año es Carnaval. La Corunya és preciosa, és la ciutat més divertida del món, passàvem moltes bones estones i no concebo ser jove en un lloc que no sigui la Corunya”, diu amb morriña gallega. El seu pare va morir quan ella tenia 13 anys. Van viure de renda. Amb els pares hi mantenia una bona relació. “El meu pare no renyava mai a ningú. Et mirava fixament amb els seus ulls blaus i llavors feies el que ell volia, però no t’obligava a res”, rememora.

El promès que van donar per mort

El seu castellà encara conserva un lleu accent gallec. Non fala galego. “Franco el va prohibir i és una pena, m’agradaria parlar-lo perquè és molt poètic”. A Barcelona hi va arribar de la mà del seu marit, Jaume Peyrí Dalmau, un prestigiós metge dermatòleg, a qui va conèixer durant la Guerra Civil quan ell gaudia d’uns dies de permís a la Corunya. La Luisa tenia un xicot madrileny, un fiscal, amb qui havia de casar-se l’estiu del 1936. Quan la guerra va esclatar faltaven només 15 dies per al casament. Però la guerra va esguerrar els plans i del xicot no en va saber res durant tres anys. El van donar per mort. “Coses de la guerra”, conclou ella.

Amb el Jaume Peyrí els va unir un amor a primera vista. Ell era en un cafè, el bar Amèrica, quan la Luisa hi va entrar. “La que entra serà la meva esposa”, va dir ell en veure-la. “I així va ser”, explica ella amb tota naturalitat. Durant la guerra, la Luisa va treballar d’infermera per a la Creu Roja. “Tots els ferits venien d’Astúries i tots amb ferides al cap”, recorda. De fet, el Jaume se li va acostar amb l’excusa que estava ferit. “Era perquè li parlés però no era veritat”.

Quan ja s’havia promès amb el Jaume, va arribar una carta de l’antic xicot en què anunciava que era viu i que tornava a la Corunya. “No vinguis, espera notícies”, va ser la resposta que va rebre en forma de telegrama. Quan va reaparèixer encara no s’havia casat. “Podia triar”, admet ella. I va triar el català. No en va dubtar mai. “Amb el meu marit anava a on fos. El català era més jove i més guapo. L’altre era més gran i no tan guapo”. Van festejar menys d’un any i quan va acabar la guerra, es van casar. La Luisa tenia 23 anys i el Jaume 29. Ella anava de blanc i ell d’uniforme.

La Luisa no va tornar a veure mai més el seu antic xicot. Sap que es va casar i que va tenir set fills. “Jo en vaig tenir vuit, el vaig guanyar per un”, diu. El dia del seu casament, a la Corunya, amb el Jaume Peyrí va ser un moment important en la seva biografia. “Venia a Barcelona, em canviava la vida completament”, destaca.

En arribar a Barcelona, el primer que va pensar és que era “molt avorrida” comparada amb la Corunya. “Jo m’ho havia passat tan bé... I aquí m’avorria moltíssim, la gent viu molt aïllada i es tracta poc. Aquí costa més fer amics”, reconeix. Ella de seguida es va integrar en el cercle de la família Peyrí, una nissaga de dermatòlegs. La burgesia barcelonina de l’època organitzava festes a casa -“En un concurs de disfresses vaig guanyar el primer premi”, recorda la Luisa- o sortia a ballar. “A mi m’agradava molt però el meu marit ballava fatal: ni cap enrere ni cap endavant. I jo li deia: «Mira, millor que anem a seure»”.

Des que la Luisa va arribar a Barcelona ha viscut a l’edifici del carrer Aragó que el seu sogre -Jaume Peyrí Rocamora- va fer construir. L’avi Peryrí va ser dermatòleg, va combatre les malalties venèries, va ser president de la Reial Acadèmia de Medicina, el primer a ocupar la càtedra de dermatologia de la Universitat de Barcelona i un defensor de l’ús del català com a llengua científica. “El meu avi i els dos germans eren dermatòlegs. Un era l’Antoni Peyrí, que va marxar a l’exili i estava casat amb la filla de Macià”, explica l’Enric Peyrí, un dels vuit fills de la Luisa i també metge.

La Luisa i el Jaume es van instal·lar a la tercera planta i en morir el sogre es van traslladar al principal. Al tercer pis la Luisa va parir els dos primers fills. Els sis següents els va parir en una clínica. “Els nens van anar venint, no hi podia fer res. Quan un acabava de mamar, ja n’esperava un altre. Semblava que sempre estigués embarassada del mateix”. Vuit fills en deu anys. Tres nenes i cinc nens. Un va morir en un accident. “Semblaven una manada”. I això que el seu marit no en volia tenir. “Si n’arriba a voler...”, afegeix ella amb ironia. “Ell deia que ja estàvem bé tots dos sols”. Els fills els recorden com una parella molt enamorada.

La ‘morriña’ de la terra

Tenien l’ajuda de tres dones del servei. Els fills els va criar la Dora, que treballava a casa dels Peyrí. “Es cuidava dels nens petits i així jo podia anar de viatge”, diu. Els fills admeten que la seva mare “feia la seva vida”. “I nosaltres fèiem el que volíem”, afegeixen. Sempre han tingut una relació de confiança amb la seva mare però reconeixen que la Dora “era qui manava”. Van estudiar interns en col·legis. Una perruquera els venia a tallar els cabells a casa i una costurera els arreglava la roba. Els petits no estrenaven roba: l’heretaven dels més grans. Les mainaderes duraven poc. “He tingut fills molt trapelles, bones persones però molt trapelles”, indica la Luisa. Quan sortien a passejar amb la mare pel passeig de Gràcia -també els acompanyava una dona de companyia- tothom se’ls mirava. “Hi havia gent que em deia: «Avisa’m quan sortiu, que us vindré a veure»”, recorda la Luisa. Vestien tots igual. Jaquetes vermelles i marineres blau marí a l’hivern i blanques a l’estiu. “Semblaven un col·legi d’uniforme”.

Del seu marit només té bones paraules, així com del seu sogre, Jaume Peyrí Rocamora. “Jo l’adorava, sempre ens vam entendre. Era un geni”. Al pis del carrer Aragó, el marit de la Luisa hi tenia la consulta de dermatologia que va heretar del seu pare i la sala d’espera sempre era plena de pacients. Quatre fills han continuat la nissaga de metges. Tres han sigut dermatòlegs -un va morir- i un altre uròleg. “La veritat és que hem tingut molta sort a la vida”, admet la Luisa. Només canviaria una cosa: la mort d’un dels seus fills en un accident. “En conjunt he tingut una vida feliç però he tingut la desgràcia de perdre un fill”.

La Luisa ha viscut molts més anys a Catalunya que a la Corunya però continua enyorant la seva terra. Sobretot el caldo gallec i l’empanada. La Dora a vegades n’hi feia. “Jo no vaig saber cuinar mai però quan em vaig quedar sense cuinera, m’hi vaig haver de posar”. Celebra que la dona sigui avui dia “molt més independent” del que ho era en la seva època. “I sobretot en qüestió de diners. Abans ho portava tot el marit. Jo em vaig trobar que no podia treure diners i llavors vaig dir de separar-ho”. Hi va haver un temps en què la dona fins i tot necessitava el permís del marit per obrir un compte. “Jo això de dependre del marit no ho veia bé. ¿Li passava alguna cosa a ell i què feies? Ho manava tot el marit, la dona no era ningú. No era just. Per sort, tot va millorar després”.

Els estius els passaven a Sitges o a Calafell, on tenien una torre, però el que a ella li agradava era viatjar. Ella tenia els seus propis recursos econòmics. “Jo si volia viatjar, viatjava. Al meu marit -tot i que també vaig viatjar amb ell- no li agradava moure’s gaire i jo viatjava en grup o amb una amiga”.

“No és bonic fer 100 anys”

El seu home va morir el 1987 als 77 anys. Fa dècades que es viuda. “No vaig pensar mai que arribaria als 100 anys”, confessa. No és una fita que li agradi. “No és gens maco arribar als 100 anys perquè si hi arribessis jove, molt bé, però fer-se vell no és gens bonic”, argumenta. No hi ha cap secret. “O et mors o et fas vell, no hi ha on triar”, sosté. I en la mort procura no pensar-hi. La part positiva, diu, és conèixer els besnets. Té onze nets, nou besnets i dos més en camí.

Sempre ha cultivat la seva vessant artística. A més del piano i el cant, també ha fet escultura i escriu poesia. La seva filla treu un quadern amb els seus poemes. “No els ensenyis sense el meu permís”, li diu. “Jo escric per a mi mateixa, no per ensenyar-ho”, afegeix. Ara distreu les tardes jugant a canasta amb les amigues. Una té la seva edat i l’altra és la filla d’una amiga, ja morta. S’hi suma també la Núria, una de les seves filles. Cada setmana va a la perruqueria, la de tota la vida que ja és com de la família, i continua vivint al principal del carrer Aragó on va arribar des de la seva Galícia natal. Viu amb dos fills i la cuiden dues noies. Està al cas de l’actualitat i va votar al referèndum de l’1-O. “Sempre que puc vaig a votar, m’agrada sempre complir amb tot”. I també dona la seva opinió: “No crec que estiguin encara preparats per a la independència. Per fer-ho, la gent ha d’estar molt unida”.

A la Corunya hi va tornar fa set o vuit anys, amb l’Enric, un dels seus fills. I no va faltar-hi una visita a la Casa Rey, “la més maca de la ciutat”. “La meva ciutat és la Corunya”. Li agradaria tornar-hi un cop més. “Ho desitjo amb tota l’ànima”.

Alexandra, 14 anys. Ha estudiat piano com la seva besàvia, però prefereix la fotografia i la moda. / CRISTINA CALDERER

Ahir i avui

L’Alexandra té 14 anys i ha heretat els ulls blaus del seu rebesavi, el pare de la Luisa. “És molt guapa, oi? Ha sortit al meu pare, que era ros amb ulls clars”, diu la Luisa. L’Alexandra es considera afortunada de poder gaudir de la besàvia, no té gaires amigues que en tinguin. “És molt carinyosa i molt activa per a la seva edat”, diu. La seva àvia és la filla gran de la Luisa.

Posats a comparar la vida de l’una i de l’altra, l’Alexandra troba moltes diferències entre la manera com es divertia la seva besàvia i com ho fan ara ella i les seves amigues. Quan la Luisa era jove anaven a ballar o feien festes. “Nosaltres sortim durant el dia o quedem amb les amigues a casa, però festes, a la meva edat, no”.

Com la seva besàvia, l’Alexandra també ha estudiat piano i música, però no té intenció de dedicar-s’hi professionalment. “A mi m’agrada el món dels meus pares: ell és fotògraf i la meva mare es dedica a la moda”, explica. Tampoc s’imagina amb tants fills com la seva besàvia. “En això no m’imitarà”, diu convençuda la Luisa. Tampoc s’imagina depenent de cap home. “Em guanyaré jo la vida”, reivindica.

També les modes han canviat. “Ara es vesteix més modern, abans tot era més clàssic, els cabells, l’aspecte físic...”, observa l’Alexandra. La Luisa sempre ha cuidat molt el seu aspecte físic. Li agrada arreglar-se. La seva mare -doña Adriana -“tenia gust” per a la roba i fins i tot a vegades li feia els vestits a les seves filles. Es confessa presumida. “No concebo una dona que no sigui presumida”, sentencia. “Jo sempre he sigut petita i poca cosa, però em feia veure”, destaca. Va ser molt noviera. “A la Corunya era així, es tenien quatre o cinc nòvios a la vegada. No era només jo, era el més normal”, explica. El primer, amb 11 anys. Recorda que els nois l’esperaven a sota casa. “I les meves germanes petites portaven paperets escrits per ells dins de les sabates perquè jo els agafés”, recorda. L’Alexandra diu que ara les noies “van amb més compte”.

La Luisa considera que els joves d’ara tenen més llibertat i celebra, sobretot, que les dones no hagin de dependre del marit, com passava sovint a la seva època. Tampoc mira amb desconfiança els avenços tecnològics: “Tot el que sigui avançar està bé”.

“ENS PASSÀVEM LA VIDA A L’ATLÀNTIC”

“A la Corunya li diuen la ciutat de vidre perquè tot són galeries, és preciosa. La gent jove ens ho passàvem molt bé. Fèiem moltes coses al mar: sortir a pescar, regates... Ens passàvem la vida a l’Atlàntic. Jo soc molt marinera, molt de mar. De petita el meu pare em pujava als dos vaixells de vapor que tenia per pescar, la Lisa i la Luisa, i vaig aprendre a nedar perquè em van llançar d’un vaixell”.

“LA MARE EM FEIA VESTITS”

“La meva mare tenia molt de gust per a la roba i fins i tot em feia ella alguns vestits, no tenia problema. Ella sempre duia vestits clapejats, amb rodones més o menys petites però sempre clapejat, li agradava. Jo he sigut molt presumida, m’ha agradat arreglar-me. No concebo una dona que no ho sigui”.

“ELS HIVERNS ELS PASSAVA A MADRID”

“Els hiverns els passava a Madrid, en un col·legi interna, on vaig fer la carrera de piano. Els hiverns a Madrid i els estius a la Corunya, era ideal. Vaig estar al cor del Col·legi de Metges de Barcelona i sortíem de gira. Un cop vaig ser solista. A mi m’agradava viatjar i ho he fet molt per Europa. També he anat a Puerto Rico, però allà ja no coneixia ningú. Hi havia molta gent amb el cognom de la mare: Elias”.

“PEL PASSEIG DE GRÀCIA ENS MIRAVA TOTHOM”

“A Barcelona a les tardes sortíem a passejar mentre el meu marit passava visita a la consulta. Sortia amb els nens, però tenia una senyoreta de companyia o algú que m’acompanyava amb els nens. Com que érem tants, semblàvem una processó. Passejàvem passeig de Gràcia amunt i passeig de Gràcia avall. Ens mirava tothom, com si fóssim un col·legi, tots d’uniforme”.

“Quan el meu nòvio que era solista de l’Aliança del Poblenou, sèrio lluïa sa veu d’artista, estava el barri ple com un ou...!”, diu la lletra del cuplet que la Maria Rovirosa canta sovint. Et mira amb els seus ulls blaus, lleugerament maquillada, les ungles pintades de rosa clar, collaret de perles i arracades de botó i és fàcil imaginar-se-la amb 80 anys menys a l’Aliança del Poblenou traient-se de sobre els pretendents no desitjats.

La Maria Rovirosa va néixer el 10 de desembre del 1913 en un barri industrial de Barcelona com era llavors el Poblenou. El seu pare, que era enginyer, hi tenia un taller de motors elèctrics. El barri era bàsicament obrer, però també hi havia una classe benestant d’industrials que vivien a la Rambla i els voltants. En aquest ambient va créixer la Maria, que estava acostumada que un xòfer la recollís en cotxe de l’escola. Encara recorda com passava el tramvia per davant de casa, al carrer Pere IV. “Era molt maca, la rambla del Poblenou en aquella època; els meus pares ja hi van néixer, allà”, explica. Tenia tres germans i la seva va ser una infància acomodada. “El meu pare va ser dels primers que van tenir cotxe, li agradava molt conduir i canviava de cotxe sovint”, recorda. En tenia dos. La Maria va heretar del seu pare els ulls blaus i la fal·lera pels vehicles de quatre rodes. El seu somni era posar-se al volant d’un d’aquells cotxes, però ell sempre s’hi va negar. “Tu ves amb la mare, que té feina, i ajuda-la”, era la seva resposta. Com també es va negar a deixar que fos cantant. “Cantant? Ni molt menys”, li deia.

L’estiu i les vacances les passaven a la casa que els avis tenien a Parets del Vallès. “Els pares havien d’estar pel negoci, es quedaven a Barcelona i venien els caps de setmana”, recorda. Allà també va passar la guerra, ja que el pare els va fer marxar del Poblenou per evitar els bombardejos. “Va ser molt trista aquella guerra, la gent va passar gana perquè no hi havia menjar. A Parets sort en teníem de les cases de pagès que ens donaven patates i el que podien. I llet, sempre teníem la llet que volíem”, explica.

Després de la guerra, el pare va comprar una casa al barri d’Horta, on es va traslladar tota la família. La Maria hi va viure poc temps. D’allà va sortir per casar-se amb el Josep Mercadé, el Pepe, com tothom l’anomenava. El va conèixer en un ball durant la festa major de Parets. Era un temps en què la gent se socialitzava en festes i balls: el ball de fanalets, el de festa major, el ball de rams, el ball de tarda... El Pepe era alt i ben plantat. Cridava l’atenció. “Tenia bona planta i anava tan ben vestit... Estava tan guapo vestit de sergent! Era molt bo, molt carinyós, ens vam estimar molt”. Fa un silenci. “Vam ser molt feliços... L’amor de la meva vida”.

L’embolic de dir-se Josep Mercadé

Ell havia nascut a Mèxic, on els seus pares, catalans, s’hi havien establert. Però durant la revolució mexicana la mare del Pepe va tornar a Barcelona amb els fills fugint dels combats i es van instal·lar a casa d’una germana. Quan va acabar la revolució i la mare del Pepe es disposava a tornar amb tots els fills a Mèxic, la germana li va demanar si es podia quedar el més petit, que era el Pepe. “No t’enduguis aquest nen tan petit. Quan allà tinguis estabilitat i hagi tornat el teu marit, ja te l’enviaré”, li va dir ella. Però el Pepe es va acabar quedant a Barcelona i la que era la seva tieta el va afillar. I amb ella van anar a viure quan es van casar.

La Maria i el Pepe es van prometre abans de la guerra, on ell va ser sergent republicà i on va decidir que si tenia un fill no li posaria Josep, com ell. El van deportar a un camp de concentració a Galícia però des de Barcelona el van reclamar. Quan va arribar l’aval, van cridar el seu nom en veu alta: “Josep Mercadé Vidal”. Algú més ràpid que ell amb qui compartia nom i cognoms es va aixecar i li va prendre el lloc, i ell es va quedar uns mesos més empresonat. Va ser llavors quan es va prometre que si mai tenia un fill no es diria Josep. Ho va complir. Li van posar Raimond.

Es van casar el 1942, quan el Pepe va aconseguir reunir els diners necessaris per casar-se. Es va casar de blanc a l’església de la Mercè de Barcelona i van tenir dues filles i un fill. Al pis de la República Argentina, on vivia la tieta del Pepe i on es van traslladar a viure quan es van casar, van néixer la Maria Teresa, el Raimond i la Rosa. Tres fills en cinc anys. Sempre van tenir servei a casa. “Ella sempre ens ha donat molt de suport. Quan el pare ens deia que no a alguna cosa, ella lluitava pel sí, i sempre ha trobat bé tot el que han fet els seus fills”, destaca la seva filla Maria Teresa, de 75 anys.

La Maria no ha treballat mai, ni tampoc ho ha necessitat. “Ha tingut una bona vida, no ha patit, no li ha faltat mai res. És feliç i està bé, però no ha sigut una dona gastada de treballar”, argumenta la seva filla. Les seves mans, ara arrugades per l’edat, són les d’una dona que sempre ha portat la manicura ben feta. Mans avesades a cosir i a tocar el piano. Tenia dots per a la música. En sortir de l’escola anava a aprendre a cosir i a classes de música. Es va treure els títols de piano i de confecció però no ha exercit mai ni de pianista ni de modista. “Ho feia per gust; els meus pares estaven ben posicionats”. Tenien diners per enviar-la a la universitat, però el pare només va voler donar carrera al noi. “Les filles llavors havien de saber cosir, tocar el piano i cuinar”, observa la Maria Teresa.

Conduir, la seva assignatura pendent

A part del servei, una tieta també l’ajudava a criar els fills. “I el meu marit també m’ajudava amb els nanos. El dissabte i el diumenge, que la minyona no treballava, ell els banyava”, recorda. Va quedar vídua aviat, amb 68 anys. Ell en tenia 70. “Va estar molt enamorada del meu pare, que era molt guapo i carinyós. La va dur molt de viatge: a Mèxic, els Estats Units...”, recorda la filla gran.

De conduir, però, se n’ha quedat amb les ganes. El seu marit no va voler conduir mai, ni volia que ho fessin els seus fills, i a casa, quan anaven de viatge, llogaven un cotxe amb xòfer. “No sabem si és que va tenir una mala experiència a la guerra”, observa la Maria Teresa. En morir el seu marit, la Maria es va traslladar a viure a casa de la seva filla gran, on va viure durant trenta anys, fins que es va traslladar a la residència. “Els nets l’adoraven”, diu la seva filla. Sobretot el Roger, que només tenia cinc anys quan la seva àvia hi va anar a viure i es fa creus del seu bon estat de salut: “Amb 100 anys es va trencar el fèmur i en 15 dies ja caminava, els metges estaven sorpresos!”

Però la Maria no creu que hi hagi cap secret per haver arribat als 104 anys. “Potser la bona companyia”, diu. La seva il·lusió aquests últims anys ha sigut veure com creixia la família i anava sumant nets i besnets. “Són tots molt macos, ben vestits i ben arreglats”, destaca. Té tres fills, sis nets i set besnets. “Ha tingut una bona vida, potser per això també està tan bé”, sosté la seva filla Maria Teresa.

Ara viu en una residència a la part alta de Barcelona. És la més gran de la residència. Comparteix habitació amb la Carmela, que té 92 anys. Es complementen i s’ajuden. La Carmela en té cura i la Maria la distreu amb la seva conversa. La Maria presumeix de bona salut. “Estic molt bé, no em fa mal res”, assegura. I als seus 104 anys encara distreu les hores fent ganxet o llegint. “M’he de posar lents, això sí!” Poca cosa per tenir 104 anys.

Tània, 10 anys. Li agrada passar temps amb la seva besàvia i li agradaria ser periodista. / MANOLO GARCÍA

Ahir i avui

És eixerida com la seva besàvia. La Tània només té deu anys però té ja les idees ben clares: “A mi m’agradaria ser periodista i reportera fotogràfica”. A casa li agrada escriure contes. “Ai mira, si és escriptora!”, diu divertida la seva besàvia. “Però quan era petita volia ser actriu; de fet, encara ho vull”, afegeix la Tània. A la Maria li fa gràcia aquesta sortida: “«Quan era petita», diu! Com si fos gaire gran, ara...”, observa des de la veterania dels seus 104 anys.

La Tània i la seva germana Ivet, filles del Roger, un dels sis nets de la Maria, visiten sovint la besàvia a la residència. La setmana passada ella i una amiga van fer a la Maria i a la Carmela, la companya d’habitació, un ball en directe. Tenien un públic agraït. “És molt divertida, sempre està rient”, assegura la Tània. En presumeix a l’escola: “Només una altra nena i jo tenim una besàvia centenària, però la Maria és la més gran”. També és la més gran de la residència on viu.

La Tània vol ser actriu; la Maria volia ser cantant. La Maria jugava a nines i les seves besnetes s’entretenen també amb les peces de Lego o la televisió. Els estius els passen a Mallorca; la Maria els passava a Parets, a casa dels avis. La Maria berenava pa amb xocolata; la Tania i la Ivet l’entrepà que els porten els avis quan les recullen de l’escola. Els avis els fan de cangur però també ho feien els avis de la Maria, ja que mentre els seus pares s’ocupaven del taller de motors a Barcelona, la Maria i els seus germans passaven l’estiu a la torre que els avis tenien a Parets.

Altres coses, per sort, sí que han canviat. La Tània ni s’imagina que algú li prohibeixi conduir pel fet de ser dona. “Les dones han anat a millor, abans eren molt esclaves, sempre a casa, i ara condueixen i tot”, destaca la Maria.

Fer els 100 anys li va fer molta il·lusió. En la mort no hi pensa i ja es prepara per celebrar el 10 de desembre els 105 anys. “Jo també espero arribar als 104!”, exclama la Tània, esperançada.

“ANAVA A APRENDRE A COSIR AMB UNA MODISTA”

“La meva infantesa va ser preciosa perquè tenia uns pares molt bons. M’agradava jugar a nines i saltar a corda i recordo que tenia molts amics a l’escola. A les tardes anava a brodar i cosir amb una modista i em feia els vestits. Ara, en canvi, ja ho compreu tot fet. També tenia professors de piano: sempre m’ha agradat molt la música”.

“A L’ALIANÇA ANÀVEM A VEURE CINEMA”

“A l’Aliança del Poblenou també feien cinema i allà vaig veure moltes pel·lícules; en recordo alguna de Sherlock Holmes. També es feien uns balls preciosos. Hi anava amb els pares primer i amb el Pepe [qui seria el seu marit] més tard. Vam festejar molts anys perquè no ens vam poder casar fins després de la Guerra”.

“PASSÀVEM LES VACANCES A CASA DELS AVIS”

“Anàvem de vacances a casa dels meus avis, a Parets del Vallès, i allà ens hi estàvem tots els nets. Fèiem moltes excursions a les fonts, a les muntanyes, a Sant Llorenç del Munt... Era una torre ben maca i des de la finestra vèiem la muntanya”.

 “EL TRAMVIA PASSAVA PEL CARRER PERE IV”

“Barcelona ha canviat molt. Al Poblenou hi havia tallers i fàbriques, i el tramvia passava pel carrer Pere IV. Era una carretera molt ampla i molt maca que anava de Badalona al Parc de la Ciutadella. El meu pare tenia un taller de motors elèctrics i totes les fàbriques hi acudien”.

“EL PARE EM VA DIR: «TU VES A FER EL DINAR»”

“El meu pare va ser dels primers a tenir cotxe. Els anava canviant: cada vegada se’n comprava un de més bo. Li agradava molt conduir, estava boig pels cotxes. Li vaig demanar que em deixés conduir i la resposta va ser: “Tu ves a ajudar a fer el dinar”. I ja no va afegir res més. Jo volia aprendre a conduir i no em va deixar. No ho puc oblidar”.

La Teresa diu que ella té “mans d’escorrebaietes” i cames de futbolista. Ha treballat tota la vida. Al camp, fent les feines de la llar i cuidant els germans més petits i, en quedar-se viuda als 42 anys, també fora de casa per mantenir els sogres i dos fills. Cada dia havia de fer a peu sis quilòmetres per anar a treballar. Ha treballat tant que creu que aquest és, precisament, el secret per arribar a centenària, una fita que va assolir el 3 de juliol. La Teresa Puigmal va néixer a Maçanet de Cabrenys (Empordà) en una família de set germans -cinc nois i dues noies- dedicada a la pagesia. “Treballàvem la terra, érem pagesos”, precisa. Al mas Pericot tots havien de donar un cop de mà. La Teresa va anar un mes i escaig a escola, el temps just per aprendre a llegir. “Vaig aprendre les lletres i prou”. Calia ajudar a casa perquè la mare, a més, estava delicada del cor. S’havia de portar el bestiar a pasturar i treballar la terra. Si hagués pogut estudiar, hauria triat dedicar-se a l’ensenyament. “Però els pares no em podien donar estudis, no hi havia diners”, explica.

De joguines tampoc n’hi havia, jugaven amb els germans -estava molt unida a la seva germana Maria- amb el que hi havia al mas. “Ens entreteníem per força. Jo vaig tenir una nina però quan ja era gran. Em van preguntar: «Què t’estimes més? Un vestit o una nina?» I vaig respondre que una nina”. Al mas hi vivien, explica, dos matrimonis i mig: els pares de la Teresa -Josep Puigmal i Mercè Alsina, tots dos de l’Empordà-, els oncles i l’àvia. I les criatures. Més de quinze persones sota el mateix sostre. “Sempre ens havíem avingut tots i la padrina ens cuidava”. Encara recorda que, de tant en tant, els donava d’amagat un bocí de formatge o de xocolata. “A tots igual, això sí que ho tenia”. Quan la Teresa tenia 12 anys, tota la família es va traslladar a Darnius, al mas Palau, ara ja com a masovers.

El temps de la guerra el van passar al mas i al pare el van empresonar perquè els dos germans grans de la Teresa van fugir a França per evitar haver d’anar al front. “I, esclar, en quedar-se a França van quedar com uns desertors i aquí alguna persona havia de respondre per ells”, explica. I va ser el seu pare. Sort d’un conegut que els va ajudar i el van treure de la presó. El van portar a Girona i després a Figueres. Tot i sortir de la presó, li van prohibir tornar al mas durant un temps. Amb els anys, els germans van tornar de França, excepte un que hi va anar a treballar i s’hi va quedar. De gana no en van passar. “Anàvem al Portús o a la Jonquera a buscar pa”. I a pagès sempre hi havia alguna cosa per menjar. “Teníem l’hort i conills”. “ Me cagon Déu, ho vam passar molt malament! La guerra ens va robar la joventut”, diu. “Hi va haver molt de patiment. Es discutien i es mataven entre germans”, afegeix.

I explica que els van fer fora del mas perquè el fill de Negrín -que va passar per l’Alt Empordà- s’hi instal·lés uns dies. Després de la guerra van tornar al mas, on va viure fins als 25 anys, quan es va casar amb el Ramon Gibrat, el desembre del 1944. El vestit l’hi van regalar i era de color negre. Es van traslladar a viure amb els sogres al mas l’Oliveta, a Darnius, d’on el Ramon era fill, i allà va néixer la seva primera filla, la Mercè. El segon, el Pere, ja va néixer al poble de Darnius, on l’avi Peret -el seu sogre- havia comprat terres per continuar fent de pagesos i una casa al bell mig del poble, l’antiga casa pairal, per cert, de la família de Jordi Pujol.

La Teresa sempre ha caminat molt. De jove, per divertir-se, anaven al cinema i a ballar. Quan hi havia festa al poble del costat, hi anaven sense dubtar-ho. A peu. I potser arribaven a casa ja de bon matí després de caminar diversos quilòmetres. “Tant és l’hora que fos, quan arribava no em deixaven anar a dormir, havia de treballar perquè ja havia començat el dia”, recorda.

Una família al seu càrrec

La seva vida va fer un tomb sobtat quan el 1960 va morir el seu marit. Va quedar viuda molt jove, als 42 anys. “Massa jove”, insisteix. Al seu càrrec, dos avis i dues criatures. Per primer cop es va haver de posar a treballar fora de casa. I va trobar feina a la casa de l’administrador de la presa del pantà de Darnius, on va servir durant 22 anys. Cada dia caminava tres quilòmetres per anar a treballar i tres més de tornada. Així durant dues dècades. D’aquí les cames de futbolista. Havia de cuidar els sogres i els fills. “Van ser anys molt durs”, reconeix. “Era la vida que feia tothom llavors -anar a viure amb els sogres-. No és com ara, que tothom té més independència”, raona.

Ha arribat a 100 anys amb el cap clar i la vista borrosa. No pot mirar la televisió perquè li fan mal els ulls. Hi sent poc i s’ha d’alçar la veu per parlar amb ella. Però presumeix de bona salut. “No he tingut mai cap malaltia. De salut n’he tingut sempre. Jo sempre dic que el secret per arribar a gran és treballar molt”, assegura. Si tornés a néixer potser faria alguna cosa diferent. “M’atreviria a anar més a la meva, però no pas gaire, eh! Tampoc podia fer més perquè de cèntims, pocs, i de lletra, poca”, diu. Li hauria agradat, per exemple, anar durant més anys a l’escola.

Tota la vida juntes

Si ha de citar el moment més feliç de la seva vida és l’actual. “Perquè ja estic bé com estic ara”, diu sota l’atenta mirada de la seva filla Mercè. Han viscut sempre juntes. 72 anys, que és l’edat que té la Mercè. Quan es va casar, el matrimoni es va instal·lar al pis de dalt i la Teresa vivia al pis de sota. Ara la casa els ha quedat gran. Dos dels besnets, el Jordi i el Marc, que visiten cada tarda la seva àvia i la seva besàvia, omplen de vida les habitacions. La Teresa recorda asseure’s a terra a jugar amb ells. Quan eren més petits i tant la seva filla com la seva neta treballaven, ella els cuidava. “No em puc queixar de la família. Dos fills, quatre nets i sis besnets. I aquesta mainada que estan sempre per aquí”, diu mirant-se el Jordi i el Marc. A més d’ells dos, té quatre besnetes més. En l’últim aniversari, el dels cent anys, va compartir pastís amb una besneta que en feia sis.

Els canvis tecnològics són evidents. Però n’hi ha d’altres, segons ella, més subtils. Abans la gent era més familiar, hi havia més companyonia. La seva filla, que interpreta els seus silencis, intervé: “Ella vol dir que si ara hagués d’anar a demanar un consell a algú no sabria a qui anar. Abans podies anar a demanar consell a la gent del poble”. No és l’únic que ha canviat. “Mare de Déu! Abans no es treballava tant, ara es fan massa coses!”, diu. I ho diu ella, que ha treballat sempre. “Però abans es feia tot de manera més pausada i ara, en canvi, volen fer 50 coses a la vegada”, afegeix la seva filla. Oficialment, la Teresa es va jubilar als 65 anys però mai ha estat de braços plegats: ha cuidat nets i besnets, ha donat un cop de mà a la botiga de la filla, ha cuinat i ha cultivat l’hort. No ha parat mai quieta.

Ara que és gran vesteix amb camisa i pantalons. Li agraden més que les faldilles. I és més pràctic. “Abans no se’n duien, jo en vaig tenir uns i prou”, diu. “Jo no la recordo mai al carrer amb pantalons”, afegeix la seva filla. Llueix aliança de casada tot i que ja fa 58 anys que és viuda, molts més anys dels que va estar casada amb el Ramon, que va morir amb només 42 anys.

S’asseu al menjador, al costat de la terrassa, i des d’allà veu el jardí i les teulades de les cases de Darnius. Les pedres d’aquesta casa tenen moltes històries per explicar. És la casa de la família Pujol, la casa de l’avi Florenci, com recorda una placa a la façana exterior. La família de la Teresa ja la va comprar a uns altres propietaris que no eren els Pujol. Ara una altra placa hauria de recordar que aquí també hi va viure i hi va morir la Teresa Puigmal. Poc més d’un mes després de bufar les cent espelmes la Teresa va morir, aquest mes d’agost. A casa, acompanyada de la seva família i satisfeta amb la vida. Des d’aquí el nostre homenatge a una dona senzilla, forta i serena que va treballar molt per aixecar una família. Que descansi en pau.

Jordi i Marc, 16 i 12 anys. Han jugat amb la seva besàvia, que també els va cuidar quan eren petits. / DAVID BORRAT

Ahir i avui

El Jordi enraona amb ella i el Marc, el més petit, la fa riure amb les seves sortides. És molt carinyós. Es nota que han compartit hores, jocs i confidències malgrat la diferència d’edat. “Quan els meus pares treballaven i els meus avis també, perquè tenien una botiga de queviures, ens estàvem amb ella”, explica el Jordi. Són els fills de la seva neta Teia, de 43 anys. La Teresa riu recordant com la feien seure a terra per jugar amb ells. Amb Playmobils, Legos o cotxes. “O ella s’estava al sofà i jo a terra jugant o a la cuina parlant amb ella o, simplement, miràvem la televisió junts”, diu el més gran. Al Jordi li sorprèn sentir les coses que feien per divertir-se la generació de la seva besàvia, el que menjaven o la relació que tenien amb la família i els amics. “Ara hi ha moltes més coses per entretenir-se: per això els nens d’avui dia no donem tanta importància quan ens fem grans a la família o els amics sinó que els videojocs, per exemple, poden passar al davant i, en canvi, en el seu cas, no. Jugaven amb la família i els amics”. La Teresa jugava a la xarranca o al piti. “Nosaltres juguem molt diferent: a la Play o a futbol”, diu el Marc. Se sorprèn en escoltar que anava al cinema. “Aquí a Darnius hi havia cine?”, pregunta sorprès. Una de les coses que han anat enrere.

El Jordi reconeix que ara ells poden jugar a “mil coses” i que a ella, en canvi, un o dos jocs li marcaven la infància. A la seva edat, ells ja han viatjat molt més lluny del que ho ha fet la seva besàvia: Roma, Londres, Tenerife, Mallorca... El mateix amb el menjar. “Nosaltres ens podem permetre el luxe de menjar variat i ells havien de menjar el que hi havia”, argumenta el Jordi, que a la seva curta edat ja té un discurs elaborat i té molt clar el seu futur. Vol estudiar ciències.

Destaca la fortalesa i la intel·ligència de la seva besàvia. “Ha sigut molt forta per tirar endavant sola una família, i que es mantingui físicament com està és impressionant!” I el Marc afegeix: “Es nota que ha viscut molt perquè quan li preguntem coses de la muntanya, ella sempre ho sap”. El Marc és tot somriure. “No sé com definir-la però per a mi és la millor”, conclou.

“BERENÀVEM PEBROT, I OLIVES AMB MEL”

“Menjàvem de tot: patates, mongetes, verdura... De carn, no gaire. Matàvem un porc o dos a l’any i llavors el que menjàvem era pernil. Per berenar: pa i pernil. I de jove, a Maçanet de Cabrenys, també menjàvem un pebrot obert pel mig, a dins hi posàvem trinxat i l’amaníem amb oli i vinagre. I aquest era el berenar. I també olives amb mel, això m’agradava molt! I de tant en tant una mica de xocolata, però era escassa. I l’àvia també ens donava formatge fresc que feien a casa amb la llet de cabra i ovelles”.

“NO HE ANAT MAI EN AVIÓ”

“No he anat mai en avió ni tinc per què anar-hi. M’estimo més anar per terra. El lloc més llunyà que he anat és Barcelona, Tarragona i Cantàbria. De viatge de noces vam anar a Barcelona i Tarragona i a Cantàbria hi vaig anar amb dos germans i les cunyades”.

“BALLÀVEM PASDOBLE I VALS”

“De petits jugàvem a corda, a la xarranca i a piti, també fèiem figures d’animals amb carbassons i aglans posant-los potes. No hi havia joguines: només vaig tenir una nina però ja era gran. De joves, anàvem a ballar i ballàvem el que tocaven llavors: el pasdoble, el vals, el polífon, la polca saltada... També anàvem caminant a les festes dels pobles del voltant, i l’endemà, a treballar”.

“LLAVORS S’ANAVA A VIURE AMB ELS SOGRES”

“Tenia 11 o 12 anys i ja acompanyava les vaques a pasturar i també ajudava a casa. Si hagués pogut, m’hauria agradat estudiar, però els pares no tenien diners. Quan em vaig casar vaig anar a viure amb els sogres i també ajudava el sogre a l’hort. Potser sí que m’hauria agradat anar a viure sola, però era el que feia tothom llavors”.