Els abusos sexuals al món de l'esport

No era conscient
que estigués
abusant de mi

Albert Llimós

Equip d'investigació

25 de gener del 2019

Il·lustracions

Pol Montserrat

Una investigació de l’ARA destapa diferents casos d’abusos sexuals en el món de l’esport a Catalunya. Durant l'últim any aquest diari ha abordat una realitat que avui en dia encara s’amaga. És un treball que parteix d’una premissa clara: no es pot criminalitzar la majoria de professionals que fan una feina excel·lent amb els fills de milers de famílies durant moltes hores del dia. Però, malgrat que la majoria de menors estan en bones mans i cada cop hi ha més protocols de prevenció, de casos d’abusos n'hi continua havent. Molts acaben als jutjats perquè hi està havent un canvi de mentalitat en la societat, però molts altres encara queden silenciats.

1

Un teòric dels abusos

Un teòric dels abusos

No era conscient que estiguessin abusant d’ella. Només pensava en millorar. En convertir-se en una gran triatleta. Estava encegada. La Cristina va conèixer Leo Armentano fa uns quants anys. Ell es va oferir per entrenar-la gratuïtament. Li va dir que tenia potencial. Ell, un dels millors entrenadors de natació a Espanya durant molts anys, figura reconegudíssima en el món del triatló, estava disposat a convertir aquesta noia que tot just acabava de superar els 20 anys en una gran atleta. I de franc.

Es van conèixer a la piscina de Pallejà i el primer dia d’entrenaments van acabar els exercicis a la zona alta del poble. Un lloc discret però ni molt menys amagat. Amb gent passejant amunt i avall. Armentano li va fer fer estiraments i mentre la guiava li va passar la mà per dins del pantaló, tocant l’abductor i fregant les parts íntimes. Era el primer dia. No va saber frenar-lo i això li va donar via lliure: s’havia convertit en la víctima perfecta.

Els entrenaments acabaven sempre a casa d’ella. La feia despullar, completament nua sobre el terra, i cada cop que li feia fer una abdominal hipopressiva  la tocava mentre li parlava de detalls tècnics. Tocaments vaginals. Fins a “10 segons” prement el seu òrgan sexual mentre ella feia força. I ell sense aturar mai les indicacions, parlant amb màxima naturalitat. “Me’l creia”, recorda la Cristina. Estava obsessionada en guanyar i va assumir la teoria d’ell: els òrgans sexuals s’activen quan s’entrena bé. Hi ha una relació entre l’activitat física i la sexual.

"Pensava que m’havia seleccionat perquè veia potencial
en mi, fins que vaig veure que era per abusar de mi"

Els abusos van durar un any. “Pensava que m’havia seleccionat perquè veia potencial en mi, fins que vaig veure que era per abusar de mi”. I va dir prou després de parlar-ne amb un amic. Van estar sis mesos sense veure’s, però el va acabar perdonant. La relació va reprendre’s fins que l’ARA va posar-se en contacte amb la Cristina, una trobada que va remoure els sentiments que havia amagat –i negat– durant molts mesos. Aquell dia, en una assolellada terrassa de l’extraradi barceloní, va conèixer la història de Leo Armentano.

Després de la publicació d'aquest article, tres noies més van fen un pas endavant per denunciar el seu cas. Salud Orihuela, Paula Huertas i A. P. van patir el mateix que la Cristina. Aprofitant un moment de vulnerabilitat seu, Armentano va abusar d'elles. Els mateixos patrons, el mateix discurs pedagògic mentre els feia tocaments. Una de les dones, la Paula –que també va patir abusos per part del seu pare quan era petita–, ha decidit que el denunciarà.

Els inicis a Molins

Armentano va arrencar la seva carrera com a entrenador de natació a Molins. No gaire lluny d’on viu ara, amb els trens ressonant periòdicament davant de casa. D’allí va saltar a Olot, després a la residència Blume i posteriorment a Las Palmas, on va estar-se sis anys. Era un dels millors tècnics de natació de tot Espanya, amb mètodes poc convencionals, com expliquen la majoria d’entrenadors que el van conèixer. Però tot es va començar a truncar el 2003, quan va ser condemnat a dos anys de presó per abusar de tres nedadores, una de les quals menor. S’aprofitava de l’esperança de les noies de participar en campionats i se les enduia a una sala on –sempre a soles– els feia “adoptar postures indecoroses i els feia tocaments al pits, natges i fins i tot la vagina”, tal com va detallar la sentència. El mateix modus operandi que feia servir amb la Cristina. La notícia va sortir a la llum quan era a Astúries treballant, i això va fer que hagués de marxar precipitadament per tornar a Catalunya.

A Sant Feliu de Llobregat s’hi va estar tres anys, fins que el 2009 el CN Lloret, un club jove que necessitava un tècnic per impulsar l’entitat, va anar-lo a buscar. Dins del món de la natació molta gent coneixia la història d’Armentano, però ningú va alertar la cúpula lloretenca dels antecedents que tenia l’home que s’encarregaria de gestionar els nedadors, la majoria menors. Durant aquests anys va compaginar la feina a Lloret amb la direcció tècnica del Prat Triatló. Començava a reorientar la seva carrera.

Una dècada després

Deu anys després d’abusar de tres noies a Las Palmas, va tornar-hi. Va ser a Pontevedra, en uns campionats d’Espanya celebrats entre el 23 i el 26 de juliol. El primer dia, després de dinar, va fer pujar a la seva habitació una menor, la Mònica –nom fictici–, per si volia recuperar el mòbil. Allà, a la 401, li va fer fer estiraments i li va demanar que es tragués la part superior del banyador. Davant la sorpresa de la noia, ell va abaixar-li una tira i va tocar-li un pit fins que ella va apartar-se’n. Armentano va demanar-li que no ho expliqués a ningú, perquè li podia crear problemes importants. L’endemà, però, els impulsos més primaris van guanyar i va tornar a demanar-li que pugés a la 401 per tornar a fer estiraments. Ella ho va denunciar i el cas –jutjat a Pontevedra– va acabar amb una condemna d’un any de presó. La sentència va dictar-se el 29 de març del 2016, i la pena quedava suspesa mentre no cometés cap més abús en els següents 3 anys.

Massa temps. Des de l’episodi de Pontevedra, apartat dels clubs perquè no li permeten estar en contacte amb menors, els abusos s’haurien repetit. Ara amb adults, ja que es dedica a entrenar esportistes del món del duatló i triatló, i també gent que pretén recuperar-se de lesions o millorar les marques en proves de resistència. Els acompanya a piscines municipals o gimnasos de l’àrea metropolitana o es troben en parcs com el de la Guineueta per fer els exercicis. També fa d’àrbitre de triatló.

Abans que se sabés la sentència del cas de Pontevedra, ja el van denunciar per un altre delicte d’abusos sexuals, un cas que es va acabar arxivant el 2014 a Sant Feliu de Llobregat perquè no es va poder acreditar que ell cometés el delicte. La presumpta víctima va ser una dona d’uns 40 anys (l’única amb la qual no ha pogut contactar l’ARA). El 24 de desembre del 2016 es va viure un nou episodi. La Noemí –nom fictici–, una ciclista de 21 anys,  el va denunciar després que intentés abusar d’ella dins un cotxe a Cervelló. Ell s’encarregava de controlar-li la dieta, la va fer pujar per valorar la massa muscular, però es va desviar de la ruta i li va demanar que es tragués la roba. Va ser un moment d’impacte en què ella es va bloquejar mentre ell intentava aprofitar-se’n. La ciclista va aconseguir desfer-se’n i, un cop a casa –on va seguir rebent missatges d’ell–, va explicar-ho a la família. Aquest episodi, pendent de judici, va suposar la ruptura familiar per a Armentano, ja que els Mossos d’Esquadra van anar a casa seva i ja no va poder amagar-se’n més. La dona el va deixar.

"Et culpes a tu mateixa per no ser capaç de dir ‘què fas’?"

Tot i això, el cas de la Noemí no va ser l’últim. L’any passat, el 5 de març, va tornar a passar. La Marta es va quedar bloquejada. Feia mesos que es coneixien, i ell va anar a la piscina de Molins a la nit, quan sabia que ja no quedava ningú més que ella i un encarregat de manteniment. Amb l’excusa que ella tenia una contractura, va palpar-li el trapezi mentre donava explicacions tècniques. “Puc?”, va preguntar ell agafant la tira del banyador. La va girar i li va tocar els dos pits. “En tens un més gros que l’altre”, va dir. Quan va veure que ella es quedava paralitzada, va fer-li dos petons i va marxar precipitadament. Tot va quedar enregistrat per les càmeres situades en un dels extrems de la piscina. La Marta va tardar una hora a reaccionar. Va necessitar que uns amics la tranquil·litzessin i la convencessin que ho havia de denunciar. “Et culpes a tu mateixa. Es va aprofitar de la meva vulnerabilitat, no vaig ser capaç de dir «Què fas?»”, recorda. Ella li havia explicat la seva situació personal i ell va identificar-la ràpidament com a potencial víctima. “Tens molta por a denunciar i que la gent ho sàpiga. Seria molt feliç si no pogués entrar mai més a cap piscina”, sentencia mentre espera que se celebri el judici. Aquella nit, quan va anar a la comissaria de Sant Vicenç dels Horts per denunciar-ho, gairebé a mitjanit, no va fer falta dir el nom de l’agressor. El mateix mosso d’esquadra que la va atendre ja sabia de qui parlava: “Leo”.

2

Un cas silenciat durant 17 anys

Un cas silenciat durant 17 anys

Armentano va estar a punt de tornar a Catalunya abans dels abusos que va cometre a Las Palmas. Es va reunir a Reus amb el gerent del CN L'Hospitalet, que el volia fitxar per suplir el primer entrenador, Jordi Lorca, cessat després d’un incident amb una menor el juliol del 2001, just abans d’uns campionats d’Espanya a les Piscines Picornell. El club va prescindir d’ell, tot i que va seguir com a soci i avui ocupa la presidència de l'entitat.

L’entrenador superava la trentena quan el pare d’una de les nedadores va donar a la direcció de l’entitat un ultimàtum. Uns quants nedadors s’havien reunit a casa seva per abordar un tema que feia temps que s’arrossegava, però en el qual mai ningú no feia un pas endavant. “Primer va negar-ho, però al final va admetre que s’havia sobrepassat en un cinema amb una de les noies”, expliquen dos dels directius de l’època. El tema no va passar per junta, ni tan sols es va comunicar a l’Ajuntament: el va tractar una petita comissió al marge de la directiva. Res va quedar reflectit en les actes, tot i que el cas va córrer com la pólvora dins del món de la natació i la notícia va arribar a l’altra punta de la ciutat. Els responsables de l’entitat, després d’interrogar el tècnic, van acordar rescindir-li el contracte, però no expulsar-lo com a soci. Aquells dies els nedadors van escriure dues cartes. Una  per defensar-lo, i una altra de tots aquells –prop d’una quinzena– que volien que marxés.

Abús d’autoritat

La pel·lícula era Tarzan. Ell va situar la mà dins dels pantalons de la Mireia Corachán durant gran part de la projecció. Per darrere. De sobte, al cap d’uns minuts, va intentar fer el mateix a la vagina, però ella va tancar les cames. “Em sento incòmode, la poso aquí per estar més còmode i tenir-te a prop”, recorda la Mireia que va dir-li ell amb un xiuxiueig. Ella era una adolescent. No va ser l’únic cop que hi va haver contacte físic. També anant al CAR de Sant Cugat, on ella s’entrenava i on a vegades ell la portava, va posar-li la mà a la cuixa fins que ella va apartar-l’hi.

La germana de la Mireia, la Judith, portava temps intentant acabar amb tot allò. Ella, més rebel, veia com la relació entre la seva germana i l’entrenador no era normal. “Vaig veure coses rares al cinema. Era com un pare, ens portava al cinema, a casa, estiuejava fins i tot algun dia amb nosaltres”, recorda la Judith. Va intentar protegir la seva germana, que no va ser conscient del que estava passant fins que va ser més gran, sense delatar-la. Una actitud protectora que va derivar en una forta tibantor entre les dues. La Mireia pensava que la seva germana atacava el tècnic per enveja. Això va fer que la culpés, tot i que mai van arribar a parlar-ne directament. Fins fa unes setmanes. Després de disset anys evitant el tema, guardant aquell període de les seves vides en un calaix perquè la ferida seguia oberta, van sincerar-se. De fet, la Mireia mai n’havia parlat obertament amb ningú, fins que les preguntes van reaparèixer fa uns mesos quan l’ARA va contactar amb ella. Fins al punt, que un cop publicat aquest reportatge, ella va decidir donar el nom de l'abusador (que inicialment era J.L.) i demandar-lo.

"Estaves en una habitació d’hotel, totes
despullades i entrava dient ‘tranquil·les que sóc jo’.
Et feia veure que allò era normal"

“Era molt afalagador. Em sentia una privilegiada perquè em cuidava moltíssim. Estava encegada, enganyadíssima. El veia com un amic. Érem en una habitació d’hotel, totes despullades, i entrava dient «Tranquil·les que soc jo». Et feia veure que allò era normal”, relata la Mireia, dolguda amb ella mateixa per no haver-ho sabut veure en el seu moment. Tot va començar quan tenia 15 anys, amb massatges. “Et feia abaixar el banyador, et tocava, després et mirava a través d’un mirall. O quan et feia fer estiraments, es posava al darrere perquè així quan fessis l’exercici hi hagués contacte. O et tocava el cul”. A més, controlava les noies. “Preguntava molt el que feia: «No facis res sense dir-m’ho». Em deia que no li toqués res a la meva parella, que no perdés la virginitat, i jo l’hi explicava amb normalitat perquè el veia com un amic”.

Guanyar-se’ls

El tècnic sabia crear el clima adequat perquè ningú parlés. Es guanyava la complicitat d’elles i també d’ells. No de tots, però de la majoria. El setembre del 2000 van anar a Andorra a fer una estada en un alberg de dues plantes, a Canillo. L’entrenador va permetre que els nedadors fessin forats al terra de fusta de l’habitació de material, que donava a la de les noies, per espiar-les. Això sí, intentava que les nedadores que tenia a prop no estiguessin dins de l’habitació quan els nois miraven.

El cas de la Mireia no va ser l’únic. També va passar amb altres nedadores. “Sí, ens feia tocaments amb l’excusa dels massatges. Abusava. S’aprofitava de tu. Vaig acabar molt malament. Era una persona que anava al que anava. Nosaltres teníem 17 anys, però va durar molts anys. Va tenir problemes amb moltes nedadores. Jo estava cohibida, hi anava amb por, perquè t’ho tocava tot o et feia un petó. A algunes noies se les enduia a una habitació on es guardava el material, on hi havia una llitera. Allí ho aprofitava per fer massatges. Li vaig dir que no volia res, perquè em va dir molts cops per anar a fora, a dinar a Girona, però jo era una nena que tenia 17 anys i ell en tenia 10 o 12 més. Si es podia aprofitar de tu, se n’aprofitava i molt”. Aquest és el testimoni d’una altra noia, una mica més gran que la Mireia. I així durant unes quantes generacions.

Una altra nedadora recorda l’escena dels massatges fent-li abaixar el banyador i tocant-li els pits. Només va passar un cop perquè li va deixar clar que no seguís. Això sí, no es va atrevir a explicar-ho a ningú. “Deia que havia estudiat, que sabia fer massatges, i quan el massatgista –Manolo– no hi era, els feia ell”, recorda una altra noia d’aquella època, que assegura que va rebre els primers massatges de l’entrenador quan tenia 12 o 13 anys.

"Va tenir relacions amb moltes noies.
Molts pares ho sabien i no van fer res"

En alguns casos, hi va haver una relació consentida. Durant els anys 90 Lorca va mantenir relacions amb algunes de les nedadores (16 i 17 anys), totes més joves que ell. La Judith, per exemple, l’havia caçat amb una noia, de la meitat d’anys que ell, en una estada a Gran Canària, sols a l’habitació, ella totalment nua. També els va veure a Banyoles. Ell li va fer pagar la intromissió i a partir de llavors la “castigava” i “amenaçava”.

“Era un abús de poder. A la mínima que podia et tocava: els pits, mai vaginal. Va acabar embolicant-se amb totes. El meu no era un cas aïllat. Jo pensava que era especial, però vaig veure que era una més, perquè va tenir relacions amb moltes noies. Molts pares ho sabien i no van fer res”, relata una altra nedadora que, durant un temps, quan era adolescent, va mantenir una relació amb el tècnic, nou anys més gran que ella. I quan va allunyar-se’n, ell va seguir insistint. “Em feia servir per fer-li mal a la meva parella, li va provocar una crisi d’ansietat. No tinc bons records del món de la piscina, no era gens net”. Quan ell sabia que el nòvio estava mirant, li “tocava el cul” a ella com qui no vol la cosa. “No era ell sol, era tot un grup que es protegia”, lamenta el nòvio, exnedador del club.

Lorca, consultat per aquest diari, nega qualsevol incident i, fins i tot, assegura que mai va tenir cap relació sentimental ni física amb les nedadores del club.

3

Altres casos

Altres casos

Un dels problemes que es troben les víctimes és la dificultat per demostrar que hi va haver un abús. Són casos que s’acaben arxivant per falta de proves. La víctima no sempre obté justícia. El 2013 hi va haver un cas al Prat que va acabar sense condemna. L’1 de juliol del 2013 la Jennifer va denunciar M.P. perquè ell va agafar-li la mà i l’hi va posar al seu entrecuix perquè el toqués. Estaven sols en un cotxe i portava molt temps tenint converses pujades de to amb ella a través de les xarxes socials. També s’havia quedat a dormir a casa de les nedadores, totes menors, tot i que les doblava en edat. Fins i tot, ella assegura que ell li enviava fotografies nu, una denúncia que certifica a l’ARA una altra nedadora que ja va testificar aquell 2013. Van ser quatre les que van declarar. Noies d’entre 12 i 15 anys que van ser testimoni de l’actitud del seu entrenador.

“S’insinuava constantment, no discriminava, era sexualment llarg”, recorda una d’elles. “No ho qualificaré com a assetjament, però li agradava tocar, feia tocaments a mi i a altres noies més joves”, explica una cinquena noia, més gran. La Jennifer va denunciar-ho perquè va sentir una conversa de la seva mare i una amiga parlant del tècnic. La seva germana petita venia per darrere i tenia por que ella també es trobés en la mateixa situació. Va patir atacs d’ansietat i va deixar la natació: no podia nedar. El club va fer fora el tècnic, tot i que hi va haver molt debat intern. Quan ell va tornar per recriminar als dirigents del Prat que no l’havien condemnat, que el cas s’havia arxivat, la resposta de la direcció va ser clara: “Aquí no hi diu que no ho hagis fet, només que no s’ha pogut demostrar”. 

"Et pago 70 euros si em deixes fer una fel·lació"

També va quedar arxivat el cas d’un entrenador de bàsquet a Badalona, ex del Joventut, o un altre noi, també en bàsquet, que va entrenar a Cornellà. L’ARA ha descartat casos com aquests –o d’altres en el món de l’hípica o el tenis– perquè no ha obtingut prou testimonis que confirmessin la història, tot i que hi havia persones que asseguraven que hi havia hagut situacions d’abusos. “Et pago 70 euros si em deixes fer-te una fel·lació”, recorda un noi que li va plantejar el seu entrenador quan tenia 15 anys. Un tècnic que, uns anys abans, va ser expulsat per la seva actitud amb els menors d’un campus d’un jugador ACB a les Illes Balears. Durant la investigació, aquest diari ha rebut un burofax de l’advocat que representava aquest entrenador en què amenaçava amb accions legals si se seguia investigant.

En canvi, el 2016 la justícia va condemnar a 14 anys de presó Carles Sallés per abusar de quatre nois d’entre 8 i 11 anys. Va passar entre el 2008 i el 2014 en un club d’hoquei al Vallès. Durant aquests sis anys, l’home –un pare– utilitzava els seus fills com a excusa per fer tocaments a la zona genital dels nens i gravar-los. Tenia més de 5.000 fotografies i 66 vídeos pornogràfics. Ho feia habitualment al vestidor, fins que un pare ho va detectar, però també havia comès l’abús a casa seva, aprofitant que un nen hi havia anat a jugar amb el seu fill.

Fotografies a nedadores d’elit 

També al Vallès, a Barberà, l’any 2015 es va condemnar per 3 delictes d’abusos sexuals i 11 de producció de material pornogràfic Xavier Viñé. Eren menors d’entre 12 i 15 anys que anaven a casa seva a jugar a la Play Station: no aixecava cap tipus de sospita perquè era el seu entrenador de bàsquet. Fins i tot, en algun cas, es quedaven a dormir a casa seva. Viñé va crear-se una identitat falsa a les xarxes fent-se passar per una noia (Fanny) per demanar a les víctimes que es masturbessin o s’introduïssin un llapis per l’anus. També va fer tocaments i una fel·lació a altres nois, ja majors d’edat, mentre anaven beguts o dormien. Ho tenia tot gravat i la policia ho va trobar quan va entrar a casa seva.

A Mataró, la policia va detenir P.B., expresident del club de bàsquet UEMataró, per la denúncia d’un menor. No es va arribar ni a judici, hi va haver un acord econòmic amb la família de la víctima i, al cap d’un temps, el club va permetre-li que treballés novament dins l’entitat fent les feines de conserge. Al cap de poc temps, però, segons la directiva de l’època, es va detectar que P.B. tenia una fixació per un noi. Van parlar amb ell, va entendre la situació i va abandonar el club.

Altres cops es poden evitar els abusos perquè les víctimes ho frenen a temps, abans que hi hagi una situació de risc gran. Va passar el 2003 a Molins. Un tècnic va assetjar dues nedadores durant molt temps, fins que elles van denunciar-ho al club. L’entrenador va acceptar els fets i va marxar de l’entitat. En altres ocasions, els assetjadors vesteixen la situació com un joc entre iguals. És el cas d’un tècnic de l’Atlètic Segre, un club de futbol formatiu a Lleida. Els fets van passar fa divuit anys. Es tractava d’un entrenador molt atent amb els jugadors, que organitzava berenars i els duia a festes sovint. Com expliquen la majoria de nens d’aquell equip, el tècnic tenia una relació amb alguns nois que anava molt més enllà del terreny esportiu, un patró que es repeteix en la majoria de casos.

Un dia, sortint d’un entrenament, l’entrenador va acompanyar uns quants jugadors a casa i els va anar repartint amb el seu cotxe. “Vam anar deixant gent i vaig quedar-me sol. Va anar a un descampat i recordo que va dir: «Fem un joc, a veure quan tardem a trempar». Se la va treure i anava trempat. Vaig dir: «Jo passo». Vaig obrir la porta del cotxe i ell va parar. Em vaig sentir molt incòmode”. El noi, ja adolescent, ho va explicar a la família i el club ho va resoldre amb celeritat rescindint el contracte del tècnic. Això sí, més de disset anys després, els responsables de l’entitat continuen traient ferro al cas: “No hi va haver mal, va ser una insinuació”. Molts cops, els dirigents dels clubs afectats per aquestes situacions no s’acaben de creure la versió dels menors. “Es queixa perquè no juga” és, per exemple, un dels arguments que s’esgrimeixen per defensar el presumpte autor dels abusos.

Un altre cas fa referència al d’un preparador físic de la Federació Catalana de Natació que va fer fotografies als vestidors de la piscina exterior de 50 metres que hi ha al CAR de Sant Cugat. També als centres d’alt rendiment hi ha situacions de risc. “Es va tapar”, lamenta una esportista d’aquella època. El tècnic va reconèixer els fets, es va “ensorrar” i va acabar posant punt final a la seva carrera a Catalunya. Va ser un treballador del mateix CAR qui aquell 2009 va veure “actituds que no havien de ser” en aquell preparador físic. El va vigilar i el van acabar enxampant amb la càmera disparant al vestidor on hi havia les nedadores, la majoria de primer nivell, i especialment fixat en una noia de 17 anys. “Ho vam tallar de soca-rel”, argumenten des del centre.

Després de la publicació d'aquest reportatge, l'ARA va posar-se en contacte amb la Margarida, una dona de 72 anys que va patir violacions "tres o quatre" cops per setmana per part del seu entrenador, P. P. Els abusos van durar 6 anys, dels 13 als 19, quan ella va abandonar el món dels salts, on s'havia arribat a proclamar campiona d'Espanya l'any 1965.

4

El perill de la revictimització

Un dels problemes habituals, ja sigui en l’àmbit de l’esport o l’entorn familiar o escolar, és que encara hi ha por a denunciar. “Més val que no fem soroll, que no ens compliquem la vida”. És un argument habitual de les famílies, com assenyala l’advocat Xavier Puigdollers. Fins i tot es tendeix a la revictimització, ja que els adults no donen credibilitat al relat del menor. Quan les versions es contradiuen, segons aquest advocat especialista en la matèria, hauria de primar la veu de la víctima. “Si és creïble, la seva versió preval. Sobretot, en casos de violació o agressions sexuals”. Intentar evitar la revictimització és un repte majúscul per no fer encara més profunda la ferida de la víctima. “Hi ha gent que ha sortit plorant d’una comissaria quan ha anat a denunciar un abús”, explica la psiquiatra de l’Hospital Clínic Lluïsa Garcia-Esteve. Cal formar els professionals que tracten amb les víctimes, ja que els especialistes mèdics es troben amb situacions en què abans de poder abordar “l’agressió sexual” han de treballar els sentiments que té la persona de qui s’ha abusat després del tracte rebut quan han denunciat.

1 de cada 6 nens ho ha patit

En el món de l’esport els abusadors acostumen a tenir una ascendència sobre la víctima que fa més difícil denunciar-ho. “Es qüestiona tot l’ideari moral i ètic. Els entrenadors acostumen a ser models que transmeten uns valors que socialment estan acceptats”, explica la doctora Garcia-Esteve. Això dificulta que la víctima denunciï. I més, quan casos com el de la Manada –amb la sentència del Tribunal Superior de Navarra– generen dubtes a les víctimes perquè es perd “la confiança en la justícia”. Una visió que  matisa l’advocat Xavier Puigdollers: “Avui l’abús s’interpreta diferent que fa 10 anys perquè el context i la sensibilització han canviat”. “Primer es canvia la interpretació dels jutges, fiscals i pares, després la llei”,  afegeix.  Segons l’informe del Síndic de Greuges sobre l’abús sexual infantil a Catalunya del 2016, afecta 1 de cada 6 nens: el 15% dels menors catalans pateixen abusos i només un de cada 100 casos arribarà als Mossos d’Esquadra.

Falta de protocols

Els entrenadors ja no poden entrar sols al vestidor on s’estan canviant els més petits. Ho han de fer sempre de dos en dos i mai tancar la porta del vestidor amb clau amb els menors dins. Fora de les instal·lacions del club, l’entrenador no pot quedar amb els jugadors. És el protocol que va crear un petit club de futbol formatiu de Barcelona, l’UB Catalonia, per prevenir possibles casos d’abusos sexuals. Una feina que van fer de la mà del Barça, però que no existeix en la majoria de clubs del territori, que, molts cops, no tenen prou recursos ni formació per abordar aquesta problemàtica. Tal com ha confirmat l’ARA, un altíssim nombre d’entitats grans, que apleguen centenars d’esportistes, no tenen cap tipus de manual per saber com han d’actuar.
 

El Barça, en canvi, va ser pioner en això. Va començar a abordar aquest tema el juny del 2016, després que El Periódico destapés el cas Maristes. El club va començar a fer formació a tots els professionals que “treballen amb els menors per prevenir i detectar situacions de risc”, explica un dels responsables, Pere Gratacós. Una formació de 8 hores que s’ha fet ja a més de 500 persones i que ha acabat amb la creació de protocols i la implementació aquesta temporada dels childs protections. Es tracta d’uns canals –correus electrònics– a través dels quals els entrenadors i membres dels staff poden denunciar de manera anònima situacions de risc i pels quals s’han nomenat diferents delegats per tramitar les denúncies i actuar segons cada situació.


Exemples com el del Barça o el Catalonia encara són escassos. L’Espanyol, per exemple, encara no té cap protocol, tot i que els serveis jurídics estan elaborant un manual per abordar-ho. Malgrat aquestes mancances, des del 2016, totes les entitats han de sol·licitar als seus treballadors el certificat d’antecedents penals, una manera d’evitar l’accés de persones condemnades per abusos al món de l’esport. Ara mateix, a Catalunya no hi ha un marc legal específic per prevenir aquesta problemàtica, sinó que es regeix pel protocol marc d’actuacions contra el maltractament d’infants i adolescents, creat el 2017. La secretaria general de l’Esport assumeix que hauria de fer protocols sectorials per minimitzar riscos.

L’exemple d’un club petit de Barcelona

Descarrega’t el protocol

Coneixes algun cas d’abusos?

Contacta’ns

Ricard Marfà

Disseny

Marc Funollet  i  Jordi Guilleumas

Programació