Trencant
el silenci

La mare s’ha esglaiat i ha vist venir, per experiència, la pedregada del 6 d’Octubre. Recordant el suplici d’aquella nit interminable, ha corregut a la botiga, on el meu pare també estava assabentat d’alguna cosa, i aleshores han anat al pis, a buscar els dos germans meus i la minyona i a omplir dos cabassos del més necessari. I, fent parar el primer taxi, han enfilat Via Laietana amunt amb l’ànsia de la fugida i el desig de trobar-nos tots reunits per suportar el desastre. A la Prefactura els han fet aturar el cotxe, i els guàrdies d’assalt s’han posat en actitud de registrar, però, en veure criatures, els han deixat continuar el camí sense molestar-los.

I ara, gràcies a Déu, ja estem tots sota el mateix sostre –que, si caigués, ens esclafaria a tots i així no hauríem de patir l’un per l’altre–. Aquest és el lema de la meva mare en qüestió de perill i en totes les qüestions: “O tots o cap”.

Ja feia dies que tenia pensaments negres (ja ho deia en la carta d’ahir a la meva amiga Eulàlia Figueras) i ja fa un mes, en aquells dies tan anguniosos dels exàmens, que jo ja somniava mars de sang, morts i ferits… Què passarà, Déu meu...? Trets...? Canonades...? Bombes...? Potser no: encara tinc unes espurnes de confiança que aquests rumors que corren que s’apropa una tremenda revolta a tot Espanya són completament falsos. Hi ha hagut una sublevació al Marroc. Aquest matí precisament ho comentava amb la meva germana quan a la ràdio, amb visible angoixa i provant de dissimular, llançaven la nova dient que els militars i el terç han promogut un alçament feixista que, segons el govern de Madrid, no tindrà repercussió a la Península i serà sufocat, però no em sembla pas així. Després de la mort del malaurat Calvo Sotelo, els ànims estan encesos i no m’estranyaria qualsevol valentia dels extremistes de dretes. Per això es tem, i amb raó, una topada entre els elements de dretes i esquerres, i per això els pares s’han refugiat a la torre. No volen estar al centre de la possible topada.

El pare ha engegat la ràdio i altra vegada es llança la nova de la insurrecció al protectorat espanyol i diu que aviat serà sufocada. I qui s’ho creu? Tothom té por d’una cosa que es preveu des del triomf de les esquerres a les eleccions del febrer i no es fa cas de les esperances que el govern vol transmetre per ràdio.

Escolto els arguments de la mare, l’àvia, la tieta i les minyones. He decidit actuar de repòrter d’aquest petit poble de 10 persones, els que dormim a la torre, però poca cosa interessant podré escriure, ja que no em podré moure d’aquí. Jo per no avorrir-me ho faré de la millor manera que pugui… i després, quan sigui vella, si hi arribo, m'enriuré de les tonteries que ara escric amb tan bona fe.

Ja està! Ja m’han assenyalat el meu lloc per descansar d’aquest dia d’avui, tan abundós en inesperades sorpreses. Déu faci que aquesta nit no passi res. Si ha de passar, que comenci demà, a la claror del dia, quan no fa tanta por com de nit, enmig de les tenebres. Bona nit… fins demà, si Déu vol.

Els meus avis, amb la meva mare i la meva tieta, vivien al carrer Sant Pau de Barcelona, cantonada amb el carrer de l’Arc de Sant Agustí, just darrere del Liceu, en una zona on queien totes les bombes franquistes que no encertaven el port.

Al final de la guerra, la Generalitat va evacuar els nens de Barcelona per protegir-los dels bombardejos. A la meva mare, que tenia 11 anys, i a la meva tieta, que era dos anys més petita, les van dur a Canet de Mar, crec que al santuari de la Misericòrdia, que havia estat requisat. A finals del 1938, quan la derrota de la República ja era evident per a tothom, a Barcelona va córrer el rumor que la Generalitat, incapaç de gestionar el retorn dels nens evacuats, els estava enviant a Rússia, com havia passat a Euskadi feia un any.

Davant de la confusió, la meva àvia va decidir anar a buscar les seves filles. Però els transports ja no funcionaven, i va marxar a peu per la carretera de la costa. Era una de les rutes per les quals la gent fugia cap a França de la caiguda imminent de la ciutat, i els caces franquistes sobrevolaven les columnes de fugitius metrallant-los. La meva àvia va fer els més de quaranta quilòmetres que separen Barcelona de Canet, llançant-se a la cuneta cada cop que sentia un motor d’avió, i va aconseguir retrobar-se amb les seves filles.

Van emprendre juntes la tornada cap a casa per la mateixa carretera, ara en la direcció de les tropes que havien d'ocupar la ciutat. Un camió de soldats italians les va recollir. "Una dona i dues nenes no poden anar soles", els van dir. I amb les tropes d’ocupació van entrar a la seva ciutat vençuda, on el meu avi les esperava amb el cor en un puny. "A la plaça Catalunya hi ha camions militars que donen pa", va ser el primer que els va dir. "Però havies d’alçar el braç i cridar '¡Viva Franco, arriba España!', i no n'he estat capaç".

Ni els meus avis, ni la mare ni la tieta són vius. Però la memòria persisteix. Com em va dir la meva mare, quan jo era un nen, mostrant-me les ferides de metralla de la plaça Sant Felip Neri: "Hem de recordar, com recorden les pedres".

Aquest matí, a les deu tocades, he anat a reconeixement on té instal·lat el dispensari el nostre batalló. Primer, però, havia escrit una missiva al meu amic Mili, que es troba actualment al poble de Graus, descrivint-li les belleses de les muntanyes on darrerament vam estar prop de dos mesos, per defensar les nostres llibertats contra la facció enemiga espanyola i estrangera. Després de cloure la missiva me la poso en una butxaca i em dirigeixo a la bústia per tirar-la. Fa un matí assolellat que dóna una gamma de colors damunt els camps que envolten els derruïts pallers que habitem. Caminant a poc a poc per una carretera humida, a causa de l’aigua produïda per la calor del sol, que desfà la rosada precipitada durant la nit damunt les herbes i oliveres, i de tota la superfície de la terra. Mig coixejant perquè tinc un dit del peu dret a carn viva i amb una mica de pus, i en caminar hi frega un xic l’embenatge i em produeix dolor.

Arribo, després de tirar la missiva, al dispensari, que està instal·lat en una casa mig derruïda de la part exterior, però que l’interior s’ha pogut aprofitar. Damunt la porta d’entrada s’hi llegeix amb lletres mig esborrades: "Café". No va ser mal escollit el lloc en temps normals per a establiments d’aquesta mena, ja que està situat en el lloc més cèntric i bonic del poble. A l’esquerra, una carretera asfaltada que porta a Barbastre i a Sasa del Abadiado­. Enfront de la carretera que porta als afores del poble agrícola és on hi ha els pallers, bastant separats l'un de l’altre per donar espai a les eres, on s’hi veuen uns cilindres de pedra granit que serveixen en temps de segar. O sigui, que està al costat de l’artèria més important del poble.

Després d’esperar-me una hora per curar-me, perquè tinc altres companys al davant del torn, finalment em curen a mi. Quan després de desinfectar-me la part del mal, i quan estava ben neta, i el sanitari m’ho havia embolicat i es disposava a tallar l’embenatge per fer-me un nus, i ja hauria estat llest, es van sentir unes veus fortes i emocionades que deien: “L’aviació...!, l’aviació...!”. Jo i el sanitari, que érem els únics que estàvem a la sala de guariment, ens vam dirigir ràpids, tot el que ens van permetre les cames, a uns refugis situats a 200 metres de distància. A mi l’embenatge se m’arrossegava per terra, però no vaig pas perdre temps per arreglar-me’l, no, perquè els avions enemics, com ocells negres i immensos, passaven ja quasi per damunt nostre. La gent corria per totes direccions esverada. El nombre d’avions era de quinze. Tot va ser ficar-me dins el refugi, que es van sentir unes convulsions sota la terra on érem, acompanyades d’un soroll fondo que et crispava els nervis. Per la boca del refugi es veia una fumera grisa a fora, que s’alçava acompanyada de pols de fang d’argila. Vam estar uns 10 minuts sentint detonacions i sentint bellugar la terra damunt nostre. L’emoció que vaig experimentar és indescriptible, només pensava que, en cas de caure una bomba damunt el refugi a la part de l’entrada, ens sepultaria en vida dins aquell forat fet a la terra.

Eren al voltant de les 9 del matí del dijous, 4 d’agost del 1938, en plena Batalla de l'Ebre, i la meva mare, Agnès Gorgori (1907-1999), es trobava a casa, a la Bisbal de Falset. El pare, Joan Masip, i l’avi es trobaven al forn atrafegats amb els soldats fent el pa, dues plantes per sota el pis. El forn havia estat requisat per l'exercit republicà.

Per damunt del poble ja feia dies que es passejaven els avions franquistes. Alguns veïns havien fugit del poble i s’havien refugiat a les coves. Aquell dia l’alarma també va sonar. Els veïns van cridar la mare però ella va contestar que no es movia perquè els avions venien cada dia i no farien res. Al cap de poc, el rugit dels avions va augmentar i els bombarders es van precipitar damunt el poble. Les bombes van començar a esclatar. El primer instint de la meva mare va ser amagar-se sota el llit de l’habitació que estava endreçant, però després va recordar que l’avi sempre li deia que es posés sota el llindar de la porta d’entrada perquè la paret era de pedra i gruixuda. Aleshores va començar l’infern. Les bombes van caure a la casa, tot es va enfosquir, hi havia un fum espès i la meva mare s’ofegava i cridava desesperadament. El meu pare, l’avi i els soldats en van sortir il·lesos, el sostre del semisoterrani va resistir, però tots dos van pensar el pitjor. Enmig d’aquell fum negre i irrespirable van començar a córrer per les escales enrunades buscant la mare. El pare la va treure al carrer sana i estàlvia, però completament negra i despullada: la paret que deia el meu avi havia resistit.

A una seixantena de metres de casa, uns plors i crits esfereïdors ho omplien tot i ressonaven a les cingleres properes: era la Teresina Masip greument ferida per la metralla i les cremades. La seva desesperació i dolor, però, no era per les ferides, sinó per les dues filles petites mortes: la Dolores, de 7 anys, i la Pilar, de 2 anys. Els homes grans, no mobilitzats, que van anar a recollir les seves restes mai van poder oblidar aquella horrorosa imatge de les nenes brutalment trossejades per les bombes. La Teresina va ser rescatada pels soldats i se la van endur a l’hospital de la cova de Santa Llúcia, on també arribaven massivament els soldats i civils ferits i morts a la Batalla de l’Ebre.

Ens van portar a Preixens, a la Noguera, i ens allotjàvem en un castell. Al 6è dia de ser-hi, ens van fer marxar marcant el pas en direcció als camps erms on sempre anàvem, però, en lloc de fer instrucció, ens van fer formar mentre arribaven altres companyies. No sabíem què passava. Es va fer un silenci i van aparèixer un grup de soldats amb un home embolicat amb una manta. Van pujar a la feixa més alta i van fer posar l’home de cara als batallons de la 27a Divisió, i l’oficial va donar l’ordre: “Firmes! Armas al hombro! Apunten! Fuego!”.

Era un desertor, un pagès que s’havia amagat per no anar a la guerra. I el van afusellar.

A finals de maig ens van portar en un campament als afores de Montgai. Érem la 27a Divisió de la Brigada Mixta número 124, formada especialment per adolescents de 17 a 18 anys i sense cap experiència. Portàvem un fusell i dues bombes de mà.

A mitja tarda ens van ordenar carregar amb tot l’equip i vam enfilar un camí ample sense asfaltar. El cert és que no sabíem exactament on érem, ni on ens dirigíem.

Vam arribar en un punt una mica elevat, darrere d’un bardissar que ens protegia de les mirades de l’enemic. El terreny tenia un desnivell d’uns 10 o 12 metres. On s’acabava aquest desnivell, començava un gran camp amb forma de cassola, ple de blat daurat. A dalt del marge, mig ajupits, vam anar avançant un bon tros, fins a arribar a una feixa de terra on vam tornar a quedar aturats, davant la intensa pluja de bales que ens enviava l’enemic. Ajaguts a terra, per no oferir més blancs, estàvem quiets mentre l’alferes ens instava a avançar. Havíem de saltar a l’altre cantó d’una roca que era un xic més enllà.

Aixecant-nos vam avançar unes passes. Al mateix temps vaig veure com la gorra de l’oficial li voleiava i ell queia desplomat a terra, mort. Gairebé al mateix temps, una bala va impactar contra una bomba de mà que un xicot portava penjada al cinturó. Li va explotar i li va provocar una gran ferida al ventre.

Segons que sembla, des del campanar, que albiràvem per sobre dels nostres caps, ens dominaven i, per poc que intentéssim avançar, ens cosien a trets. Allà, doncs, ens vam quedar clavats a terra, fins que es va fer fosc, sentint de tant en tant els gemecs d’aquell pobre xicot que, amb el ventre rebentat, cridava a la seva mare i ens demanava que el matéssim.

CASTIGAR ELS DESERTORS

Estàvem acampats en aquest lloc quan, de sobte, va aparèixer un oficial acompanyat de dos soldats. Ens va assenyalar a mi i alguns soldats més, i ens va demanar que el seguíssim. No sabia on ens portava i vaig tenir por. En arribar al davant d’una d’aquestes coves, ens va fer posar en posició de 'firmes', mentre ell entrava dintre d’una cova i en sortia amb el tinent Méndez, de la nostra companyia.

Vam caminar fins al capdamunt d’una petita lleixa de terra i l’oficial ens va fer posar en fila davant del tinent Méndez, cara a cara. L’oficial es va treure un drap negre de no sé on, per tapar els ulls del tinent, però aquest ho va rebutjar i va demanar dir unes paraules. El tinent Méndez, amb veu potent, va dir:

“Compañeros, sé que no queréis disparar, os ruego que apuntéis bien para no aumentar mi agonía y que me tengan que rematar”.

L’havíem d’afusellar? En aquell moment vaig decidir que tancaria els ulls i ho deixaria en mans de Déu. “Apunten!”, va cridar l’oficial.

Vaig alçar el fusell i vaig tancar els ulls. Vaig sentir la veu del tinent Méndez, que deia: “No soy un traidor! Viva la República!”. “Fuego”, va manar l’oficial.

Vaig prémer el gallet, sense saber on apuntava. I, quan vaig obrir els ulls, el tinent Méndez era a terra, mort, però tot i així l’oficial li va disparar un tret amb la seva pistola, tal com manaven les ordenances militars.

L’oficial ens va dir que el tinent Méndez havia abandonat el seu lloc, fugint enrere, però que, no obstant, comunicarien a la seva família que havia mort lluitant contra l’enemic.

Mai he oblidat el tinent Méndez. És un record que m’ha perseguit tota la vida.

"Anem al Verdi, que fan 'Tchapaief, el guerrillero rojo'!", va dir la mare. "Demà anirem a Montgat a la platja", va afegir. Vam marxar tots menys el tiet, que es va quedar escoltant la ràdio. Al matí la mare es va llevar d’hora per preparar l'ensalada russa i una truita de patates. De cop i volta va sentir uns petards i va pensar: "Aquests dels Lluïsos sempre estan de festa". Però no era una festa. Havia començat la guerra, era el diumenge 19 de juliol del 1936. El meu germà tenia 13 anys i jo en tenia 9. Aquell diumenge ens vam quedar a casa. La nostra vida va canviar, naturalment, però continuàvem anant a l’escola i jugàvem a la plaça. Quan van començar els bombardejos hi havia moltes nits que baixàvem al refugi que hi havia a l’altre cantó de plaça. Davant la carnisseria. La meva veïna i jo ens emportàvem la fireta i les nines i, així, si el bombardeig durava molt, podíem jugar tranquil·lament. El refugi era molt bonic, hi havia bancs per seure i llum. La mare ens va donar un pot de llauna molt bonic per anar a buscar la llet que ens donaven a les vuit del matí cada dia al carrer Camèlies. Després també vaig anar al menjador infantil del Cinema Verdi. Sovint anàvem a l’hospital militar, a l’avinguda Vallcarca, juntament amb moltes dones de la fàbrica del Vapor Nou. Hi anàvem a cuidar els soldats, a ajudar les infermeres i a fer tot el que fes falta. Vaig veure de tot, allà, però també hi vaig fer molts amics i m’ho passava bé. Als soldats no els dèiem pel seu nom. A un li dèiem ‘Màlaga, el Polaco el madriles’. Sempre em deia: “Peque, ven. Me recuerdas a mi hija”. La mare i les altres dones els llegien cartes, escrivien a les seves famílies i els ajudaven amb tot allò que podien: els rentaven, pentinaven, afaitaven o els posaven colònia, perquè se sentissin nets i cuidats. Mai preguntaven de quin partit eren ni els seus pensaments, elles només anaven a ajudar. Cada dia agafaven roba bruta d’ells o de l’hospital i la portaven a casa.

La rentaven, la planxaven i cosien si feia falta. Ara tinc 89 anys però recordo cada moment de la guerra com si fos ara i sobretot de la terrible postguerra. M’agrada explicar-ho als meus, perquè mai oblidin el que vam passar.

Arribem al camp de concentració de San Marcos (Palau dels Reis de Lleó). De moment, ens porten al claustre del Palau, on passarem la nit; tenim poca roba i cap manta. La nit es fa llarga i freda. A la matinada tots piquem de peus per no quedar morts de fred. En fer-se de dia ens agrupen una altra vegada i ens traslladen, com si fóssim bèsties, a Santa Ana, un local situat als afores de Lleó que va ser habilitat com a camp de concentració. Aquí érem uns dos mil i quasi tots catalans [...]. Cada mes ens donaven una pastilleta de sabó (a canvi d’un terç de pa, cosa que ens restaven). Hi havia poca aigua, molta brutícia, paràsits, cosa que era la nostra distracció perquè teníem molta feina matant polls. A finals del 1938 estàvem igual. Tots al pati: fred, aigua, neu, gel..., i a resistir, i molts dies feia un vent que tallava. Els que ens guardaven i manaven dins el pati eren presoners anomenats ‘cabos de vara’ i a fora del pati, protegit per una filferrada, hi havia soldats armats. No vaig veure que ningú marxés malgrat el malestar. La missió dels ‘cabos de vara’ era fer creure els presoners. Matí i vespre formats: alçar bandera, abaixar-la, fes el temps que fes, i cantar ‘Cara al sol’, ‘Legionario’... L’alimentació era: al matí un cassonet de cafè, al migdia un pa de munició i un cassonet de menjar (olla barrejada o estofat). A la nit, igual que al migdia. Això no és viure i semblava que no s’hagués d’acabar mai. No es podia dir res perquè hi havia presoners que per un cassonet o dos de menjar descobrien les converses. Sense comprovar si era veritat, els cridaven, els donaven una pallissa. Alguns no tornaven i altres trigaven dies a trobar-se bé.

La meva no es cap història d'herois de guerra, la meva és la història de la meva mare, que vivia al barri de Vallecas a Madrid. Quan les bombes van ser un perill per a la població van portar els més petits a diferents indrets. Molts van ser enviats fora del país. La meva mare tenia 4 anys i la van enviar a Valls. Primer va viure en un col·legi, però allà els infants passaven molt fred i molta gana. Al final, l’Ajuntament va decidir fer un pregó i demanar a les famílies que acollissin els infants, famílies solidàries que van compartir el poc que tenien amb aquells nens.

Acabada la guerra, va ser el moment de tornar a Madrid, la mare ja només parlava català. S’enyorava i amb la seva família, que tenia molts fills i pocs recursos, passava fam. Van decidir que tornés amb la seva família d'acollida de Valls i es va quedar a viure amb ells. Mai, però, va deixar de veure la seva família de Madrid.

Molts anys després vaig pensar que havia de retornar d'alguna manera el gran bé que li havien fet a la meva mare i vaig acollir una nena que ja fa molts anys que viu amb nosaltres.

La casa on va créixer el pare era una casa gran, amb una gran sala presidida per una –també gran– fotografia. Els protagonistes de la fotografia eren els oncles, els germans del padrí: en Joan (1909-1936), en Martí (1912-1936) i en Xavier (1918-1936). Un oncles que el meu pare no va conèixer. Van morir durant la Guerra. Durant molt de temps, potser per la meva joventut, potser per aquell silenci que van pactar moltes famílies de no parlar d’un passat molt pròxim i dolorós, la història dels oncles era inexistent. El meu padrí mai en va parlar. Mai. Sols recordo que deia: “Els morts s’han de deixar tranquils”.

Cada any per Tots Sants, abraçats per la boira típica de la meva terra, els meus germans i jo, acompanyats per la resta de la família, ens plantàvem davant del nínxol dels oncles. El posat seriós i inalterable del meu padrí es transformava en tristesa.

El juliol del 1936 el padrí estava fent el servei militar i, sense cap altra opció, passà a ser un soldat del bàndol nacional. Durant els tres anys de guerra no va entrar en combat: ell conduïa camions, feia la intendència, transportava soldats, menjar, armament...

La sort dels seus germans va ser una altra. En Joan, el gran, tenia 27 quan va començar la guerra; era forner. Feia poc que s’havia casat i esperava el primer –i únic– fill. En Martí, el segon, tenia 24; era xofer del negoci familiar. En Xavier, el petit dels nois, tenia 18 anys i estudiava per capellà. Era el que els tocava als cabalers d’un família relativament nombrosa; era qui tenia l’oportunitat d’estudiar i de saber en una època en què els estudis estaven poc valorats.

Pel que m’han explicat ja de gran, la meva família no era extremadament religiosa, ni una família conservadora, ni compromesa en cap causa política. Era una família que va intentar sobreviure, sense mullar-se, sense decantar-se...

Per edat, els oncles havien d’anar a la guerra. De fet, aquell estiu les seves lleves van ser mobilitzades per l’exèrcit republicà; cap dels tres s’hi va presentar. El poble on vivien era a la zona republicana; un poble petit, on tothom es coneix i ningú és anònim. En Xavier era buscat per la seva relació amb l’Església. I la família optà per protegir-se, per defensar els seus. Aquell mes de juliol els tres germans van amagar-se en una cabana de pedra seca. Desconec què esperaven, i quines intencions tenien; crec que sols desitjaven que tot allò s’acabés aviat.

Dos mesos després en Joan va ser pare. Un nen. Una nit, l’instint de pare, la màgica sensació d’agafar una petita mà i veure la cara del teu fill, va superar la prudència i la por; en Joan va tornar al seu poble per conèixer-lo. Les precaucions i la nit fosca no van ser suficients; hi havia ulls rere les cortines que vigilaven la seva tornada. Una veïna el denuncià als comandaments del camp de treball número 3, situat al mateix poble. Un camp mortífer. De fet, el poble era el camp, el petit nucli urbà es convertí en un camp de concentració.

Va conèixer el seu fill, va poder abraçar la seva dona i els seus pares. Va acomiadar-se'n sense saber que mai més els tornaria a veure. Quan tornava a la cabana, de matinada, d’imprevist i en un gran silenci, el van agafar. El van sotmetre a turments i el pegaren fins que va confessar on eren els seus germans. Poques hores després tots tres eren fets presos pels milicians, acusats de desertors.

Als oncles els deixaren sota el control del comitè polític de la companyia d’intendència de la 27a divisió de Ventoses. L’endemà a la sortida del sol, en Joan, en Martí i en Xavier estaven drets davant d’una paret de pedra. Segons després eren afusellats i enterrats en una fossa que ells mateixos havien cavat. La fossa es trobava situada al quilòmetre 38 de la carretera de la Juncosa. Un cop acabada la guerra va ser oberta; eren màrtirs pels nacionals. La meva besàvia, la Magdalena, va reconèixer els cossos dels seus fills, marcats per les bales, per la roba que portaven.

Aquesta és una petita part de la història de dos homes bons, un del costat dels nacionals i l'altre del costat dels republicans. El republicà era el meu avi, Benet Josa i Roca, i el del bàndol nacional era el meu sogre. El meu avi era un cantirer de Verdú, que va néixer l'any 1906 i va morir l'any 2009, amb 103 anys i una lucidesa increïble. Mai volia parlar de "les coses de la guerra", com ell deia. Treballador, seriós, responsable, discret, estricte, catalanista, anarquista, gens creient, amb molt seny i boig pel Barça. El meu sogre era pagès i va ser militar de l'exèrcit franquista. Un home conservador, educat, afectuós, creient, molt senyor i molt del Barça.

L'any 76, quan un dels fills del ja exmilitar i jo ens vam casar, poc en sabíem d'aquesta història. Anys després, ja separada del meu home, el meu avi em va dir que volia parlar amb mi. "Maria Rosa, abans de marxar d'aquest món, et vull explicar una història, però només a tu". Va començar preguntant: "Te'n recordes que un dia et vaig dir que després de quatre anys al camp de concentració de Galícia em van portar a la presó de Lleida?". "Sí, avi, és una de les poques coses que m'has explicat de la guerra". I va seguir preguntant: "Saps qui era el meu carceller a Lleida?". "Ho ignoro però, pel teu to, dedueixo que és algú que coneixem", li vaig contestar. "Era el teu sogre", va dir. Em vaig quedar gelada! "N’estàs del tot segur, avi?”. "Aquestes coses no s’obliden mai, fill meu", va contestar. "Però, avi, us heu reconegut?", vaig seguir preguntant. "Esclar que sí, dona, des del primer moment que ens vam donar la mà i ens vam mirar als ulls, tots dos vam saber qui érem. Van ser molts anys". "I per què no m'ho has dit fins ara, avi?". "Molt senzill", va contestar. "Perquè no volia que aquell fet fes un forat a la teva vida. Ara ell ja és mort i tu ja fa molt temps que t'has separat del teu home. No t'ho explico amb cap rancor, simplement crec que tens dret a saber-ho. La vida té aquestes coses". Quina lliçó de vida que em va donar, i quina altura personal que tenia el meu avi! Mai ningú va poder apreciar cap senyal del passat entre ells dos. Plegats vam celebrar Nadals, Sant Esteves, aniversaris, naixements i moltes coses més... Mai un retret ni una mala paraula. Què fas davant d'una situació així? Què li dius a una persona que estimes tant i que et fa partícip d'una punyetera i maleïda casualitat? En moments així t'adones que dues bones persones, de pensaments diferents i per circumstàncies diferents, es varen trobar en bàndols enfrontats, defensant com podien i sabien qui sap el què... Esclar que, en aquell temps, la posició del meu avi era d'inferioritat. Ell era el feble, el vençut. En canvi, el meu sogre era el fort, el guanyador. En aquest punt de la conversa, em van vindre milers de preguntes al cap però no vaig voler entrar en cap més detall. No en volia saber res més. Ja en tenia prou.

No puc imaginar el patiment que va viure el meu avi. Primer, més de quatre anys a un camp de concentració a Galícia i, després, tres anys més a la presó de Lleida, condemnat a mort, on dia darrere dia, quan li obrien la porta de la cel·la, mai sabia si era per afusellar-lo o per donar-li un tros de pa. Tampoc cal oblidar el dolor del meu sogre quan explicava que el 1936 va haver de fugir del seu poble perquè si no creia que l'haurien afusellat. Li havien matat un germà. Quan va arribar al bàndol franquista es va fer o el van fer, no ho sabrem mai, soldat. Un noi de tan sols 18 anys per qui sentia autèntica devoció. Dit això, ni aquella ‘negra’ casualitat que el destí em tenia preparada ni el patiment del meu avi van canviar els bons sentiments i el meu afecte envers el meu sogre. Això sí, l'amor i l'admiració que sentia pel meu avi es va fer més gran, si és possible. La generositat, la tolerància i el seny que ens va demostrar és a l'abast de molt pocs.

Perdonem, però no oblidem!! Cal tenir memòria. Reivindiquem fins a la fi la recuperació dels nostres morts oblidats a les fosses i tornem-los la dignitat perduda. Que els responsables de la recuperació de la tan anomenada ‘memòria històrica’ prenguin nota d'aquests dos avis i de tants i tants com ells, ciutadans anònims, que van girar full sense pressupostos, sense discussions, amb molta generositat, grans dosis de tolerància i, sobretot, molta, molta dignitat.

Quan vaig arribar al poble ho vaig trobar tot molt canviat. L’ambient de llibertat que sempre havíem tingut havia desaparegut; es respirava una atmosfera de por i malestar, de desconfiança, fins i tot en parlar. Moltes famílies havien perdut els fills i altres havien anat a l’exili. Els que eren més o menys de dretes estaven superbs, i altres que sempre havien semblat més aviat d’esquerres es feien els penedits i intentaven identificar-se amb els vencedors, fins i tot molts es van fer de la Falange. Com que les funcions tradicionals eclesiàstiques tornaven a celebrar-se, i ho feien amb més intensitat que mai, per les processons de Setmana Santa hi va haver molta gent que es va guarnir de corretjams, camisa blava, boina vermella i fletxes. Mig d’amagat, però, eren la riota del poble.
En trobar els amics de la meva edat, em va sorprendre que gairebé tots s’havien fet de la Falange de les JONS i em recomanaven que me’n fes. Em convidaven a les excursions i a no sé quantes coses més, però a mi i a uns pocs més no ens van doblegar i no ens en vam fer mai. Ells havien d’anar a missa, a les processons o a fer instrucció al camp de futbol, formats i uniformats; però nosaltres no hi vam haver d’anar gairebé mai. Les noies de la Falange tenien diverses categories, a les més jovenetes els deien ‘margaritas’ i per a la processó s’havien de posar la mà damunt el cor pel dol de José Antonio Primo de Rivera.

En una ocasió, va venir a Tarragona el comte Ciano, gendre de Mussolini. L’acompanyava, si malament no recordo, Serrano Suñer. Tots els nois del poble van haver d’estar formats a la Rambla un munt d‘estona esperant que passés la comitiva. Sortosament, els pocs que no érem de la Falange podíem anar una mica a la nostra. En canvi, a ells els controlaven molt, per qualsevol cosa, per inofensiva que semblés, com fins i tot per anar a passar el dia a la platja.

La repressió es feia notar en tot i cada vegada més. Els dies de la festa major feien tocar als músics la ‘Marcha real’. També al ball, després de l’últim vals, ens tocaven ‘Cara al sol’. Nosaltres, tots suats després d’haver ballat tota la festa, havíem d’alçar el braç fins que deixava de sonar aquell maleït himne.

Quan vaig tornar de l’exili, el capellà del Catllar era mossèn Lluís. Era una bona persona, però encara recordo el sermó que va fer al carrer el dia que van inaugurar el ‘Monumento a los Caídos’. Va dir: “Ahora los tiempos han cambiado y el que no esté conforme que se ponga en la acera de enfrente”. El to amenaçador de les seves paraules era força habitual aquells dies. Va ser una altra víctima de les circumstàncies.

El setembre de 1936 Miquel Llacuna i Alemany és mobilitzat. Fins al dia 9 de juliol de 1937 es troba a Manresa, des d’on és destinat a Casp, on fa d’oficinista. A partir d’aquest emplaçament comença un periple per diversos pobles i ciutats. En les cartes que envia, quasi cada dia, parla de Quinto, Fuentes de Ebro, Azaila, Rodén, i més tard ja les encapçalarà amb un genèric "front de l’est". En una d’elles, la datada el 5 de setembre de 1937, esmenta que ja és al front.

Durant tot aquest període de guerra, escriu regularment a la família i als amics i en les cartes inclou dibuixos que reflecteixen la vida militar. Els dibuixos estan fets amb llibretes i fulls a part. Temàticament, la majoria són escenes de la vida militar, mentre que uns quants són paisatges urbans de les ciutats per on passava. Els dibuixos són una crònica de la vida al front: el dia a dia, els soldats, marxes i guàrdies, etc. No són dibuixos complexos, són apunts fets sobre la marxa i segurament moltes vegades del natural.

L’any 1938 és destinat al front d’Aragó, concretament a transmissions. Al final d’aquest mateix any el fan presoner.

Segons un certificat del mateix exercit espanyol es llicencia el dia 5 d’agost i torna a Igualada.

El 14 de gener de 1939 van mobilitzar la quinta del xumet, els joves que complíem els 18 anys entre el gener i el març de 1940. També van cridar a files els “vells” de 40 anys, la quinta del reuma. Ens van portar a Centelles i ens van posar en uns estables de ciment per a porcs. Ens van donar l’uniforme i armes: pantalons verds, un suèter, botes, mitjons, gorra, un matxet, un fusell i un cinturó amb bales. Durant 10 o 12 dies vam fer maniobres amb un tinent que ens ensenyava a fer anar el fusell. Mai havíem vist una arma. Pocs dies després ens van detenir. Un grup de feixistes va arribar a la matinada. No sabíem què fer. Van dir que ens poséssim de cara a la paret i amb els braços alçats. Crèiem que ens afusellarien.

L’endemà, després de viatjar a peu i en camions, un miler de presoners vam entrar al casino de Manresa, que el feien servir com a quarter. Ens van interrogar. Davant d’aquella gent, carregada de medalles i condecoracions, estàvem aterrits. Després de l’interrogatori ens van posar en files i altra vegada en marxa. Vam tornar a caminar quilòmetres i quilòmetres. Als afores de Saragossa ens van fer pujar en un tren que servia per transportar bestiar. Érem 50 homes a cada vagó. Ens van dir que anàvem a Santa María de Oya, Galícia. Trigaríem uns quatre dies i teníem poc menjar. Ens van donar tres o quatre llaunes de carn i unes ampolles de refresc.
Va començar el calvari, la pudor era insuportable, la lentitud del tren... Era desesperant. Aviat es va acabar el menjar. Després van venir els mals de ventre i les diarrees. Quan el tren parava, s’apropaven pagesos, dones, nens i avis que ens donaven de menjar. Ens el tiraven per la finestreta. Els més generosos van ser els de les terres castellanes. Donaven pa, trossos de cansalada, embotits i ampolles d’aigua. Mai ens van tractar de rojos.

Quan vam arribar a la nostra destinació, érem 1.500 presos els qui entràvem en aquell monestir, un lamentable edifici totalment abandonat. Tenia dos patis amb les parets esquerdades, murs enderrocats, sostres esberlats. Els soldats aconsellaven que, com que havien de venir 1.500 presos més, escollíssim la part alta, construïda amb fusta, i per tant més càlida. La part de baix era de ciment i molt més freda. Em sentia deprimit, desesperat i confús quan pensava en tot el temps que podíem estar en aquell lloc. Van passar mesos terribles fins que un matí de maig, el corneta va anunciar els noms dels presos que serien alliberats. Aquell dia n’érem 10. Per fi! Ens vam canviar de roba i vam pujar en un tren cap a Vigo i després cap a Barcelona. Semblava impossible estar fora del camp de concentració. En un cèntric carrer de Vigo, un home se’ns va apropar: "Veig que aneu mal calçats. Si m’ho permeteu, m’agradaria comprar-vos sabates, perquè porteu mig peu nu”. Vam acceptar agraïts. Ens va comprar calçat i ens vam acomiadar d’aquella persona tan generosa. Durant tres dies de viatge, vam poder seure, com persones, als bancs de fusta del tren que ens portaria fins a Barcelona.