4 anys,
4 històries

Ada Nardella

La tossuderia de ser un miracle

Va ser la portada del primer ‘Criatures’, el 4 de desembre del 2010. Havia nascut prematura, a les 23 setmanes de gestació

Sílvia Barroso

L'Ada no es vol deixar retratar i la Fanny, la seva mare, va a buscar-li una nina per entretenir-la i que s’estigui un moment davant la càmera. Les fotos domèstiques també són sempre una peripècia, s’han de fer amb un teleobjectiu. La Fanny somriu: “És molt tossuda”. “Si no ho fos, potser no seria aquí”, afegeix. Intueix que la tossuderia innata devia ser la clau de la supervivència de la seva filla, que va néixer a les 23 setmanes de gestació d’un embaràs de bessons aconseguit in vitro. Contra tots els pronòstics –el germà no se’n va sortir–, la nena va superar cinc mesos d’incubadora, hemorràgies cerebrals i infeccions. Ara té cinc anys i va a l’escola cada dia i a natació cada setmana.

Aquesta és la versió (molt) abreujada de la història de l’Ada Nardella Fontanet, la nena miracle que el 4 de desembre del 2010 va protagonitzar la portada del primer número del Criatures, el suplement dels dissabtes de l’ARA. Aleshores tenia un any i quatre mesos i encara no caminava. A l’hospital havien dit als pares que potser no caminaria mai. Això angoixava la Fanny Fontanet i l’Alberto Nardella fa quatre anys. Ara els preocupa el retard en la parla. “T’entén quan li parles i diu paraules soltes, però no fa frases o les farceix de sons inintel·ligibles. Costa comunicar-s’hi, a vegades ella mateixa s’enfada. I no sabem exactament la causa del problema. Els metges diuen que hi ha diversos factors, la lesió al cervell de l’hemorràgia que va tenir quan era a la incubadora, el multilingüisme que viu a casa, la sordesa... El cas és que veus que els altres nens de la seva edat parlen molt bé i la diferència et fa patir”, es desfoga la Fanny.

Amb tota la cruesa: l’Ada té una sordesa severa que l’obliga a portar audiòfons des que era un nadó i una miopia de 16 diòptries en un ull i 14 en l’altre, a més d’estigmatisme i d’estar operada de retinopatia, cosa que li resta visió perifèrica. Tot això, afegit a l’alçada d’aquesta nena primíssima –fa 1,28 metres i pesa només 21 quilos–, fa que tingui un equilibri precari. Camina de pressa i amb un balanceig lleu que et fa témer que caurà en qualsevol moment. Però no cau. La Fanny assegura que no té cap problema de psicomotricitat: “La portes al parc infantil i fa coses que jo a la seva edat no feia, perquè no té por de res”.

Mentre la mare explica les seves angúnies, la filla mira els dibuixos i xerra amb la tele, a la seva manera. La Fanny la va controlant de reüll. És una dona alta i enèrgica que somriu i que riu i que es diverteix jugant amb la seva filla. Però confessa que el pessimisme és el seu pecat: “El meu marit no viu tot això amb l’angoixa amb què ho visc jo”. Pel que fa al llenguatge, l’Alberto està més tranquil perquè ell, que va néixer quan tocava, no va parlar fins als 6 anys i ara és un enginyer informàtic que treballa al sincrotró de Lund, a Suècia. Creu que la seva filla necessita temps: ho tenia tot en contra, creix en una família multilingüe –ell és italià i parla en italià amb la nena i en castellà amb la Fanny, que és de la Noguera i parla amb l’Ada en català– i ha passat un any a Suècia, on la família es va traslladar creient que seria una bona experiència.

La decepció de Suècia ha sigut un sotrac per a la Fanny. Ara fa dos anys vivien el moment més dolç des del naixement de la nena: l’Ada havia superat els problemes físics més greus i s’adaptava bé a l’escola de Bellaterra. Al cap d’uns mesos van marxar a Suècia –l’Alberto hi tenia una bona oferta de feina– amb la idea que deixaven un país en crisi per anar a un país pròsper i avançat. Però hi van trobar un sistema que no acaba de funcionar. “No utilitzen bé els recursos. Ens va costar mesos aconseguir unes ulleres per a l’Ada. Després te les paguen, però mentre esperàvem li van augmentar les diòptries. I no teníem logopeda perquè aposten per la llengua de signes”, es lamenta la Fanny.

L’aventura sueca es va acabar fa un mes i mig. Mare i filla van tornar cap a Catalunya, a Cerdanyola. L’Alberto ve a veure-les quan pot i s’hi comunica per Skype, cosa que l’Ada no suporta: quan el pare ve en persona, se li abraça i no el deixa anar, però si el veu a l’ordinador li gira la cara, com si el castigués. Mentrestant, la nena torna a tenir logopeda i va a l’escola de Bellaterra. I la Fanny, que també ha recuperat la seva feina en una ONG, es ressitua. “Estic en un moment baix perquè l’any de Suècia no ha progressat”, reconeix. Intenta controlar el pessimisme. Des que va néixer l’Ada i va haver d’afrontar “la pitjor època” de la seva vida –cinc mesos sense saber si la nena es moriria–, ja no s’ensorra “tan fàcilment”. Tot i així, sempre rebrota el seu sentiment de culpa. “Totes les mares de prematurs tenim aquest sentiment, perquè no hem sabut fer bé una cosa tan natural com tenir un fill”. El que la sosté és veure l’energia amb què sempre ha tirat endavant l’Ada: “Va estar cinc mesos sola a la incubadora i se’n va sortir. Algú em va dir una vegada que els nens no es rendeixen perquè no saben què és el pessimisme, i suposo que és veritat”. És la tossuderia que cal per ser una nena miracle.

David Fernàndez

El ventríloc de la CUP

Torna al lloc on va ser entrevistat el novembre del 2012, quan era candidat a diputat, i explica com han estat aquests dos anys al Parlament

Carles Capdevila

Fa just dos anys encara no eres al Parlament, ens vam trobar en aquesta taula, en aquesta plaça. “Sí, mirant la foto veig que ara tinc algun quilet de més”. El titular de l’entrevista va ser: “La gent està esgotada i esperançada”. I ara? “La gent està més esgotada i més esperançada. Els símptomes d’esgotament són també del règim, del sistema, del model polític, i alhora tenim més bases per a l’esperança”. ¿Se t’han fet curts aquests dos anys? “Molt llargs. No et diré que una condemna ni de bon tros, però realment és Matrix”.

Fem balanç. “En la vida individual, el temps m’ha estat esvaït, esmicolat i desaparegut. Però hi ha coses importants. Ara som un país que té les bales de goma prohibides, que ha prohibit el fracking, que ha aprovat una llei pionera contra l’homofòbia. Nosaltres mai som del club de l’eufòria, però en part estem guanyant. Que 2,3 milions de persones impugnin tot un Tribunal Constitucional, guardià de les essències pàtries, em sembla històric, antològic i inèdit al sud d’Europa. Per tant, molta feina per fer, i força que se n’ha fet”.

¿La vida parlamentària és com te la imaginaves? “He confirmat que el poder és pitjor de prop que de lluny. Ens ha sorprès la mediocritat. El Parlament està al costat del zoo, això no sé si té alguna metàfora possible d’animals en captivitat i humans en llibertat, o qui són més bèsties, que és obvi que són els humans. El Parlament és antic, té funcionaments caducs, podria ser una cosa molt més àgil i menys litúrgica. Té un punt de sobreescenificació, cinisme, hipocresia i falsedat de la política”.

Ara ets famós. “És el meu fracàs més absolut. Fa dos anys et deia que m’espantava la societat de l’espectacle, i m’agrada la discreció, la feina de formigueta i el dret a la intimitat i la privacitat. Però això va desaparèixer l’endemà. Tot i això, jo només sóc el ventríloc de la CUP”.

Qui t’havia de dir que series amic de Mas. “Sí, qui ho havia de dir, efectivament. Hi ha molt respecte personal, hi ha hagut capacitat de diàleg, i l’abraçada personal, que no és política, vol dir que també va per aquí la feminització de la política. El canvi d’una cultura política d’espectacle, testosterònica, molt autoritària i molt masclista, a una de molt horitzontal de tenir debats en el debat de política general sobre el capitalisme com a sistema econòmic”.

Què passarà ara amb el sudoku de Podem, Guanyem, el Procés Constituent i la CUP? “La clau és el què i el com. La metodologia i el contingut, el projecte i el procés. Jo penso que és temps de sumar, que la història ens ha demostrat que aquesta matriu cooperativa de la unió fa la força és fonamental, Però sense perdre bou i esquelles, i aprenent. La crisi que vivim és també una crisi profunda de les esquerres. Tots dos processos, el català i l’espanyol, són compatibles i coordinables, el desig és més democràcia aquí i més democràcia allà, però no des d’un principi de subordinació, subsidiarietat, jerarquia, no de dir-nos que esperem que passi alguna cosa a Madrid perquè passi alguna cosa a Catalunya. Perquè això és no entendre el procés català, que ha decidit que el futur d’aquest país el decidirà la seva gent i no cap altre poder”.

¿No repetiràs al Parlament ni que t’ho demanin? “Jo no hi estaria d’acord políticament. Espero que no em posin en aquesta tessitura, jo penso que no passarà”. ¿I candidat a l’Ajuntament de Barcelona? “Oficialment ningú m’ho ha dit, però jo no ho veig. Per mi entra en la mateixa lògica política del saltimbanqui: ara regidor, el 2019 a Europa. Seria un error perquè cauríem en el parany aquest pervers de la societat de l’espectacle, les marques, les imatges, la perversió de la utilització de la cara”.

I ara què farà en David, doncs? “Tinc un deute polític, moral, ètic i sobretot d’amistat amb l’August Gil Matamala, perquè estava fent les seves memòries, ja tinc 1.200 pàgines, i en dos anys no he obert la carpeta”. ¿En aquests dos anys hi ha algun dia que te n’hagis penedit? “Molts. La primera vegada que ho vaig dir va ser el gener del 2013, amb aquella frase de «Manolete, Manolete, si no sabes para qué te metes». No és especialment el meu món”.

Et convido d’aquí dos anys en aquesta taula, el novembre del 2016. Què haurà passat? “O retrocedim o col·lapsem o avancem. Retrocedir seria un pacte del tipus del 1978, es podria avançar en l’esquema de reforma constitucional, perquè una de les paradoxes de Podem és que al final la tercera via vingui per l’esquerra. I l’altra és que el futur d’aquest país l’anem construint nosaltres des de l’autodeterminació. Espero molt de les municipals, pot ser el gran moviment tectònic per posar les noves bases d’una democràcia a l’altura de la gent i d’un segle XXI molt més humà, just i solidari”.

Marina Comas

El naixement d’una actriu salvatge

La seva imatge plorant dalt de l’escenari dels Goya en recollir el premi per 'Pa negre' va ser portada de l’ARA el febrer del 2011

Laura Serra

Sobre la taula hi ha una estesa de folis, bolígrafs de colors i l’ordinador portàtil encès. Té exàmens parcials a la Universitat de Vic i li toca fer colzes. Sorprèn que Marina Comas (Santa Maria de Besora, 1996) hagi triat estudiar biologia, perquè abans havia cursat el batxillerat artístic i, a més, espera dedicar-se a la interpretació. Però ha escollit una carrera de ciències amb futur, per si de cas. “La gent de la meva edat està preocupada perquè no hi ha feina, per saber què faran de la seva vida. Jo tinc una altra visió. Em refio molt del cinema. Faig biologia per tenir alguna altra opció, perquè la d’actriu és una feina inestable”. Un seny osonenc precoç, però no tant com la nena que interpretava a la pel·lícula que la va llançar a la popularitat, Pa negre, aquella òrfena mutilada que li va descobrir la vocació d’actriu.

Vestida amb texans, vambes, jersei de llana garbós i els cabells recollits, la seva naturalitat rural desarma i sedueix. Manté la innocència però raona amb maduresa. És senzilla, sana, transparent. L’accent osonenc, intacte. Més enllà dels cartells de Pa negre i Els nens salvatges –les dues pel·lícules que ha protagonitzat al cinema– que decoren les parets del menjador de casa seva, a Torelló, i una estatueta gaudiniana al costat d’un trofeu de natació de la seva germana, enlloc no hi ha rastre del pas d’aquesta adolescent per la part més glamurosa del cel·luloide: les catifes vermelles, l’emoció d’endur-se un Gaudí o la cirereta de guanyar un premi Goya com a actriu revelació. La seva imatge plorant dalt de l’escenari va ser la portada de l’ARA del 14 de febrer del 2011. No l’havia tornat a veure: “Que fort! Mola. Quina vergonya, plorant. A totes les fotos sortia plorant! Quan estàs allà dalt dius el primer que et passa pel cap. Eren les 12 de la nit i jo vaig dir: «Bon dia, buenos días»”.

Allò li va canviar la vida. Va deixar enrere la infantesa i va tenir clar que volia ser actriu: “En un rodatge creixes molt com a persona, en aquella època ho vaig notar. Hi va haver un abans de tota la parafernàlia i un després. Vaig guanyar seguretat en mi mateixa, vaig perdre timidesa, vaig començar a tenir responsabilitats”. Els seus pares li repetien un mantra: “Marina, no et flipis”, explica. “Ningú s’esperava que Pa negre arribaria a ser una pel·lícula tan important en la història del cinema català –recorda–. T’ho vas trobant i dius: «Collons!» De por no me’n va fer. M’ho vaig passar molt bé, als premis, a les entrevistes... Ho repetiria tot deu vegades. Al principi és estrany, fins i tot amb els amics, però t’hi acostumes. La gent ho veu com una cosa molt extraordinària, i sí, ho és, però tant com si una amiga meva comença a treballar en una feina”.

Potser hi té a veure que ella va entrar en aquest món per atzar. “Mai havia fet teatre. Deia que tenia por escènica. Havia fet els Pastorets a Borgonyà, i jo, sempre al darrere i amagada. Em feia molta vergonya”, explica. Amb la seva germana petita es van presentar al càsting de la pel·lícula que adaptava el llibre d’Emili Teixidor perquè els feia “gràcia”. Va fer tres proves, l’última ja amb el nen protagonista, Francesc Colomer, i el paper va ser seu. Tenia 12 anys quan va començar el rodatge a les ordres d’Agustí Villaronga. “Era com una mena de joc, tot i que l’Agustí era molt exigent, però jo com a actriu ho aprecio. Ens ho vam passar la mar de bé”.

Després, l’èxit brutal de públic, els premis, la cursa dels Oscars i la promoció a Hollywood... Tot va venir rodat. Només li sap greu no haver coincidit amb Ewan McGregor a Los Angeles. “Va ser molt divertit, un viatge inoblidable. Allà sí que et sents com una estrella. A vegades ara em costa de creure i veure objectivament tot el que va passar –reconeix–. Sembla que faci segles”.

Walter García es va convertir en el seu agent. “Al principi feia gràcia, però ara és com un amic –explica amb afecte–. Vam demanar-li que no busqués tots els papers sinó que, ara que m’ho puc permetre perquè visc amb els pares, no aniríem a fer calés sinó a triar bons projectes”. El pacte, tot i que ja és major d’edat, continua vigent. El seu pare continua gestionant-li la carrera i prenen les decisions professionals junts.

No li preocupa ser sempre més la nena de Pa negre: “A vegades m’ho diuen. Però he fet i faré altres coses, altres pel·lícules, d’altres èpoques”. Ha participat en els telefilms Terra baixa i El cafè de la Marina, i en sèries com La Riera i Polseres vermelles, però té entre cella i cella el cinema. Quina és la seva prioritat? Dubta. “Els estudis –respon, poc convençuda–. Aquesta feina fa mono i tinc moltes ganes de tornar a rodar. Ara, si m’ho proposessin, em costaria molt dir que no”. Estaria disposada a deixar-ho tot i marxar uns mesos a l’estranger, malgrat que confessa que té poca fluidesa en anglès i hauria de millorar el castellà. Com veu el futur? “Mai se sap. Potser em surt una pel·li amb un paper guai. Potser acabo la carrera i vaig a treballar. Però no: tinc l’esperança de treballar en el cinema”.

Glenn Caliba

L'enginyer que mai es queixa

És el primer graduat que va sortir de les aules de l'entitat Braval. Va ser un dels protagonistes de l'especial del primer aniversari de l'ARA

Joan Serra

A Josep Masabeu, ànima de l’ONG Braval, li brillen els ulls quan parla de Glenn Caliba. “Estic molt content d’ell i dels que segueixen el seu camí”, confessa Masabeu, que pilota la formació extraescolar de joves del Raval, fills de pares immigrants, amb talent i reclamen un cop de mà. L’entitat es converteix cada tarda en una república mestissa: hi passen escolars d’una trentena d’orígens i religions. En un barri amb la meitat de població immigrant i on tres quartes parts dels habitants només tenen estudis de primària, unes quantes associacions han entès que formació és sinònim de progrés. Caliba, de pares filipins instal·lats a Barcelona, és el primer graduat universitari modelat al Braval. I ja ha accedit al món laboral.

Tres anys després que l’ARA relatés la seva història d’èxit –quan estava a punt de graduar-se en enginyeria informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)–, Caliba ha fet camí. Té 27 anys, conserva el somriure tímid d’alumne aplicat i al currículum ja hi pot detallar experiència en el sector. Va començar a buscar feina quan completava els estudis i de seguida li van sorgir oportunitats. Es va comprometre amb una empresa informàtica que desenvolupava un projecte vinculat a la música –una de les seves passions–, un lligam que va concloure aquest estiu però que tindrà continuïtat. “És una empresa amb un ambient força familiar, que està al costat de casa i en la qual em sento còmode”, afirma Caliba, el gran de tres germans, ara també universitaris. Ara es planteja fer-se autònom i combinar els encàrrecs dels que ja l’han vist treballar amb altres oportunitats que apareguin.

Mentre resol la vinculació laboral, aquest jove del Raval explota les seves habilitats. Va acabar el grau professional de piano al conservatori i va començar el grau d’orgue –tot i que no el va poder completar pels compromisos laborals–, també toca el violí i assaboreix Bach, cultiva les sis llengües que parla –català, castellà, anglès, alemany, ilocà i tagàlog, les dues últimes, pròpies de les Filipines– i ha fet un tastet en el món de la fotografia, una altra afició convertida ara en negoci pels encàrrecs que li arriben. De moment, ha quedat aparcat el futur professional a Alemanya, on s’havia imaginat progressant quan encara era universitari. Havia estudiat mig any a Karlsruhe, una estada Erasmus que va ser profitosa. “Molts joves han pensat el mateix que jo en els últims anys i potser vaig massa tard. M’interessava l’experiència en un altre país i la idea de perfeccionar l’alemany”, apunta. No ha marxat del carrer Joaquim Costa perquè entén que també és un lloc idoni per viure: té els amics a prop i continua col·laborant al Braval, ara com a mentor dels joves que volen emular-lo.

A casa s’ha amarat de la cultura de l’esforç, inculcada pels pares, orgullosos de veure que el fill gran té una carrera i progressa al món laboral i que els dos petits –Gershon i Génesis– fan el mateix trajecte. El primer estudia farmàcia i només li queda un curs per graduar-se, i el segon cursa nutrició i dietètica, tots dos a les aules de la Universitat de Barcelona (UB). Les renúncies i els anys de sacrifici del matrimoni –Martina Ramos i Amancio Caliba– han rebut una recompensa amb el progrés dels fills. “Els pares estan contents. Les coses podrien anar millor, però estem satisfets amb el que ha passat aquests últims tres anys. Els meus germans estan estudiant i no hem tingut problemes per pagar els estudis. Veient com treballen els nostres pares, nosaltres no podíem desaprofitar l’oportunitat que ens han donat”, raona aquest enginyer informàtic.

Caliba continua vivint amb els pares. Explica amb cert rubor que no té parella, tot i que ha esbossat el desig de formar una família, per repetir el camí dibuixat pels seus progenitors. “El que m’agradaria és tenir una situació més estable. Aquest estiu he estat a les Filipines i no acabaven d’entendre que amb 27 anys encara no estigués casat ni tingués fills”, admet. Fa tres anys admetia que les creences –la família abraça l’Església adventista– l’influiran a l’hora de trobar parella. De moment, ja han musculat la seva ètica pel treball. “La personalitat també es configura a partir del que creus”, reflexiona. Conscient de les dificultats que han superat els pares –que no van poder reprimir les llàgrimes el dia que van fer-se a la idea que el fill gran es graduaria–, afronta els problemes sense instal·lar-se en la cultura de la queixa. “Sempre recordem els nostres drets, però no volem assumir tan sovint els nostres deures”, lamenta. L’enginyer ha fet bo el sacrifici dels pares.