130 Onzes de Setembre

1886

Portada de la revista satírica madrilenya Gedeón, que ironitzava sobre les reivindicacions catalanistes i el retorn de Felip V.

L’últim terç del segle XIX Catalunya i la resta de l’Estat van viure una etapa d’agitació política i d’emergència de nous moviments socials. S’havia viscut una revolució, el setembre del 1868, amb l’ascens al poder del general Prim i la fi del regnat d’Isabel II; la proclamació de la Primera -i breu- República (1873-74) i el retorn de la dinastia borbònica; el punt final de les agòniques Guerres Carlines, i també l’aparició del federalisme com a nova proposta política. A Catalunya es consolida la burgesia com a classe dominant i la irrupció de l’obrerisme en lluita per la millora de les condicions de la classe treballadora. Barcelona viurà en aquest període un canvi en la seva mentalitat perquè aspirava a esdevenir una capital europea que deixés enrere la condició d’urbs provinciana a roda de les voluntats de la cort de Madrid. La necessitat d’obrir nous horitzons es visualitzarà amb l’organització de l’Exposició Universal del 1888, una plataforma de primer ordre -com ho seran els Jocs Olímpics del 1992- per projectar la ciutat internacionalment. Aquest impuls cosmopolita no serà incompatible amb la puixança del catalanisme cultural i polític, un moviment que s’explicarà com una eina de progrés per recuperar la identitat nacional perduda des de la derrota en la guerra militar per la successió dinàstica del segle XVIII. El catalanisme emergent anirà associat a una idea de modernitat que a la vegada mira romànticament el passat amb el propòsit de recuperar la història, la cultura i la llengua catalana a través d’accions intel·lectuals: és el que es coneix com la Renaixença. És en aquest procés de recuperació identitària que el Centre Català, una entitat catalanista fundada el 1882, va organitzar per a l’11 de setembre del 1886 una missa a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, la parròquia del Fossar de les Moreres, oficiada pel canonge de Vic, Jaume Collell, a fi de recordar les víctimes en la defensa de la ciutat de 172 anys enrere, és a dir, l’11 de setembre del 1714. El dia anterior a l’acte es va publicar una esquela al diari Lo Barcelonés, per informar la ciutadania de la celebració de l’acte fúnebre, que, per imperatiu de les autoritats eclesiàstiques i militars, es va haver d’oficiar sense sermó. Lluny del caràcter religiós, criticat des d’alguns sectors republicans, aquella missa és considerada el primer acte de reconeixement públic als màrtirs de la defensa de la ciutat davant les tropes de Felip V.

La consigna

"Al fossar no s’hi enterra cap traïdor"

El primer president del Centre Català va ser l’escriptor Frederic Soler, Serafí Pitarra, que en l’edició dels Jocs Florals del 1884 va obtenir el primer accèssit per la poesia patriòtica Lo fossar de les moreres, un text que conté una quarteta que ha assolit una gran popularitat: “Al fossar de les moreres / no s’hi enterra cap traïdor / fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor”. Cal dir que no li van donar l’englantina perquè el jurat va creure que el poema no era “massa notable per la manera d’expressar-lo”.

L'anècdota

Almirall i Guimerà, rivals i assistents

A la missa als màrtirs del 1714 celebrada a Santa Maria del Mar s’hi van congregar dues figures de la Renaixença, Valentí Almirall i Àngel Guimerà. El primer, de tendència progressista i ànima del Centre Català; el segon, d’ideologia conservadora i impulsor de la Lliga de Catalunya, una agrupació escindida del Centre Català el 1887 per desavinences amb Almirall. Tot i deixar apartades les seves diferències a Santa Maria del Mar, la missa pels difunts del setge borbònic no es va tornar a celebrar fins al 1899, aquesta vegada a la parròquia de Sant Just i Pastor.

1887-1900

Una de les primeres manifestacions i ofrena floral davant l’estàtua de Casanova.

El nomenclàtor dels nous carrers de l’Eixample traçat per Ildefons Cerdà a partir del 1860 va recuperar fets i personatges significatius de la història de Catalunya. Dos carrers van ser batejats amb noms estretament lligats a la defensa de la ciutat el 1714: un dedicat al general Antoni de Villarroel i l’altre al conseller en cap Rafael Casanova. A més, quan la fortalesa militar de la Ciutadella, aixecada per Felip V, va ser donada a la ciutat el 1868 pel general Prim, l’Ajuntament va projectar una avinguda per enllaçar el nou parc verd de la Ciutadella amb l’Eixample: el Saló de Sant Joan (l’actual passeig Lluís Companys). En aquest espai el consistori barceloní va decidir instal·lar-hi vuit estàtues reservades a personalitats il·lustres, una d’elles dedicada a Rafael Casanova. L’escultor Rossend Nobas va rebre l’encàrrec el 1886 i el 18 de maig del 1888 s’instal·lava l’estàtua en un lloc ben visible, a la banda esquerra de l’Arc de Triomf, monument construït com a símbol d’entrada de l’Exposició Universal. El catalanisme renaixentista tenia, doncs, una oportunitat d’or per dotar l’estàtua de l’últim conseller en cap abraçat a la bandera de Santa Eulàlia d’una representació simbòlica i política que ha perdurat fins als nostres dies. Va ser Foment Catalanista, entitat adherida a la Unió Catalanista, qui va assumir la tasca de “commemorar l’Onze de Setembre del 1714 i enaltir la memòria de tots els màrtirs de les llibertats catalanes”, segons recordaven a La Renaixença el 1892. A partir d’aquest moment l’estàtua de Casanova va ser l’escenari on les nits del 10 de setembre, la vigília de l’actual Diada, alguns catalans -no gaires en els primers anys- a títol individual deixaven unes branques de llorer o de roure al peu del monument. El 1897 un grup de joves de l’Associació Popular Catalanista i de la Joventut Excursionista Els Muntanyencs, van penjar una corona de llorer al cap de l’últim conseller en cap davant la mirada encuriosida d’un policia que no va impedir l’acció. En altres poblacions de Catalunya ja se celebraven també vetlles necrològiques en honor als màrtirs del setge borbònic i serà a partir del 1898 quan els actes commemoratius es començaran a cloure amb el cant d’ Els segadors. L’any 1899 la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat va convocar un funeral com el que es va celebrar el 1886 a l’església dels Sants Just i Pastor, fet recollit per la premsa per l’assistència massiva, que va fer arrufar el nas a les autoritats espanyoles.

La consigna

¿No sentiu, catalans...?

El 1898 es va publicar un poema de Josep Alcoverro dedicat a l’estàtua de Rafael Casanova: “¿No sentiu, catalans?, encara’ns crida com contestant, conxorxa malehida de fills borts y rancúnia forastera, una altra estàtua, més amunt venera al que’ns donà a n’el Dret mortal ferida”. L’“altra estàtua” era la dedicada al ministre de Justícia Alonso Martínez, impulsor d’una polèmica reforma judicial que retallava el Codi Civil català a favor d’un nou codi normatiu espanyol. L’estàtua del ministre estava situada a l’entrada del Palau de Justícia de Barcelona, a tocar del monument a Casanova.

L'anècdota

Primera manifestació... el 7 d’abril

La primera manifestació política davant l’estàtua a Rafael Casanova no va ser un 11 de setembre sinó un 7 d’abril, del 1889, per protestar contra la reforma del Codi Civil espanyol que deixava en no res el dret civil català, un dels pocs instruments que no havien sigut suprimits pel decret de Nova Planta. Els estudiants de Barcelona van ser els convocants d’un “tribut d’homenatge i enyorament a l’heroi de les llibertats catalanes, en Rafael Casanova, darrer conseller en cap de Barcelona, qual estàtua, per exemplar veneració dels seus descendents, s’aixeca a l’entrada del Saló de Sant Joan”.

1901

Acudit de 'L'Esquetlla de la Torratxa' sobre les detencions del 1901.

L’11 de setembre del 1901 marcarà el desvetllament popular de la Diada. Aquell any entitats adherides a la Unió Catalanista com Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul van organitzar-se per dur corones de llorer a l’estàtua de Casanova (que llavors era al costat de l’Arc de Triomf), però el que no s’esperaven era l’escridassada de simpatitzants d’Alejandro Lerroux, diputat radical contrari a les tesis del catalanisme. Els improperis van derivar en enfrontaments i detencions de la policia. 23 persones, totes catalanistes, van ser acusades de participar en una concentració il·legal. Al cap d’unes hores, el president de Catalunya i Avant, Lluís Marsans, i el jove escriptor Josep Maria Folch i Torres -aleshores tenia 21 anys-, entre d’altres, van anar a la seu del govern civil a demanar explicacions. La resposta va ser el seu empresonament. El nombre de detinguts s’elevava a la trentena. Davant d’aquest episodi, el president de la Unió Catalanista, Manuel Folguera Duran, va convocar una manifestació per al 15 de setembre a la plaça de Catalunya per demanar l’alliberament dels detinguts. Dos dies abans, però, els arrestats van ser posats en llibertat amb càrrecs. La protesta es va mantenir igualment i unes 12.000 persones van participar en una marxa sense aldarulls fins a l’Arc de Triomf. Allà els esperaven encara més persones, que van aplaudir el moment en què Folch i Torres va penjar a l’estàtua de Casanova una corona de llorer amb quatre cintes de color vermell. En el seu discurs Folguera Duran va dir: “Ara és de justícia que si se’ls ha processat, que també se’ns processi a nosaltres!”, unes paraules aplaudides enfervoridament pels assistents. No hi havia, però, cap representant de la conservadora Lliga Regionalista, allunyada de la Unió Catalanista i desmarcada d’actes com la manifestació del dia 15, que considerava massa extremistes, i més a les portes de les eleccions municipals previstes per al 10 de novembre d’aquell any. Els fets del 1901 van popularitzar la diada nacional de l’Onze de Setembre i van consolidar la tradició de retre homenatge al conseller en cap del 1714, erigit en un heroi en l’imaginari col·lectiu del catalanisme, i des del 1901 també en l’epicentre de les mobilitzacions catalanistes. El polític Vicenç Albert Ballester escriu el 1908 a El Poble Català : “Vint-i quatre hores de presó de tan pocs feren pensar a molts”.

La consigna

"Ab tota serietat y sense crits"

La manifestació de rebuig a les detencions de l’11 de setembre del 1901 va ser convocada per la Unió Catalanista a través de crides impreses repartides per les seves entitats. En el text es deixa ben clara la intenció de l’acte reivindicatiu, però es demana explícitament: “[...] Com à catalans, devém portarnos á la catalana, realisant l’acte ab tota serietat y sense crits que pugan comprometre sa realisació”.

L'anècdota

Reproduccions en miniatura

La Diada del 1901 no només va ser recordada per les primeres detencions sinó que d’alguna manera s’inicia el marxandatge patriòtic amb la venda de reproduccions en miniatura de l’estàtua de Rafael Casanova. Es venien per mitjà de la revista Joventut, feien 125 centímetres i costaven quinze pessetes, mentre que les més petites, de 60 centímetres, es regalaven si et subscrivies a la revista per un any. Uns anys més tard l’empresa Casa Esteve i Cia va obtenir els drets exclusius de reproducció de l’escultura tot i que corrien imitacions de més baixa qualitat.

1902-1912

Manifestació per portar corones al carboner que va ballar amb una mòmia i va ser afusellat durant la Setmana Tràgica. / Frederic Ballell (AFB)

Potser per por a noves detencions o per la falta d’unitat del catalanisme polític -a causa de les divergències ideològiques entre els republicans federalistes (encapçalats per Valentí Almirall) i els conservadors (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch)-, les celebracions de l’Onze de Setembre posteriors al 1901 no van ser multitudinàries i fins i tot el 1904 es van mirar de descentralitzar i portar els actes a Roda de Ter. Per mirar de frenar el desencís popular, l’estiu del 1905 cinc partits i entitats civils, Unió Catalanista, Lliga Regionalista, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI, fundat el 1903), Catalunya Federal i Ateneu Obrer del Districte II, es van posar d’acord per crear una comissió per organitzar els actes de la Diada. Però la unitat política de veritat va acabar sent conseqüència de l’atac a la redacció del setmanari satíric ¡Cu-Cut!, el mes de novembre del 1905, per part d’un grup de militars ofesos per un acudit. Aquestes agressions venien acompanyades de l’aprovació d’una llei estatal que donava màniga ampla als tribunals militars per jutjar causes relacionades amb l’estament militar i amb els símbols patriòtics espanyols. Aquest llei va ser interpretada com un atac a les aspiracions dels partits i entitats catalanistes, que el febrer del 1906 van convergir en Solidaritat Catalana, una coalició política que va ser avalada a les urnes i també en el transcurs de la massiva ofrena floral al monument de Rafael Casanova l’11 de setembre d’aquell any, amb especial protagonisme per a un grup de dones que, via subscripció popular, hi van portar una espectacular corona de fulles de roure i llorer fosa en bronze. La Diada Nacional tornava a cobrar sentit reivindicatiu, tot i que no quedava exempta de polèmica en obrir-se el debat de si era adequat commemorar una derrota militar. Prat de la Riba, per exemple, l’11 de setembre del 1910 va publicar un article a La Veu de Catalunya en què exposava que s’hauria de recordar altres personatges històrics com Jaume I o Pere el Gran, vinculats a episodis triomfants, i defugir una política de “romàntica intransigència”. Però des d’altres sectors s’apel·lava a l’esperit de lluita de Rafael Casanova com a símbol de la recuperació dels drets i les llibertats de Catalunya. L’11 de setembre del 1911 Lluís Marsans, secretari de la Unió Catalanista, replicava a Prat de la Riba des de la revista Renaixement apel·lant al record dels màrtirs per construir “l’Autonomia del demà”.

La consigna

"No és dia de dol, és dia de festa"

"Sols els pobles dèbils ploren les pèrdues passades; els pobles forts les recorden pera ensenyansa del esdevenir”. D’aquesta manera resumia La Veu de Catalunya l’esperit reivindicatiu de l’Onze de Setembre del 1906, una diada nacional protagonitzada per la irrupció triomfal de Solidaritat Catalana i el rebuig popular a la llei de jurisdiccions, que atribuïa més poder als militars. La fermesa del poble català, recordava La Veu, podrà “privar de que acabin d’arrebassarli les seves ja migrades llibertats"

L'anècdota

Piquets de seguretat a l’estàtua de Casanova

Tot i que l’11 de setembre s’anava popularitzant com una data assenyalada pel catalanisme, aquell dia era laborable, fet que comportava que les ofrenes florals a l’estàtua de Rafael Casanova es fessin la nit anterior o a primera hora del matí abans d’anar a la feina. Per assegurar-se que ningú les retirés o cremés durant el dia (com ja havien fet grups espanyolistes-lerrouxistes), a partir del 1908 es van crear grups de voluntaris que vetllaven davant l’estàtua perquè ningú no toqués els rams.

1913

Ofrena floral davant el monument de Rafael Casanova. / Frederic Ballell (AFB)

L’any 1912 la majoria catalanista a l’Ajuntament de Barcelona que conformaven els regidors de la Lliga i els republicans, ara agrupats en la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), va demanar, a petició d’una entitat de la societat civil -l’Associació Nacionalista Catalana (ANC)-, que el consistori participés de manera oficial en els actes de l’11 de setembre per homenatjar Casanova, el qual “exposà la seva vida en el digne i exemplar compliment del càrrec de Conseller en Cap d’aquest organisme”. Després de llargues i dures picabaralles amb els regidors radicals lerrouxistes, que s’oposaven a la proposta, la moció catalanista presentada pel líder de la Lliga a l’Ajuntament, D’Abadal, i el dels republicans, Lluhí, va prosperar només set dies abans de la Diada del 1913. Aquesta vegada els lerrouxistes no s’hi van oposar perquè al novembre hi tornava a haver eleccions municipals i no volien perdre vots de cap ciutadà. Estratègies electoralistes de fa cent any... Així, l’11 de setembre del 1913 una representació del govern de la ciutat formada per quatre regidors va dipositar una corona de flors en nom de Barcelona a l’estàtua de Rafael Casanova. No hi havia cap bandera catalana, només l’escut de la ciutat, per exigències dels lerrouxistes, que tampoc volien perdre el vot espanyolista que havien fidelitzat en els últims anys. La qüestió és que l’Ajuntament de Barcelona era la primera institució pública que s’adheria formalment a la celebració patriòtica, tot i que l’any anterior alguns conserges havien realitzat l’homenatge en nom dels regidors de la Lliga i de la UFNR. L’Onze de Setembre d’aquell any també va presentar una altra novetat, la commemoració de l’efemèride al Fossar de les Moreres, un acte que va ser promogut per entitats com Joventut Catalanista, Els Néts dels Almogàvers, Casal Nacionalista Martinenc i altres associacions adherides a la Unió Catalanista. S’hi va llegir el poema de Frederic Soler sobre els màrtirs del 1714 caiguts en aquell mateix punt. En aquella diada patriòtica ja es coneixia, gràcies a un estudi de Josep Rafael Carreras i Bulbena, que Rafael Casanova no havia mort en el setge de Barcelona ni s’havia exiliat, com es creia fins aleshores, sinó que havia mort el 1743 i que estava enterrat a la capella de la Pietat de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat, que esdevindria un nou punt de pelegrinatge patriòtic.

La consigna

"Esborrem l’injust desamor"

En la moció presentada a l’Ajuntament de Barcelona perquè el consistori s’afegís als actes de record de l’11 de setembre, els regidors catalanistes van demanar “esborrar aquest injust desamor” entre la capital catalana i els que van defensar-la el 1714 a fi de “reparar un oblit que posa una ombra d’ingratitud a la nostra ciutat”.

L'anècdota

L’ANC de fa un segle

L’Associació Nacionalista Catalana (ANC) es definia com una organització nacionalista radical, adherida des del desembre del 1907 a la Unió Catalanista. A la seva junta hi trobem alguns noms ben coneguts com el del periodista Eugeni Xammar i el doctor Domènec Martí i Julià. L’ANC era crítica amb Solidaritat Catalana, que deien que estava en mans de la Lliga Regionalista. L’any 1910 van adoptar postulats clarament separatistes, però amb la mort del seu líder, Martí i Julià, el 1915, molts dels seus membres van integrar-se el 1919 en la nova Federació Democràtica Nacionalista, liderada per Francesc Macià.

1914-1916

Celebració de la diada de l’Onze de Setembre del 1914 davant el monument a Rafael Casanova en el nou emplaçament de la ronda de Sant Pere. / Frederic Ballell (AFB)

El 1914 va ser l’any de l’entrada en funcionament de la Mancomunitat de Catalunya, de l’inici de la primera gran guerra mundial i també, des del vessant catalanista, del bicentenari de la derrota catalana davant les tropes de Felip V. Una bona oportunitat per rememorar, des de l’àmbit polític, cultural i cívic, un record del passat per reivindicar qüestions presents. Pensant en l’efemèride, una comissió organitzadora dels actes del bicentenari, formada per la Unió Catalanista, el CADCI, la Lliga, el Centre Nacionalista Republicà i la nova Esquerra Catalanista, presidida per Antoni Rovira i Virgili, va demanar, el juny del 1914, el trasllat de l’estàtua de Rafael Casanova del Saló de Sant Joan (actual passeig Lluís Companys) a la confluència de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei, on, segons l’historiador Carreras i Bulbena, Casanova havia caigut greument ferit l’11 de setembre del 1714. Amb tot, la petició formal no va ser aprovada fins al 27 d’agost per les reticències habituals dels republicans radicals contraris a les tesis del catalanisme. El 10 de setembre -només un dia abans de la Diada- l’estàtua va ser traslladada damunt un carro al nou emplaçament, on va ser “pujada amb l’ajuda d’una potent càbria, presenciant l’operació nombrosíssims curiosos i quasi bé tots els veïns des dels balcons respectius, donant una nota d’animació”, explicava la premsa. Per celebrar la nova ubicació del monument s’havia preparat una gran concentració ciutadana per l’endemà, però finalment es va ajornar com a mostra de respecte, perquè l’1 d’agost havia esclatat la Primera Guerra Mundial. Però des de la mitjanit ciutadans i organitzacions van portar corones de flors a una estàtua situada en un pedestal provisional de maons que no feia gaire goig. Tot estava per fer. L’arquitecte Alexandre Soler i March i l’escultor Josep Llimona serien els encarregats de dur a terme l’obra, que també incloïa una remodelació de la cruïlla de la ronda de Sant Pere amb Alí Bei. Tot plegat no va estar enllestit fins a la Diada del 1916, inaugurada per l’alcalde de Barcelona, el marquès d’Olèrdola, i els regidors catalanistes. La celebració, però, va acabar amb una càrrega de la policia en el moment que algunes persones van cridar consignes contra l’exèrcit. Hi va haver tres detencions i el diari lerrouxista El Progreso va titllar els catalanistes de “ detritus de la gran Ciudad ”. Des de La Veu la Lliga va qualificar els radicals de “republicans borbònics”.

La consigna

"Ocupem el nostre lloc"

Josep Puig i Cadafalch, en representació de la Mancomunitat de Catalunya, va assistir a l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova l’Onze de Setembre del 1914 acompanyat del poeta Àngel Guimerà, que en nom de la comissió organitzadora va fer el discurs més aplaudit de la jornada: “Ara, Casanova ocupa el seu lloc. D’aquí una estona, la bandera catalana ocuparà el seu lloc a la ciutat. Ara cal només que els catalans sapiguem també ocupar el nostre”. Guimerà feia referència a una gran senyera que el CADCI va regalar a l’Ajuntament i que es va hissar el mateix dia al frontis gòtic de l’edifici.

L'anècdota

El sòcol de la polèmica

Amb el canvi d’ubicació de l’estàtua de Rafael Casanova es va construir un sòcol que va ser motiu de dures picabaralles polítiques. En un primer moment havia de dur una inscripció que recordés que el conseller en cap del 1714 havia caigut en aquell punt “ defentsant lo baluart de Sant Pere assaltat per los borbònics ”. Els lerrouxistes i els monàrquics estaven en contra que se cités el nom de la família reial espanyola i finalment es va decidir recordar que Casanova va caure ferit “ defençant les llibertats de Catalunya".

1917-1922

La celebració de la diada de l’Onze de Setembre del 1916.

Els actes tradicionals de l’Onze de Setembre d’aquest període van estar irremeiablement marcats per la demanda de més autogovern per a Catalunya. El 5 de juliol del 1917, i a proposta de la Lliga, es va convocar una assemblea de parlamentaris catalans per debatre solucions davant la crisi política, econòmica i militar espanyola. Van acordar proposar la creació d’un règim autonòmic que s’hauria d’estendre posteriorment a totes les regions de l’Estat. S’havia inventat el popular cafè per a tothom. Per debatre-ho amb altres diputats espanyols es va convocar una segona assemblea a la capital catalana el 19 del mateix mes, però va ser dissolta per la Guàrdia Civil, seguint ordres del president del govern, Eduardo Dato, que també va ordenar la clausura de tots els diaris catalanistes. Aquest fet va provocar la indignació en la Diada d’aquell any, celebrada tot just un mes després d’una nova vaga general a tot Espanya. Per apaivagar els ànims, a l’octubre l’assemblea de parlamentaris es va tornar a reunir a Madrid -ara sense incidents- per aprovar un programa de reforma general de l’Estat. Dato va dimitir al cap d’uns dies i es va formar un govern amb tres catalans regionalistes. No va servir per canviar res, com tampoc canviaria res el govern espanyol coliderat per Maura i Cambó el 1918. Cambó, que d’ençà la mort de Prat de la Riba (1917) s’havia erigit en líder de la Lliga, havia accentuat la tendència conservadora i pactista del seu partit. Fracassat el primer dels enèsims intents del catalanisme conservador de reformar Espanya des de Catalunya, Cambó va engegar una campanya pro-Estatut, amb la participació també dels republicans i nacionalistes d’esquerra. Tot i l’ampli suport rebut dels municipis i el suport popular en la diada nacional del 1918, el projecte d’estatut va ser desatès a Madrid el 1919. Catalunya i Espanya continuaven mantenint un diàleg de sords i el desengany del catalanisme es manifestava al carrer, amb les conseqüents càrregues policials, com ara les que hi va haver durant la visita del mariscal Joffre, heroi nord-català de la Primera Guerra Mundial, a Barcelona el maig del 1920. En una Catalunya on el pistolerisme -l’anarquista i el de la patronal- era amo i senyor dels carrers del país i el catalanisme vivia dividit per les divergències ideològiques entre les dretes i les esquerres, només quedava evocar el passat. En la vetlla de la Diada del 1922, representants de diverses organitzacions van assistir a l’acte de col·locació d’una llosa de marbre a la tomba de Casanova a Sant Boi de Llobregat.

La consigna

"Monarquia? República? Catalunya!"

En ple debat estatutari, Francesc Cambó va pronunciar una frase que es faria popular i seria motiu de debat en les diades nacionals d’aquells anys: “Monarquia? República? Catalunya!” Cambó va deixar anar aquestes paraules després de la negativa de monàrquics i republicans espanyols a concedir més autogovern a Catalunya.

L'anècdota

El Barça, a la Diada

El juny del 1919 el FC Barcelona, fundat vint anys abans, escollia nou president, Ricard Graells, que en la presa de possessió del càrrec va deixar clara la voluntat “de seguir l’orientació que l’antecessora [junta, presidida per Joan Gamper] amb tan bon encert ha donat al club per tots conceptes, refermant, si cap, la catalanitat de la mateixa”. Aquell mateix any representants de l’entitat van dipositar una ofrena floral al monument de Rafael Casanova, una tradició que es mantindria en èpoques de democràcia.

1923-1924

Gaudí va ser detingut quan entrava a l'església dels Sants Just i Pastor

Les continuades decepcions de la ciutadania davant la manca de propostes de regeneració política per part dels governs espanyols confirmaven les tesis autonomistes i afavorien el creixent moviment independentista. La Diada del 1923 en diverses poblacions del país va ser una de les més multitudinàries i patriòtiques que es recordaven. A Barcelona, els diaris parlaven de més de mil ofrenes a l’estàtua de Rafael Casanova, una afluència que va espantar la policia, que amb un excés de zel no va dubtar a actuar contra els manifestants quan s’aixecava alguna veu a favor del separatisme. Així, aquella Diada va acabar amb disset ferits, cinc dels quals policies, i desenes de detencions. Semblava només el preludi del que passaria dos dies després. El 13 de setembre el general Miguel Primo de Rivera encapçalava un cop d’estat que suposava la suspensió de la Constitució espanyola del 1876, la prohibició de la llibertat de premsa, la dissolució del govern espanyol i de tots els partits i sindicats i la implantació d’un directori militar que va reprimir els sectors obreristes i el catalanisme i va clausurar la Mancomunitat, ajuntaments i entitats. L’any següent, el 1924, tres dies abans de l’11 de setembre, el governador civil de Barcelona, el general Carlos Losada, va prohibir qualsevol acte d’homenatge davant l’estàtua de Rafael Casanova a la vegada que advertia: “ Todo comercio que no tenga abiertas sus puertas en el expresado día durante las horas de la jornada ordinaria será castigado con la multa de 1.000 pesetas ”. Tot i la prohibició algunes persones, a títol individual, van passar per davant del monument de Casanova per retre-li homenatge: els homes es treien el barret i les dones lluïen un llacet negre. També es va celebrar la tradicional missa en sufragi pels difunts del 1714 a l’església dels Sants Just i Pastor. No hi va faltar l’arquitecte Antoni Gaudí, que quan va entrar al temple a les vuit del matí va ser detingut per la policia. En negar-se a declarar en castellà va ser traslladat a comissaria, on després de tancar-lo en una cel·la li van imposar una multa de cinquanta pessetes. Com que no duia tants diners, Gaudí va adreçar una nota al rector de la basílica de la Mercè demanant-li les cinquanta pessetes més vint-i-cinc per pagar la multa a un venedor de fruites que també havia sigut detingut i empresonat a la mateixa cel·la que el creador del temple de la Sagrada Família.

La consigna

"Concòrdia trepitjada"

Les càrregues policials durant la celebració dels actes de la diada de l’Onze de Setembre del 1923 van provocar dures respostes dels màxims representants del catalanisme. L’endemà, l’editorial de La Publicitat deia: “Les darreres esperances dels catalans que s’obstinen a mantenir les solucions de concòrdia van ésser ahir bestialment trepitjades per les potes dels cavalls i trencades en mil bocins pels sabres bàrbars” i afegia: "Els fets sagnants d’ahir, d’una gravetat poques vegades vista en esdeveniments d’aquesta natura, portaran una accentuació del moviment nacional".

L'anècdota

Multa de 500 pessetes per exhibir senyeres

El general Primo de Rivera va redactar un decret firmat pel rei Alfons XIII exclusivament dedicat a “ los delitos del separatismo y uso de banderas que no sean la española ”. Les sancions oscil·laven entre les cinc-centes pessetes a particulars que exhibissin als balcons banderes catalanes i sis anys de presó. També s’imposava el castellà com a únic idioma oficial i es relegava el català "en las comunicaciones a particulares y con cierta restricción".

1925-1930

Joan Maluquer i Viladot, president de la Diputació, deixant una corona de flors al monument a Rafael Casanova. / Josep Domínguez (AFB)

L’11 de setembre del 1926 es van repartir a Barcelona uns fulls volanders, clandestins, en què es recordava: “Avui després de 212 anys la situació és la mateixa. Han cessat les hostilitats, però la lluita entre Catalunya i Espanya segueix sordament”. La proclama es feia un any després que el govern dictatorial espanyol hagués dissolt la Mancomunitat de Catalunya i abans els ajuntaments elegits democràticament, les diputacions provincials, el CADCI, partits polítics, col·legis professionals... El que quedava del catalanisme polític a l’interior havia de moure’s en la clandestinitat. La Lliga Regionalista de Cambó va perdre en aquesta època tot el lideratge atès que alguns dels seus prohoms havien rebut en un primer moment amb certa simpatia el cop d’estat de Primo de Rivera. L’activitat política, capitalitzada per Estat Català, es feia a l’exterior, amb l’excoronel Macià al capdavant, exiliat a França, des d’on es va articular la celebració d’uns Jocs Florals a Perpinyà o la commemoració dels Onzes de Setembre. Macià, acompanyat per membres d’Estat Català com Ventura Gassol, Artur Corominas, Josep Carner-Ribalta, Josep Rovira i Roc Boronat, entre d’altres, pateix també la manca d’unitat del catalanisme. “Ja vindrà Acció Catalana, ja vindrà la Lliga quan vegin que és el poble de Catalunya el que ve amb nosaltres”, va recordar el 1924. I va afegir: “Per damunt de totes aquestes dificultats, però, estem disposats a seguir endavant, car així ens ho exigeix aquesta Catalunya no composta de polítics ni de fabricants ni de béns materials que temen perdre, sinó aquesta Catalunya de l’esperit que sentim com ens empeny i a crits ens demana que la dignifiquem, com n’hem donat paraula”. A Catalunya les Diades Nacionals esdevenen diades de silenci i de por davant el control policial als carrers de les principals ciutats del país. A Barcelona es prohibeixen les activitats al monument a Casanova, tot i que es fa habitual que ciutadans anònims hi passin per davant per retre una ràpida i discreta salutació. No va ser fins a l’11 de setembre del 1930 quan es va permetre que representants de vuitanta entitats i diaris catalans hi fessin una ofrena floral. Aquell dia La Publicitat recordava: “L’Onze de Setembre d’abans de la dictadura era una data purament sentimental; ara, després de l’experiència d’aquests anys, adquireix una significació més sòlidament esperançadora i més serena”. Un any després seria Macià qui lideraria una de les Diades més multitudinàries...

La consigna

"Ni dictadures ni governs constitucionals"

Per la Diada del 1926 es van repartir opuscles clandestins amb consignes a favor de la independència de Catalunya: “En 1926 com en 1714. Catalunya i Espanya estan front a front. Ni dictadures ni governs constitucionals, ni persecucions ni plebiscits, ni promeses ni amenaces, no farem cessar la lluita. La lluita sols pararà amb la independència de Catalunya, i aquesta ha de venir, no per concessió d’Espanya, sinó per l’esforç de tots i cadascun dels catalans imposant el nostre dret”.

L'anècdota

El Barça, sancionat per xiular l’himne espanyol

El juny del 1925 les activitats del FC Barcelona van ser suspeses i l’estadi de les Corts clausurat durant sis mesos després que en un partit davant del Júpiter disputat el 14 de juny la majoria de seguidors barcelonistes expressessin el seu malestar contra la dictadura xiulant les notes musicals de la Marxa reial espanyola. El president del club, Joan Gamper, va ser inhabilitat a perpetuïtat i expulsat del país.

1931-1933

Diada Nacional de Catalunya del 1931. Homenatge a la memòria de Rafael Casanova. El president Francesc Macià en un moment de l’acte. / Josep Domínguez (AFB)

La proclamació de la República i la instauració de la Generalitat, antiga denominació que es recuperava per anomenar el govern propi de Catalunya, l’abril del 1931, va ser l’avantsala d’uns mesos d’alta intensitat política culminats amb la redacció i aprovació en referèndum de l’Estatut d’Autonomia l’agost del mateix any. En aquest clima d’eufòria patriòtica no és d’estranyar que l’Onze de Setembre del 1931 -el president Francesc Macià havia decretat aquesta data diada nacional- fos efervescent. L’Estatut de Núria proposava una Espanya federal amb el català com a única llengua oficial a Catalunya i dotava la Generalitat de competències exclusives en matèria d’ensenyament, obres públiques, divisió territorial, règim municipal, justícia, dret civil i ordre públic. Una comissió mixta formada per entitats civils i partits polítics va ser l’encarregada d’organitzar la primera Diada republicana. De feina no els en va faltar: més de quatre-centes corones florals al monument a Rafael Casanova de formacions polítiques, ateneus, orfeons, mitjans de comunicació - Patufet inclòs- i associacions culturals, esportives i gremials -fins i tot una “representación de artistas de varietés ”, es podia llegir a l’edició del diari La Vanguardia de l’endemà. El personatge de la Diada va ser indiscutiblement Macià, que va oferir als assistents proclames d’alt voltatge patriòtic: “Els que formen el Govern de Catalunya estaran disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles”. Un any després tornarà a ser l’epicentre de la jornada, just dos dies després de tornar de Madrid amb l’Estatut aprovat a les Corts espanyoles. Aprovat, sí, però ben retallat. Amb tot, i com va escriure Rovira i Virgili a l’editorial de La Veu de Catalunya : “Els catalans del 1932 podem atansar-nos als sepulcres del 1714 per dir-los, simplement: Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena”. Els Onzes de Setembre republicans es consolidaran com a jornades de patriotisme de masses. El creixement del nombre de participants farà que la Guàrdia Urbana hagi de desviar el trànsit d’automòbils i tramvies dels carrers pròxims a la plaça de Catalunya. A més, com que tant davant l’estàtua a Casanova com al Fossar de les Moreres s’hi realitzaven una infinitat de parlaments i càntics patriòtics, la comissió organitzadora va decidir el 1933 que calia restringir i establir un cert ordre, atès que s’havia produït algun incident per les llargues estones d’espera entre els col·lectius presents.

La consigna

"Visca Macià, visca l’avi!"

En les tres primeres Diades republicanes es va popularitzar la consigna “Visca Macià, visca l’Avi!” entre la gentada congregada als actes commemoratius. I és que el coronel Macià personalitzava en l’imaginari col·lectiu la perseverança i la lluita del catalanisme polític, i la seva figura, asseguda durant hores a la tribuna presidencial instal·lada davant del monument a Rafael Casanova, despertava passions multitudinàries.

L'anècdota

Els bombers fan hores extres

En la commemoració de l’Onze de Setembre del 1931, s’anunciaven pels altaveus col·locats a la ronda de Sant Pere els noms de les entitats i persones que passaven a retre l’ofrena floral a Casanova. En general, a cada nom es desfermaven aplaudiments, que anaven acompanyats de les notes d’Els segadors, La santa espina i Per tu ploro, a càrrec de la Banda Municipal i la Cobla Empòrium. En acabar cada ofrena els membres de l’organització ordenaven com havien d’anar col·locats els rams, tasca, però, que era executada pels bombers “encargados de este servicio ”, com llegim a la premsa.

1934-1935

Commemoració de l’Onze de Setembre. Homenatge a la memòria de Rafael Casanova a la ronda de Sant Pere. / Pérez de Rozas (AFB)

El nou president de la Generalitat, Lluís Companys, escollit pel Parlament després de la mort de Macià, va formar un govern amb consellers d’ERC i el suport d’altres formacions polítiques d’esquerres. L’executiu català havia de frenar els entrebancs de Madrid a l’hora de desplegar les competències fixades en l’Estatut. No comptava amb el suport de la dreta catalanista, és a dir, la Lliga Catalana, el nou nom que havia agafat la Lliga Regionalista, que havia retirat els seus diputats del Parlament amb l’objectiu de forçar unes eleccions per derrocar Companys. L’abril del 1934 el Parlament aprovava la llei de contractes de conreu que havia de servir per millorar la situació dels arrendataris. La Lliga, però, va denunciar la llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals espanyol, que la va anul·lar. Aquest fet va marcar la diada de l’Onze de Setembre d’aquell any, més reivindicativa que mai, convertida en un acte de suport al govern de Companys i de rebuig a les ingerències de Madrid contra l’autonomia catalana. Amb aquest ambient enrarit, el 6 d’octubre Companys va proclamar l’estat català dins de la República Federal Espanyola, un pronunciament que cal llegir-lo com una resposta a la deriva reaccionària que estava adoptant el govern espanyol respecte a Catalunya i la mateixa República. La reacció de Madrid va ser declarar l’estat de guerra. L’endemà Companys i el seu govern es rendien per evitar un bany de sang després de 74 morts i 252 ferits en només unes hores. El govern espanyol va aprofitar la situació per dur a terme una intensa repressió contra el catalanisme, amb 3.400 empresonats polítics, entre els quals Companys i els membres del seu govern. La rebel·lia del govern de la Generalitat també comportarà la suspensió de l’autonomia catalana, la derogació de les lleis aprovades pel Parlament i la prohibició de les activitats dels partits, dels sindicats i de les associacions catalanistes i d’esquerres. Era l’inici d’un període de disset mesos amb l’autonomia suspesa. No cal dir que per a la Diada del 1935 es va prohibir qualsevol acte massiu al carrer i fins i tot la premsa va rebre consignes d’obviar l’efemèride. El diari La Publicitat no va acatar la prohibició i va publicar una fotografia del monument a Casanova i un text reivindicatiu en què lamentava que enguany es trobaria a faltar “aquella vibració i aquella espontaneïtat popular que es fan encomanadisses”. Tres mesos després el president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, dissolia les Corts i ordenava la convocatòria d’unes noves eleccions generals per al 16 de febrer del 1936.

La consigna

"Catalans, amb ànima de catalans"

En la primera Diada Nacional com a president de la Generalitat, Lluís Companys va dirigir-se a “tots els catalans que tinguin l’ànima de catalans i no reneguin de la nostra història, de la nostra cultura, del nostre idioma, dels nostres costums ni de la terra que els va veure néixer”, a la vegada que suplicava als “homes d’altres pobles” unir-se per aixecar la “República lliure en la qual siguin inviolables els principis eterns de la llibertat i la democràcia”.

L'anècdota

Els comunistes ‘debuten’ el 1934

Les cròniques de l’11 de setembre de l’any 1934 coincideixen a destacar la presència de representants dels partits comunistes amb seu a Catalunya davant l’estàtua de Rafael Casanova, “els quals desfilaren amb pancartes i amb els punys enlaire”. Llegim, com a contrapunt anecdotari, que “en desfilar l’anomenat Partido Comunista Oficial de Cataluña s’han suscitat algunes protestes perquè els afiliats desfilaven cantant La joven guardia en castellà. Se’ls invità a càntar en català”, explica La Publicitat, que afegeix que aquest fet “va suscitar protestes de tots els sectors àdhuc dels altres sectors comunistes”.

1936

Venda de banderetes i llaços per recollir donatius durant la commemoració de l’Onze de Setembre. / Pérez de Rozas (AFB)

La victòria dels partits d’esquerra a Espanya va comportar el restabliment del context democràtic a Catalunya el febrer del 1936. Es restablia l’Estatut, les institucions catalanes i la llibertat de premsa, un moment d’eufòria que Companys, en la tornada a Catalunya, va resumir amb una frase: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Però la dreta tradicional no quedarà impassible davant la derrota a les urnes i el 18 de juliol va esclatar una revolta militar que tenia com a objectiu posar punt final a la República. El cop il·legal no va triomfar a Catalunya, en bona part per la resistència armada de molts treballadors que van prendre el control del carrer. La CNT-FAI va aprofitar la situació per engegar una revolució social, que el govern de la Generalitat no va poder aturar en les primers setmanes fins a la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, un organisme que coordinarà la formació de columnes de voluntaris per anar al front. Sota la divisa “No passaran!” es va crear també un clima de solidaritat entre el govern català i l’espanyol en els primers compassos de guerra davant l’evidència que calia lluitar plegats contra el mateix enemic. Amb l’avanç de la guerra ja anirien apareixent les divergències històriques. L’11 de setembre del 1936 va ser diferent dels anteriors. La guerra, esclar, ho impregnava tot i en aquesta ocasió es van substituir les tradicionals ofrenes florals de partits i entitats a l’estàtua de Rafael Casanova per desfilades de les milícies populars, a la vegada que es va organitzar un recapte popular per recollir fons per a la lluita. Les proclames de la jornada eren tan inèdites com d’actualitat: “Contra el feixisme!”, “Contra els tirans!”, “Un crit: llibertat!”... I també: “Per Catalunya, per Espanya, pel proletariat del món”, aquesta última atribuïda a les organitzacions anarquistes. La CNT-FAI va publicar per a la Diada un opuscle on demanava desmitificar la figura de Casanova, convertida -deien- en un símbol del nacionalisme català i en canvi abanderar la defensa de la federació de tots els pobles ibèrics. Fins i tot en temps de guerra l’encaix de Catalunya amb Espanya generava tensions internes. I és que per a les formacions d’esquerra i independentistes, Casanova encarnava més que mai el compromís amb la lluita contra la intolerància, ja fos absolutista o feixista, i així ho va transmetre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la guerra amb cartells al·lusius per motivar els republicans, tant al front com a la rereguarda.

La consigna

"No lluitem i morim per la nostra llibertat..."

"No lluitem i morim per la nostra llibertat sinó per la de tots els homes i de tots els pobles del món”. Són paraules del discurs del conseller de Cultura, Ventura Gassol, davant la multitud concentrada davant l’estàtua de Casanova. Va ser el discurs més emotiu i més aplaudit. Gassol, poeta reconegut, estava inspirat: “Onze de Setembre del 1714. T’assembles a l’Onze de Setembre d’enguany com una gota d’aigua s’assembla a una altra gota d’aigua, com una gota de sang s’assembla a una altra gota de sang. Quina mena de fressa més dolça que fa sentir la semblança d’aquests dos Onzes de Setembre!"

L'anècdota

La centúria Rafael Casanova

ERC i Estat Català van organitzar a Sant Boi de Llobregat una centúria amb el nom del conseller en cap de Barcelona del 1714. Comandada per Francesc Roig, va participar en el desembarcament a Mallorca, l’agost del 1936, a les ordres del general Bayo per mirar de recuperar l’illa, ocupada pels nacionals, una operació que va fracassar davant l’ajuda italiana a l’exèrcit feixista. La centúria Casanova va patir una baixa, Tomàs Cervera, enterrat a la platja de Mallorca. L’Onze de Setembre van desfilar davant l’estàtua de Rafael Casanova.

1937-1938

Cartell del Comissariat de Propaganda del 1937 de Ricard Fàbregas. / AHCB

L’11 de setembre del 1937 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), formació política creada el juliol de l’any anterior, va fer una crida “als obrers, a tots els antifeixistes, a tots els treballadors” a commemorar la Diada Nacional just en un moment en què “el poble català torna a lliurar una lluita a vida o mort contra els opressors seculars, els enemics del nostre poble”. El PSUC va ser una de les organitzacions que havien fet costat a Companys en les lluites urbanes contra els anarquistes. A conseqüència dels anomenats Fets de Maig, el govern de la Generalitat va haver de transferir les competències en ordre públic i les indústries de guerra al govern central de la República. Però en aquells moments excepcionals Companys va preferir no obrir debats sobre la qüestió de l’autogovern. No obstant això, en el discurs pronunciat davant l’estàtua de Casanova, el president català apuntava que “l’esforç, el sacrifici i l’eficàcia de Catalunya només podran ésser coneguts en tota la seva magnitud quan arribarà l’hora de la victòria. [...] Avui la discreció i el silenci és el títol que millor ambicionem de cara a la finalitat única de guanyar la guerra”. Els parlaments van servir per estrènyer els llaços fraternals amb el govern de la República, ja que “els qui perseguien els patriotes catalans són els mateixos que han portat a Espanya els exèrcits estrangers”, afirmava Companys. El 1938 la Diada Nacional va ser una crida a la resistència fins a l’últim moment. L’exèrcit de Franco ja havia entrat a Catalunya i havia conquerit Lleida i altres poblacions de les terres de Ponent al mes d’abril. Tampoc arribaven bones notícies de la cruenta batalla de l’Ebre que es lliurava des del juliol. Tot i que el final del somni republicà semblava a prop, l’11 de setembre es van viure moments d’exaltació pels discursos que venien de la tribuna d’oradors on Companys compartia presidència amb Juan Negrín, cap de l’executiu espanyol traslladat a Barcelona. Els dos mandataris van saludar les forces d’assalt de la Generalitat que desfilaven davant l’estàtua de Casanova. Després Companys va recordar els catalans que havien donat suport a Franco, catalans que “no poden celebrar l’Onze de Setembre perquè estan sotmesos a una negació constant de Catalunya”. L’última commemoració abans de la caiguda de Catalunya també va ajudar a recaptar donatius per als combatents i refugiats catalans que, com la majoria de la població, presagiava el pitjor.

La consigna

"Ara, com llavors"

L’11 de setembre del 1937 es podia llegir a la premsa un escrit que corroborava aquella màxima que diu que la història sempre es repeteix: "Avui ens trobem en un altre tombant de la nostra història. Lluitem, com l’any 1714, contra uns exèrcits estrangers que volen imposar-nos un altre Decret de Nova Planta, basat en l’assassinat i en l’esclavatge. Catalunya torna a lluitar per la seva llibertat, per la seva llengua, per la seva existència".

L'anècdota

La Diada al front

L’11 de setembre del 1938, que aquell any va caure en diumenge, es va celebrar la Diada Nacional en “una vila catalana immediata al front” (la censura prohibia als diaris donar coordenades exactes d’aquest tipus d’actes) on estava situat el quarter general de l’exèrcit de l’est. Es van celebrar proves esportives, desfilades militars, representacions de teatre i un míting en el qual va intervenir, entre d’altres, Jaume Miravitlles, comissari de propaganda de la Generalitat. L’acte s‘havia preparat per aixecar la moral d’un exèrcit que perdia homes i moral a l’Ebre. Miravitlles va apel·lar a l’esperit de lluita del 1714 per combatre l’enemic.

1939-1950

L'estàtua de Casanova poc abans de ser retirada el 1939. / Ribera (AFB)

A les acaballes de la guerra, Franco havia dit: “ En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la Patria ”. Amb l’ocupació militar de Catalunya, el 9 de febrer del 1939, més de 470.000 persones van creuar la frontera amb França fugint de les represàlies d’un règim vencedor que va abolir l’Estatut d’Autonomia i la Generalitat i que pretenia asfixiar la llengua i la cultura catalanes. La dictadura va dur a terme una intensa repressió emparada en la llei de responsabilitats polítiques, que contemplava penes de mort i de presó per a persones sotmeses a judicis sumaríssims sense cap garantia jurídica. Era l’inici d’una llarga època de falta de llibertats i de persecució del catalanisme polític, majoritàriament exiliat. Va ser el cas dels membres del govern català i dels partits i entitats sobiranistes. La repressió també va representar la supressió de la diada de l’Onze de Setembre i els símbols nacionals a l’espai públic, com el monument a Rafael Casanova. El 12 d’abril del 1939, la comissió municipal permanent de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una moció per retirar l’estàtua “ para que no sirva de pretexto a desviaciones partidistas y antinacionales ”. Segons alguns testimonis, uns dies abans de ser retirada van col·locar una bandera espanyola al capdamunt de l’estàtua. I segons notes publicades a l’exili, l’endemà mateix de ser retirat el monument van aparèixer flors en l’espai que havia ocupat. El primer Onze de Setembre de la Catalunya ocupada la policia va detenir unes persones perquè “e n el lugar que estuvo situada la estatua de Casanovas [sic], depositaron flores. Parece que los detenidos vinieron a Barcelona con el exclusivo objeto de realizar este acto como prueba de separatismo ”. En aquesta i en les posteriors commemoracions clandestines d’aquesta època van tenir un paper clau dues organitzacions nascudes per combatre el franquisme, el Front Nacional de Catalunya, creat el maig del 1939, i els estudiants del Front Nacional Català, que van penjar senyeres en llocs visibles, van repartir fulls volants reivindicant la Diada -alguns d’impresos a la presó Model de Barcelona- i van portar flors on hi havia hagut l’estàtua de Rafael Casanova. L’11 de setembre del 1944 un membre de l’FNC va morir tirotejat per la policia mentre repartia opuscles al carrer Gran de Gràcia, i dos anys després un altre resistent va ser abatut en les mateixes circumstàncies a la Riera de Sant Miquel.

La consigna

"Ja creixeràs"

L’estàtua de Rafael Casanova va ser desmuntada abans de l’estiu del 1939 -se’n desconeix la data exacta-, però la primera nit sense el monument -van retirar estàtua, pedestal i fins i tot el jardinet que l’envoltava- algunes persones hi van deixar flors i fins i tot una reproducció en miniatura amb una nota que deia “Ja creixeràs”. L’endemà la policia va fer guàrdia en aquell punt per evitar noves mostres semblants de resistència al règim. Curiosament, el carrer dedicat a Casanova a l’Eixample va mantenir el seu nom. Es diu que els responsables del nomenclàtor es pensaven que homenatjava l’italià famós per les seves aventures amoroses.

L'anècdota

L’hora de passar comptes

Torna a aparèixer el Barça, un club que, com moltes altres entitats esportives catalanes, va ser depurat el 1939 pel règim franquista. En un informe de la policia datat el febrer del 1940 hi llegim: “ Ante la estatua de Casanovas, que ahora ha dejado de existir [...], se celebraban actos de afirmación separatista, a los cuales asistían una representación del Gobierno de la Generalidad, Ayuntamiento y demás entidades y Centros separatistas, presidiendo la misma el Líder, Companys. A este acto siempre han acudido con coronas, flores y el escudo del F.C. Barcelona todos los directivos, jugadores y socios del mismo”.

1951-1963

Alguns dels Setze Jutges posen per al segon cartell col·lectiu, el 1964.

Una dècada després de guanyar la guerra, el règim dictatorial de Franco estava plenament consolidat a Espanya. L’oposició s’havia quedat sense l’última esperança, el possible ajut de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial per enderrocar el franquisme. En plena Guerra Freda, Espanya va rebre el reconeixement dels aliats, especialment dels Estats Units. A Catalunya les institucions polítiques, totes elles a l’exili, viuen anys de penúries en tots els sentits. El 1954 Josep Tarradellas, que havia sigut conseller dels governs Macià i Companys, substitueix el també republicà Josep Irla al capdavant d’una Generalitat sense recursos materials ni poder polític per engegar cap moviment que posés en perill la dictadura. Superada la postguerra, i com ja havia succeït amb la Renaixença, el catalanisme mirarà de sobreviure a través de la supervivència cultural. El maig del 1952 un grup d’intel·lectuals catalans, entre els quals Pau Casals i Josep Carner, es van adreçar al director general de la Unesco per denunciar la situació política a Catalunya i Espanya. Al cap de sis mesos l’estat espanyol era admès com a nou membre d’aquest organisme. El catalanisme democràtic commemora aquests anys l’Onze de Setembre a l’exterior, com el 1952 a Avinyó, a la Provença. Els actes de la Diada a l’exterior s’articulaven a través de casals catalans i d’accions puntuals promogudes pel que quedava del Parlament de Catalunya a l’exili, mentre que a l’interior es realitzaven actes simbòlics, sempre en la clandestinitat. L’acció cultural era el mecanisme més efectiu per recuperar la identitat perduda. El febrer del 1960 es va fer públic el Manifest dels Cent que demanava l’ensenyament del català a les escoles. El firmaven noms tan notables com Josep M. de Sagarra, Josep Pla, Jaume Vicens Vives, Joan Oliver, Josep M. Espinàs o Josep M. Castellet. Al cap d’un any la reivindicació cultural arribava amb la música amb el moviment de la Nova Cançó dels Setze Jutges, amb joves emergents com Lluís Llach, Quico Pi de la Serra o Maria del Mar Bonet, entre molts altres. Però el règim no tenia cap voluntat de concedir espais de llibertat política, més aviat al contrari. El 1963, tot i que la guerra havia acabat feia gairebé un quart de segle, el govern de Franco va crear el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP, que perseguia, entre d’altres, qualsevol intent d’acte o manifest catalanista.

La consigna

"Volem les nostres estàtues"

L’any 1963 el Patronat de Cultura Catalana Popular (PCCP) va editar a Ginebra el llibre Volem les nostres estàtues, escrit per Ferran Soldevila, en què es reivindicaven els monuments desapareguts de Pau Claris, Rafael Casanova i Bartomeu Robert. El PCCP, amb seu a París, havia iniciat una campanya de divulgació de coneixements elementals de la història cultural de Catalunya “no tant pensant en el passat com en l’esdevenidor”.

L'anècdota

Escarré a ‘Le Monde’

El 14 de novembre del 1963 l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va fer unes declaracions al diari francès Le Monde en què criticava la falta de llibertat i democràcia a l’Espanya de Franco. També defensava la llengua catalana, no com “un deure, sinó ben bé una necessitat”. “Quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s”, deia. La resposta del franquisme va ser l’expulsió d’Escarré del territori espanyol.

1964

Missa de campanya a la plaça Catalunya amb motiu dels 25 años de paz. / Pérez de Rozas

Un quart de segle després del final de la Guerra Civil, el règim franquista va buscar en la campanya propagandística 25 años de paz un discurs reconciliador per fer oblidar termes com cruzada, victoria, glorioso Movimiento, etcètera. Però ni l’anomenat miracle econòmic espanyol, una recuperació de l’economia gràcies a la inversió de capital estranger i al turisme, ni la febre consumidora de la nova classe mitjana acontentaven la dissidència política del règim, que continuava basant-se en la força i la repressió com a garantia d’estabilitat. A Catalunya el desig de llibertat i de recuperació de l’autogovern ampliava la seva base social, sobretot des de l’esquerra obrera i també la cristiana. Per respondre als 25 anys de suposada pau a l’Estat, des de la clandestinitat del catalanisme polític es va crear una comissió per organitzar el 250è aniversari del setge del 1714, que es commemorava l’11 de setembre del 1964. En van formar part, entre d’altres, Joan Reventós, Josep Benet, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella, Joan Ballester i Santiago Albertí. L’objectiu de la comissió, més enllà de homenatjar els caiguts del setge borbònic, era mobilitzar la població d’una Catalunya que no havia “mort després de les destruccions i dels escarnis d’un nou FelipV”, explica una de les crides a participar-hi. “Després de la gran experiència de la lluita conjunta per la nostra llengua, el pas inevitable era aquest. No hi ha cap sector polític absent d’aquesta preparació. I sobretot hi ha les classes populars. Potser 25 años de paz ha sigut l’estímul per posar-nos d’acord. Potser és que Catalunya neix en unes noves generacions que ens ressituaran”, recordava Joan Colomines, membre de la comissió organitzadora. Els dies previs a la celebració es van repartir octavilles arreu del país per convocar la gent a les vuit del vespre del dia 11 de setembre al lloc on hi havia l’estàtua de Rafael Casanova. Tot i la por a represàlies policials, s’hi van aplegar més de tres mil persones. Un quart d’hora més tard la policia hi feia acte de presència per dissoldre els assistents i practicar set detencions. El governador civil, Antonio Ibáñez Freire, el mateix que l’any anterior havia ordenat la clausura d’Òmnium Cultural, va imposar multes de vint-i-cinc mil pessetes (150 euros) als responsables de la manifestació, la majoria membres de la comissió organitzadora, i també a altres noms com l’escriptor Joan Sales. Aquella Diada també es va reivindicar a Sabadell, on es va penjar una senyera al Monumento a los Caídos.

La consigna

"Visca Catalunya"

La comissió organitzadora de la Diada del 1964 no va tenir cap dubte que "Visca Catalunya" era el crit que unia tot el catalanisme polític opositor al règim. La consigna va funcionar i es va fer sentir enmig del silenci d’un capvespre de finals d’estiu a la Barcelona grisa de la dictadura. Joan Colomines va escriure: "[...] Una multitud jove, fidel, silenciosa en un inici i plena de sentit feu acte de presència. Érem molts, els suficients perquè l’acte agafés un to ben significatiu".

L'anècdota

Nou llibre sobre l’Onze de Setembre

Un dels membres de la comissió organitzadora de la Diada del 250è aniversari de la caiguda de Barcelona era l’historiador i editor Santiago Albertí i Gubern. Aquell 1964 l’editorial que duia el seu cognom va publicar l’estudi L’Onze de Setembre, que va ser tot un èxit en vendes perquè recuperava la història dels fets del 1714 reprenent la tradició d’antigues monografies (Carreras i Bulbena, Sanpere i Miquel) publicades a la primeria del segle passat.

1965-1969

Delegats i estudiants, poc abans de començar l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, omplen el saló d’actes del convent. En primer pla, amb ulleres, Carles Gasòliba. Són visibles els cartells de l’acte. / Guillem Martínez (Arxiu Nacional de Catalunya)

La lluita per la recuperació de la llibertat i la democràcia a Catalunya i a Espanya va créixer en els últims anys de la dècada dels seixanta per la influència dels batecs revolucionaris que arribaven de l’exterior: el Maig Francès, la Primavera de Praga o mites esdevinguts màrtirs com el Che Guevara o Luther King. Les noves generacions nascudes després de la guerra no compartien la por dels pares i avis que sí que havien patit aquells tres anys de conflicte bèl·lic. En un món sacsejat per l’arribada de nous aires de llibertat, el règim espanyol dels tecnòcrates formats a l’ombra de l’Opus Dei no satisfeia les esperances ni de les classes treballadores ni de la intel·lectualitat catalana, tampoc de la classe mitjana i encara menys, esclar, dels que havien participat en la construcció d’aquella llunyana República del 1931. Tampoc se sentia còmoda l’Església catalana. El maig del 1966, uns 130 capellans es van manifestar davant la Jefatura Superior de Policía, a Barcelona, en protesta per les tortures que va patir un estudiant detingut. La policia va carregar sense contemplacions contra els eclesiàstics. Comissions Obreres es va afegir a la comissió organitzadora de la Diada del 1967. El sindicat, amb milers d’afiliats procedents d’altres llocs de l’Estat, va determinar que la reivindicació social i democràtica anava lligada a la reivindicació nacional. Alguns membres sindicals van ser detinguts per haver participat en la manifestació d’aquell any, que va congregar centenars de persones a Barcelona i en altres ciutats del país tot i l’amenaça dels grisos. Les convocatòries es feien apel·lant a la “lluita de tots els catalans, sense distinció del lloc de naixença, en favor de l’alliberació nacional, del restabliment de la democràcia i d’una societat progressista, on no hi hagi diferències de classe”, com deia el text dels opuscles del moment. Pels volts de l’11 de setembre del 1969 es va crear la Comissió Catalana d’Amnistia, una plataforma unitària per demanar l’amnistia general dels presos polítics. A la Diada Nacional de Catalunya d’aquell any s’hi va afegir el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), nascut el mateix 1969 i format per diversos corrents -la majoria escindits del Front Nacional de Catalunya- favorables a la independència de Catalunya des d’una òptica socialista. Segons el PSAN, l’Onze de Setembre representava “alguna cosa més que una data històrica aïllada, és el símbol de l’opressió nacional (política, econòmica, social i cultural) del poble català”.

La consigna

"Volem bisbes catalans"

Aquest era el crit de protesta ciutadana -censurat pel règim de Franco- pel qual sectors catòlics catalanistes, amb l’historiador Josep Benet i el polític Jordi Pujol al capdavant, van reclamar, a partir del febrer del 1966, que es nomenessin bisbes catalans a les diòcesis del país. La campanya havia nascut per la substitució de l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, pel bisbe d’Astorga, Marcelo González Martín, nascut a la província de Valladolid.

L'anècdota

Neix Enciclopèdia Catalana

La preservació de la cultura catalana era una de les inquietuds del catalanisme durant la dictadura. L’any 1965 Max Cahner, Jordi Carbonell, Enric Lluch i Ramon Folch van creure que calia confeccionar una enciclopèdia de coneixement universal en llengua catalana. Carbonell en va assumir la direcció i la Gran Enciclopèdia Catalana va començar a editar-se en fascicles amb subscripció prèvia el 1968. Aquest projecte va tenir molta importància en la recuperació i la difusió de la història i la cultura de Catalunya en els últims anys del franquisme.

1970-1975

Crida del PSAN per a l’Onze de Setembre del 1972. / AHCB

A la manifestació -il·legal- de l’Onze de Setembre del 1971, a la cruïlla de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei, els assistents van sentir per primera vegada des del final de la guerra en l’espai públic l’himne nacional de Catalunya, Els segadors. Aquest fet va ser possible perquè membres del Front Nacional de Catalunya havien col·locat uns altaveus connectats a un megàfon en un balcó de l’Hotel Duval, al carrer Trafalgar, prop d’on hi havia hagut l’estàtua de Rafael Casanova. L’himne, que va sonar dues vegades, va anar precedit de dues veus (Anna Esmerats i Robert Surroca) que van evocar el sentiment catalanista al llarg de la història. La policia va trigar una bona estona a descobrir d’on provenia l’enregistrament abans de desmuntar el dispositiu. Aquest gest coincidia amb un renaixement del catalanisme que es va visualitzar en l’Assemblea de Catalunya, que es fundava al cap de dos mesos a l’església de Sant Agustí de Barcelona i que a partir d’aleshores va esdevenir el pal de paller de la mobilització popular en la demanda de recuperació dels drets i les llibertats de Catalunya. L’Assemblea agrupava partits marxistes com el PSUC, revolucionaris com el PSAN i el FNC, i també el catalanisme moderat d’Unió Democràtica de Catalunya i del cercle de Jordi Pujol, encara sense una organització política definida. Amb el pas del temps va incloure entitats culturals, sindicats, col·legis professionals i associacions de veïns. L’Assemblea va organitzar les principals mobilitzacions de l’època, amb actes massius a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973), dissolts per la policia, que el 1973 detenia 113 membres de l’Assemblea d’Intel·lectuals, una plataforma creada en el si de l’associació, durant una reunió a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona. L’Assemblea va organitzar les manifestacions de les últimes diades nacionals en dictadura en diversos punts de la geografia catalana, descentralitzant els actes de Barcelona mitjançant la creació de comissions locals. Per la Diada del 1974 es va repartir un opuscle titulat Per un Estatut d’Autonomia, en el qual l’aleshores militant del FNC Joan Colomines recordava: “Quan reivindiquem l’Estatut no reivindiquem un articulat, sinó que reivindiquem les nostres institucions: la Generalitat de Catalunya amb la Presidència i el Consell o Govern, el Parlament de Catalunya i el Tribunal de Cassació”. Un any després la manifestació de l’Onze de Setembre es va celebrar a la plaça Catalunya. L’última organitzada clandestinament.

La consigna

"I’m catalan"

El 24 d’octubre del 1971 el músic Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau de Nacions Unides com a reconeixement per la seva lluita per la pau, la justícia i la llibertat. Casals va agrair la distinció en un discurs on va recordar: “Sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I va ser al meu país on hi va haver les primeres nacions unides. En aquell temps -segle onzè- van reunir-se a Toluges -avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra”.

L'anècdota

Catalanisme en castellà

El 26 de setembre del 1970, dins dels actes de la Diada, es va celebrar un míting polític al pavelló d’esports de Terrassa on es van reivindicar les llibertats nacionals de Catalunya. L’acte, organitzat per Comissions Obreres, que des del 1966 havia constituït la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), no tindria més singularitat si no fos que es tractava d’un dels primers actes d’afirmació catalanista que es van fer íntegrament en castellà. Al capdavant de la CONC hi havia Cipriano García, que vivia al barri de Ca n’Anglada de Terrassa.

1976

La manifestació de l’Onze de Setembre del 1976 es va fer a Sant Boi de Llobregat perquè el Govern Civil la va prohibir a Barcelona. / Pérez de Rozas

Amb la mort del general Franco s’obria una nova etapa de la història de Catalunya, marcada per la il·lusió de recuperar les llibertats i la identitat política perdudes. L’estiu del 1976 es van multiplicar les trobades entre les diverses formacions polítiques catalanes i, en paral·lel, l’Assemblea de Catalunya organitzava manifestacions per accelerar el procés cap a la normalització democràtica. El 13 de juny va aprovar el Manifest per la ruptura, un document que demanava l’amnistia per als presos polítics i la recuperació de l’Estatut d’Autonomia i dels ajuntaments democràtics. I el 4 de juliol començava la Marxa per la Llibertat sota el lema “Poble català, posa’t a caminar”, una mobilització popular que durant dos mesos va recórrer bona part de Catalunya, el País Valencià i la Catalunya del Nord per demanar la democratització dels Països Catalans. Durant la marxa es van produir diverses detencions decretades pel ministre de la Governació, Fraga Iribarne. Per celebrar la primera diada nacional catalana en democràcia, l’agost del 1976 es va constituir la Comissió Onze de Setembre, integrada per l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques Catalunya, una plataforma creada el 1975 pels partits polítics catalans. La proposta era celebrar un gran acte al Parc de la Ciutadella de Barcelona, però van rebre la negativa del governador civil de Barcelona, Sánchez Terán. Va ser aleshores quan Josep Benet, membre de la comissió organitzadora, va proposar celebrar l’acte a Sant Boi de Llobregat, la població on hi ha enterrat Rafael Casanova. Les autoritats ho van acceptar confiant que la mobilització seria un fracàs. Però el dissabte 11 de setembre del 1976 unes cent mil persones es van congregar a les tres de la tarda a la plaça Catalunya de Sant Boi. A l’estrada, presidida per una gran senyera i el lema de l’Assemblea, “Llibertats, amnistia, Estatut d’Autonomia”, l’actriu Maria Josep Arenós va presentar els oradors: l’advocat Miquel Roca i Junyent, en nom del Consell de Forces Polítiques, que va cridar a la ruptura política, i Jordi Carbonell, representant de l’Assemblea, que va comparar la situació viscuda a Catalunya el 1714 i el 1939. L’acte va acabar amb la lectura d’un missatge de Josep Tarradellas, president de la Generalitat encara a l’exili, i es va cantar Els segadors. També es van organitzar actes a l’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Reus, Sitges, Granollers, Mataró i Girona, on unes quatre mil persones van omplir l’estadi de futbol a la Devesa.

La consigna

"Que la prudència no ens faci traïdors"

Tot i que el lema de la Diada del 1976 va ser “Llibertats, amnistia, Estatut d’Autonomia”, una de les frases que van quedar per a la posteritat la va pronunciar Jordi Carbonell: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Carbonell també va recordar que els catalans vinguts de fora eren més catalans que no pas aquells amb “cognoms catalaníssims” que posaven entrebancs al desenvolupament de la cultura catalana, una clara al·lusió a la negativa de l’Ajuntament de Barcelona a dotar pressupostàriament l’ensenyament del català.

L'anècdota

Demòcrates espanyols a Sant Boi

L’acte d’afirmació catalanista celebrat a Sant Boi va comptar amb l’assistència de quatre representants de la Coordinadora Democràtica, una plataforma de partits polítics espanyols que s’havia adherit a l’acte. Eren Ramón Tamames, Antonio García-Trevijano, Javier Ortiz i Eurico de la Peña, que van ser ovacionats en el moment de llegir un manifest en què expressaven el seu afecte pel procés democràtic que es vivia a Catalunya.

1977

Manifestació al passeig de Gràcia amb motiu de la diada de l’Onze de Setembre del 1977, en què van participar un milió de persones. / Pérez de Rozas

Les eleccions generals del juny del 1977 a Catalunya van donar més del vuitanta per cent dels vots al conjunt de forces polítiques favorables al restabliment de la Generalitat i a l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia. Tant la Generalitat a l’exili, personalitzada en el president Tarradellas, com els partits catalans amb representació parlamentària van pressionar l’executiu espanyol de Suárez per accelerar el retorn de les institucions d’autogovern catalanes. Les negociacions van ser complexes, ja que l’immobilisme hereu del franquisme, amb l’exèrcit i els partits de dreta i ultradreta, alertava Suárez del risc de cedir davant les anomenades exigències dels nacionalistes. Amb aquest pols es va arribar a l’11 de setembre del 1977, que esdevindria la concentració ciutadana més gran mai vista en la història del país i la més multitudinària a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Els fotoperiodistes van haver de plasmar les imatges aèries enfilats en una escala facilitada pels bombers. L’Assemblea de Catalunya i les forces polítiques democràtiques van fer una crida unitària per omplir el passeig de Gràcia de Barcelona a les cinc de la tarda sota el lema “Volem l’Estatut!” La jornada va superar totes les expectatives, amb més d’un milió de persones, segons els organitzadors, un fet que seria decisiu a l’hora d’influir en les negociacions amb el govern espanyol. Els únics aldarulls de la jornada es van produir al capvespre a la Rambla per uns enfrontaments entre la policia i alguns independentistes. Cal dir que les reivindicacions independentistes organitzades havien tingut lloc al migdia al Fossar de les Moreres. La premsa del moment va remarcar el caràcter interclassista i intergeneracional de l’acte, cosa que feia evident que bona part de la població havia perdut la por a sortir al carrer a expressar-se en llibertat. La bandera catalana va ser omnipresent a la concentració i també als balcons de pobles i ciutats del país. No hi havia cap dubte que havia canviat alguna cosa. A la capçalera s’hi van congregar tots els polítics electes excepte dos, per raons ben diferents: el diputat Laureano López Rodó, d’Aliança Popular, que era de viatge a l’Àfrica, i el senador independent Lluís Maria Xirinacs, que feia mesos que reclamava l’amnistia política plantat davant la presó Model. La manifestació va arribar a l’estàtua de Rafael Casanova, recuperada des d’aquell maig. No era l’únic que es recuperava: un mes més tard es va restablir la Generalitat de Catalunya, es va aprovar la llei de l’amnistia política i Tarradellas va tornar a casa.

La consigna

"Volem l’estatut"

El 16 de gener l’Assemblea de Catalunya va iniciar la campanya “Volem l’Estatut”, que a la vegada era el quart punt programàtic d’aquesta organització nascuda el 1971. La reivindicació de l’Estatut va estar present en totes les manifestacions convocades fins a la Diada del 1977, quan els partits polítics escollits a les primeres eleccions democràtiques van crear l’Assemblea de Parlamentaris, organisme que passava a articular políticament les històriques demandes de l’Assemblea.

L'anècdota

Rafael Casanova, emparedat

El gener del 1975 el periodista Josep M. Huertas i el fotògraf Pepe Encinas van informar al Tele/eXpres que l’estàtua de Rafael Casanova, retirada de la via pública la primavera del 1939, es trobava en un estat deplorable en un fals envà en un magatzem municipal del carrer de Wellington. El mes de febrer del 1977, gràcies a les gestions del Foment de les Arts Decoratives (FAD), l’estàtua va ser restaurada en un taller del carrer Lleida i el 27 de maig del mateix any el conseller en cap del 1714 va tornar al seu emplaçament de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bei.

1978-1979

Antoni Gutiérrez, Josep Tarradellas i Jordi Pujol davant l’estàtua de Casanova. / Brangulí

Amb la Generalitat provisional restaurada, el 29 de desembre del 1977 Tarradellas va formar un consell executiu amb representants de totes les forces polítiques catalanes per negociar el traspàs de serveis a Catalunya i enllestir un nou Estatut d’Autonomia que donés base jurídica a les institucions d’autogovern catalanes. Des de Madrid no volien ni sentir parlar de recuperar l’Estatut del 1932. Amb l’Estatut en l’eix del debat polític, l’11 de setembre del 1978 es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya amb una consigna unitària adreçada a la comissió estatutària que tres dies abans havia començat a redactar el text: “Per un Estatut que asseguri les plenes llibertats nacionals de Catalunya”. Era el primer Onze de Setembre amb la presència de Tarradellas com a president, que al matí va ofrenar un ram de flors a l’estàtua de Rafael Casanova, per on van passar unes cent cinquanta mil persones al llarg del dia. A la tarda es va celebrar una manifestació, amb molta menys afluència que la de l’any anterior, que va sortir de la plaça Urquinaona. I, com ja era tradicional, al migdia les formacions independentistes es van congregar al Fossar de les Moreres, on van cridar contra una Constitució que l’independentisme considerava “antidemocràtica i antipopular”. Les organitzacions convocants de l’acte (Bloc Català dels Treballadors, Estat Català, Esquerra Nacional, Front Nacional de Catalunya i el PSAN) també van demanar un Estatut “al servei de les classes populars”, en paraules d’un dels oradors, el senador independent Lluís Maria Xirinacs. La següent Diada, la de l’11 de setembre del 1979, va arribar amb la Constitució aprovada i en plena campanya pel referèndum de l’Estatut d’Autonomia, que ja havia passat pel sedàs de les Corts espanyoles. La consigna en aquesta ocasió era “Afermem l’Estatut”, una crida que va aconseguir reunir al capdavant de la capçalera de la manifestació unitària celebrada a Barcelona tots els líders parlamentaris. Segons els organitzadors, la concentració va congregar unes sis-centes mil persones, la meitat segons la Guàrdia Urbana. No hi era Tarradellas, que va celebrar la Diada al Tarròs, vila on va néixer Lluís Companys. Tampoc hi va haver incidents, fet que va destacar el governador civil de Barcelona, José María Belloch Puig, en una nota pública que aprofitava per recordar que “Cataluña es pieza clave en la estabilidad democrática de España".

La consigna

"Afermem l’Estatut"

La unitat d’acció del catalanisme polític va esdevenir una consigna repetida en els primers anys de democràcia. Amb tot, hi va haver discrepàncies amb el posicionament envers el referèndum constitucional, ja que, si bé la majoria de forces polítiques catalanes van demanar el sí (PSC-PSOE, PSUC, CDC i UDC), els partits independentistes (ERC, PSAN) van posicionar-s’hi en contra. Més consens va generar el referèndum per l’Estatut: tots els partits catalans parlamentaris van demanar el vot afirmatiu, tot i que ERC va criticar durant la campanya la retallada que havia sofert el text a Madrid.

L'anècdota

La Diada s’estén arreu

La Diada del 1978 també va consolidar la territorialització dels actes. A Vilanova i la Geltrú unes mil cinc-centes persones van manifestar-se amb el lema “Pels drets nacionals de Catalunya” davant la casa natal de Francesc Macià. A Santa Coloma de Gramenet, mil persones van assistir a un acte d’homenatge als caiguts del 1714; a Girona, dues mil van reunir-se a la Rambla per dipositar un ram al monument dedicat a Carles Rahola; a Lleida, la plaça de Sant Joan es va omplir per demanar un nou Estatut que superés el del 1932, i a Tarragona dos mil cinc-cents manifestants van reivindicar llibertats per a Catalunya.

1980

Per primera vegada des de la dictadura l’Onze de Setembre va ser festa nacional a Catalunya. / Pérez de Rozas

La investidura de Jordi Pujol com a president, amb el suport dels centristes i d’Esquerra Republicana, donava el tret de sortida d’una legislatura marcada per una intensa negociació pels traspassos i competències tant en l’àmbit polític com en l’econòmic, el social i el cultural. Ben aviat, però, es va veure que la bilateralitat entre el govern central i el català a l’hora de valorar els traspassos fixats a l’Estatut no seria tan fluida com alguns s’imaginaven i moltes promeses i compromisos van caure en l’oblit. El Parlament de Catalunya també entrava en funcionament per desplegar legislativament l’Estatut i s’intensificava el debat sobre l’encaix de Catalunya amb l’Estat, un punt que va evidenciar la falta de sintonia entre els partits que fins aleshores havien actuat gairebé com un bloc a l’hora de retornar la democràcia al país. Sí que hi va haver consens per aprovar la primera llei promulgada pel Parlament, una llei de caràcter simbòlic que declarava l’Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya. El text recordava que la Diada “si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’Onze de Setembre del 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió”, suposava també “l’esperança d’un total recobrament nacional”. Tot i que va ser declarat dia festiu, l’Onze de Setembre del 1980 va celebrar-se en la mateixa línia que els anys anteriors, amb les tradicionals ofrenes florals, ara ja de manera institucional, al monument de Rafael Casanova, la manifestació convocada per partits, sindicats i associacions a la tarda -hi van assistir unes cent mil persones-, la concentració independentista al Fossar i la celebració de diversos actes a totes les comarques. A la manifestació també es van reivindicar problemes socials més enllà de la qüestió nacional. Un col·lectiu de mestres portaven una pancarta on es podia llegir “Ara més que mai, per ser un sol poble són necessaris mestres catalans” i un grup de treballadors cridaven “Visca Catalunya sense aturats”. El president Jordi Pujol va recordar que l’Onze de Setembre “no ha de tenir un to partidista sinó de festa nacional de Catalunya” i va remarcar: “Aquest any estem millor que l’anterior, però no tenim, ni molt menys, tot el que volem. Pas a pas hem d’anar construint el país”. El president del Parlament, el republicà Heribert Barrera, anava més lluny: “És una Diada més d’una llarga sèrie fins al moment que hàgim recuperat plenament les llibertats que vam perdre el 1714”.

La consigna

"Ara més que mai, un sol poble"

La discrepància ideològica entre els diversos perfils del catalanisme es va evidenciar aquell Onze de Setembre del 1980. Tot i la unitat reclamada pel lema de la Diada, els diferents grups polítics van desfilar per separat davant el monument de Rafael Casanova. I Nacionalistes d’Esquerra, un moviment polític independentista format el 1979, que comptava amb personalitats com Jordi Carbonell, Josep M. Espinàs, Magda Oranich o Avel·lí Artís Gener, va celebrar un acte a la plaça del Rei de Barcelona davant de quatre mil persones en què van criticar el que consideraven una actitud pactista del govern de la Generalitat amb Madrid.

L'anècdota

Un part en plena manifestació

L’endemà de la manifestació del 1980 la premsa informava d’un fet ben curiós: una dona embarassada que assistia a la concentració va començar a anar de part allà mateix. Immediatament els serveis de la Creu Roja van auxiliar-la i al cap d’uns minuts va donar a llum, sense cap complicació, una nena en una ambulància.

1981-1990

A la Diada del 1982 hi va haver una crítica generalitzada a la Loapa. / Autor desconegut (AFB)

La primera fase de traspassos competencials a la Generalitat es va aturar amb l’aprovació de la Loapa, la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, que establia el traspàs de competències progressiu i per igual a totes les comunitats autònomes, fet que vulnerava el que estava establert als Estatuts d’Autonomia de Catalunya i d’Euskadi. La Loapa va ser aprovada el juny del 1982 gràcies a un acord entre la UCD i el PSOE, un partit que l’octubre d’aquell any guanyaria àmpliament les eleccions generals. L’aprovació de la llei, que aplicava l’anomenat cafè per a tothom, va provocar una forta crispació a Catalunya entre els partits sobiranistes i el principal partit de l’oposició, el PSC, que havia votat a favor de la Loapa. Això va fer que durant tota la dècada dels vuitanta les relacions entre els governs de Catalunya i d’Espanya, liderats per CiU i PSOE amb les seves respectives majories absolutes, no estiguessin exemptes de polèmiques, tibantors i desconfiança mútua. A Catalunya, el PSC continuava manant als ajuntaments de les poblacions més grans del país; ERC s’erigia en la referència de l’independentisme parlamentari i es mostrava molt crítica amb el nacionalisme moderat de CiU; els representants de la dreta constitucionalista, Aliança Popular, reconvertit el 1989 en Partit Popular, vivien immersos en una crisi interna i de resultats, i el vell PSUC mirava de recompondre l’esquerdat espai comunista i el 1987 impulsava la federació Iniciativa per Catalunya. Aquest era el panorama polític que va marcar les diades de l’Onze de Setembre d’aquells anys, amb les tradicionals ofrenes institucionals al monument a Casanova i a la seva tomba, a Sant Boi, i manifestacions menys participatives i encara menys unitàries -els partits van optar per celebrar actes per separat- que van ser substituïdes per marxes convocades per organitzacions independentistes, algunes concloses amb aldarulls aïllats que la premsa espanyola es dedicava a magnificar. La Diada també servia per prendre el pols a les inquietuds de la ciutadania: el 1982 hi va haver una crítica generalitzada a la Loapa; el 1985, a les portes del referèndum de permanència d’Espanya a l’Aliança Atlàntica, la consigna que més es va sentir va ser “OTAN no, bases fora”; el 1988 només es parlava de les interferències de TVE per impedir les emissions del nou canal 33, i el 1989 encara coïa la xiulada al rei Joan Carles a la inauguració de l’estadi olímpic tres dies abans.

La consigna

"Som una nació"

El 14 març del 1982 la Crida a la Solidaritat, una organització creada un any abans en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, va convocar una manifestació contra la Loapa que va reunir més de tres-centes mil persones. La consigna proposada pels organitzadors era “No a l’harmonització, autodeterminació”, però CiU va proposar “No a la Loapa, som una nació”. Precisament l’eslògan “Som una nació” havia sigut la consigna de la manifestació de l’11 de setembre del 1981 i també de l’acte de presentació de la Crida al Camp Nou el 24 de juny d’aquell any. Per la Diada del 1982 la Crida, amb el suport d’ERC, va recuperar la divisa “No a la Loapa. Autodeterminació” per a la manifestació més massiva d’aquella jornada.

L'anècdota

Unitat de l’independentisme

L’11 de setembre del 1990 el secretari general d’ERC, Àngel Colom, defensava que la Diada havia de recuperar la seva essència plenament reivindicativa, que s’havia perdut en bona part durant la dècada dels vuitanta. Aquell any la formació republicana va participar, al costat de grups i formacions extraparlamentàries, com la Crida, l’MDT, el PCC i Catalunya Lliure, en la primera manifestació unitària de l’independentisme amb el lema “Per l’exercici del dret a l’autodeterminació”.

1991-2000

Un grup de manifestants al Fossar de les Moreres demanant la independència. / EFE

La Generalitat de Catalunya va continuar desenvolupant diversos aspectes de la construcció autonòmica, com el desplegament dels Mossos d’Esquadra, la creació dels consells comarcals i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la llei de normalització lingüística i la consolidació dels mitjans audiovisuals de titularitat pública. La Diada del 1993 va estar marcada per la cessió del 15% de l’IRPF a les comunitats autònomes, pactada per CiU i PSOE, que havien arribat a un acord de governabilitat després de la pèrdua de la majoria absoluta de Felipe González a les eleccions generals espanyoles. L’acord va ser criticat pel Partit Popular, que va emprendre una croada contra la política lingüística de la Generalitat i especialment contra el model d’immersió lingüística a les escoles. L’any següent, però, la polèmica de l’Onze de Setembre no la protagonitzaria el PP sinó el coordinador general d’Esquerra Unida, Julio Anguita, que va comparar Pujol amb Franco. Aquestes declaracions van ser condemnades per totes les forces polítiques catalanes, també per Antoni Gutiérrez Díaz, d’Iniciativa per Catalunya. La política anticatalanista del PP va comportar aquells anys escridassades contra els dirigents d’aquesta formació, i especialment contra el seu líder a Catalunya, Aleix VidalQuadras, cada vegada que participaven en l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova. Amb tot, l’abril del 1996 CiU va garantir la governabilitat del PP després de la victòria d’Aznar per majoria relativa a les generals. Era el pacte del Majestic, condemnat políticament pels socialistes i també per ERC, que aquell any no va assistir a l’acte a Sant Boi en commemoració del vintè aniversari de la primera Diada en democràcia. Tampoc hi va assistir el PP, però per raons ben diferents. Lluny de la gentada del 1976, aquesta vegada els assistents no van superar els vint mil. El rerefons anticatalà va tornar a ser actualitat l’11 de setembre del 1997 per la xiulada al cantant Raimon la nit anterior a Madrid quan va cantar en català. El cantant de Xàtiva havia participat en un concert homenatge a Miguel Ángel Blanco, regidor del PP assassinat per ETA. El 1999 la Diada es va celebrar en plena avantsala de la campanya electoral de les eleccions al Parlament del 27 d’octubre. Les paraules més comentades del dia van ser les que havia dit Aznar unes hores abans: “Pujol fa massa anys que governa”. S’acostava la majoria absoluta del Partit Popular.

La consigna

"Independència és progrés"

Desaparegudes les grans manifestacions unitàries i “transversals” dels primers Onzes de Setembre, només l’esquerra independentista va seguir amb la tradició de reivindicar-se en forma de manifestació. Eren marxes convocades a la plaça d’Urquinaona de Barcelona fins a l’estàtua de Rafael Casanova que solien concentrar al voltant d’unes deu mil persones. Una de les més concorregudes va ser la del 1993, amb la consigna “Independència és progrés”, amb la participació d’ERC i altres moviments independentistes alternatius.

L'anècdota

La Diada del bisbe Deig

L’11 de setembre del 1997 es va celebrar una missa pels màrtirs del 1714 oficiada pel bisbe de Solsona, Antoni Deig, a la basílica de Santa Maria del Mar. Deig va recordar unes paraules del papa Joan Pau II: “Ningú, ni cap estat, ni cap altra nació, ni cap organisme internacional pot legitimar-se per considerar que una determinada nació no pot existir”. També va deixar clar que l’Església catòlica “té l’obligació de defensar el català” i va afegir: “Estimar Catalunya no és pecat ni heretgia ni únicament una qüestió política. És un deure de tots els que vivim aquí”.

2001-2009

Els Mossos d’Esquadra a la diada de l’Onze de Setembre. / Xavier Bertral

La victòria per majoria absoluta del PP l’any 2000 va venir acompanyada d’una creixent política recentralitzadora que va comportar noves tensions amb Catalunya. Als incompliments en la inversió pública a Catalunya i l’obsolet model de finançament s’hi afegia la invasió de competències autonòmiques com la prohibició de portar el CAT a les matrícules, l’oposició a l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes o la negativa del retorn dels papers de Salamanca. Aquesta situació va comportar que el novembre del 2002 el Parlament de Catalunya aprovés una moció per reformar l’Estatut d’Autonomia, que va tenir el vot favorable de tots els partits excepte del PP. El nou text estatutari va ser l’eix del mandat de Pasqual Maragall, escollit president el 2003 en formar-se un govern de coalició integrat pel PSC, ERC i ICV. També seria el tema central de les Diades, que a partir del 2004 incorporaven una novetat: l’acte institucional al Parc de la Ciutadella de Barcelona, organitzat per la Generalitat i el Parlament, amb l’assistència de les autoritats polítiques i una representació de la societat catalana. En la primera edició es va homenatjar la senyera, la llengua i la cultura catalanes. De caràcter més popular, a la tarda es va consolidar la Festa per la Llibertat, un esdeveniment organitzat al passeig Lluís Companys de Barcelona des de l’any 2000 per Òmnium Cultural i la Comissió 11 de Setembre. L’Estatut va ser aprovat al Parlament després de llargues negociacions el 30 de setembre del 2005, amb l’oposició del PP i de la majoria de mitjans de comunicació i institucions espanyoles, que van fer una ferotge campanya contra el text català. Com ja havia passat en Estatuts precedents, l’Estatut va ser retallat i rebaixat en el debat a les Corts espanyoles, en aspectes com la definició de Catalunya com a nació i el finançament. Amb tot, va ser ratificat en un referèndum a Catalunya, que va registrar una abstenció superior al 50%. El segon govern tripartit, amb José Montilla al capdavant, es va comprometre a desplegar l’Estatut, recorregut al Constitucional pel PP i altres organismes. Però amb la crisi econòmica es va accentuar el malestar majoritari de la societat catalana davant el greuge fiscal que patia Catalunya i les incessants onades d’anticatalanisme, fet que va comportar un augment de l’independentisme social, expressat en forma de consultes populars d’autodeterminació en uns quatre-cents municipis i amb la participació de prop de nou-centes mil persones. El terme dret a decidir passava al primer pla de la vida política catalana.

La consigna

"Tenim el dret de decidir"

Les manifestacions unitàries més multitudinàries del catalanisme en els primers anys del segle XXI no es van celebrar l’11 de setembre, a excepció de la convocada per la plataforma Sobirania i Progrés el 2008, que va reunir unes vint mil persones amb l’eslògan “Som una nació, volem estat propi”. Les dues grans concentracions reivindicatives van ser el febrer del 2006, enmig de les negociacions pel nou Estatut, sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”, i el desembre del 2007, de repulsa davant el creixent anticatalanisme generat a l’estat espanyol.

L'anècdota

La dignitat de Catalunya

El 26 de novembre del 2009 dotze diaris editats a Catalunya van publicar un editorial conjunt titulat “La dignitat de Catalunya” davant la por que el Tribunal Constitucional resolgués en contra de l’Estatut de Catalunya. L’escrit advertia que “no som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. [...] Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”. Era la primera vegada des del 1977 que els diaris catalans presentaven el mateix editorial.

2010-2011

A la Diada del 2010 els manifestants van expressar la seva indignació per les contínues agressions al català. / Xavier Bertral

El 28 de juny del 2010 el Tribunal Constitucional no dictava només una sentència contra l’Estatut sinó que posava en dubte la política lingüística de la Generalitat, bloquejava la reforma del finançament, posava fre a competències exclusives i negava que Catalunya fos una nació. Tot plegat va provocar una massiva protesta en forma de manifestació multitudinària, organitzada per Òmnium Cultural, el 10 de juliol a Barcelona, amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb la presència de sis presidents i expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya i de tots els partits polítics catalans excepte el PP i Ciutadans. La manifestació, que va concentrar un milió de persones, va ser comparada amb la del 1977. La sentència del Constitucional va esdevenir l’eix del debat de la Diada del 2010. Més enllà dels actes protocol·laris, a diferència del juliol no es va convocar cap gran manifestació. La classe política estava més pendent de les eleccions al Parlament del mes de novembre, que van donar la victòria a Convergència i Unió, per bé que no va aconseguir la majoria absoluta. Una de les novetats del Parlament va ser la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, liderada per l’expresident del Barça Joan Laporta, que havia aconseguit quatre escons. En l’eix de la legislatura el nou president, Artur Mas, es va proposar l’assoliment d’un pacte fiscal amb l’estat que dotés Catalunya de més poder per recaptar els seus impostos. Però davant es trobarà amb un executiu que des del 2011 tornava a estar en mans del PP, presidit per Mariano Rajoy, que no volia ni sentir a parlar de dotar Catalunya d’un concert econòmic com el basc. El govern central va imposar unes condicions dràstiques de reducció del dèficit a les comunitats autònomes, que afegides a les mesures d’austeritat del govern català van incrementar el descontentament ciutadà per les retallades a les prestacions socials. El 2011 es van formar mobilitzacions de ciutadans “indignats”, que en el cas de Catalunya van emprendre una acció contra els diputats al Parlament de Catalunya al mes de juny. La Diada d’aquell any també va mostrar una altra indignació, la d’un país ofès per les continuades agressions al català que venien dia sí, dia també, de l’espanyolisme polític i social. Una interlocutòria del Tribunal Superior de justícia de Catalunya donava dos mesos a la Generalitat perquè el castellà fos llengua vehicular a les escoles, un nou atac al model d’immersió lingüística. La paciència del catalanisme havia arribat a un límit, com es comprovaria un any després...

La consigna

"Català a l’atac"

L’escriptor Màrius Serra es va convertir en l’estrella inesperada de la Diada del 2011. En l’acte institucional al Parc de la Ciutadella, Serra va fer una intervenció per defensar la llengua catalana davant les agressions polítiques patides en els últims anys amb l’expressió “Català, a l’atac!”, un palíndrom -expressió que tant es pot llegir d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra- que es va fer molt popular.

L'anècdota

Transició nacional

En el discurs institucional de l’Onze de Setembre del 2011 el president de la Generalitat Artur Mas va alertar que després de trenta anys buscant un encaix amb Espanya era el moment d’iniciar una “transició nacional”. Aquesta expressió, juntament amb la del “dret a decidir”, van ocupar hores de tertúlies i piles d’articles als mitjans i al carrer. Poc o molt tothom va entendre que aquestes denominacions acabaven confluint cap a un terme que marcaria l’agenda política a partir del 2012: “Independència”.

2012-2013

Les imatges de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 van donar la volta al món. / Cèlia Atset

La proposta de pacte fiscal va ser aprovada al Parlament l’agost del 2012 amb els vots de CiU, ERC, ICV i el diputat no adscrit Joan Laporta. Sense gaire esperances que Rajoy l’acceptés, el món sobiranista ja s’estava mobilitzant per promoure la independència, sobretot l’Assemblea Nacional Catalana, una plataforma sobiranista transversal que, com la seva antecessora als anys setanta, va ser la dinamitzadora de la manifestació de l’11 de setembre d’aquell any amb el lema, explícitament independentista, “Catalunya, nou estat d’Europa”. També hi van col·laborar activament Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), entitat constituïda el 2011. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme en una Diada Nacional d’ençà dels primers anys de la Transició i la més multitudinària de la història de Catalunya. Les imatges d’aquella concentració de més d’un milió i mig de persones van donar la volta al món i fixaven la independència de Catalunya en el centre del debat polític, tant a Catalunya com a l’Estat. Una setmana després de la manifestació, Mariano Rajoy rebutjava qualsevol intent de negociació pel pacte fiscal. Davant d’aquesta negativa, Artur Mas va convocar eleccions per al 25 de novembre. Els comicis van tornar a donar la victòria a CiU, però amb menys força que dos anys enrere, i van impulsar ERC, que amb Oriol Junqueras al capdavant es recuperava dels mals resultats del 2010. Precisament Mas i Junqueras van firmar un pacte de governabilitat, anomenat “de la llibertat”, que passava per disminuir les retallades i convocar un referèndum per la independència de Catalunya l’any 2014. El gener del 2013 el Parlament aprovava, amb els vots favorables de CiU, ERC, ICV i la CUP, la declaració de sobirania, que facultava el govern a convocar un referèndum sobre la independència. Per eixamplar la base social de l’independentisme, l’ANC va organitzar per a l’11 de setembre del 2013 una cadena humana d’uns quatre-cents quilòmetres a Catalunya anomenada Via Catalana cap a la Independència, que, en paraules de Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea, representava “el símbol de la unitat del poble català per assolir la sobirania nacional”. La convocatòria va ser un èxit amb un milió sis-cents mil participants. El 12 de desembre, Artur Mas anunciava la data i pregunta de la consulta independentista: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?” La resposta, el 9 de novembre del 2014.

La consigna

"Catalunya, nou estat d’Europa"

La pancarta amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” va liderar la manifestació de la Diada del 2012, la més multitudinària celebrada mai a Catalunya. La consigna es va presentar sis dies abans a la plaça de Catalunya de Barcelona, on la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, va explicar: “El poble està preparat i necessitem que el govern i les institucions facin un pas endavant, perquè volem un país lliure i sobirà, volem la independència”. La pancarta amb la consigna la van portar deu representants de les regions territorials de l’ANC i deu representants de l’AMI.

L'anècdota

Marxa cap a la independència

L’ANC va promoure el juny del 2012 la campanya Marxa cap a la Independència, emulant la Marxa de la Llibertat del 1976. Va començar a la Seu Vella de Lleida i va finalitzar l’11 de setembre a la gran manifestació de Barcelona. Durant el trajecte es van celebrar uns cinc-cents actes festius i reivindicatius arreu del territori català, promovent la participació a l’Onze de Setembre i explicant els avantatges que tindria Catalunya si fos un estat independent.

2014

Foto aèria de la V humana que es va formar a la Gran Via / Galdric Peñarroja / ANC

El 8 d’abril del 2014 el Congrés de Diputats va debatre l’acceptació a tràmit d’una proposició de llei orgànica aprovada pel Parlament de Catalunya que demanava que se cedís a la Generalitat “la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i les catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya”. Com era previsible, la proposició va ser rebutjada amb 299 vots en contra, dels 350 de l’hemicicle. Immediatament després, el president Artur Mas deixava clar que la decisió no podria “aturar la voluntat del poble de Catalunya”. En van prendre bona nota els organitzadors de la Diada, novament l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que van convocar a manifestar-se a l’avinguda Diagonal i a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, on els participants van formar una V humana per reivindicar, segons els organitzadors, “la V de voluntat, votar i victòria” de cara al 9-N. En el ball de xifres habitual per quantificar l’assistència, la Guàrdia Urbana de Barcelona la va situar en els 1,8 milions de persones. La Delegació del govern espanyol a Catalunya va rebaixar la xifra a mig milió. Impossibilitada la via de convocar una consulta d’autodeterminació amb l’aval de l’estat espanyol, el Parlament va aprovar el 19 de setembre la llei de consultes populars no referendàries. El dia 27 Artur Mas signava el decret de convocatòria, però al cap de dos dies el govern espanyol presentava recursos d’inconstitucionalitat en relació a alguns articles de la llei i contra el decret de convocatòria de la consulta. El Tribunal Constitucional, reunit de manera extraordinària el mateix dia, va admetre a tràmit els recursos. La consulta quedava judicialment suspesa. Davant d’aquesta situació, Mas va substituir la consulta popular no referendària per un “procés participatiu”, organitzat per la Generalitat, que també va suspendre el TC el 4 de novembre. Tot i la suspensió, 2.344.828 persones van anar a votar el 9 de novembre. Dues setmanes després de la consulta, Artur Mas presentava la continuació del full de ruta cap a la independència amb l’objectiu que se celebrés una consulta legal i vinculant. Mas va emplaçar les forces independentistes a formar una coalició electoral per concórrer a unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari per posar en marxa, en cas d’obtenir la majoria, un procés constituent que culminés el procés independentista.

La consigna

"Ara és l’hora"

L’any 2014 l’ANC i Òmnium Cultural van engegar la campanya Ara és l’hora per aconseguir que una majoria molt àmplia dels ciutadans de Catalunya votessin a favor de la independència a la consulta del 9 de novembre. L’acte més multitudinari d’aquesta campanya va ser la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona, on es va formar un mosaic amb la senyera al llarg d’onze quilòmetres, entre la Gran Via de les Corts Catalanes i l’avinguda Diagonal, units a la plaça de les Glòries Catalanes formant una V.

L'anècdota

Tricentenari amb polèmica

Durant tot l’any es van organitzar actes, exposicions, debats, seminaris i publicacions per explicar els fets del 1714: el 2014 es commemoraven els 300anys de la pèrdua de les institucions i les llibertats catalanes. Tot i que les propostes es van pensar des d’un vessant històric per convidar a la reﬂexió sobre el passat, des de diversos sectors polítics i culturals espanyolistes es va titllar l’efemèride de provocació al servei de la causa independentista.

2015

L’avinguda de la Meridiana es va omplir amb més d’1.400.000 persones. / Francesc Melcion

El 23 de desembre del 2014 l’ANC havia impulsat una campanya d’autoinculpació col·lectiva com a mostra de suport a la imputació del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau per haver tirat endavant la consulta del 9 de novembre. En aquest punt de no retorn en les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, la legislació aprovada pel Parlament de Catalunya era sistemàticament recorreguda i suspesa o anul·lada pel Tribunal Constitucional. Pel camí, es van celebrar les eleccions municipals del 25 de maig, a les quals les formacions d’esquerra de l’òrbita de Podem van obtenir uns bons resultats a Catalunya, especialment a Barcelona, amb la victòria de l’activista Ada Colau. A les portes de la campanya electoral de les eleccions al Parlament, es va celebrar l’Onze de Setembre amb una nova demostració de força de l’independentisme, que aquesta vegada va omplir l’avinguda Meridiana de Barcelona. Els assistents, 1.400.000 segons els organitzadors, portaven un punter de diferents colors que representaven els valors que hauria de tenir el futur estat independent de Catalunya. Les eleccions del 27 de setembre van donar la majoria en escons al bloc independentista format per les candidatures de Junts pel Sí i la CUP, tot i que els partits no partidaris de la independència els van recordar que, en clau plebiscitària, no havien aconseguit el 50% dels vots. Amb tot, la mateixa nit electoral Artur Mas deixava clar que els nous parlamentaris tenien “un mandat democràtic clar per començar un procés polític responsable i negociat que acabarà amb la creació d’un estat independent per a Catalunya”. En aquesta direcció, a l’octubre el bloc independentista al Parlament va fer una declaració d’inici del procés de desconnexió amb l’Estat. Però la majoria simple de Junts pel Sí va comportar que la CUP tingués un paper determinant en la formació del nou govern. L’esquerra independentista, feminista i anticapitalista es va negar a oferir el seu suport si Artur Mas era el candidat proposat per Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat. Al límit d’esgotar el temps abans de convocar unes noves eleccions, Mas va decidir fer un pas al costat i proposar Carles Puigdemont, alcalde de Girona, com a presidenciable, que va aconseguir ser investit amb els vots de Junts pel Sí i de la CUP. Puigdemont tenia l’objectiu de portar Catalunya a la independència.

La consigna

"Via lliure a la República Catalana"

La plataforma Ara és l’hora, integrada per l’ANC i Òmnium, va proposar el lema “Via lliure a la República Catalana” per a la mobilització independentista de l’11 de setembre del 2015, que s’esperava que fos, en paraules dels organitzadors, la “més determinant i definitiva en el camí cap a la independència”. Un gran punter mòbil va simbolitzar “el rumb, la República Catalana, i la direcció, les plebiscitàries del 27-S”.

L'anècdota

L’última Diada independentista

Setze dies abans de les eleccions plebiscitàries, l’acte de la Meridiana havia de ser, en paraules de Jordi Sánchez, president de l’ANC, “l’última Diada independentista, perquè voldrà dir que aviat haurem aconseguit la llibertat”. Tot i haver complert els objectius d’omplir la Meridiana i la victòria del bloc independentista a les eleccions, un any després l’Assemblea torna a cridar a la mobilització: “L’Onze de Setembre del 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa. Perquè som el somni, estem a punt”.