10 escenes eròtiques dela literatura catalana

El gran exponent de la novel·la cavalleresca és també un gran exponent de la novel·la eròtica en català de mitjan segle XV. Joanot Martorell entra en la intimitat dels personatges amb gran dosi de realisme i això permet observar l’amor cortès, l’amor adúlter i l’amor disbauxat, el voyeurisme, l’homosexualitat, el fetitxisme... “Els trumfos de la novel·la són els episodis d’acció i la vida eròtica. L’eros i el tànatos. És un cavaller que venç al camp de batalla i sucumbeix al llit”, explicava Màrius Serra, que l’ha adaptat per portar-la al Teatre Romea aquest estiu.

[...]

Llavors Plaerdemavida el va acompanyar fins al llit, el va fer estirar al costat de la princesa i li va dir que no es mogués fins que ella no l’avisés. Els peus del llit no tocaven la paret, de manera que la donzella s’hi va poder esmunyir i es va col·locar al llit amb el cap entre els de Tirant i Carmesina, de cara a la princesa. Com que les mànigues de la camisa la molestaven, se la va treure. Després va agafar la mà de Tirant i la va posar sobre els pits de la princesa.

— Valga’m Déu, que n’ets, de pesada! No em pots deixar ni dormir.
— Com sou! No sigueu tan desagradable —va respondre Plaerdemavida, amb el cap sobre el coixí—. Tot just sortiu del bany i teniu les carns llises i la pell molt suau. Fa de bon tocar.
— Toca allà on vulguis —li va dir la princesa—, però no posis la mà tan avall.
— Fareu bé de dormir i deixeu-me tocar aquest cos que ara és meu —va dir Plaerdemavida—, perquè soc aquí en el lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, on pares? Que content que estaries si tinguessis la mà allà on jo la tinc ara!
Tirant tenia la mà sobre el ventre de la princesa, i Plaerdemavida, la seva sobre el cap de Tirant. Quan notava que la princesa s’adormia, afluixava la mà perquè Tirant toqués a plaer, i quan Carmesina es despertava, li tornava a estrènyer el cap i Tirant parava de toquejar. Així es van estar més d’una hora.
Quan Plaerdemavida va percebre que la princesa estava profundament adormida va afluixar del tot la mà que tenia al cap de Tirant i el capità va voler satisfer el seu desig. Però llavors la princesa es va tornar a despertar.
— Però què fas, dolenta? Que no em pots deixar dormir? Que t’has tornat boja i vols provar el que és contra natura?
Ben aviat Carmesina va descobrir que allò no pertanyia a una dona, i llavors no ho va voler consentir i es va posar a cridar. Plaerdemavida li va tapar la boca i li va dir una cosa a l’orella, perquè cap de les altres donzelles no ho pogués sentir.
— Calleu, senyora —li va xiuxiuejar—, que si us sent la senyora emperadriu la vostra reputació quedarà arruïnada. Aquest que noteu aquí és el vostre cavaller i donaria la vida per vós.
— Maleïda siguis, Plaerdemavida —va dir la princesa—, ets una desvergonyida! Poses en perill la meva honra sense avisar-me!
— Teniu raó, senyora, però ara el mal ja és fet —va respondre Plaerdemavida—, i més val que hi poseu remei perquè tots plegats ens en sortim. En aquests casos, em sembla que el més útil i segur és callar.

La Renaixença i el jocfloralisme van donar al català una dimensió literària culta, “però va quedar circumscrit a uns temes i unes funcions socials molt precises”, escrivia el professor Jordi Castellanos. Van trigar a obrir-la a la realitat ,i per tant, també a l’erotisme, que sí que es trobava a la premsa (o en castellà). Fins al primer terç del XIX, Castellanos cita la càrrega de les novel·les de Narcís Oller, Juli Vallmitjana, Prudenci Bertrana i Víctor Català (amb un sexe entre el misticisme i l’amenaça) i l’erotisme inscrit en personatges marginals del districte cinquè com la Teresa de Carme Monturiol i la Fanny de Carles Soldevila.

[...]

Ai, sí! Callem. Sento la seva mà contra el meu cor i els batecs són tan forts que gairebé m’ofeguen. Anem pujant a poc a poc, a poc a poc. Crec que retardo el pas a posta i que, més que la precaució, és l’emoció el que em frena les cames.

No, no; és inútil que escamotegi la veritat... Sóc jo! Si jo no hagués volgut no hauríem arribat al deliri que ens ha dut fins aquí... Sóc jo! Ell ha estat impetuós, suplicant, tendre, viril... Però jo he estat dolça, desesperada, trista, femenina... No necessito enganyar-me a mi mateixa ni tirar damunt d’ell la culpa que és meva... Les altres no sé si es donen així... Sols sé que l’estimo! A estones fins em feia por de no poder arribar a estimar així, sense reserves, amb cos i ànima. No sé si això em justifica o m’excusa... Tant m’és! Diuen que els condemnats a mort tenen dret de demanar el que desitgen... Doncs, bé: jo he demanat donar-me a l’home que estimo. Heus-ho aquí. El cor m’arrossega i per primer cop a la vida no experimento cap necessitat de contrariar-lo.

Saltem 40 anys per força i trobem aquest esplet de sexe que és la novel·la més impúdica de Manuel de Pedrolo, un escriptor regirat a normalitzar el català en tots els gèneres (si bé aquesta novel·la plena de mamelles, clivelles, tiges i cavalcades no veuria la llum fins anys més tard, quan la moral i el mercat ho van permetre). És l’època de la literatura eròtica divertida, que vol excitar el lector i fer anar la llengua. El 1980 el col·lectiu Ofèlia Dracs guanya el premi La Sonrisa Vertical per l’eròtic Deu pometes té el pomer. “Més que un llibre eròtic era un llibre marrà: vam fer un catàleg de totes les paraulotes que no podíem dir enlloc”, recordava Jaume Cabré. Es van llançar col·leccions mítiques: a més de Tusquets (La Sonrisa Vertical), el 1988 van néixer La Marrana (La Magrana) i La Piga (Pòrtic). La novel·la més emblemàtica d’aquell auge és el bestseller Amorrada al piló, de Maria Jaén (1986). Més tard, l’esperit Ofèlia Dracs va renéixer amb els Germans Miranda i Aaaaaahhh: dotze contes eròtics (1998).

[...]

Tenia uns llavis densos i humits, xucladors, que li van arrossegar la llengua cap a l’interior de la seva boca.
Sense saber com, es va trobar altre cop amb els pits a les mans i els va anar palpant, admirat d’aquella fermesa. Els mugrons s’havien dilatat encara i els va pinçar delicadament, com si anés a collir una flor.
— Oh, Jane!
Gairebé no podia respirar i va separar-se una mica. Ella, que ja havia immobilitzat el cotxe, ho aprofità per treure’s de pressa el jersei camiser, i les sines, voluminoses, van brillar luxuriosament sota la mica de llum que procedia de la carretera. Les va mirar, engrapant-les novament, i la Jane va posar les mans damunt les seves perquè les hi
premés bé.
— Toca’m, toca’m força… —xiuxiuejà.
— Sí… Tens els pits més bonics del món, Jane.
— ¿De debò?
— Dues mamelles precioses —reforçà ell.
— No m’ho havies dit mai.
— És que avui… Déu meu! —va exclamar tot separant-se per tal de contemplar-les més a pler—. Ets meravellosa!
Ella se’ls va alçar per sota, com si els hi oferís, però aleshores en John es va adonar que les faldilles ja gairebé no protegien res; ara s’havien enfilat fins a l’entrecuix, on es veia un petit triangle de roba blanca.
— Cony! —va dir, i tocà les cuixes que s’obrien lentament.
— És més amunt —va riure la noia.

Sobtadament,
però, la Jane va passar-li la peça olorosa de feminitat per la cara i, aprofitant el seu desconcert, obrí la portella amb l’altra mà i, àgilment, saltà al camí.
— Jane! ¿On vas?
Va saltar al seu darrere, precedit per la llargària del membre, que oscil·lava. Duia encara les calces de la seva dona als dits i, amb un renec, va llençar-les.

Aquest llibre va marcar època, en especial la narració que dona títol al recull i en què una dona a punt de donar a llum explica l’empremta que li va deixar un amor de joventut, un amor que era prohibit: la relació amb un professor més gran que es deia… Maria. Aquell final imprevist va ser xocant i va posar paraules a un tipus de relacions que llavors encara eren invisibles. Més aixecadores de tabús: la trilogia de Montserrat Roig i l’obra d’Isabel-Clara Simó.

[...]

Lentament vas començar a despullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-me amb un gest que volia ser natural i que ara l’endevino impregnat de candor malaltís. Et cobrires el cos amb un llençol: potser tenies por de la meva por en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent, espantada davant l’espectacle que, per primera vegada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no em vaig esverar. Em bategaven els polsos amb força i dins meu anava arromangant els vels del més bell somni adolescent. Sempre m’havia semblat esplèndid, el teu cos; sentia en aquells moments curiositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tanta estona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I aparegué -me’n sentia creadora, car eren els meus ulls els que així el veien-, estatutari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu,

Llavors tu em demanares, amb el tacte més que amb la veu, permís per a despullar-me. Volies fer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositat els moments que ens separaven de l’instant aquell en què, a la fi, em veuries nua, allargant amb la intenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig. Cada segon que passava -al rellotge de les nostres venes era la plenitud de migdia-, tremolava el meu cos acariciat per les teves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a qualque misteriós, inefable lloc.

Quim Monzó representa el nucli de la postmodernitat de la literatura catalana, per l’ús de la llengua, els temes i l’estil, i n’és un exemple perfecte la seva provocadora aproximació al sexe a El perquè de tot plegat, Uf, va dir ell o La magnitud de la tragèdia, des de la ironia i l’antierotisme (i malgrat això, ehem). Aquesta frase ha passat als anals de literatura catalana!

[...]

Tamar hi passa la llengua un cop més i, molt lentament, aixeca els ulls fins a trobar-se amb els d’Onan.

Està extenuada. Clou les parpelles. Al cap d’una estona s’ha adormit, amb el cap sobre el pubis de l’home, que no para de pensar-hi. “M’agrada molt, la teva cigala”. “M’agrada molt, la teva cigala”... ¿Per què sempre li diu el mateix? Des que s’han conegut, ¿quantes vegades l’hi ha dit, mentre reposen? Innombrables. En canvi, mai no li diu que li agrada molt el seu braç dret, o els omòplats. Sempre el mateix: la cigala. De vegades, tamar la manté al palmell de la mà i la frase és diferent:
— Tens una cigala preciosa.
Ara ella dorm i l’home s’ha girat de costat .Per fer-ho, li ha hagut d’apartar el cap. Endormiscada i tot, encara s’hi aferra. Quina mania amb la cigala. ¿Que només li agrada la cigala, d’ell? I ell, ¿li agrada?

Una de les novel·les més llegides de la literatura catalana al món té la gràcia inusual de descriure una escena de sexe entre un humà i un granotot d’una manera molt poc animal.

[...]

No siguem ingenus: abans que li tragués el jersei jo ja sabia el que volia. Moriria aviat, i davant de la mort la integritat moral és la pols del camí. Segurament moriria, i la mascota era el ninot més semblant a una dona que tenia a prop meu. Moriria, i els gemecs d’aquell cos, dia rere dia, mesos sencers, m’havien fet indiferent a les fronteres de la moral.
El que va succeir, però, va ser la més imprevista de les sorpreses.

Al principi la gelor de la seva pell m’esgarrifava. Però el contacte va fer que les nostres temperatures s’equilibressin en un punt desconegut, un lloc on idees com fred o calor no significaven res. El seu cos era una esponja viva, escampava opi, m’anul·lava com a ésser humà. Oh, Déu meu, allò! Totes les dones, honorables o de taverna, no eren res més que patges d’una cort que mai no trepitjarien, aprenents d’un gremi que encara no s’havia inventat. Obria aquell contacte una porta mística? No. Era exactament el contrari. Un fornicava amb allò, aquella mascota sense nom, i li era revelada una veritat grotesca, transcendent i pueril alhora: Europa ignora que viu en una castració perpètua. La seva sexualitat estava despresa de qualsevol llast. Ni tan sols podríem apreciar-li cap refinament amatori especial. Només fornicava, fornicava amb tot el seu cos, i quan ho feia no existien ni les tendreses ni les dolçors, ni les rancúnies ni el dolor, ni el lloguer del prostíbul ni l’oferiment dels amants. Reduïa els cossos a una dimensió pròpia i única, i com més animal era en el seu exercici més plaer procurava. Un plaer estrictament físic, que jo desconeixia.

Miquel de Palol s’ha fet un lloc d’honor en la tradició literària sobre erotisme amb un devessall salvatge d’escenes de passió, desig i sexe, en què hi ha una aproximació estètica i filosòfica a les relacions. “Palol és un pornògraf pel qual el sexe és la forma màxima de comunicació i, en conseqüència, de coneixement”, n’escriu el professor Francesco Ardolino. Més mestres de la profunditat eròtica? Marc Romera i Josep Pedrals.

[...]

—Ha estat increïble —diu en Tomàs, i deixa una pausa emfàtica—. Et puc preguntar una cosa?
—Endavant.
L’Anna li encaixa el cap en el pit i es perden de vista les mirades.

Riu, s’incorpora per mirar-se un instant, i se’n torna a refugi.
—Què passa, t’enrotlles amb monges, o què.
—No sé com s’enrotllen les monges, però tu…
—Això són coses que ja feia abans de follar. No ho sé —fa un to més adust—, suposo que depèn molt de la primera persona amb qui has estat.
—Ja ho entenc —diu ell—. I a tu et va desvirgar un tio que anava boig pel sexe oral.
Li mossega el mugró, ell s’esmuny, i riuen.
—No he dit això. He dit que per mi, mamar ve abans que follar.
—En l’ordre sí, però això tothom. Primer escalfar, després follar.
Se’l mira rient.
—No en l’ordre d’un dia, sinó en l’ordre de la vida. Als tretze anys només la mames, als quinze la mames i folles —se’l queda mirant—. I tu, què?
—Jo què de què?
—No sembla que dediquis gaire atenció a la lingüística. O és que jo no t’agrado.
—Molt, m’agrades. No s’ha notat? Potser és això el que et volia dir. Ens acabem de conèixer, i d’entrada amorrar-me a pertot em fa tall. Ella s’aparta i mira el sostre.
—Doncs escorre’t a la meva boca no t’ha tallat gaire.
—Què volies?
—No ho sé. Digue-m’ho tu, si ho has trobat tan estrany, què et sembla que havies d’haver fet.
En Tomàs mou el cap.
—Jo no ho sé.
—Potser sí, és ara quan són excitants de debò, aquestes coses. Després, quan ja hi ha confiança, no tenen tanta gràcia.

D’entre les veus literàries que inclouen el sexe amb naturalitat, estil i una riquesa lèxica admirables cal destacar aquest èxit popular que va ser el debut de Marta Rojals, una història d’amor amb imatges que queden gravades en la memòria per sempre. En aquest capítol no podem escatimar noms que ens han regalat escenes tòrrides fabuloses: Anna Carreras, Najat El Hachmi, Carlota Gurt, Irene Solà i Núria Bendicho.

[...]

Vull saber d’on et surt el roig dels llavis, la humitat de la llengua, comptar la distància exacta entre els teus ulls. Vull veure d’on neixen aquests cabells indomesticables, embolicar-m’hi els dits, olorar-los, tastar-los sense que te n’adonis. Vull conèixe’m cada pèl, per absència i per presència, la barba que no arriba a barba, les aixelles, els canells, les cuixes, els turmells. Inexistent al pit, i a continuació, un riu finíssim que desemboca melic avall, en un pubis esclarissat. Les engonals, netes. I ara vull saber el gust que tens, els mugrons contrets, el ventre, l’escrot vulnerable, el membre inflamat i viu.
I ara que m’ho supliques, te m’ensenyo.
Aquí em tens.
Aquesta soc jo, elevada a la mínima expressió. Però, ai, el cervell femení, ineludible, disparat a fer bilions d’operacions per segon: pensarà que tinc panxa?, pensarà que estic tova?, ja m’he posat prou crema hidratant? Però tu dius guaita aquí, dius mare meva, dius buf, o no dius res, i quan no dius res, brandes el cap, et mossegues el llavi, ets tot ulls. Les pupil·les enceses a la sorpresa, un petó íntim de benvinguda, hola, hola. I encara un altre més a l’esquerra, a l’engonal masegada d’aquest matí: Et fa mal? Però no, res ja no em fa mail, i em deixo fer tota a mercè del rastreig de la teua boca. Més ben dit, em deixo fer i desfer tota. Deixo que m’exploris, que m’endevinis, i quan m’endevines, el batec es fa elèctric i ho pren tot.

Ets aigua, i en aigua et convertiràs.
Entregada en aquest sofà, m’aferro als teus cabells indòmits i el batec em fa un esclat poderós i incontrolable.

Si la seva literatura és crua, franca i punyent, també ho són les memorables escenes de sexe que hi apareixen. En Miralles hi ha sexe explícit i un llenguatge eròtic, però no pas erotitzant (sovint no és excitant ni pel que el practica!) o en tot cas no ho és d’una manera ni tòpica ni festiva, ara bé: els camins de l’excitació són inescrutables.

[...]

En acabat, es treu les calces, es posa una faldilla i agafa una terrina de gelat de crema i maduixa del congelador. Surt al carrer, camina xino-xano fins al passeig marítim i s’asseu en un banc poc il·luminat per assaborir les postres. Observa, com en la negritud de la llunyania, un creuer amb tots els fanals encesos travessa l’horitzó amb la lentitud d’un cargol. Una estona després, hi fa acte d’aparició el primer gos solitari. La Neus s’apuja la faldilla i s’espargeix el contingut restant de la terrina per la vulva.

Ella ha de subjectar-se al respatller del banc per no caure a terra mentre no deixa de mirar a banda i banda. Li vénen onades de plaer i de repugnància alhora. El gos percep que alguna cosa no va bé i es posa a bordar (...) Què ha de fer? Deixar-se follar pel gos? Sabria com fer-ho, l’animal?

El sexe també ha estat una qüestió d’estat en la literatura poètica de Baltasar, que escriu escenes de vegades lluminoses, de vegades aspres, incòmodes i addictives. El seu tríptic ha sorprès el gran públic amb una protagonista lesbiana, indomable i salvatge, que no té en compte la moral convencional, i menys en la sexualitat. El ‘trio’ final de Boulder no s’oblida.

[...]

Tenir a sota el cos de la Samsa m'enforteix, com si fos el meu fonament.

M'hi precipito, la inhibeixo. Li trec la roba amb els queixals, la rastrejo amb els narius badats, sense pietat, com si volgués desenterrar tresors. El desig s'excedeix en mi, en la manera de tenir-la i mantenir-la al límit d'un desig idèntic, gelós, gairebé mesquí. La sostinc fins que se m'empassa els dits i deixa que la mà els segueixi i faci un puny plegat com un cor boig. L'amor em baixa pels braços i la percudeix. Si m'aturo, tremola. Si la perdo, m'insulta. Satisfer-la és com saldar un deute de sang. Caiem exhaustes i sento la pau que s'expandeix al meu voltant, previsible com cercles d'aigua.