Tot són 'selfies'

Paula Bonet (1980) trenca amb els seus anteriors treballs i se’ns presenta de manera irreconeixible a 'La Sed', el seu últim treball, on parla d’això mateix, dels trencaments. Enrere queden les seves primeres il·lustracions plenes de vida amb autoretrats de línies vibrants i carones amb galtes vermelles que ens miren de cara. Ara, la vila-realenca se’ns amaga borrosa, fugint d’una línia definida i una composició homogeneïtzada. En aquesta obra, realitzada amb grafit i acrílic, els colors obscurs ens recorren com ombres; els vermells sangosos denoten ferides obertes i cismes palpables en un quadre accidentat i voluminós que traspua vulnerabilitat i que al llibre s’acompanya d’unes lletres sísmiques. Un poema visual que sacseja i ens endinsa en els 'alter egos' de la pintora. Si sou al País Valencià, terra nativa de la Paula, i, com a ella, us agrada la il·lustració, res millor que visitar el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM), on fins al 15 d’octubre podeu gaudir d’una retrospectiva sobre cartellisme cubà (1959-89).

Qui hauria dit que una selfie podria valorar-se en 1.000 milions de dòlars? És el cas de la selfie que va pujar Ellen DeGeneres a Twitter, que va aconseguir ser la piulada més compartida de la història, amb més de 3 milions de repiulades en un temps rècord. Durant la gala dels Oscars del 2014, la presentadora DeGeneres va organitzar una selfie amb Meryl Streep, on també es van reunir, entre d’altres, Bradley Cooper (l’autor de la selfie), Jennifer Lawrence, Julia Roberts, Brad Pitt, Jared Leto (que va recórrer mig teatre per sortir-hi), Lupita Nyong’o i el seu germà, que gràcies a aquest moment va fer-se mediàtic. Tot això és fruit del màrqueting en temps real. El grup Publicis va ser el responsable de la campanya publicitària de Samsung, que va ser un èxit rotund gràcies al màrqueting, a les xarxes socials i a una Ellen DeGeneres que va saber impactar mitjançant la comunicació massiva. Si aneu a Hollywood, les grans icones per visitar són el Teatre Xinès, el Teatre Dolby (on se celebren els Oscars) i el Passeig de la Fama.

Avui no us proposem un autoretrat, sinó la instantània que captura el moment en què se'n fa un. La foto, de Roberto Schmidt, múltiple guanyador del World Press Photo, retrata una de les selfies més famoses del món de la política. Reunits per al funeral de Nelson Mandela, l'ex primer ministre britànic, David Cameron; l'ex primera ministra danesa, Helle Thorning, i l'expresident dels Estats Units, Barack Obama, es fan una selfie tal com ho faria qualsevol grup d’amics, oblidant-se, però, de l’etiqueta. La imatge va atraure moltes crítiques i es va fer viral. La moda de les selfies ja no és prerrogativa dels adolescents o celebritats, sinó que és un fenomen transversal que toca la societat sencera. Les persones es fan fotos en grans esdeveniments, retraten els llocs que visiten i no descriuen el que hi veuen, sinó que afirmen que hi eren. A la Saatchi Gallery de Londres el 6 de setembre acaba la primera exposició sobre la selfie. La mostra explora la història de l’autofoto, des dels primers autoretrats fins a l’actualitat, i el seu potencial creatiu, i convida a reflexionar sobre el canvi d’ús que fem de la fotografia. Encara hi sou a temps!

Quins són els límits de l’autoretrat? Segurament els mateixos que els de la imaginació humana, i la imatge d’avui n’és la prova. L’autor d’aquesta selfie, única en la nostra història, és el robot Curiosity, enviat per la NASA a Mart per explorar i investigar el Planeta Vermell. La imatge, composta a partir de diverses captures, data del mes d’octubre del 2012, i és una mostra del poder de la nostra tecnologia, ja que ens trobem davant l’autoretrat fet a més distància del nostre planeta. És possible que sigui la selfie en què el disparador i la càmera han estat més lluny, perquè el robot es controlava des de la Terra. Que aquesta imatge l’hagi fet una màquina controlada per una persona demostra que, de moment, aquest gust per l’autoretrat és essencialment humà. Però ens preguntem si arribarà el dia en què els robots se’n faran per iniciativa pròpia. Si ho descobreixen potser no s’hauran de preocupar perquè els seus records es perdin com llàgrimes entre la pluja.

Aquest autoretrat va ser el centre d’una polèmica que va acabar en un judici sobre 'copyright'. L’autora és una femella de macaco negre de les illes Sulawesi, abans anomenades Cèlebes, a Indonèsia. El 2011, el fotògraf britànic David Slater va viatjar al país per fer un reportatge i, quan es va allunyar momentàniament de la seva càmera, l’animal, tafanejant, es va autodisparar la foto. La peculiar controvèrsia va néixer quan Slater la va publicar, i va provocar la reacció de PETA, una organització de defensa dels drets dels animals, que reclamava l’autoria per al macaco. La qüestió va arribar fins a la justícia nord-americana, que va desestimar la demanda concloent que els animals no estan emparats per la llei de drets d’autor. Hem de recordar que, al costat d’aquests drets, que protegeixen les creacions originals dels seus autors, existeixen sistemes alternatius al 'copyright', que fomenten la reutilització creativa de les obres intel·lectuals. Actualment la imatge es pot trobar a Wikimedia, que només accepta continguts amb llicència lliure.

Sembrador de discòrdia, activista polític i agitador de consciències, Banksy continua sent un personatge que no deixa ningú indiferent. Originari de Bristol, l’antiheroi de l’art ha assolit el grau de llegenda urbana: a hores d’ara encara no es coneix la seva verdadera identitat. Quan el grafiter apunta amb el seu aerosol sempre genera interès. La seva ironia i la seva sàtira estan presents mitjançant la cultura pop a tots els carrers del món i sempre apunta a l''establishment' de l’art i de la política. Aquest autoretrat amb cara de mico que personifica el guerriller del grafiti va ser subhastat l’any 2007 per més de 200.000 euros. La resposta del provocador artista a les xarxes socials va ser ben explícita: "No em puc creure, imbècils, que hàgiu comprat aquesta merda". Estigueu ben atents si passegeu per Londres o Bristol, ja que de ben segur trobareu més d’una intervenció del geni de l’aerosol. Per saber-ne més d'aquest rebel us recomanem de totes totes que vegeu el seu delirant documental 'Exit through the gift shop', nominat als Oscars i als Bafta.

La selfie de Jenny Saville posa sobre la taula la configuració de la identitat femenina vinculada a la bellesa. Membre de Young British Artists, un grup d’artistes caracteritzats per les seves obres controvertides, aquesta artista anglesa contemporània mostra la imperfecció dels cossos i reflexiona sobre la bellesa femenina. 'Branded' és una obra de gran format que mostra una Saville de carn gairebé mòrbida, la perspectiva ascendent fa que veiem un cos desproporcionat que exagera les formes de l’abdomen i el tors en contraposició amb el cap, de mida molt més petita. Aquesta obra és un xoc de trens entre la bellesa femenina marcada per la societat (i marcada al cos de Saville amb les paraules 'delicate', 'supportive', 'decorative', 'petite', 'irrational') i la bellesa d’un cos anatòmicament imperfecte, que pren vida amb un traç intens i amb la força de les seves formes. A través de les seves pintures, Saville busca la provocació i la reflexió sobre com es percep i es determina el cos femení en la societat.

Fa tan sols tres anys una fotografia inèdita de Kurt Cobain i Courtney Love va fer-se viral a les xarxes socials. Es tracta d’una selfie realitzada per la líder de Hole al Japó l’any 1992. La gira mundial de Nirvana va arribar al país asiàtic el 14 de febrer i en va marxar el 19 del mateix mes (interval de temps en el qual es van fer la foto). Doncs bé, pocs dies després, el 24 de febrer la parella va casar-se a Waikiki Beach, a Honolulu. Al cap de sis mesos naixeria Frances Bean Cobain, l’única filla de tots dos. Aquest autoretrat, per la idiosincràsia del tàndem, conté altes dosis de 'grunge', d’amor i, per què no dir-ho, de drogues. Defineix a la perfecció la relació turbulenta de la Courtney i el Kurt. Però a més a més podríem dir que la foto amaga un secret: com si es tractés de la Gioconda de Da Vinci, Courtney Love deixa veure un enigmàtic somriure que, obstaculitzat per la presència de la càmera, es pot interpretar com un discret senyal de l’embaràs. Esclar que també podria ser l’efecte de l’heroïna.

L’artista americana Cindy Sherman va realitzar 'Untitled #93' l’any 1981 dins la sèrie 'Centerfolds' [Pàgines desplegables] perquè fos publicada a les planes centrals de la revista 'Artforum', imitant les imatges de les 'pin-ups' i convertint l’espectador en 'voyeur' d’un moment íntim. La fotografia es va llegir com una escena en què la dona havia estat agredida, i els seus ulls, com una mirada de terror, de manera que es van iniciar debats sobre la victimització de la dona. L’artista, que no titula les seves obres perquè no vol imposar una narrativa a l’espectador, va negar aquesta intencionalitat. Malgrat que Sherman realitza les imatges en què apareix, no les podem considerar autoretrats, ja que el cos de la fotògrafa és aquí un simple vehicle per construir identitats, a vegades glamuroses, d’altres grotesques, però sempre qüestionant el paper de la dona. L’obra, de la qual hi ha deu còpies, no està exposada de manera permanent, però podeu provar sort a l’Art Institute de Chicago, el CCS Bard Hessel de Nova York o l’Astrup Fearney Collection d’Oslo.

Podria ser el posat de qualsevol jove adolescent actual sent fotografiat per a les xarxes socials, però aquesta fotografia té 40 anys i la signa la nord-americana Francesca Woodman. Influenciada pel simbolisme i el surrealisme va crear un nou concepte de l’autoretrat basat en el deliri i la introspecció més borrosa. Abans de suïcidar-se als 22 anys, l’artista va deixar un llegat fotogràfic de 800 instantànies d’aires melancòlics i misteriosos. Woodman s’acostumava a retratar a si mateixa, sovint nua. I ho feia en velles mansions victorianes, edificis decadents, parets escantellades i en diàleg amb arbres. Amb les seves fotografies va explorar noves formes de feminitat i del jo amb la voluntat de despullar-se de les seves obsessions més íntimes.
L’obra de Woodman ha merescut retrospectives al Museu d’Art Modern de San Francisco, al Guggenheim de Nova York i al Foam d’Amsterdam. “Estic tan cansada com vosaltres de mirar-me”, va deixar escrit en una de les seves cartes.

Terry Fincher no va dubtar ni un moment a lligar-se la càmera amb un objectiu d’ull de peix al peu mentre es jugava la pell llançant-se en paracaigudes per fer-se una selfie original com poques. L’anglès va fer el salt a la fama quan va convertir-se en corresponsal de guerra per cobrir la invasió d’Egipte per les tropes britàniques en la crisi del canal de Suez l’any 1957. Definit com una persona competitiva i d’esperit crític, va ser una font d’inspiració per a molts intrèpids informadors. Va ser guardonat amb el British Press Photographer of the Year els anys 1957, 1959, 1964 i 1967, i va rebre el segon premi l’any 1968. Va morir l’any 2008, però la seva obra ha quedat per a l’eternitat. Els amants de la fotografia tenen una cita anual amb l’exposició del World Press Photo que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una mostra on els temes d’actualitat es veuen perfectament reflectits gràcies a la profunda, esfereïdora i visceral mirada dels testimonis gràfics que ens aporten aquests valents reporters que honoren el gremi del periodisme.

Solitud, silenci i buidor. Darrere seu, l’astre Sol, totpoderós. Davant seu, reflectida en el casc d’astronauta, la Terra, esplèndida, magnífica i bella. Aquest postureig espacial supera el que qualsevol mil·lennial pugui fer a les xarxes socials. La conquesta de l’espai, esclar, no està a l’abast de qualsevol. Aki Hoshide ens va regalar aquesta fotografia, una imatge que és una meravella visual i que ens transmet una tranquil·litat i bellesa que acompanyada de la cançó 'Space oddity' es converteix en perfecta, una autèntica delícia per als nostres sentits. Per cert, encara sou a temps d’anar a l’exposició del Museu del Disseny dedicada a David Bowie, fins al 25 de setembre: tota una experiència per als sentits. I si el que us interessa és la història de la conquesta de l’espai feu un recorregut per les sales del Centre National d’Études Spatiales de Tolosa, un centre d’interpretació que us endinsarà en els aspectes històrics i tècnics de la invasió al món extraterrestre dels habitants del Planeta Blau.

La selfie d’avui és una de les moltes instantànies que tenim d’Ernesto 'Che' Guevara. Va ser feta l’any 1965 i hi apareix el revolucionari llatinoamericà a Tanzània, on va anar després d’abandonar el Congo, un dels països on volia exportar la Revolució Cubana. D’ençà que va deixar l’Argentina sent encara un estudiant –el 1951– i fins als seus últims dies a Bolívia abans de ser assassinat –el 1967–, el Che va portar un registre fotogràfic de les seves experiències, que després va ser clau per documentar aquest període de la seva vida. La ciutat cubana de Santa Clara va ser un enclavament essencial per a la revolució, és aquí on es va lliurar, comandada per Guevara, la batalla que donaria pas al règim polític que encara dura i on, per això, es va construir el seu mausoleu. Si el visiteu, sota la seva estàtua amb la inscripció "Fins a la victòria sempre", hi trobareu un museu ple de diaris, cartes i fotografies de la seva autoria. Són testimonis valuosos del paper fonamental del líder revolucionari, no només en la història del comunisme, sinó també com a exemple de lluita i defensa de la igualtat.

Berlinesa inclassificable i polifacètica, Méret Oppenheim (1913-1985) va traslladar-se de molt jove a París, on aviat va entrar a formar part del cercle dels surrealistes, un col·lectiu fins llavors exclusivament masculí. Va fer de model per a Man Ray i va ser musa de Max Ernst i companyia, però mai es va conformar amb aquest paper secundari. La seva carrera artística va fer un salt de gegant quan el MoMA li va comprar l’obra 'Esmorzar amb pell', el seu objecte surrealista més famós, creat als 23 anys. Méret va ser una ferma defensora de l’androgínia: "L’art no és ni masculí ni femení i l’esperit creatiu és androgin", defensava l’artista. En aquest irònic autoretrat-radiografia mostra la feminitat gràcies a les joies que s’hi intueixen. L’obra també és una reflexió sobre la vellesa i el pas del temps: la imatge de la mort que tots duem a sobre constantment. Amb el seu irreverent sentit de l’humor, com a peu de foto hi profetitzava la data de la seva pròpia mort: "1913-2000", perquè era "una cosa molt moderna". El Kunstmuseum de Berna alberga la col·lecció més extensa d’obres de l’artista.

Què diríeu que tenen en comú el protagonista de la portada de 'Reality' de David Bowie i els protagonistes de 'La núvia cadàver' de Tim Burton? A banda dels grans ulls dels seus personatges, comparteixen una influència comuna: la dels olis de Margaret Keane. Aquesta pintora nord-americana va pintar dones, animals domèstics i nens i com a segell de la seva obra destaquen els ulls dels personatges, uns ulls que van cridar l’atenció d’artistes com l’actriu Joan Crawford, el director de cine Woody Allen o els ja mencionats David Bowie i Tim Burton. Tant era així que aquest últim cineasta va dur la seva vida a la gran pantalla amb la pel·lícula 'Big eyes' (2014). Amb aquest film, Burton volia retornar-li la fama perduda després dels abusos del seu exmarit, que va fingir durant dècades haver pintat els olis de Keane. La pintora va guanyar finalment la demanda d’autoria i als gairebé 90 anys segueix pintant. Si aquest estiu creueu l’Atlàntic i passeu per San Francisco hi trobareu la Keane Eyes Gallery amb la seva obra, unes pintures que demostren que els ulls són el mirall de l’ànima.

Confiança, joventut, rebel·lia. Són tres adjectius que ens transmet Hunter S. Thompson en aquest autoretrat dels anys 60 realitzat durant el transcurs d'un viatge a Tijuana. El nord-americà va ser un dels impulsors del periodisme gonzo, un estil de reportatge en què el corresponsal s'involucra tant que passa de ser narrador a convertir-se en notícia. L’any 1965 ens va relatar les seves vivències dins de la banda dels Àngels de l'Infern. Val a dir que no esdevindrien bons amics amb els motociclistes. El van apallissar perquè no compartia els guanys que treia escrivint sobre ells. Thompson va reaccionar fent el que millor sabia fer: es va fer una selfie i va novel·lar el moment. Sempre indomable, Thompson es va disparar un tret al cap als 67 anys i va deixar un llegat periodístic ple de documents gràfics, especialment molts autoretrats realitzats durant els seus viatges. Si aquest estiu viatgeu als Estats Units, no dubteu a imitar-lo i recórrer la Ruta 66, una carretera històrica de gairebé 4.000 km que us portarà de Chicago a Los Angeles.

George Harrison i la seva companya Pattie van viatjar a l'Índia el 1966 per aprendre sitar, practicar ioga i conèixer el país. Ell va escriure que el viatge "va ser un moment fantàstic, increïble". De fet, va tenir una gran influència en els Beatles, i la seva música va quedar marcada per l'aprenentatge d'aquell instrument tradicional i per la seva experiència espiritual. Amb la seva càmera, Harrison va captar un munt d'imatges fascinants amb una lent d'ull de peix, on ell apareixia sovint. La paraula selfie era llavors desconeguda, però Harrison va fer-ne unes quantes en el sentit actual. ¿Per què li agradava mostrar-se a si mateix? ¿Per deixar constància que va anar a visitar el Taj Mahal? ¿Per mostrar el seu narcisisme? ¿Per ensenyar-nos la influència de l'Índia sobre ell mateix? ¿O només per divertir-se? Com tot turista, Harrison deixava constància a la selfie de l'experiència del viatge, el fet que era en un altre espai, en una altra cultura. Potser, com per a molts turistes d'avui, l'autèntic objectiu del viatge era obtenir una selfie.

Vivien Maier és una de les precursores de la selfie analògica en blanc i negre. Aquesta estatunidenca, nascuda l'any 1926 a Nova York, va guanyar-se la vida com a mainadera mentre ho combinava amb la seva passió secreta: la fotografia. Cap de les més de 150.000 imatges que ens n'han arribat van ser publicades en vida seva i molts dels negatius ni tan sols van ser impresos. La temàtica d’aquestes fotografies estava enfocada especialment cap a les persones i l'arquitectura de les ciutats que visitava, a més de les desenes i desenes d'autoretrats que es feia mentre passejava per grans ciutats com Chicago, Los Angeles i Nova York. En aquesta imatge veiem que aprofita un mirall que s'estava descarregant al mig del carrer per fer-se una instantània que destaca per la seva composició i originalitat. La novaiorquesa va morir l'abril del 2009 en l'anonimat. Sis mesos després, gràcies a diferents col·leccionistes, la seva obra es va fer viral a internet i avui és mundialment reconeguda i aclamada.

Aquesta selfie té com a protagonista el clan Kennedy, la poderosa família nord-americcana. Sense saber que després seria una de les dones més retratades de la història moderna, la mateixa Jackie Kennedy va capturar aquest moment d'esbarjo amb l’Ethel i el John durant l’estiu del 1954. No obstant això, les seves imatges més populars no acabarien sent els seus autoretrats, sinó els centenars de fotografies que li van fer després del fatídic 22 de novembre del 1963, dia en què el seu marit, John F. Kennedy, va ser assassinat. Andy Warhol, el reconegut artista pop, va ser l'encarregat de convertir-la, com a Marilyn Monroe, en una icona popular a través d'una sèrie de més de tres-centes obres. A partir d'aquí, la vida personal de Jackie es convertiria en el centre d'interès de molts altres artistes que la reproduirien mitjançant el cinema, la literatura i la fotografia. Si sou a Nova York, no deixeu de visitar el Central Park: us reptem a trobar-hi l'antic estany construït el 1858 i batejat el 1994 com a Jacqueline Kennedy, en honor a ella.

Només té vint-i-un anys. Observa al mirall la seva joventut i potser pensa en el futur. Segurament la incertesa l'aclapara. A qui no? A la Nova York del 1949 qualsevol cosa és possible. Agafa la seva Leica i immortalitza el moment. Abans de ser la gran referència cinematogràfica en la qual s'ha convertit avui en dia, Stanley Kubrick va ser un jove fotògraf que treballava per a la revista nord-americana 'Look'. Aficionat a la fotografia des de petit, Kubrick va començar a perfeccionar una tècnica que anys després marcaria la diferència al món del cinema. En aquest autoretrat ja podem veure el seu famós enquadrament de perspectiva simètrica, el qual repetirà constantment en les seves pel·lícules, cosa que crearà un estil únic i inconfusible. La majoria de les seves fotografies es poden trobar a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units a Washington DC i al Museu de la Ciutat de Nova York. Si visites aquestes ciutats no pots deixar d’anar a conèixer l’obra fotogràfica d’aquest cineasta tan magnífic.

Robert Capa està considerat un dels millors fotoperiodistes de guerra del segle XX. Friedmann Endre Ernö, el seu nom real, va néixer a Budapest el 22 d'octubre del 1913, fill d'una família jueva. Juntament amb la seva parella sentimental, la francesa Gerda Taro, publicaven junts sota el pseudònim de Robert Capa, fet que fa difícil saber quines imatges són de cadascú. El fotoperiodista va cobrir com a corresponsal gràfic diversos conflictes bèl·lics, el primer dels quals la Guerra Civil Espanyola, on va captar una de les instantànies més famoses que se li recorden: "Mort d'un milicià republicà". En aquesta selfie, l'autor aprofita un mirall per retratar-se amb el seu amic, l’escriptor nord-americà John Steinbeck, Nobel de literatura l’any 1962, durant el viatge que van fer per la Unió Soviètica el 1947 per il·lustrar el llibre 'A Russian journal'. Va morir el 1954 a causa de l’explosió d’una mina mentre cobria la guerra d'Indoxina, havent deixat un llegat de 70.000 negatius, un testimoni visual reunit entre el 1932 i el 1954.

Celles, llàgrimes, borrissol sobre la boca, claus, cos obert, terra àrida, cel fosc i una columna jònica trencada que pretén sostenir amb dignitat el pes del dolor. En dues paraules: Frida Khalo. Aquest autoretrat el va pintar després d’haver estat operada de la columna vertebral a causa de les lesions que va patir en l’accident del 1925 i que va marcar la seva vida. "Creien que jo era surrealista, però no ho era. Mai he pintat els meus somnis. He pintat la meva pròpia realitat". Encara que ella no es consideraria ni surrealista ni feminista, la seva personalitat és avui una de les banderes del feminisme internacional, i per això moltes dones visiten cada any la seva Casa Blava, a Ciutat de Mèxic. Es pot entrar a totes les cambres i només una, per ordre del marit, va haver de mantenir-se tancada durant quinze anys després de la mort de tots dos. En obrir l’espai es van descobrir milers d'objectes, tants que va ser necessari habilitar un nou espai expositiu per exhibir-los.

Maurits Cornelis Escher (1898-1972) va ser un artista conegut especialment per les seves construccions impossibles i laberíntiques, que fins i tot van servir per inspirar els escenaris de pel·lícules com Labyrinth. En la seva joventut, Escher va visitar fins a dues vegades l'Alhambra, atret per les formes geomètriques i el món matemàtic andalusí que presenta aquest fastuós palau fortificat. En aquesta litografia, l'artista neerlandès se'ns presenta madur, a l'edat de 37 anys, reflectit en una esfera, un tema recurrent en les creacions del gravador. Amb la mirada clavada i situat –no per casualitat– al centre, subjecta la bola de vidre demostrant qui té el poder en el seu món, en la seva realitat, que no deixa de ser l'obra que produïa la seva ment. "Adorem el caos perquè estimem produir ordre", va dir qüestionat sobre els seus inversemblants dibuixos. Si esteu de vacances a l'Haia aneu al Lange Voorhout Palace, un antic palau reial del segle XVIII, on des del 2002 està ubicat permanentment el Museu Escher.

Dora Maar va néixer a França el 1907. És coneguda per haver estat una de les muses i amants més desesperades de Pablo Picasso, fins al punt que va ser internada en diversos hospitals psiquiàtrics quan l’artista la va deixar. Si li dediquem aquest espai és per reivindicar el seu caràcter de dona independent i d’esquerres, i el seu paper com a artista plàstica, pintora, escultora i fotògrafa. Henriette Theodora Markovitch –aquest és el seu nom– es va emancipar ràpidament de la seva família per viatjar sola per tot Espanya. Formava part dels surrealistes i el 1931 va obrir un estudi fotogràfic amb Brassaï, fotògraf hongarès, a París. La seva mirada va captar Éluard, Cocteau i Picasso treballant en la gestació del Guernica. Les seves imatges de personatges exclosos i perdedors van ser apreciades i aplaudides. De Theodora es conserven gairebé un miler d'instantànies, però solament en dues la podem veure somrient. Va morir en extrema solitud als 89 anys.

Marianne Breslauer va ser una fotògrafa de carrera breu, només onze anys, però molt intensa. Nascuda a Berlín, va créixer envoltada d’art i es va decantar per la fotografia. Als 20 anys va marxar al liberal París d’entreguerres per continuar aprenent dels millors, i el mateix Man Ray li va reconèixer que no tenia res més a ensenyar-li. Va ser doblement pionera: com a fotògrafa i com a feminista. Va formar part del moviment artístic Nova Visió, que alliberava la fotografia com a eina al servei de la resta de les belles arts per reivindicar-la com a pràctica artística autònoma, amb llenguatges i tècniques propis, com l’experimentació amb angles impossibles, els enquadraments exagerats, els jocs de llums i ombres... Aquest autoretrat, atrevit, directe i frontal, en què ella mostra els pits però amaga la cara darrere els seus cabells curts i juga amb l’ombra del trípode per dissimular el pubis, resumeix aquestes dues facetes seves. El MNAC li va dedicar una exposició aquest hivern i l’arxiu de la seva obra es conserva a la Fotostiftung Schweiz, a Winterthur (Suïssa). 

La noia, que se sap forta, mira amb un cert desdeny l’espectador. S’ha maquillat, s’ha pentinat i s’ha vestit a la moda. Té cotxe i el sap conduir, s’agafa fort al volant després de tancar la porta amb energia. L’aire que causarà cadascuna de les seves accelerades li mourà el mocador del coll i, per no despentinar-se, s’ha posat un petit barret que li emmarca la mirada. Tamara de Lempicka es va autoretratar el 1928 al volant i va reflectir en aquest quadre la personalitat d’una noia jove, filla d’una família russa adinerada que es va establir a París l’any 1917, quan va esclatar la Revolució Russa. Lempicka va estudiar amb Maurice Denis i André Lotte, de qui va adoptar un estil postcubista de línies rotundes i volums contundents, molt pròxim a l’art déco que va estar en voga entre 1920 i 1930. Són anys en què les dones van retrobar en la joventut un espai on reivindicar-se. La moda, la música, el maquillatge i uns aires nous que les alliberaven de la figura de dona-mare que les havia caracteritzat fins aleshores van ser la marca d’aquella època.

Al pioner de la selfie a Espanya se’l coneix universalment per haver guanyat el premi Nobel de medicina l’any 1906. Es tracta de l’aragonès Santiago Ramón y Cajal, que va desenvolupar la teoria de la doctrina neuronal i va demostrar que la regeneració de les cèl·lules nervioses del cervell i la medul·la espinal era possible. Però la seva genialitat va més enllà de la seva faceta de científic. Va destacar com a dibuixant i, sobretot, com a fotògraf, una passió que va desenvolupar des de ben jove i que va ser un instrument molt valuós per al desenvolupament de les seves investigacions. La majoria d’instantànies que tenim de Santiago Ramón y Cajal són autoretrats, gairebé sempre al seu laboratori i envoltat d’instruments científics. En aquestes imatges apareix sempre amb el puny tancat, per dissimular el dispositiu per accionar la càmera, amagant el cable entre la roba. L’obra de l’aclamat premi Nobel, l’anomenat Legado Cajal, es pot visitar, prèvia sol·licitud per correu electrònic, a l’Instituto Cajal del CSIC a Madrid.

Aquesta és la primera selfie analògica que, per la manera d’agafar l’aparell, té l’honor de ser batejada amb aquest títol. Va ser presa per l’anglès Joseph Byron a Nova York l’any 1909. El fotògraf era un nouvingut als Estats Units, on el 1892 va obrir el seu propi estudi fotogràfic enfocat a immortalitzar produccions teatrals, especialment al Broadway del canvi de segle. Byron era descendent d’una família en què el pare i l’avi també s’havien dedicat al negoci de la fotografia. De la mateixa manera, el seu fill, Percy Claude Byron, va ser considerat, per a molts, el primer fotògraf marítim. L’estudi que va fundar continua avui en dia viu amb el nom de Byron Photography. Fins a vuit generacions han mantingut viva la flama familiar. El document gràfic forma part de la col·lecció del Museu de la Ciutat de Nova York, on tenen arxivades més de 24.000 imatges de la companyia realitzades entre els anys 1890 i 1942.

No tot eren flors i violes al romàntic Montmartre parisenc de principis del segle XX. La delicada, amable i amb molt de talent Jeanne Hébuterne s’autoretrata als seus 18 anys en aquesta pintura, un any abans de conèixer el seu amor, Amedeo Modigliani. Ella no va dubtar a convertir-se en la musa d’un tuberculós i alcoholitzat Amedeo i va abandonar així la seva carrera com a artista i dissenyadora de roba i joies. El 24 de gener de 1920 la van trobar abraçant el seu amant, mentre ell delirava. Modigliani moria aquell mateix dia. La Jeanne, embarassada de nou mesos, es va llançar per la finestra l’endemà. La família Hébuterne va negar-se a recollir el cos d’ella de la via pública i tampoc van voler donar-li sepultura al costat del seu amant. No va ser fins deu anys després que va poder descansar on li pertocava, al seu costat. Avui en dia els podeu visitar al cementiri de Père-Lachaise a París, reconvertit en un parc patrimonial on podeu trobar altres artistes maleïts com Molière, Oscar Wilde, Edith Piaf o Jim Morrison.

Era l’any 1900 i la germana mitjana de les Pankhurst anava per a artista, però va renunciar a la seva beca d’art per realitzar-se com a activista. Va ser una destacada sufragista, el moviment social que demanava el dret de vot femení. En aquest autoretrat apreciem una Pankhurst jove que se’ns mostra amb 25 anys vestida de presonera amb una mirada serena i segura. Aquest dibuix, juntament amb d’altres, tenia la intenció de donar a conèixer i denunciar la situació de les dones a les presons. Sylvia Pankhurst va internacionalitzar el seu activisme i es va dedicar en cos i ànima a la lluita anticolonialista, combatent l’ocupació italiana de les tropes de Mussolini a Etiòpia, on va emigrar després de la Segona Guerra Mundial. La seva lluita la va convertir en una heroïna, en el mite que va fundar el primer hospital universitari i va donar suport a projectes de desenvolupament arreu del país. Per l’estima que li tenia la gent, va ser homenatjada i enterrada a la catedral de la Santíssima Trinitat a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia. Si esteu passejant prop de la catedral de Sant Paul a Londres, podeu gaudir del quadre gratuïtament al London Museum.

Camille Claudel va ser una escultora en un món d’homes, i va brillar amb llum pròpia, tot i ser la musa, l’ajudant i l’amant del reputadíssim Auguste Rodin. Malgrat l’amor que sentia per ell i la intensitat de la seva relació, no van viure mai junts. De fet, finalment Rodin es va decantar per una altra dona, la Rose, companya de llarga durada i mare del seu fill. L’obra concebuda per Claudel després de la traumàtica ruptura l’any 1894 ha rebut diverses interpretacions. El pas de la joventut a la vellesa n’és una, però la que més força pren és la que proposa que es tracta d’una peça autobiogràfica. Tal com creia el seu germà i confident Paul Claudel, Camille seria la jove implorant que intenta agafar el braç de Rodin, el qual s’aparta d’ella irremeiablement estirat per la Rose, no gaire afavorida, per cert, en la seva versió escultòrica. Si us acosteu a París podeu trobar el conjunt escultòric tant al Museu Rodin, on hi ha una sala dedicada a Claudel, com al Museu d’Orsay, on n’hi ha dues rèpliques.

En el seu dramàtic autoretrat, Vincent van Gogh se'ns presenta amb un embenat al cap i un posat impertèrrit que no es deixa intimidar pel fred que es respira a l’habitació. És el gener del 1889 i el pintor ha patit una greu crisi. Un mes abans, la relació d’amor-odi que mantenia amb el també pintor Paul Gauguin els va portar a les mans i, després d’amenaçar el seu amic amb una navalla, es va mutilar l’orella. Enmig d’aquest atac de bogeria, va portar el lòbul sagnant fins al bordell més proper, on el va oferir a una prostituta anomenada Raquel. “Guarda’m aquest objecte amb la teva vida”, va dir-li abans de desaparèixer. “La tristesa durarà per sempre”, va dir l’holandès a cau d’orella al seu estimat germà Theo abans de morir el 1890, dos dies després de disparar-se un tret al pit enmig d’un camp de blat. Si aneu a Holanda a fer turisme cultural no us perdeu el museu monogràfic dedicat al talentós boig pèl-roig. El Museu Van Gogh és una visita imprescindible d’Amsterdam.

Quan parlem dels impressionistes, la majoria de gent s’imagina un grup d’homes barbuts. Pocs saben que entre els impressionistes hi va haver dones com Berthe Morisot. Ella va participar ja en la primera mostra d’impressionistes el 1874, on es va exposar Impressió, sol naixent de Monet, que va donar nom al grup. Stephen Eisenman diu que, tot i que impressionisme és nom masculí, per la seva proximitat amb la moda i els productes és de gènere femení. És cert que molts temes habituals en l’impressionisme eren accessibles a les dones –natura au plein air, llotges, toilettes, oci familiar– i tractats amb una delicadesa afí a la feminitat. Tot i així, la història no va fer justícia a Morisot, ni els segles XVIII i XIX van ser bons per a la paritat. Abans, dones de famílies benestants i humanistes tenien com a mínim la possibilitat de formar-se en tallers, com els homes. Amb l’aparició de les acadèmies, l’accés femení a l’educació artística va ser formalment prohibit. Podeu veure l’autoretrat de Morisot (1885) al Museu Marmottan Monet de París.

Potser no és la primera, però és la primera que tenim documentada. El seu autor és Robert Cornelius, fill d’emigrants holandesos que es van instal·lar a Filadèlfia, als Estats Units. L’octubre de 1839, en plena Revolució Industrial, quan tenia 30 anys, es va autoretratar a les portes de la botiga familiar. Cornelius va utilitzar una primitiva càmera fotogràfica, el daguerreotip, i es va quedar immòbil durant un quart d’hora per assegurar-se que la fotografia no sortís moguda. Va ser propietari de dos dels primers estudis fotogràfics dels Estats Units, encara que va tancar-los per dedicar-se al pròsper negoci familiar de l’enllumenat de gas. Moltes de les seves fotografies es poden veure actualment a l’Eastman Museum (Rochester, Nova York), una institució dedicada al món fotogràfic i cinematogràfic. Si aneu a Filadèlfia, el podreu trobar enterrat al cementiri Laurel Hill. Honoreu aquest pioner fent-vos una selfie, educadament, al seu mausoleu.

La selfie d’avui és d’Angelika Kauffmann, una artista del segle XVIII nascuda a Suïssa i establerta a Àustria. De ben petita ja parlava diversos idiomes, dominava la música i tenia tant talent per a la pintura –que havia après del seu pare pintor– que nobles i bisbes ja posaven per a una pintora encara nena. Va ser una gran retratista que aviat es va donar a conèixer entre l’alta societat: aristòcrates i membres de la reialesa volien ser immortalitzats pel seu pinzell. En aquest autoretrat hi veiem una dona moderna: el vestit escotat, els rínxols que li cauen delicadament sobre les espatlles i el barret amb l’ornament de seda la mostren elegant i a la moda del seu temps. Àvida de cultura, la mirada traspua la seva intel·ligència; i un lleuger somriure delimitat per un joc molt personal a la comissura dels llavis mostra una manera molt poc usual de fer els retrats femenins de l’època. Podeu veure aquesta pintura a l’oli en un dels museus més importants del món: l’Ermitage de Sant Petersburg. Us la perdreu?

En aquest notable autoretrat que va pintar a principis de la dècada de 1790, Goya se’ns mostra com un artista que ens mira segur de si mateix. Els seus ulls van dirigits al seu objectiu, que és realment el mateix espectador. Goya fa gala d’una gran rapidesa en l’execució a base de taques carregades de pintura i sense precisar en els detalls, amb pinzellada lleugera, una tècnica que un segle després els impressionistes perfeccionarien i posarien de moda. El seu fill ens explica el perquè de l’inusual barret amb la corona envoltada d’espelmes que llueix en aquest quadre: "Pintava solament en una sessió, algunes vegades de deu hores, però mai a la tarda i, els últims tocs, per a un millor efecte del quadre, els feia de nit, amb llum artificial". L’electricitat no va arribar a Espanya fins al segle següent, així que l’invent es deu al fet que Goya preferia treballar nocturnament amb aquesta claror. Si passeu per Madrid, podeu visitar la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on hi ha aquest quadre.

Aquesta selfie neerlandesa és una de les últimes obres de Rembrandt. Entre les seves fites creatives més importants es troben les escenes bíbliques, els retrats i els més de quaranta autoretrats que es va fer al llarg de la seva vida. Pintat el 1660, aquest oli mostra l’artista amb cinquanta-quatre anys. L’expressió preocupada del rostre indica el difícil moment pel qual travessava, que, havent-se declarat en fallida, va veure com la seva col·lecció d’art era subhastada alhora que els seus col·legues i alumnes l’abandonaven. Després d’aquesta, només pintaria una última gran obra, "Els síndics dels drapers". Si voleu veure l’autoretrat i sou a Nova York, no dubteu a acostar-vos al Museu Metropolità d’Art, més conegut com a MET. Us recomanem, a més, la casa museu de Rembrandt a Amsterdam i, sobretot, el Rijksmuseum, on gaudireu d’un extens fons de pintura barroca holandesa, no només del gran Rembrandt, sinó també dels seus deixebles.

Obra mestra indiscutible, la pintura retrata la infanta Margarida d’Àustria rodejada de les seves donzelles en una escena quotidiana. Però el que podria ser un simple retrat de grup es converteix en alguna cosa més complexa a mesura que la mirada de l’espectador, guiada pel genial tractament del color, comença a recórrer la tela. Així, s’observa l’autoretrat del pintor, pinzell en mà, i, al fons, reflectits en un mirall, el rei Felip IV i Mariana d’Àustria. Sorgeixen les primeres preguntes: qui estava pintant realment Velázquez? La infanta? O estem davant d’un joc de miralls creuats i pintava els reis? Objecte de múltiples interpretacions al llarg de la història i de diverses restauracions, l’obra, que va ser pintada sobre el llenç sense esbossos previs, ha arribat fins als nostres dies en perfecte estat de conservació gràcies a la seva qualitat d'execució. A més, no cal recórrer massa quilòmetres per gaudir-la en tota la seva esplendor, ja que la tenim al Museu del Prado de Madrid. No hi ha excuses, doncs.

Romana de naixement i napolitana de defunció, Artemisia Gentileschi (1593-1654) va vagar per les principals capitals artístiques d’Europa, sempre treballant per als millors mecenes i anant allà on era reclamada. L’autoretrat d’avui es va pintar a Londres, a la cort de Carles I, un sobirà fanàtic de l’art que, atret per l’obra de l’artista, la va fer cridar expressament al palau de Greenwich. Caravaggista de mena, Artemisia es presenta amb les mans ocupades per les seves eines de treball, amb la mirada fixa, extasiada, a punt de començar a exhumar tot el geni que té en forma de gotes de suor produïdes per l’esforç que exigeix la concentració del seu treball. Tota ella és una al·legoria de la pintura, seguint la definició iconogràfica que els estàndards acadèmics de l’època marcaven. Tot un manifest pictòric. Si aneu a Anglaterra, trobareu l''Autoretrat com a al·legoria de la pintura' al museïtzat Castell de Windsor, residència de la família reial britànica.

L’holandesa Judith Leyster es va autoretratar el 1633 exercint el seu ofici. Sí; als Països Baixos del segle XVI i XVII –una societat predominantment burgesa, pràctica i treballadora– les dones podien treballar com a pintores i guanyar-s'hi el pa (si bé no gaires, és cert). El més encisador d’aquesta selfie és, sens dubte, l’espontaneïtat que transmet. Sembla ben bé que nosaltres siguem al marc de la porta del taller de l’artista i que ella s’hagi tombat per mirar-nos i s’alegri de veure’ns. Ens somriu amb la boca mig oberta en un aparent posat casual. A diferència dels retrats de països del sud, més estàtics i solemnes, aquest és un instant de la vida real i quotidiana, quelcom en què els pintors flamencs predecessors de Leyster ja havien despuntat i de què els holandesos com ella, unes dècades després d’independitzar-se de l’Imperi Espanyol, seran els mestres. L’art de Leyster pertany al Segle d’Or holandès. Si voleu descobrir aquest fascinant període artístic d’aquest petit país, res millor que el Rijksmuseum d’Amsterdam.

Aquesta és una selfie feta en pintura a l’oli l’any 1628 per Pieter Claesz, un artista barroc neerlandès especialitzat en la realització de bodegons. Però què és 'vanitas'? És un tema simbòlic, associat a les pintures de natura morta al voltant dels segles XVI i XVII. Les 'vanitas' denuncien la relativitat del coneixement i la vanitat del gènere humà subjecte al pas del temps, a la mort. Juga també amb la idea de 'memento mori' ('recorda que has de morir'). En un extrem de la taula, s’aprecia un rellotge, com a referència al 'tempus fugit'. El violí, al centre de la pintura, mostra els paral·lelismes entre música i pintura, dos plaers de la vida. Per últim, l’esfera de vidre al fons és el que més crida l’atenció: Claesz l’utilitza per inserir-se en el quadre reflectint-se en ella i fent al·lusió a la fugacitat d’una bombolla de sabó. Sonen moderns quan els anomenem en anglès, però la selfie i el YOLO ('you only live once') són conceptes que ens han preocupat des de sempre. Podreu trobar el quadre al Germanisches Nationalmuseum de Nuremberg, a Alemanya.

La selfie d’avui és obra de Sofonisba Anguissola que, tot i haver nascut en una època en què les dones no tenien permès l’estudi de les arts visuals, va acabar convertint-se en la primera pintora d’èxit del Renaixement i va obrir així el camí perquè altres dones desenvolupessin les seves carreres artístiques. L’any 1554, Sofonisba va viatjar a Roma i va conèixer Miquel Àngel, que, en veure el seu talent, va començar a instruir-la. En aquest context, el 1556 l’alumna va realitzar aquest autoretrat basat en la llegenda de sant Lluc, que, segons es creia, va ser el primer a pintar la Verge. En el quadre, l’artista es representa en el paper del sant, mentre la seva versió de 'La Verge i el Nen' reposa al cavallet. Si visiteu Polònia, no us podeu perdre el Museu Zamek, allotjat en un castell del segle XI al poble de Lancut. Aquest curiós museu alberga, entre molts objectes i obres d’art, aquest oli, una de les tantes selfies que la burgesa, rebel i transgressora retratista es faria al llarg de la seva vida.

Amb aquestes paraules de sant Agustí ens podem fer una idea de la visió de la dona a l’època del Renaixement, una concepció que no dista gaire de la medieval. L’obra data del 1548 i és el primer autoretrat en què l’artista es representa a si mateixa amb els seus estris. Catharina va néixer el 1526 a Anvers, filla del pintor Jan Sanders van Hemessen, de qui va aprendre l’ofici. De fet, va arribar a ser mestra de pintura al poderós Gremi de Sant Lluc i va esdevenir una pionera. Maria d’Hongria, governadora dels Països Baixos i germana de l’emperador Carles V, va ser la seva mecenes. Malauradament, la seva obra es va perdre a partir del 1554, quan va contreurematrimoni amb Chrétien de Morien. Tot i això, es creu que va col·laborar en el retaule de Tendilla i que podria haver estat el misteriós monogramista de Brunswick. Si voleu gaudir d’aquesta obra, us haureu de dirigir al Öffentliche Kunstsammlung de Basilea, a Suïssa. La National Gallery de Londres i el Rijksmuseum d’Amsterdam també custodien algunes de les seves peces.

El primer autoretrat signat de la història del qual tenim coneixement és aquest gravat calcogràfic, que va ser realitzat cap a l’any 1490 per Israhel van Meckenem el Jove, considerat el gravador més prolífic del seu temps. Aquest doble retrat, en el qual l’artista apareix enfrontat a la seva dona, Ida, sobre un fons decoratiu emmarcat, presenta a la part inferior la següent inscripció en llatí: "'Figuratio facierum Israhelis et Ide eius uxoris'", que vindria a significar "Les cares d’Israhel i de la seva dona Ida". A part de l’interès que té per si sol el fet que el gravador presenti els personatges que retrata, aquesta obra conté un element encara més inèdit fins a aquell moment. Es tracta de la firma de l’autor: "IVM" (Israhel van Meckenem). El narcisisme portat a la seva màxima expressió, doncs, ja era present a finals del segle XV. Si aneu a Filadèlfia, pugeu corrents, com feia Rocky, les populars escales del Museu d’Art, entreu-hi i podreu gaudir contemplant una de les còpies d’aquesta peça.

"El vaig pintar d’acord amb la meva figura quan tenia 26 anys". Aquesta és la frase que Albrecht Dürer va deixar en un dels seus autoretrats, realitzats a finals del segle XV. Es tracta d’un artista alemany que és considerat, per molts historiadors de l’art, com el pintor més gran del Renaixement al nord d’Europa, que va ser influenciat per la pintura alemanya, flamenca i italiana. Dürer va pintar diversos autoretrats (era, per tant, un apassionat de la selfie), el primer dels quals amb només tretze anys. Malgrat que entre el primer i el quart quadre d’aquesta particular sèrie només van passar 15 anys, podem veure-hi canvis notables en el seu aspecte físic, però sobretot en la forma de representar-se: del primer autoretrat, un dibuix de caire més senzill, al que va pintar amb 28 anys, en què es va representar com es feia aleshores amb la imatge de Crist. Us recomanem la visita al Museu del Prado de Madrid o a l’Alte Pinakothek de Munic per poder gaudir en directe d’alguns d’aquests quadres.

Avui us presentem la que podria ser la primera selfie amagada, aquella en què l’artista s’autoretrata de manera secundària en l’obra a través d’un mirall. L’any 1434, Jan van Eyck, en un període a cavall entre l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, pinta una escena costumista en la qual ens presenta el casament d’una parella burgesa envoltada de petits detalls luxosos de l’època: taronges del sud d’Europa, catifa d’Anatòlia, joies i vestits, etc. L’autor, mestre en el tractament de la llum i la perspectiva, s’autoretrata mitjançant el reflex en un mirall que només fa 5,5 cm de diàmetre i on podem veure la parella d’esquena, l’artista que actua de testimoni i el sacerdot que oficia el matrimoni. Dins del quadre, el que més ha fet parlar és la posició de l’esposa, que sembla que estigui embarassada o que ho simuli amb la posició del vestit rebregat sobre la panxa. Si sou a Londres, busqueu la pintura ben a prop del Tàmesi, a la National Gallery. Us recomanem de totes totes que la visiteu!

La peça que us presentem avui és la primera selfie escultòrica de la història. Es tracta d’una estela en baix relleu pertanyent a l’art amarnià datada al voltant del 1345 aC. I qui són els seus voluptuosos protagonistes? Doncs es tracta de Bek, l’escultor en cap del faraó Akhenaton, i la seva esposa, Ta-heret. Akhenaton és conegut com el faraó heretge que, juntament amb la seva esposa Nefertiti, va dur a terme un gir religiós establint el culte al déu solar Aton; va desplaçar així el totpoderós sacerdot d’Amon i va construir una nova capital, Tell al-Amarna. Bek ("aquell que fa viure") va ser deixeble del faraó i va establir les bases artístiques i estilístiques que van marcar el seu regnat, amb formes voluptuoses i més realisme. Tota una revolució per a l’època! Si esteu gaudint de la completa oferta cultural de Berlín, podreu trobar aquesta peça a la Sala d’Amarna del Neues Museum, juntament amb l’icònic bust de Nefertiti.

Comencem el recorregut estiuenc pels autoretrats en l’art amb una de les representacions artístiques més antigues de Sud-amèrica, les pintures de la Cova de les Mans, una obra col·lectiva anònima. Aquesta cavitat de la Patagònia argentina va ser ocupada per societats caçadores-recol·lectores fa 9.300 anys. A través de les pintures rupestres els antics pobladors van manifestar les seves pràctiques socials i simbòliques. La temàtica d’aquesta selfie prehistòrica són les marques de les mans en positiu i en negatiu. La majoria són mans esquerres d’ambdós sexes, amb representacions de totes les edats. ¿Creieu que es tractava d’un ritual per comunicar-se amb el món sobrenatural? ¿O eren representacions simbòliques? La gruta és dins el Parc Nacional Perito Moreno, una àrea d’alt valor arqueològic i paleontològic. És un dels llocs més importants d’art parietal de Sud-americà, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco el 1999. Si visiteu aquesta zona austral i voleu sentir-vos com un autèntic xaman, no dubteu d’anar-hi.