L’Acord de París ha acaparat els focus mediàtics durant l’últim any i mig en tot el que fa referència a la lluita internacional contra el canvi climàtic. Però el 15 d’octubre, a Kigali (Ruanda), es va firmar un pacte que té igual o més impacte. 170 països van arribar a un acord vinculant per reduir l’ús dels gasos més perjudicials en l’escalfament del planeta: els HFC, que es fan servir en aires condicionats i aparells de refrigeració. Els hidrofluorocarburs (HFC) representen només un petit percentatge dels gasos d’efecte hivernacle presents a l’atmosfera, però el seu efecte és mil cops més potent que el del diòxid de carboni. Això vol dir que l’acord suposarà una reducció de l’equivalent a 70 milions de tones de diòxid de carboni, que és gairebé el doble de la contaminació de CO₂ que es produeix cada any al món.

Catalunya tancarà el 2016 amb menys aturats que fa un any. Al novembre, les llistes de l’atur ja s’havien reduït en 58.681 persones respecte de l’any passat, un 11% menys d’aturats, i la campanya de Nadal fa preveure que les dades de desembre també ajudaran a millorar aquesta taxa. Tot i que el novembre va ser un mal mes per a l’atur, la tendència a la baixa també es manté a Espanya: encara hi ha més de 3,8 milions de persones sense feina però són 359.500 aturats menys que fa un any. L’ocupació també ha remuntat durant aquest 2016. Els últims 12 mesos l’afiliació a la Seguretat Social ha guanyat més de mig milió de cotitzants, un 3,4% més que fa un any. Amb aquestes dades el govern espanyol treu pit, insisteix que el ritme de creació de llocs de treball és bo i promet que s’accelerarà els pròxims anys. L’altra cara de la moneda, però, són el tipus de contractes: la creació de llocs nous creix però ho fa a còpia de feines temporals. El 90% dels contractes nous que se signen són temporals, i segons les dades de la Generalitat, el 75% d’aquests temporals duren menys d’un mes, en molts casos només dies o fins i tot hores. L’altre gran mal del mercat de treball, la cobertura, tampoc no millora. Pràcticament la meitat dels aturats ja han esgotat totes les prestacions i ara no cobren cap ajuda.

Els austríacs han barrat el pas a la ultradreta a les eleccions presidencials aquest 2016. La justícia va obligar a repetir la segona volta dels comicis després de les irregularitats detectades en la convocatòria del maig, quan el candidat que tenia el suport dels Verds, Alexander Van der Bellen, va guanyar amb un ajustat 50,3% dels vots. El candidat de l’ultradretà Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), Norbert Hofer, va impugnar les eleccions i va aconseguir que li donessin la raó amb l’esperança de donar un tomb al resultat. Però no se’n va sortir. Finalment, el candidat dels Verds es va imposar amb el 53,8% dels vots, més de 7 punts per davant del seu adversari.

En un país on la ultradreta va arribar a tocar poder a finals dels anys 90 amb el carismàtic Jörg Haider, la seva fortalesa –alimentada ara per la crisi de refugiats– és la punta de l’iceberg del que passa a tot Europa. Al Regne Unit, l’ultradretà UKIP va liderar, amb èxit, la campanya per sortir de la UE. A França, la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, encapçala les enquestes de la primera volta de les eleccions presidencials de la primavera que ve. Als Països Baixos, el Partit per la Llibertat de Geert Wilders també se situa en primera posició en intenció de vot a les legislatives del març. Més a l’est, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, governa enmig d’acusacions d’autoritarisme, de la mateixa manera que, a Polònia, el partit Llei i Justícia (PiS) de Jaroslaw Kaczynski fa reviure l’ombra d’un nacionalisme arcaic. També a Escandinàvia, els postulats ultradretans tenen suport a les urnes en països com ara Finlàndia i Dinamarca. Tots tenen en comú un discurs xenòfob i euròfob, amb la Unió Europea convertida en l’origen de tots els mals. Arguments fàcils per a problemes complexos que arrosseguen cada cop més votants moderats cap als extrems.

Amb 59 gols marcats, ningú no n’ha fet més que Lionel Messi aquest 2016. Però malgrat tot, l’argentí no ha guanyat la Pilota d’Or, que ha acabat a casa de Cristiano Ronaldo. L’any 2016 va acabar marcat pel debat, recurrent els últims anys, sobre qui és el millor jugador del món. Cristiano va guanyar la Champions amb el Madrid i l’Eurocopa amb Portugal, però Messi va fer més gols i va endur-se la Lliga i la Copa vestint de blaugrana. El segon projecte de Luis Enrique no va poder defensar la Champions, però sí que va encadenar el segon títol de Lliga consecutiu, aguantant el ritme del Madrid de Zidane, i hi va afegir la Copa del Rei, després de derrotar el Sevilla a la final del Vicente Calderón. Les bones notícies al Barça van tancar-se amb la Bota d’or al màxim golejador europeu guanyada per Luis Suárez.

Després de deu anys a la corda fluixa –primer per culpa de la bombolla immobiliària i el litigi obert amb Núñez i Navarro, que els obligava a tancar la sala de Gràcia, i després, paradoxalment, a causa de la crisi i el tebi compromís de les administracions–, la SalaBeckett finalment s’ha traslladat aquest any a una flamant nova seu, situada a l’antiga Cooperativa Pau i Justícia del Poblenou (Pere IV , 228-232). L’edifici és un prodigi de reciclatge arquitectònic (de la firma Flores & Prats) que amplia fins als 3.000 m2 l’espai disponible per als cursos, tallers i espectacles de la Beckett. Es consolida i s’amplifica així un projecte artístic imprescindible, fundat el 1989, que ha donat un impuls definitiu i indiscutible a l’autoria teatral catalana, que viu el seu millor moment de la història. La nova Sala Beckett vol aprofitar el canvi per refundar-se i ser no només un projecte teatral, sinó gairebé un focus d’activisme social, de debat i pensament crític, que estigui connectat amb les preocupacions ciutadanes i on el públic s’incorpori als processos de creació. L’espectacle inaugural va ser un homenatge al degà dels dramaturgs, Josep Maria Benet i Jornet, i la seva màgica La desaparició de Wendy. Ara comença el nou camí, amb un cicle de debats, espectacles, testimonis i exposicions dedicat a la migració a la Mediterrània. 

El 2012 Mireia Belmonte ja havia fet història en guanyar dues medalles de plata als Jocs Olímpics de Londres, però la badalonina serà recordada per la medalla d’or als 200 metres papallona dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, quan va superar la resistència de l’australiana Madeline Groves. El 2012 Belmonte ja havia guanyat la plata en aquesta prova, però no en va tenir prou i li va dir al seu tècnic, Fred Vergnoux, que volia ser campiona. I ell li va prometre un infern de feina per arribar al cel. Durant quatre anys la badalonina va treballar durament per poder arribar en forma a Rio de Janeiro, on també va guanyar la medalla de bronze als 400 metres estils. Aquest 2016 la millor nedadora espanyola de la història també ha guanyat tres medalles als Campionats Europeus celebrats a Londres.

El 'big data' s’ha convertit en una peça clau de l’ecosistema tecnològic català i en un pol d’atracció per a les inversions estrangeres que porten els seus centres de recerca a Barcelona. Segons dades de la Comissió Europea, Catalunya és la regió de la Unió amb més densitat d’empreses dedicades a l’economia de les dades. Fins a 57 iniciatives d’aquest tipus estan ubicades a casa nostra, fins i tot més que a Londres, on la xifra es queda en 50 projectes. De fet, aquest any companyies com el fabricant de cotxes alemany Volkswagen o l’asseguradora Zurich han triat Barcelona per instal·lar-hi els seus centres mundials de big data. A més, la capital catalana ja compta amb la presència de multinacionals com IBM, HP i T-Systems, que fa uns anys que tenen compromeses diverses inversions de fins a 118 milions d’euros al Barcelona Datacenter Cluster, dins del Parc de l’Alba de Cerdanyola del Vallès.

Els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro van acomiadar Usain Bolt i Michael Phelps, però també van donar la benvinguda a la gimnasta nord-americana de 19 anys Simone Biles. Biles va guanyar quatre medalles d’or i una de bronze, i va meravellar especialment amb les inigualables acrobàcies en la competició de terra. La jove nord-americana ja feia tres anys que dominava la gimnàstica mundial, però els de Rio de Janeiro van ser els seus primers Jocs. I no va fallar, i fins i tot va deixar com a record un exercici batejat amb el seu nom, el Biles: un salt doble mortal amb el cos estirat, amb mig gir final per tancar la diagonal iniciada amb una rodada amb flic. L’esport mundial no recordava cap actuació similar en uns Jocs des de Nadia Comaneci el 1976.

Gran part de la poesia de Josep Carner (1884-1970) ha sigut introbable durant molt de temps. Fa tres dècades que el filòleg i professor universitari Jaume Coll Llinàs, marmessor del llegat de l’escriptor, en preparava l’edició crítica, de la qual s’ha presentat finalment –després de molts retards editorials– el primer lliurament, un tom de 1.000 pàgines sobri, magnífic i elegant centrat en la primera part de la trajectòria poètica de Carner, el d’abans de deixar Barcelona i encetar la carrera diplomàtica. Llibres de poesia 1904-1924 (Edicions 62) arrenca amb Llibre dels poetas (1904) i acaba amb l’antologia de poesia amorosa La inútil ofrena (1924). Enmig queden Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914), L’oreig entre les canyes (1920) i un reguitzell de títols difícils d’ubicar per al lector corrent, entre els quals hi ha Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912) i Bella terra bella gent (1918). El segon tom del primer volum inclourà la poesia esparsa d’aquest període. Després de tres volums que reuniran la segona etapa de la poesia (1924-1957), la reordenació del 1957 i l’etapa tardana (1958-1970), hi haurà quatre volums més dedicats a la prosa de Josep Carner, que aplegaran els contes, la prosa dispersa, el teatre de creació i algunes de les seves traduccions, tot i que en quedaran fora meravelles com els llibres de Dickens.

El Museu Maricel de Sitges encara té en cartell l’exposició Ramon Casas. La modernitat anhelada, el colofó dels actes commemoratius del 150è aniversari del naixement del pintor. Els comissaris, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, han superat un repte difícil: donar una visió ajustada i actualitzada d’un artista molt popular i estimat. L’estima per Casas s’ha reflectit en totes les institucions públiques i privades que s’han involucrat en l’Any Ramon Casas, com el Cercle del Liceu, el Museu del Modernisme de Barcelona, la Casa Rocamora, la galeria Gothsland, Món Sant Benet, l’Obra Social La Caixa i un reguitzell de museus d’arreu del territori. El MNACno clausurarà fins al febrer una altra mostra sobre el pintor, de petit format però molt intensa i que revela un vessant poc conegut de la seva obra: Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats. I el 2017 n’hi haurà més: a l’Espluga de Francolí, el Museu de la Vida Rural inaugurarà al juliol Santiago Rusiñol i Ramon Casas, per Catalunya en carro.

El cinema de Cesc Gay no havia generat mai eufòria entre els jurats de festivals ni a les cerimònies de premis. Però el 2016 les acadèmies catalana i espanyola van pagar el deute que tenien amb el director barceloní fent ploure tot de premis sobre Truman. L’últim treball de Gay va triomfar als Gaudí i als Goya. Als premis del cinema català la pel·lícula es va endur sis guardons, entre els quals els de millor pel·lícula en llengua no catalana, director i guió. Als Goya Truman també va arrasar i es va endur els premis de millor pel·lícula, guió, direcció, actor i actor secundari. Un èxit basat en un cinema humanista i al·lèrgic a l’ostentació, fonamentat en la contenció expressiva i la ironia, que sempre prefereix el diàleg al discurs i sap com tocar la tecla emocional del públic. A Truman, Gay parla de la crisi de la masculinitat i de la dificultat d’acomiadar-se dels éssers estimats a través de la història de dos amics que es retroben a Madrid després de molts anys separats. Un d’ells, malalt terminal de càncer, intenta viure la seva pròxima mort amb estoïcisme; l’altre és el vell amic que creua l’oceà per fer-li costat però és incapaç d’abraçar-lo ni, simplement, de dir-li que l’estima. Dos personatges que defensen amb convicció Javier Cámara i, sobretot, un Ricardo Darín extraordinari, que exhibeix el seu habitual somriure murri i trapella. La seva interpretació, premiada al Festival de Sant Sebastià, arrossega la pel·lícula i la fa arribar al cor de la gent. Gay no es va haver de documentar gaire per fer la pel·lícula:ell també es va haver d’acomiadar d’algú fa uns quants anys. Va escriure el guió, el va deixar reposar i, finalment, el va rodar. I així, el director que de jove es colava a la Filmoteca amb un carnet caducat i que llegia més El Víbora que el Cahiers du Cinéma es va convertir en el cineasta català i espanyol del 2016. Un camí cap a l’èxit que no s’atura: Gay es prepara per debutar en la televisió el 2017 amb un gènere que encara no havia tocat: el thriller.

L’estrena de la pau a Colòmbia ha sigut més deslluïda del que es podia esperar per a la fi d’un conflicte que en cinc dècades ha causat 220.000 morts i set milions de desplaçats. La derrota inesperada en el referèndum convocat pel president Juan Manuel Santos va aigualir les expectatives de la majoria de les víctimes i va obligar a tornar a negociar amb les FARC uns acords per la via parlamentària sense haver aconseguit sumar els del bloc del no al pacte. Santos, Nobel de la pau d’aquest any, admet que és a partir d’ara que Colòmbia comença el camí més difícil: el de la desmilitarització i integració a la vida política de la guerrilla, la impartició de justícia i la solidaritat amb les víctimes.

Comprar en dates nadalenques se sol associar a l’acte de regalar. Però cada cop més, els compradors s’apunten a anar un pas més enllà en l’altruisme: el comerç solidari i les iniciatives relacionades s’incrementen. D’una banda, el comerç just s’ha refermat els últims anys. Així, la despesa en comerç just a l’Estat ha augmentat dels 9,6 milions als 33,2 milions entre el 2000 i el 2014, l’últim any del qual hi ha dades disponibles. I, de l’altra, els comerciants esmolen l’enginy per oferir noves fórmules. A Barcelona, la moda dels mercats de carrer ha incorporat aquest plus de solidaritat. Podríem citar com a exemples el We Love Cats Market (mercat benèfic a favor dels gats abandonats de Barcelona), el Baúl Weekend (en què el 100% de les recaptacions van a parar a projectes solidaris) o el tradicional Mercat de Moda Solidari Hoss Intropia (que enguany ha dedicat els seus beneficis a apadrinar joves investigadors). La solidaritat no s’ha quedat en el marc de la compravenda tradicional: el mòbil també s’ha apuntat al comerç que pensa en els altres i han aparegut multitud d’aplis de compra que donen part del que ens gastem a ONGs i projectes socials.

En la crisi dels refugiats a Europa, que va provocar que l’any passat un milió de persones demanessin asil a Alemanya, els primers a reaccionar van ser els voluntaris. La gent del carrer es va mobilitzar abans que ho fessin els mitjans i els governs. A Idomeni, a l’Eko Camp, i ara a Mória, a Filippiada, al camp de Vasilika... Grècia és un formiguer de voluntaris de nombroses ONG i de gent que hi arriba sense adscriure’s a cap associació: n’hi ha tants que és impossible comptabilitzar-los. La ciutadania s’ha carregat a l’esquena el pes de l’assistència humanitària, mentre que la Unió Europea ha enterrat les quotes de refugiats obligatòries per als estats membres i els països rics han acollit només un 3% dels demandants d’asil sirians, com ha denunciat Oxfam Intermón. No és l’únic exemple. Passa també a Mèxic, per citar un altre cas, on cada setmana arriben centenars de persones provinents d’Hondures, Guatemala, Nicaragua i el Salvador, amb l’objectiu de travessar el país per arribar a la frontera amb els Estats Units. S’exposen a tot tipus de perills –a l’extorsió, al tràfic de persones, a la violència sexual, al tràfic d’òrgans– davant la passivitat de les autoritats mexicanes, que en alguns casos es veuen implicades en els crims. Només la voluntat dels activistes que treballen als albergs de caritat en diferents països de l’Amèrica Central iMèxic impedeix que molts migrants s’embarquin cap a la tragèdia. El nombre de casos en què la solidaritat de les persones ha combatut les crisis humanitàries aquest any és extens i encén una petita llum en la penombra.

La tècnica del CRISPR/Cas9 fa anys que s’aplica en laboratoris de tot el món. És una revolució que permet copiar, tallar i enganxar gens, amb l’objectiu últim d’evitar malalties. Més enllà del debat ètic que suposa la possibilitat de fer-ho i dels límits que caldria fixar, la Xina i la Gran Bretanya ja han aplicat aquesta tècnica en embrions humans. En paral·lel, els passos endavant en l’ús d’aquesta pràctica van continuar a nivell mundial l’any passat, i aquesta és la raó última per la qual l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona (UB) va demanar fa pocs dies canvis legals a Espanya que permetin no posar barreres als avenços, sempre seguint els controls que es considerin pertinents. Amb aquest debat de fons, un equip mèdic dels Estats Units va anunciar al mes de setembre el naixement del primer nadó del món amb ADN de tres persones diferents. El part, però, va tenir lloc en una clínica mexicana, un país sense lleis específiques que ho impedissin. Aquesta era l’única manera que els pares, d’origen jordà i que ja havien patit quatre avortaments involuntaris i la mort de dos fills petits, poguessin donar a llum un fill propi lliure de la síndrome de Leigh, un desordre mortal que afecta el sistema nerviós en desenvolupament.

Concedir el premi Nobel de literatura a Bob Dylan és una bona manera de reconèixer el valor de la música en la transmissió de la paraula. O de legitimar la poesia per ser cantada i escoltada com a literatura. Segurament no calia, però en qualsevol cas és reconfortant. Fins i tot ha sigut positiu el debat entre partidaris i detractors de la decisió de l’Acadèmia Sueca, perquè tant els arguments a favor com en contra evidencien la importància de Dylan en la construcció de la cultura popular dels últims 55 anys, ja sigui per la seva capacitat per copsar els signes d’un temps com per impulsar formes expressives d’arrel poètica en el rock. En un sentit estrictament musical, el Nobel per a Dylan serveix també per alleujar un any marcat per males notícies, com les morts de Leonard Cohen, Prince i David Bowie.

El somni del Prat de convertir-se en un hub de vols intercontinentals s’ha reactivat durant aquest 2016. L’estiu passat l’aerolínia de baix cost Norwegian va anunciar que connectarà Barcelona per primera vegada amb Silicon Valley a través d’un vol directe a San Francisco. La companyia escandinava ha complert la seva promesa i obrirà quatre noves rutes amb els EUA l’estiu vinent: a Los Angeles, San Francisco, Miami i Nova York. A més, instal·larà una base de llarg radi a l’aeroport del Prat per oferir en un futur altres destinacions com l’Àsia, l’Amèrica Llatina o el Carib. El conseller delegat, Bjorn Kjos, ja va anunciar al novembre que Norwegian preveu volar a Sud-amèrica des de Barcelona l’any vinent. L’Argentina i Xile seran les primeres destinacions. I Norwegian no és l’única companyia que vol posar fi a l’assignatura pendent del Prat: els vols de llarg radi. La xinesa Air China estrenarà al febrer una ruta directa entre Xangai i Barcelona. Després d’aquest anunci, American Airlines també va fer públic que posaria en marxa un vol a Chicago des de Barcelona al maig. El Perú és una altra destinació que se suma a la llista, amb l’obertura aquest desembre d’un vol tres cops per setmana a Lima. Amb tot, el Prat tan sols opera un terç dels vols de llarg radi que té Barajas.

El que va començar com un degoteig s’ha acabat convertint en una tendència, i les escoles innovadores han desembarcat a Catalunya per quedar-se. El 2016 ha sigut, sens dubte, l’any que les escoles d’educació avançada han tingut més reconeixement, així com projecció pública i mediàtica. La creació, al mes d’abril, d’Escola Nova 21 –amb partidaris i detractors– ha sigut el revulsiu final que ha servit perquè molts centres s’atrevissin a fer el pas. En total, 456 centres educatius formen part del programa, que pretén ajudar-los a fer la transició definitiva cap al sistema educatiu avançat. Si el 2016 centenars d’escoles s’han atrevit a innovar, tot apunta que el 2017 la tendència anirà a més.

Un nou descobriment astronòmic va canviar a finals d’agost passat el que se sabia sobre la possibilitat de trobar en algun moment vida extraterrestre. Va ser quan la Universitat Queen Mary de Londres va anunciar el descobriment del planeta més proper a la Terra que podria acollir vida, una troballa liderada pel català Guillem Anglada-Escudé, nascut a Ullastrell (Vallès Occidental). El nou planeta orbita al voltant de Proxima Centauri, el Sol més a la vora del nostre sistema. Curiosament, el planeta és a la part de l’estrella anomenada Rínxols d’Or, aquella part –inspirada en el conte dels Germans Grimm– on es considera que no hi fa gaire fred ni gaire calor. Això implica que el planeta en qüestió podria contenir aigua líquida a la superfície, l’element que es considera necessari perquè hi hagi vida. Tot i que en els últims anys, sobretot gràcies a la missió Kepler de la NASA, s’ha descobert una abundant quantitat d’exoplanetes, la nova troballa sembla particularment prometedora perquè, algun dia, en un futur pròxim, s’hi podria arribar. És a 4,2 anys llum –o 25 trilions de milles– de la Terra, una distància extremadament curta en termes còsmics. El planeta va ser batejat com a Proxima b, i els astrònoms el van detectar de manera indirecta, a través de la llum de l’estrella mare.

Una de les poques bones notícies que ha tingut l’economia catalana al llarg de tota la crisi econòmica ha sigut la bona marxa de les exportacions, que any rere any marquen rècords. El 2015 les vendes de les empreses catalanes a l’estranger van fregar els 64.000 milions d’euros, un 6% més que l’any anterior. Aquest any encara no sabem quina serà la xifra definitiva, però la previsió és que es fixi un nou màxim històric, si bé l’augment d’aquest 2016 està sent menys poderós. En els nou primers mesos de l’any l’increment d’exportacions va ser del 2,1% en comparació amb el mateix període de l’any anterior. També hi continua havent reptes:per exemple, reduir el dèficit comercial, és a dir, la dependència de les importacions. Actualment, i malgrat el rècord exportador, Catalunya segueix comprant a fora més del que hi ven. Fins al setembre, aquest dèficit comercial va ser de quasi 9.300 milions, un 0,5% més. Amb tot, el teixit empresarial català ha demostrat que se sap buscar la vida quan és necessari. Així s’explica, per exemple, que Catalunya ja vengui un 65% més a l’estranger que a la resta d’Espanya, una situació que s’ha capgirat durant els últims vint anys. En concret, a l’Estat s’hi venen béns i serveis valorats en 39.000 milions, i a la resta del món en 64.000 milions.

Tot i el no als pressupostos del 2016 de la CUP i el fet que les finances de la Generalitat continuen estan intervingudes per Madrid, la realitat és que la situació general ha millorat notablement a causa, entre altres coses, de l’augment de la recaptació provocat pel creixement del PIB. A Catalunya aquest 2016 creixerà un 3,4%, cinc dècimes més que a l’estat espanyol (2,9%) i el doble que la mitjana de la zona euro (1,7%). Un altre factor que ha fet millorar les finances són els tipus d’interès baixos. Només en dos anys, aquest fet, en el qual el Govern no pot influir, ha permès que els comptes del 2017 tinguin 400 milions més que els que hi havia disponibles el 2015. També hi ha altres factors que depenen de l’Estat, com l’interès zero del FLA (fons de liquiditat autonòmic) i les dècimes de l’objectiu de dèficit, que el 2017 seran del 0,6%, una més que el 2016, cosa que equival a 220 milions. Això ha permès per primera vegada des de la crisi tramitar uns pressupostos expansius, amb un augment previst de la despesa social de 1.170 milions, que han de permetre contractar més mestres, metges i mossos. A més, el Govern ha aconseguit reduir 3.000 milions de factures pendents i pagar de mitjana en 28 dies als proveïdors.

Josep Font està seduint els paladars més exquisits de Hollywood. El dissenyador català, que va desembarcar com a director creatiu de la firma DelPozo el 2012, ha esdevingut un dels preferits d’algunes de les estrelles més estilísticament exigents de la Meca del cinema. Així, han dut dissenys signats pel creador de Santa Perpètua de Mogoda, l’únic dissenyador de l’Estat que ha sigut convidat a la prestigiosa gala del Metropolitan de Nova York, tòtems de la moda com Cate Blanchett, Julianne Moore o Kiernan Shipka, la Sally Draper de Mad men. Enguany la socialité Olivia Palermo va enlluernar als Globus d’Or amb una creació de Font. A més, la col·lecció que el creatiu va presentar aquesta tardor, inspirada en els volums i colors del pintor Sorolla, va provocar l’aplaudiment unànime de crítica i públic. Al juny DelPozo va obrir la seva primera botiga a Londres i té la vista posada en París, Nova York i Dubai.

En el tercer any del seu pontificat, el papa Francesc continua imprimint un estil propi. Si el seu primer viatge, el 2013, va ser a Lampedusa, símbol de les morts d’immigrants al Mediterrani, el 16 d’abril del 2016 va sorprendre el món visitant el centre de detenció Mória a l’illa de Lesbos, i enduent-se tres famílies de refugiats. També ha convidat al Vaticà els alcaldes europeus que s’han oposat a la política de portes tancades dels estats. La seva trobada històrica, el 12 de febrer, amb el patriarca de l’Església ortodoxa russa va trencar amb mil anys de separació. En el terreny diplomàtic ha contribuït a l’Acord de París contra el canvi climàtic, a l’acostament entre els EUA i Cuba, a l’accidentat acord de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC i a la mediació entre govern i oposició a Veneçuela. Ha fet presents els més desafavorits en diverses ocasions (com en el seu 80è aniversari, que va celebrar esmorzant amb un grup de sensesostre) i s’ha enfrontat a la cúria visitant excapellans casats i les seves famílies. L’expectativa de donar un paper més rellevant a la dona dins l’Església continua pendent. També fer net dels escàndols de corrupció i pederàstia.

El dia abans que la legislatura se n’anés en orris, la majoria absoluta dels independentistes al Parlament va trobar la clau de la governabilitat. Per salvar el mandat del 27-S, el 9 de gener Junts pel Sí (62 escons) va haver de cedir davant el pols que li feia la CUP (10), i va canviar el candidat a la presidència. Les negociacions per poder investir el president de la Generalitat que havia de dur el país a les portes de la independència van durar tres mesos. Pel mig hi va haver dues sessions d’investidura fallides, el “no tranquil” d’Antonio Baños a Mas, i la famosa assemblea de la CUP a Sabadell amb l’empat a 1.515 vots dels partidaris i detractors d’investir-lo. Mas va fer una roda de premsa molt dura contra la CUP després d’aquell empat difícil de creure, però real, i els cupaires es van enrocar més que mai. El divendres 8 de gener semblava tot perdut. Però davant l’atzucac i la por a malgastar la primera majoria absoluta independentista de la història al Parlament amb la repetició de les eleccions al mes de març, el cercle de confiança més estret del president va posar sobre la taula el famós “pas al costat” del president. Artur Mas, davant un consell dels seus, va actuar: amb un canvi de guió inesperat va proposar un candidat a la presidència a qui la CUP no podria acusar d’estar poc forjat en l’independentisme, el llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont. D’aquesta manera el Govern i la legislatura van arrencar per fi el 10 de gener i Mas, després de cinc anys al capdavant de la Generalitat, deia adéu a canvi del compromís de la CUP de garantir l’estabilitat parlamentària en una legislatura que només havia de durar un any i mig. Mesos més tard, però, amb el no als pressupostos del 2016 es va comprovar que l’esquerra anticapitalista no havia entès de la mateixa manera el concepte d’estabilitat parlamentària.

La Secció Filològica de l’IEC va ratificar el 29 de setembre la primera gramàtica institucional del català, una obra que amplia el ventall de la norma i la fa més sensible als registres i els dialectes. La nova gramàtica, que posa al dia Fabra 83 anys després, parteix sempre d’una descripció servint-se de la lingüística més moderna, cosa que la fa massa tècnica per al lector mitjà. Té com a principal virtut que no suposa mai una cotilla per als creadors de llengua, però el preu d’aquesta obertura és que traspassa massa als professionals de la llengua la responsabilitat d’establir l’estàndard, cosa que pot ser bastant problemàtica en el cas dels docents. Cal esperar que en un marge màxim de dos anys l’IEC publiqui, com ha promès, una gramàtica essencial més obertament prescriptiva i divulgativa.

Jennifer Lawrence va ser una de les primeres d’una nova onada d’actrius a alçar la veu contra el masclisme de la indústria cinematogràfica. A finals del 2014, Sony Pictures va patir un pirateig que va deixar al descobert els sous que s’havien pagat a la pel·lícula La gran estafa americana, en què Lawrence havia cobrat molt menys que els seus col·legues homes. La seva queixa pública en una columna al portal Lennyletter.com va encendre una metxa que ha esclatat finalment el 2016, quan moltes de les protagonistes dels Oscars d’aquest any han criticat el tracte que se’ls dispensa des dels despatxos dels productors. I no només a nivell salarial.
Les frases més polèmiques en aquest sentit les va pronunciar Brie Larson poc després de rebre l’estatueta a millor intèrpret femenina del 2016. Amb 26 anys, la californiana va denunciar el sexisme en els càstings. Larson va confessar: “Moltes vegades feia la prova i el director de càsting deia: «Està molt bé, m’encanta com ho fas, però ens agradaria que tornessis amb una minifaldilla texana i uns talons»”.
Al llarg de l’any també s’ha sentit la veu de Patricia Arquette, que es va queixar que des que va denunciar el sexisme salarial a Hollywood havia perdut alguns papers. Qui també ha defensat la figura femenina a nivell creatiu és Cate Blanchett, oscaritzada el 2016 pel film Carol: “N’hi ha que encara creuen de manera absurda que les pel·lícules de dones són un nínxol. No ho són. El públic vol veure-les”, va argumentar l’artista. Una de les grans empentes que han rebut les dones aquest 2016 ha sigut la tasca de la imparable Emma Watson, que el 2014 ja defensava la dona a l’ONU i que enguany ha fet un curt anomenat Hurdles amb el mateix propòsit.

L’evolució dels primers homínids fins arribar a l’actualitat és un puzle amb un munt de peces que, en alguns casos, encara no s’han descobert. Se sap, per exemple, que els aparellaments entre espècies no ben bé idèntiques van ser més habituals del que es podria pensar –així ho certifiquen les empremtes que han deixat en l’ADN–, però una nova descoberta anunciada al juliol per l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) ha refermat aquesta idea. Quan els primers Homo sapiens van iniciar el seu camí fora de l’Àfrica fa 80.000 anys i van colonitzar tot el planeta, van trobar-se altres homínids pel camí. És el cas dels neandertals i els denisovans, però segons el nou estudi publicat a Nature Genetics, els sapiens també van conviure amb un tercer homínid a l’illa d’Andaman, a l’oceà Índic, i en altres zones de l’Índia. El rastre ha arribat fins a l’actualitat en els gens d’alguns humans contemporanis.

Els missatges apocalíptics sobre l’impacte del procés sobiranista en l’economia catalana ha sigut una constant en els últims anys. Però les dades, aquest 2016, han tornat a donar l’esquena a aquests comentaris: els grans inversors internacionals no només no marxen de Catalunya, sinó que segueixen arribant-hi.
Els principals representants d’aquest fenomen han sigut gegants de la talla d’Amazon, Nestlé o Volkswagen, i el seguit de noves inversions ha sigut constant:segons la consultora EY, Catalunya acapara el 45% dels projectes d’inversió estrangers que arriben a Espanya, una tendència que va en augment. I Barcelona, a més, és la cinquena ciutat europea més atractiva per invertir-hi.
Les dades d’Indústria reafirmen aquest bon moment de la marca Catalunya entre els inversors internacionals. Entre el 2011 i mitjans del 2016, el Principat va captar 14.532 milions, una xifra que representa el 31% del total espanyol. Per fer-se una idea de la magnitud d’aquesta realitat, n’hi ha prou comprovant que, en el període immediatament anterior, del 2006 al 2010, el percentatge era del 23%. Isi en l’anàlisi s’hi inclou la realitat del sector immobiliari, que atrau grans inversors internacionals i que ha encarit el preu dels immobles a la capital catalana, la tendència es manté:durant aquest 2016 el sector ha captat una inversió de 2.500 milions només a Barcelona, i segons Aguirre Newman, el 80% d’aquests projectes s’han impulsat amb capital estranger.
Amazon ha sigut potser la companyia que ha atret més titulars en la seva aposta per Catalunya. En mig any ha anunciat tres inversions –un macrocentre logístic, un de més petit i un magatzem al centre de Barcelona–. Pel que fa a Nestlé, ha decidit portar a la capital catalana el seu centre mundial de serveis digitals. Volkswagen, per la seva banda, obrirà el 2017 a la capital catalana el seu sisè centre internacional de recerca.
Entre els que han desembarcat a Catalunya també hi ha gegants incipients, com és el fabricant de cotxes elèctrics Tesla. L’empresa d’Elon Musk va anunciar a l’octubre que tindria a Barcelona la seva seu espanyola. El cas de Tesla (que comparteix espai en un discret coworking) s’acosta molt més al de les start-ups que no pas als gegants industrials. Les noves empreses tecnològiques recorren sovint a l’encant de Barcelona (bon temps, preus assumibles a ulls dels estrangers, una oferta d’atractius turístics capdavantera i mà d’obra formada) per fer de la capital catalana la seva seu al mercat europeu. L’efecte és de retroalimentació:Barcelona, en llenguatge econòmic, és un pol d’atracció de talent. I per una raó o altra, la roda segueix girant i Catalunya segueix captant inversió.

L’Iran ja és, des del 16 de gener, un país amic d’Occident. Es van acabar així gairebé 40 anys d’aïllament i enemistat entre l’Iran i els Estats Units i Europa després de la Revolució Islàmica i l’arribada dels aiatol·làs al poder el 1979. Les grans potències mundials amb dret de veto al Consell de Seguretat de l’ONU –la Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units– conjuntament amb Alemanya van tancar un acord amb Teheran el 2015 –que ha entrat en vigor aquest 2016– per limitar el seu programa nuclear i evitar que pugui servir per fabricar la bomba atòmica.
Van fer falta dos anys de negociació formal –i moltes dosis de diplomàcia– per encarrilar una entesa pionera al món que esquiva l’ombra d’un nou conflicte armat al Pròxim Orient. Tot i el malestar d’Israel, totalment contrari a qualsevol acostament a l’Iran, l’acord preveu que Teheran podrà mantenir actives les seves centrals nuclears a canvi de rebaixar les seves existències d’urani enriquit i el material necessari per obtenir-lo.
Reintegrar l’Iran a la comunitat internacional, un país ric en petroli en un indret estratègic del planeta, obre una expectativa comercial per a un país ofegat econòmicament per decennis de sancions internacionals. Però fa créixer l’ombra de l’occidentalització –i l’apertura– d’una societat regida estrictament per la llei islàmica. El xoc polític entre immobilistes i reformadors a Teheran està servit. Com també ho està la lluita pel lideratge regional al golf Pèrsic amb l’Aràbia Saudita (sunnita, enfront de l’Iran xiïta) com el gran oponent. Les mateixes guerres de Síria –on l’Iran combat amb el president Assad– o el Iemen –on dóna suport a la minoria houti– són exemples del tauler de joc que és aquest racó del planeta.

S’hi ha resistit durant dècades, però finalment la Guia Michelin ha concedit la cobejada tercera estrella a un restaurant de Barcelona. L’afortunat ha sigut el Lasarte, de Martín Berasategui, i el reconeixement es va anunciar al novembre en una gala a Girona. “Vull agrair l’acollida que m’ha fet la ciutat”, va declarar el xef basc només assabentar-se de la notícia. El Lasarte havia figurat en les travesses per aconseguir la tercera estrella Michelin durant anys, junt amb altres establiments catalans com l’Àbac de Jordi Cruz, Les Cols de Fina Puigdevall o el Miramar de Paco Pérez. Finalment, el Lasarte ha sigut el que s’ha ficat la tercera estrella a la butxaca en una celebració que també va deixar una pluja de primeres estrelles en cinc restaurants catalans: Ca l’Arpa de Banyoles, Céleri i Xerta de Barcelona, La Boscana de Bellvís i L’Antic Molí d’Ulldecona.

El mes d’octubre passat, els oncòlegs Josep Baselga, Manel Esteller i Joan Massagué van rebre el 28è PremiInternacional Catalunya. Ho van fer com a símbol de la contribució catalana als avenços científics en la lluita contra el càncer. La recerca biomèdica segueix avançant a nivell mundial, i l’any 2016 no va ser una excepció. Els científics catalans van tornar a ser presents en la lluita. Al març, un equip del Memorial Sloan Kettering Center, a Nova York, liderat per Massagué va descriure com la metàstasi és capaç de sobreviure en cèl·lules latents, fins i tot anys després de l’eliminació del tumor primari. I al desembre, un altre equip de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona va publicar un altre estudi a Nature en el qual es demostra que tenir un càncer i seguir una dieta rica en greixos incrementa en un 15% el risc de metàstasi.

El reconeixement del matrimoni gai continua avançant: el 2016 ha sigut legalitzat a Colòmbia i el 2017 entrarà en vigor la legalització a Finlàndia. Actualment els homosexuals es poden casar en 24 països: els pioners van ser Holanda (l’any 2000), Bèlgica i Dinamarca, seguits d’Espanya, França, Luxemburg, Noruega, Suècia, Portugal, Grècia, Anglaterra, Gal·les, Escòcia, el Canadà, l’Argentina, l’Uruguai, el Brasil, Sud-àfrica i Nova Zelanda. Els últims països a legalitzar-lo havien sigut el 2015 Irlanda (per referèndum) i els Estats Units (per una sentència del Tribunal Constitucional que va ampliar el reconeixement a rang federal). A Mèxic és només legal en algunes parts del país. Encara no es pot dir el mateix del dret a adoptar de les parelles homosexuals. L’altra cara de la moneda són els 78 països on la llei encara criminalitza les relacions consentides entre adults del mateix sexe.

L’autor de La ciudad de los prodigios, Sin noticias de Gurb i La verdad sobre el caso Savolta va rebre una trucada el dia 1 de desembre que el va deixar de pedra:el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, li comunicava que acabava de guanyar el premi Cervantes, l’anomenat Nobel dels autors en llengua castellana. Nascut a Barcelona el 1943, Mendoza és un dels novel·listes més populars i amb més sentit de l’humor del panorama literari de les últimes quatre dècades. “Sóc conscient que la meva carrera literària ha sigut molt bona –declarava a l’ARA el dia que guanyava el premi–. Aconseguir tres èxits en una sola vida professional és molt. Hi ha molts autors que, amb sort, n’han tingut un”.

La crisi d’audiència de TV3 ha trobat un bàlsam amb Merlí:la segona temporada d’aquesta sèrie sobre un peculiaríssim professor de filosofia ha aconseguit un share del 19,3%, un punt més que el curs passat. Aquesta ficció, creada per Héctor Lozano, ha despertat a més interès internacional, fins al punt que el gegant Netflix l’ha comprat –en la seva versió doblada al castellà– per oferir-la als països de l’Amèrica Llatina on és present i també al públic hispanoparlant dels Estats Units. A més, la sèrie es podrà veure a França i TV3 negocia amb Itàlia, Alemanya i els Estats Units (en aquest cas, amb una edició parlada en anglès) per poder-la exportar. Un efecte beneficiós d’aquesta sèrie, aparentment, ha sigut l’augment d’interès dels joves per la filosofia: les matriculacions al grau han augmentat aquest any en totes les universitats de Catalunya.

Des que Marc Márquez va començar a guanyar Mundials de motociclisme l’any 2010 (el primer va ser el de 125 cc), a Cervera han celebrat gairebé cada any títols d’un dels seus vilatans més coneguts a nivell internacional. Només se n’han saltat dos, el 2011 i el 2015. Aquest any, després que el campionat del 2015 se li escapés i anés a parar a mans de Valentino Rossi, el pilot català ha tornat a proclamar-se campió del món de MotoGP. I amb aquest ja té tres títols de la categoria reina. L’últim el va aconseguir, de manera sorprenent, alGP del Japó, quan encara faltaven tres curses perquè s’acabés el Mundial. Tenia el títol molt encarrilat, però necessitava una carambola per aconseguir-lo. I la carambola es va donar, després d’una temporada en què es va haver d’esforçar de valent –tant ell com la fàbrica, Honda– per aconseguir una moto que pogués competir de tu a tu amb les Yamaha de ValentinoRossi i Jorge Lorenzo. Márquez, a més, va haver de lluitar contra ell mateix.Va necessitar fer un canvi de xip, començar a deixar de banda l’ambició de voler guanyar totes les curses, pensar que un segon lloc no era una posició dolenta per aconseguir el títol. “Tenim la mà dreta, ara volem l’esquerra”, va dir mentre celebrava el campionat. D’ambició no n’hi falta i això, sumat a la seva joventut (23 anys), deixa camp per a una llarga carrera d’èxits.

El 20 de desembre del 2015 van canviar moltes coses a l’Estat. La primera, i la més important, és que els dos partits hegemònics de la dreta i l’esquerra espanyola van deixar d’estar sols al Congrés. El bipartidisme històric de la política espanyola es va trencar amb la irrupció anunciada de dos partits nous d’àmbit estatal: Podem (69 escons) i Ciutadans (40). Els taronges eren nous a Espanya, però no a Catalunya, on van estrenar-se el 2006; mentre que el partit de Pablo Iglesias va esclatar en pocs mesos després d’haver recollit els fruits del malestar per la crisi i el 15-M.
El PP (123) i el PSOE (90) van perdre molts escons, que es van endur aquestes dues noves forces polítiques, i els pactes entre ells van esdevenir obligatoris per formar govern. Ja no n’hi havia prou amb una promesa de millora puntual a Catalunya o al País Basc perquè CiU o el PNB apuntalessin socialistes o populars per governar. Tampoc era suficient un acord a dos, tret que no fos una gran coalició de PP i PSOE. Malgrat els seus intents, el socialista Pedro Sánchez no va aconseguir sumar amb Podem i C’s –va convèncer Albert Rivera però no Iglesias– i Espanya es va veure obligada per primer cop en 40 anys de democràcia a repetir unes eleccions per la impossibilitat de formar un govern.
El 26 de juny es van repetir els comicis sense gaires expectatives que l’aritmètica al Congrés canviés. I així va ser. El nombre d’escons d’uns i altres –PP (137), PSOE (85), Podem (71) i C’s (32)– va variar mínimament però les opcions de pacte seguien exactament igual de diabòliques. Pedro Sánchez va aguantar la pressió: el 30 d’agost va mantenir el “no és no” a Rajoy i va anunciar que intentaria un govern alternatiu amb Podem i que “parlaria” amb els partits catalans als Congrés, necessaris per sumar. Aquesta sola invitació al diàleg va ser la seva condemna. Una coalició de barons i vella guàrdia, amb Susana Díaz i Felipe González al capdavant, van fer-li el llit i van descavalcar Sánchez de la secretaria general del PSOE per forçar l’abstenció a la investidura de Rajoy com a mal menor davant la possibilitat de pactar amb ERC i el PDECat, o unes terceres eleccions.
Actualment, doncs, a Espanya hi ha un govern en minoria del PP que ha arribat a acords puntuals amb el PSOE (sostre de despesa, pujada del salari mínim, pobresa energètica) però també ha patit sonores derrotes al Congrés (Lomce, reforma laboral, poders del TC per inhabilitar polítics...). La prova de foc, però, seran els pressupostos del 2017. De moment el PSOE es manté en el no, però Rajoy ja ha dit que no està disposat a governar en qualsevol circumstància i es reserva el dret a convocar eleccions si no pot aprovar els comptes.

El 27 d’octubre l’Assemblea General de les Nacions Unides va votar a favor d’iniciar les negociacions per a la prohibició de les armes nuclears. En total, 123 països van votar-hi a favor, mentre que 38 ho van fer en contra i 16 es van abstenir. El 2017 es debatrà per primera vegada l’abolició d’aquest tipus d’armament, que en cas de ser utilitzat tindria resultats devastadors per a la humanitat. En un moment en què el futur del planeta es debat en diversos àmbits, l’obertura de les negociacions posa de manifest que la comunitat internacional ha entès la necessitat d’abolir les armes nuclears. Aconseguir-ho no serà fàcil: els països amb dret a veto com els Estats Units, Rússia, França o el Regne Unit ja van manifestar que no hi estan d’acord, mentre que la Xina es va abstenir. El debat pretén crear un marc legal per prohibir-ne la producció, transferència, tinença i ús, i per tant pot representar un camí de no retorn cap al desmantellament nuclear definitiu. Nova York serà un cop més la ciutat de l’esperança al mes de març, quan s’iniciaran les cimeres.

Bones notícies per a Catalunya amb les proves de l’informe PISA. Les escoles catalanes van aprovar per primer cop les tres competències que avalua l’informe PISA: matemàtiques, ciència i comprensió lectora. En les tres proves es va arribar als 500 punts o es van superar. Aquesta frontera implica que els resultats de Catalunya estan, per primera vegada, per sobre de la mitjana d’Espanya, la Unió Europea i l’OCDE en totes les avaluacions. Les proves es van fer del 8 de maig al 5 de juny a 1.769 alumnes de 52 escoles. Mentre que en les edicions anteriors Catalunya punxava en competència matemàtica i científica, aquest cop la progressió en ciències –12 punts més– va fer pujar la nota fins als 504 punts, sobre un total de 1.000, mentre que en matemàtiques es va situar en els 500 –7 punts més–. La comprensió lectora, amb 500 punts, en va perdre un respecte a l’anterior informe PISA, el del 2012. La mitjana d’Espanya, de la UE i de l’OCDE no va arribar, en cap de les tres proves, als 500 punts. Tot i que va superar la mitjana d’Espanya, Catalunya segueix estant lluny del top 3 de comunitats autònomes. En competència científica i en competència matemàtica, Catalunya va ocupar la sisena posició del rànquing, mentre que en competència lectora se situa al setè lloc.

Un cop el sector del PSOE favorable a abstenir-se en la segona investidura de Mariano Rajoy va aconseguir fer fora Pedro Sánchez de la secretaria general, totes les mirades es van centrar en el PSC, que havia donat suport explícit al líder caigut. Els socialistes catalans són un partit federat al PSOE i, per tant, tenen autonomia, i sabien que si els seus set diputats al Congrés canviaven també el sentit del seu vot –del no a l’abstenció– això els passaria una factura quasi definitiva a Catalunya. El 29 de novembre, malgrat les pressions de la gestora dominada pel sector andalús del PSOE, el PSC va resistir i va trencar la disciplina de vot al Congrés, al costat de vuit diputats díscols més. A part de la multa de 600 euros, la gestora ara vol repensar la relació entre els dos partits per fer-la més “simètrica”.

La normalització lingüística encara és una fita llunyana per al català, però hi ha un àmbit que persistentment demostra que l’èxit és possible: el de la ràdio en català. L’últim EGMpublicat dóna una suma conjunta d’1.355.000 oients diaris, gràcies als bons resultats de RAC1, que és primera, i Catalunya Ràdio. La SER, tercera, es manté en 326.000 oients i la resta de les cadenes cauen molt més avall. El cas és modèlic, ja que ha permès bastir una oferta privada i comercial de qualitat sense convertir en residual la pública, que manté la seva funció de servei. En aquest procés, s’ha implantat un llenguatge radiofònic propi que, en general, s’identifica amb modernitat. IRAC1 ha aconseguit acostar al mitjà radiofònic un públic jove, habitualment elusiu de les ones hertzianes. Totes dues emissores, a més, han fet una aposta seriosa per ser presents a les xarxes i acompanyar el seu públic cap al trànsit digital.
La bona marxa de la ràdio en català no es limita només a les antenes generalistes, sinó que també s’estén a les emissores musicals: un terreny que estava tradicionalment dominat per Los 40 Principales, i que des de fa ja uns exercicis lidera Flaixbac: 313.000 oients, i una pujada de 13.000 seguidors. Los 40, segona, es queda amb 267.000 i Flaix FM, amb 267.000 oients, és tercera.

L’assemblea extraordinària de socis del Barça va ratificar l’empresa de comerç per internet Rakuten com a nou patrocinador principal de la samarreta, un acord que servirà per tancar l’estiu que ve el període de Qatar Airways, un patrocinador sempre lligat als debats sobre el respecte als drets humans a Qatar. L’arribada de Rakuten va ser la culminació d’un procés iniciat el març del 2015, quan Hiroshi Mikitani, director executiu de Rakuten, va reunir-se per primer cop al Camp Nou amb el club. La segona trobada important va ser a la residència de San Francisco del mateix Mikitani, amb Gerard Piqué, amic seu, fent d’organitzador. Rakuten serà el patrocinador principal del club fins al 2021, un acord que li reportarà un mínim de 220 milions en quatre anys. Amb aquest nou acord el Barça se situarà la temporada que ve al nivell del Manchester United pel que fa a ingressos provinents de la samarreta del primer equip, ja que als 55 milions d’euros fixos per curs de Rakuten se n’hi han de sumar 5 més si es guanya la Champions i 1,5 més si es guanya la Lliga, així com els 85 milions que pagarà el curs vinent Nike i els 10 que paga Beko. D’aquí s’hauran de descomptar els dos que el club destina a l’Unicef. Així el Barça es va garantir tancar debats i seguir ingressant els diners que necessita per tenir un primer equip competitiu.

TV3 i IB3 s’han conjurat per produir el seu primer programa conjunt. Serà un concurs musical per a les nits de dissabte que estarà presentat per José Corbacho i Victòria Maldi. Més enllà de les bondats que acabi tenint el xou, l’interessant és que marca un abans i un després en un espai català audiovisual que vivia fragmentat per traves administratives. Queden enrere, fins a cert punt, els impediments seculars que –des de l’Estat o de les autonomies governades pel PP– han impossibilitzat la recepció de les diferents televisions i ràdios en català a tots els territoris on es parla aquesta llengua. Avui dia es dóna la situació inèdita fins ara que els tres governs dels Països Catalans –Catalunya, País Valencià, Illes Balears– accepten la unitat de la llengua i estan disposats a fer que els senyals dels canals autonòmics –a l’espera de ressuscitar el valencià– es puguin veure arreu. De tota manera, encara queden importants serrells per resoldre: l’anomenat dividend digital ha reduït dràsticament l’espai radioelèctric per a les televisions d’àmbit autonòmic. Això fa que, quan Canal 9 torni a emetre, l’encaix de tots els senyals en el dial sigui complicat, sobretot si es vol mantenir la possibilitat de veure en alta definició el canal principal de cada lloc.

El tap de la generació de la Transició ha saltat i ha entrat aire i idees noves a la política catalana. El govern de Carles Puigdemont ja és 10 anys més jove de mitjana que l’últim executiu d’Artur Mas (46 i 56 anys, respectivament). Però aquest rejoveniment es nota especialment en els partits polítics. Les formacions que han fet la renovació de les executives recentment han rebaixat la mitjana d’edat de manera notòria: la majoria dels seus membres ja han nascut plenament en democràcia. El cas més paradigmàtic és el del PDECat. Amb la creació del nou partit, tot just el juliol passat, ha baixat la mitjana d’edat de la direcció a 38,6 anys. El Partit Demòcrata, però, no és el partit més jove. Els onze membres del consell de coordinació de Podem Catalunya tenen de mitjana 32,3 anys, mentre que entre els integrants del secretariat de la CUP –també escollit aquest estiu– la mitjana és de 33,7 anys. ERC, que va renovar la seva direcció el 2015, té una mitjana més alta, de 44,5 anys, encara que alguns dels més joves s’enduen bona part del protagonisme com Marta Rovira (39) i Isaac Peraire (31). En el cas del PSC, la seva mitjana d’edat és de 47,1 anys, mentre que la del partit que lidera Albert Rivera és de 46,8 anys. El partit amb la mitjana d’edat més alta és el PP a Catalunya, amb 49,6 anys.

El Govern es va veure obligat a alterar el full de ruta amb què va guanyar les eleccions del 27-S del 2015 per incloure-hi el referèndum previ a la desconnexió amb Espanya després que el sobiranisme arribés a la conclusió que amb el 47,8% de vots no n’hi havia prou per declarar la independència de manera unilateral. Recuperar el referèndum ha permès, també, acostar el sector dels comuns al bloc independentista, i allunyar-lo de l’unionista. CSQP només accepta la consulta si és vinculant (pactada o amb reconeixement internacional), mentre que Puigdemont assegura que la farà amb acord o sense, el setembre del 2017. Per això el 6 d’octubre es van aprovar al Parlament dues resolucions: una entre JxSí i la CUP que deia que es faria un referèndum fos com fos i una altra entre JxSí i CSQP que parla d’una consulta “avalada per la societat catalana i la comunitat internacional”. El TC va suspendre la primera el 14 de desembre, però la segona està viva.
Com s’ha arribat fins aquí? La CUP no va donar suport als pressupostos del 2016 i no va permetre’n ni la tramitació parlamentària al mes de juny. Junts pel Sí va considerar que els anticapitalistes esbocinaven l’acord d’estabilitat parlamentària pactat al gener, i que li havia costat el cap a Artur Mas. Els cupaires no ho veien de la mateixa manera, i argumentaven que el Govern no havia pactat els comptes amb ells. La irritació a la Generalitat era majúscula, però, en lloc de convocar eleccions, el president, Carles Puigdemont, va posar el seu càrrec en mans dels diputats fent servir una eina parlamentària inèdita a Catalunya: una qüestió de confiança. El 28 de setembre del 2016 Puigdemont va confirmar el suport dels 72 escons independentistes de la cambra i va anunciar que el procés català es resoldria de manera democràtica. “O referèndum, o referèndum”, va clamar. I va afegir: “Qui no tingui la intenció d’aprovar els pressupostos, val més que s’estalviï el temps i no m’atorgui la confiança”. Per tant, el president del Govern vinculava directament la celebració d’una consulta als catalans a l’aprovació dels comptes del 2017. Una condició indispensable i lògica per a JxSí, i un “xantatge” per a la CUP. Malgrat tot, els cupaires aquesta setmana han permès la tramitació dels pressupostos, cosa que no van fer al mes de juny, però encara es resisteixen a donar el sí definitiu. En tot cas, tant l’independentisme polític com el civil, l’ANC i Òmnium, fan pinya a hores d’ara al voltant de l’objectiu de celebrar un referèndum vinculant, no un nou 9-N, el setembre vinent.

Per primer cop en més de 100 anys, Reus gaudeix amb el futbol de la SegonaDivisió. L’equip del Baix Camp va pujar a la categoria de plata després de proclamar-se campió del grup tercer de Segona B, derrotant el Racing de Santander posteriorment a la fase d’ascens. Era la culminació d’un ascens meteòric, ja que el Reus, l’any 2002, tot just debutava a Segona B. El club va fer un salt de qualitat amb l’arribada de l’antic director general del Barça, el 2013, com a màxim accionista. El club es va convertir en una SAD i Oliver va teixir ponts amb empreses xineses i el representant de jugadors Jorge Mendes. A la banqueta, l’home clau va ser Natxo González, el tècnic basc que ja havia entrenat del 2003 al 2007 el Reus. Amb ell, l’equip del Baix Camp s’ha estrenat a Segona aspirant a l’ascens a Primera i derrotant el Nàstic en el derbi local.

Dir que Nadal és una època lluminosa pot semblar un tòpic, però està carregat de raó si es parla de la portalada del monestir de Ripoll: ha recuperat l’esplendor gràcies a la tasca meticulosa de mitja dotzena de restauradors que, des del setembre, han retirat les capes de resina que cobrien el monument des dels anys 60 per evitar que se seguís erosionant. Era una solució filla del seu temps. Aquesta pell sintètica evitava que la pedra transpirés i es va ennegrir al llarg de les dècades. El cas està resolt. Les bastides tenen els dies comptats. A mitjans de gener haurà finalitzat la restauració més important d’aquest tresor del Romànic des de l’any 1964 i els visitants podran tornar a contemplar amb tota la seva magnitud les més de 300 petites escultures que hi ha al monument. La restauració, que ha costat 130.000 euros, és el final feliç d’una història que va arrencar fa cinc anys, quan el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va començar a estudiar la peça, per aprofundir en el seu coneixement i consensuar el procés de restauració amb químics, geòlegs i restauradors. La iniciativa també ha comptat amb la complicitat de la resta d’institucions del patronat del monestir: l’Ajuntament de Ripoll, la Diputació de Girona i el bisbat de Vic.

La firma automobilística Seat ha venut un 5,5% més de vehicles a tot el món al novembre. En total 34.100 unitats, unes 2.000 més que el mateix mes de l’any passat, segons va explicar la matriu, el grup Volkswagen, fa uns dies. Entre gener i novembre la companyia, amb seu a Martorell, ha entregat gairebé 380.000 turismes, un 2% més que el 2015. Als models León i Ibiza, que encapçalen les vendes al novembre, s’hi suma l’èxit de l’Ateca, el primer totterreny urbà de la marca, que ha donat una empenta definitiva als resultats de la companyia: fins al tercer trimestre Seat ha guanyat 137 milions d’euros, 11 vegades més que durant el mateix període del 2015. A més, aquest any l’automobilística ha anunciat la producció de dos nous models a la fàbrica de Martorell: el nou totcamí Arona i l’Audi A1, que reemplaçarà l’Audi Q3. També produiran la nova generació de l’Ibiza i han decidit centrar el negoci en els cotxes connectats. D’aquesta manera Seat deixa enrere dues crisis consecutives: l’econòmica, que va arrossegar-la a pèrdues milionàries fins a l’estiu passat, i la de la seva matriu, Volkswagen, per l’escàndol dels motors dièsel trucats. El grup alemany també ha recuperat vendes després del Dieselgate.

Després de 41 anys de democràcia, el Parlament va fer un pas històric per anul·lar els 81.966 processos que es van obrir a Catalunya entre el 1939 i el 1980. Davant d’una seixantena de néts, besnéts i nebots dels 78.000 processats del franquisme, els diputats van tirar endavant una proposició de llei que vol anul·lar tots els sumaríssims. Fa dècades que els familiars lluiten perquè s’anul·lin uns judicis que van ser il·legals. Van ser processos sense cap garantia que van condemnar a mort 3.358 persones. Molts van ser executats simplement per defensar la democràcia. Entre els assassinats hi ha el president Lluís Companys, afusellat a Montjuïc, o el periodista i historiador Carles Rahola, assassinat rere una tàpia per haver escrit un parell d’articles periodístics: “La meva mare deia que no volia morir sense veure anul·lat el judici sumaríssim. No va poder ser. Però avui jo sóc aquí”, va dir Rosa, la néta de Carles Rahola. Altres represaliats van ser enviats a la presó durant anys, a l’ostracisme o van patir tot tipus de vexacions. La democràcia, però, malgrat que hi ha hagut molts intents de les famílies de les víctimes tant per la via judicial com per la política, encara no ha anul·lat cap dels judicis de la dictadura.
La proposició de llei, impulsada per Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Cap grup va presentar esmenes a la totalitat. Una vegada anul·lats els judicis, el departament de Justícia de la Generalitat emetrà una certificació que entregarà a les famílies dels que van ser processats durant la dictadura franquista.

El mapa d’estrelles més precís de la nostra galàxia, la Via Làctia, compta des del setembre amb un primer esborrany amb més de mil milions d’estrelles. El projecte, batejat com a Gaia i liderat per l’Agència Europea de l’Espai (ESA), compta amb la participació d’uns 400 investigadors, el 10% dels quals són catalans. L’equip de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) de la Universitat de Barcelona, adscrit a l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), hi té un paper molt destacat: contribuir al disseny científic i tecnològic del projecte i en la producció de dades. Cada dia, des de la missió Gaia arriben a la Terra uns 50 gigabytes comprimits d’informació que es recullen, s’emmagatzemen i es processen en sis centres distribuïts per Europa, entre els quals hi ha el Cesca i el Barcelona Supercomputing Center (BSC). La missió Gaia té com a objectiu estudiar la composició, formació i evolució dinàmica i química de la nostra galàxia. Llançada el 2013, la missió ha complert amb escreix les previsions inicials. Continua activa –es va programar fins al 2018, però els científics han demanat a l’ESA que s’estengui fins al 2020 pels bons resultats obtinguts– i l’objectiu ara és arribar a catalogar 2.000 milions d’estrelles, un 2% de les que es calcula que hi ha a la Via Làctia.

A inicis del 2016 l’empresari xinès Chen Yansheng va firmar els papers que el convertien en l’home fort de l’Espanyol i iniciava una revolució que ha canviat de dalt a baix la vida del club blanc-i-blau. D’una entitat amb deutes, que anava perdent socis i no tenia aspiracions a nivell esportiu, s’ha passat a un Espanyol que s’acosta als 28.000 socis, retorna els deutes de mica en mica, anuncia beneficis i construeix una plantilla que aspira a acabar entre els 10 primers classificats la temporada 2016-2017. De moment, amb el tècnic Quique Sánchez Flores, fitxat aquest estiu, i el mercat de fitxatges més ambiciós en més d’una dècada amb l’arribada de jugadors com Baptistao, Piatti i Diego López, el nou Espanyol compleix els objectius. L’any 2016 es va iniciar amb la dimissió de JoanCollet i es va tancar amb l’assemblea en què Chen va confirmar que de mica en mica es compleixen els objectius fixats. L’optimiste torna a cal perico.