REFUGIATS A L'HIVERN GREC

50.000 persones esperen en naus i instal·lacions abandonades que Europa els obri les portes

CRISTINA MAS I XAVIER BERTRAL

Enviats especials a Grècia

NAVEGA

Parar l'audio

ELS ESCENARIS

L'exili oblidat

L

La nau industrial de Softext, una antiga fàbrica de rotllos de paper de vàter a la perifèria de Salònica, al nord de Grècia, s’ha convertit en el sostre sota el qual malviuen uns 600 refugiats sirians i iraquians des de fa mesos. En lloc de maquinària hi ha tendes arrenglerades i un parell de paradetes de te i menjar. Els llums funcionen de nit, i de dia tot està fosc. No hi ha vidres a les finestres i els ploms salten quan la gent intenta escalfar-se amb calefactors; l’aigua de les dutxes és freda perquè l’escalfador es va espatllar fa una setmana. Tres cops al dia l’exèrcit reparteix el menjar que prepara un càtering. El menú és invariable: pasta i arròs; arròs i pasta. Un grup de nens petits corren arrossegant un tricicle. Agafa el revolt massa ràpid i el petit que hi ha al damunt va de cap a terra. Tots porten xancletes sense mitjons tot i que el fred comença a ser cru. “Només volia venir a Europa per fugir de les bombes de la dictadura de Síria i viure en pau, i ens tenen aquí abandonats”, lamenta el Hixam, un noi de Homs que vol arribar a Holanda per reunir-se amb el seu germà.

Camp de refugiats de karamanlis, al nord de Grècia, a pocs quilòmetres de Salònica
Camp de refugiats de karamanlis, al nord de Grècia, a pocs quilòmetres de Salònica

No gaire lluny, al camp de Vasilika, un dels quatre que ha visitat l’ARA, les condicions són semblants i la desesperació també. L’Ali explica que va marxar de Bagdad fa un any i que ara ha demanat tornar a casa amb la seva dona i el seu fill petit: “Prefereixo que em matin a l’Iraq amb ells que no morir-me d’angoixa a Europa”.

“Només volia venir a Europa per fugir de les bombes de la dictadura de Síria i viure en pau, i ens tenen aquí abandonats”
Hixam
Refugiat Sirià

Vuit mesos després que els països de l’Europa Central i els Balcans tanquessin les fronteres per barrar el pas als refugiats, unes 50.000 persones continuen atrapades a Grècia. Els que fugen de la guerra, la violència, la persecució i la falta de futur s’han trobat encallats en un país que no els ofereix cap oportunitat. Els socis europeus incompleixen els seus compromisos d’acollida i les 15.000 persones que han arribat des del 20 de març, quan va entrar en vigor l’acord pel qual la UE subcontracta la vigilància de les seves fronteres a Turquia, han quedat als llimbs d’unes illes gregues convertides en grans presons. Del desplaçament forçat a la immobilitat obligada.

Les condicions de vida a Mória són molt dures, per les condicions deficitàries de les instal·lacions
Les condicions de vida a Mória són molt dures, per les condicions deficitàries de les instal·lacions
Les condicions de vida a Mória són molt dures, per les condicions deficitàries de les instal·lacions
Les condicions de vida a Mória són molt dures, per les condicions deficitàries de les instal·lacions

A la Grècia continental els refugiats malviuen des de fa gairebé un any en llocs abandonats on han entaforat les seves tendes per tenir un sostre on aixoplugar-se: espais com les antigues instal·lacions olímpiques i el vell aeroport d’Atenes, o naus industrials en desús a la perifèria de Salònica, on les autoritats han instal·lat la gent expulsada després del desallotjament del camp informal d’Idomeni, a la frontera amb Macedònia, l’estiu passat. Els camps estan sota control de l’exèrcit i els dies passen sense res a fer. Alguns menors que viatgen sols, sense les seves famílies, cauen en la prostitució i les drogues.

La terminal de sortides de l’antic aeroport d’Elinikó, a Atenes, refugi precari de 700 refugiats
La terminal de sortides de l’antic aeroport d’Elinikó, a Atenes, refugi precari de 700 refugiats

“Això no és vida: aquí hi fa molt de fred i els nens es posen malalts... Volíem venir a Europa per treballar i donar-los un futur, no a estar tancats com animals esperant que ens portin menjar tres cops al dia”, diu una noia afganesa, mare d’una nena de 3 anys i un nen d’un any i mig, que viu amb 700 compatriotes més a la terminal internacional de l’antic aeroport d’Elleniko. Van fugir dels talibans el febrer del 2015 amb la filla a coll; el petit va néixer durant el camí. Un any després, havent creuat l’Iran i Turquia, posaven per primer cop un peu a Europa: desembarcaven xops d’una pastera a l’illa grega de Lesbos. “Fa nou mesos que som aquí, sense cap sortida, se’ns han acabat els diners i tampoc ens deixen treballar”, denuncia.

“Els camps de refugiats haurien de ser una solució immediata i a curt termini, però s’està eternitzant per la desesperant lentitud del sistema: ara l’horitzó és que es mantinguin durant anys”
Loïc Jaeger
Metges Sense Fronteres

I és que una cosa són els ritmes de la vida i l’altra els de la lenta roda de la burocràcia: cada cas es fonamenta amb dues entrevistes i material documental per justificar la sol·licitud d’asil. Mentre s’esperen cues, llistats, cites i respostes, els últims diners s’esgoten, la salut empitjora, els petits creixen sense escola ni límits i els grans es desesperen. Un temps perdut i contraproduent: quan la roda acabi de girar i siguin reubicats en un país europeu (o, com passarà a la majoria d’iranians i afganesos, la seva sol·licitud sigui rebutjada i s’hagin de quedar a Grècia convertits en sensepapers) seran més pobres, més vulnerables i encara estaran més trencats. L’arribada de l’hivern només empitjora les coses. Només 13.000 casos vulnerables (malalts, avis, nadons...) han sigut traslladats a albergs i pisos. El programa “d’hivernació”, que consisteix a canviar les tendes per barracots prefabricats, està a les beceroles, però el fred no espera.

L’hivern agreuja la situació dels refugiats als camps del nord de Grècia
L’hivern agreuja la situació dels refugiats als camps del nord de Grècia
L’hivern agreuja la situació dels refugiats als camps del nord de Grècia
L’hivern agreuja la situació dels refugiats als camps del nord de Grècia

“Els camps de refugiats haurien de ser una solució immediata i a curt termini, però s’està eternitzant per la desesperant lentitud del sistema: ara l’horitzó és que es mantinguin durant anys”, denuncia Loïc Jaeger, cap de la missió de Metges Sense Fronteres a Grècia.

Són les víctimes d’una negligència institucional a escala continental. Les autoritats gregues s’han limitat a demostrar que no estan en condicions d’acollir aquesta gent -tot i que han posat l’exèrcit a disposició de les institucions internacionals i europees per tenir-los controlats-. Però no és un problema grec: els socis europeus només han reubicat, fins a l'1 de desembre, 6.149 persones des de Grècia de les 66.400 a què s’havien compromès fins a finals del 2017. És a dir, menys del 10%. I només 348 han sigut acollides per Espanya.

VIDES ENCALLADES

Els protagonistes del drama

  • "Els serveis secrets d’Al-Assad tenen el meu fill"

    Adnan, 49 anys. Tècnic de petroliera. Deir al-Zor (Síria)

    Abans de la guerra era mecànic a la petroliera Al-Furat, participada al 50% per la britànica Shell. Vivia prop de Deir al-Zor, una zona amb presència de Daeix (Estat Islàmic) i sota control del règim d'Al-Assad. El seu fill gran va ser detingut fa dos anys i mig per la ‘muhabarat’, la policia secreta siriana, quan s'examinava de la selectivitat. Tenia 17 anys. No sap si és viu o mort. La seva dona s'ha quedat a Damasc per mirar de trobar-lo. I l'Adnan ha viatjat cap a Europa, amb els dos fills petits, un dels quals és sordmut, per reunir-se amb els seus cinc germans a Alemanya. Quan van arribar a Idomeni es van trobar la frontera tancada, i des de fa mesos viu al camp de refugiats de Softex, en una nau industrial abandonada sota control militar. S'encarrega de revisar les instal·lacions i notificar les avaries. “Les grans potències s'equivoquen, si creuen que Baixar Al-Assad és un aliat per lluitar contra Daeix; al contrari. No crec que puguem tornar a Síria fins d'aquí a 20 o 30 anys. Mentrestant, espero poder continuar el nostre viatge i trobar un bon futur per als meus fills”, explica.

  • "No entenc que el govern espanyol no m’accepti"

    Mustafa Assaloum, 23 anys. Estudiant. Deir al-Zor (Síria)

    El vam conèixer el mes d’abril passat al camp de refugiats d’Idomeni, on esperava que s’obrís la frontera amb Macedònia. Fa tres anys va perdre una cama en un atemptat a la ciutat de Homs i va viatjar tot sol des de Síria fins a Grècia amb l’ajuda d’unes crosses. Arran de la publicació de la seva història a l’ARA l’Institut Protèsic Desvern s’ha ofert a ajudar-lo i a fer-se càrrec de tot el que necessiti per poder tenir una pròtesi per a la cama. La Universitat de Barcelona l’ha acceptat al seu programa per a estudiants refugiats, que inclou l'allotjament, la manutenció i la matrícula. Fa sis mesos que la documentació és a l’Oficina d’Asil i Refugi del govern espanyol i fins ara no hi ha hagut cap resposta. "M’han dit que m’he d’esperar. Però ja no aguanto més a Grècia. No entenc per què el govern espanyol no em vol acceptar, si a Barcelona hi ha tanta gent disposada a ajudar-me", diu el jove sirià, que no vol que les seves crosses es vegin a les imatges. Porta nou mesos encallat a Grècia i ara viu en un alberg amb més refugiats als quals fa classes d’anglès.

  • "Aquí no tenim res a fer: només podem dormir"

    Baishur, 70 anys. Jubilat. Kurdistan (Síria).

    Viatja amb la seva dona, Shiham, i les dues nétes, Aynur, de 7 anys, i Benfih, de 13. Li van haver de fer un 'bypass' al cor fa uns anys i té una bossa gran de medicaments. Reconeix que fumar no li convé, però diu que no pot deixar-ho. Es passa gairebé tot el dia estirat a la llitera a la tenda on viuen, al camp de Kolochari, una antiga fàbrica abandonada on van ser reallotjats uns 600 refugiats quan es va tancar el camp informal d'Idomeni. Intenta arribar a Alemanya, perquè les seves nétes es puguin reunir amb els seus pares, que van emprendre el camí mesos abans. Els pares els envien diners des d'Alemanya per comprar menjar i medecines, carregar saldo del telèfon i petites despeses per aguantar l'espera. També han pogut comprar petits electrodomèstics: una cassola, un bullidor d'aigua i la tauleta amb què les petites passen el temps. La Benfih diu que troba a faltar l'escola: "Ens han d'obrir les fronteres, ens han de deixar passar per retrobar-nos amb els nostres pares". El seu cas és clar: són de Síria, estan en una situació vulnerable i tenen els pares a Alemanya. Una altra cosa són els ritmes de la burocràcia.

  • "Soc feliç perquè estic embarassada"

    Somaya Tamo, 29 anys. Operària. Qamishlo (Síria)

    Tot i que viu al camp de refugiats SK Market, a la perifèria de Salònica, en una tenda que comparteix amb una amiga i la seva família dins un antic magatzem industrial de verdura, la Somaya és feliç d’estar embarassada. "Fa anys que volia tenir un fill, i per fi ha arribat: aquí és dur, però és més fort el desig de ser mare", diu amb un somriure. Espera que quan neixi la criatura –surt de comptes el 6 de juny– ja serà a Holanda, al costat del seu marit. Ell treballava a la construcció i ella en una fàbrica de galetes al Kurdistan sirià: no tenien prou diners per pagar tots dos als traficants i van decidir que ell obrís camí. No té gaire clar de quina nacionalitat serà el seu primer fill: sirià, grec, holandès? Com ell, milers de criatures han nascut en la diàspora. Però sap segur que li explicarà la seva història ("Aleshores ja només serà un record") i que, neixi on neixi, serà kurd i tindrà més oportunitats gràcies a l’esforç del seu pare. No perd l’esperança que la guerra s’acabi algun dia i tota la família pugui tornar i criar-lo a casa. El seu somni és que pugui conèixer la seva àvia, que està refugiada al Kurdistan iraquià.

  • "Els talibans ens maten de cop, i Europa, a poc a poc"

    Daoud Amini, 47 anys. Exmilitar. Kandahar (Afganistan)

    Vestit amb el seu uniforme militar, Daoud Amini és la màxima autoritat a la terminal internacional d’Elliniko, l’antic aeroport d’Atenes ara convertit en camp de refugiats improvisat, on sobreviuen des de fa mesos uns 700 afganesos. Organitza els torns de neteja i s’encarrega de posar pau quan hi ha conflictes. Ens ensenya una ferida de bala que li va travessar la cama. Els talibans van matar el seu germà i ell va fugir de l’Afganistan amb les seves dues dones i quatre filles. El viatge els va costar, en total, 42.000 dòlars, i quan van arribar a Grècia ja gairebé no els quedaven estalvis. “Vam arribar i ens vam trobar la frontera tancada. No tenim res i tampoc no ens deixen treballar. Volem anar a un lloc on ens puguem guanyar al vida: a Alemanya, a França, a Holanda, a Anglaterra o allà on sigui. M’és igual. No som uns mandrosos: no ens agrada estar aquí esperant que ens portin menjar tres cops al dia. Vull i puc treballar”. El comandant alerta que no poden tornar a casa: “Allà no duraríem ni un minut; els talibans ens maten d’un tret, però Europa ens mata a poc a poc”, lamenta.

  • "Si pogués tornar enrere i recuperar la meva vida..."

    Wejdan, 27 anys. Mestressa de casa. Daraa (Síria)

    Fa nou mesos que va marxar de Síria amb els seus fills de 6 i 3 anys. Té als braços el petit, que va néixer fa dos mesos a l’hospital grec de Kilkis. Viatja amb el seu marit, treballador de la construcció, i viuen al camp de refugiats de Karamanlis, una antiga fàbrica a la perifèria de Salònica on les autoritats gregues els van traslladar després del desallotjament del camp informal d’Idomeni. "Aquí estem millor, perquè tenim una protecció del sol i la pluja i no hem de passar-nos el dia fent cues, però no és un lloc per criar els fills", alerta. La família diu que no té cap destí preferit: només han sentit que a Noruega i al Canadà tracten bé els refugiats, però assegura que estan disposats a anar a qualsevol lloc "que sigui segur per als nens i on puguin tenir una educació i un futur". No amaga la seva nostàlgia per la vida que han hagut de deixar enrere: "Daraa és una ciutat meravellosa. Des que va esclatar la guerra que vam haver de marxar a una altra ciutat i ara ens temem que hagi estat destruïda. Si pogués tornar enrere en el temps... A Síria teníem una casa molt bonica; aquí vivim en una tenda miserable".

  • “He escrit un guió i l’estic traduint a l’anglès”

    Shorab Feyz, 54 anys. Guionista de TV. Teheran (Iran)

    Va fugir del règim dels aiatol·làs fa 30 anys i va tornar a l'Iran l'any 2009, quan el govern del reformista Mahmud Ahmadinejad va obrir l’esperança d’un canvi. Però el miratge va durar poc i els seus programes de sàtira política de seguida van demostrar que les línies vermelles eren molt primes. “A l’Iran per fer televisió t’has de sotmetre a les ordres. Has de dir el que volen”, explica Shorab. “Si algun dels teus personatges molesta el poder, la pel·lícula està acabada i tu també”. No té família i fa un any va decidir tornar a emprendre el camí de l’exili. Ara s’està al camp informal de l’antic aeroport d’Atenes, esperant que es resolgui la seva petició d’asil. Hi va arribar després que el desallotgessin del camp d’Idomeni, i diu que s’estima més ser a prop de la capital grega. Des del seu exili no ha deixat d’escriure guions, i ara diu que es vol dedicar a la comèdia. “Ara que Mr. Bean s’ha fet gran, podem inventar coses noves”, bromeja. “Tinc bons temes per a un públic universal i un aquí he enllestit un guió que estic traduint a l’anglès. Encara no sé si aniré cap a Holanda, França o Alemanya”, aclareix.

  • "Tenia moltes ganes de tornar a l'escola"

    Estudiant, 10 anys. Herat (Afganistan)

    Al camp de Pikpa, gestionat per voluntaris a l'illa de Lesbos, una colla de nens i nenes treballen molt concentrats fent els deures. A la llibreta, aquest nen afganès del qual protegim la identitat, escriu un text en paixtu i el tradueix al grec: "Tenia moltes ganes de tornar a l'escola". Fa dues setmanes que va tornar a l'escola després de més d'un any sense trepitjar una aula. Està content i diu que, com els altres dotze nens refugiats que van a classe a l'escola número 8 de Mitilene amb nens grecs se sent ben acollit. Parla prou anglès com per demostrar que ha hagut de fer-se gran de cop i somriu quan li diem que aviat podrà fer de traductor als seus pares. "Kalimera", "Kalispera", diu amb un somriure per demostrar que ja sap dir bon dia i bona tarda en la llengua local. Una infantesa marcada per l'exili, però també per la capacitat d'adaptació i les ganes de viure. A l'escola els seus mestres expliquen que els nens refugiats s'estan adaptant bé al centre: passen unes hores en una aula específica per aprendre el grec i comparteixen les classes de gimnàs, informàtica i anglès amb els seus companys.

  • "Tenia por que els nens caiguessin a l’aigua"

    Isra, 31 anys. Mestressa de casa. Damasc (Síria)

    El 2 de gener del 2016 naixia la seva filla petita, la Nur, en un part per cesària. Ella volia esperar a recuperar-se i que la petita hagués crescut una mica per seguir les passes del seu marit, que va marxar uns mesos abans cap a Alemanya. Però la notícia de l’imminent tancament de fronteres europees la va obligar a canviar de plans. Encara convalescent i amb un nadó de 15 dies, a més dels altres tres fills, va marxar amb el seu germà. "Si no ens haguessin retingut 17 dies a Turquia hauríem arribat a temps i ja seríem a Alemanya", lamenta. El captiveri turc el van passar en un estadi esportiu sota custòdia dels militars: "Només ens donaven per menjar un grapat d’olives", recorda. Diu que posar els seus fills dins una pastera va ser la decisió més difícil que ha hagut de prendre mai. Ni ella ni cap dels petits sap nedar. "Tenia la petita als braços i em feia por que els altres tres caiguessin a l’aigua". Ara espera al camp SK Market el tràmit burocràtic per poder continuar el camí. "Només busco un lloc on els meus fills puguin tenir salut i anar a l’escola: fa un any que no van a classe, i això per a mi és el més important".

  • “Els talibans i l’Estat Islàmic ens maten"

    Samiul·lah Barez, 24 anys. Llicenciat en dret. (Afganistan)

    “A casa no vivíem malament. El pare tenia terres i jo estudiava dret al matí i treballava en una sastreria a la tarda. Tenia la meva habitació, el meu portàtil, les meves coses. Però de què em servia tot allò si m’havien de matar?”. El Samiul·lah es va plantar davant dels seus pares fa un any, quan acabava de llicenciar-se, després de veure morir un company de classe en un atemptat amb bomba dels talibans, i els va dir que volia marxar. Els pares li van donar 5.000 euros per al viatge, que va fer amb un cosí de la mateixa edat. Després que la policia iraniana els detingués quatre cops, van aconseguir passar. “Els talibans i l’Estat Islàmic ens maten, però el govern també ens mata en vida: he estudiat 16 anys i ara no puc tenir una feina”. Fa mesos que està atrapat a Grècia, a la terminal de l’antic aeroport, i va tornar provar sort amagat als baixos d’un camió que el portaria en ferri des del port de Patres fins a Itàlia. Les dues vegades que ho va provar el va detenir la policia italiana. Havia pagat 1.000 euros als traficants i ho tornarà a provar: “Fins i tot les màfies tenen lleis, i això cobreix tots els intents fins que ho aconsegueixis”.

  • "Vaig amb homes per sobreviure"

    Ali, 26 anys. Fuster. Kabul (Afganistan)

    Aquest jove explica que va fugir de l'Afganistan quan va veure els talibans matar un grup de nens. Va arribar a Grècia a través de la frontera terrestre amb Turquia, que segueix el curs del riu Evros, fa només dos mesos. El viatge li va costar 3.000 euros i s'hi va passar dos mesos. Ara viu als carrers d'Atenes, amagant-se de la policia. “Se m’han acabat els diners i sobrevisc fent companyia a homes grans. Ho fem entre els arbres del parc. Em paguen entre 5 i 15 euros, depèn del que vulguin”, relata. Se sent avergonyit i diu que no té cap altra manera de sobreviure. "He vingut a Europa per trobar un futur, i ara només voldria tornar a casa”. La prostitució s'ha convertit en l'única sortida per a centenars de joves sensepapers atrapats a la capital grega, inclosos també nois menors d'edat que han arribat tots sols a Grècia. Se'ls pot veure als baixos fons, a la plaça Omónia, a la plaça Victòria o al parc de Pedion Tou Areos, a la vista de tothom. Des dels anys 90 els migrants clandestins han nodrit el negoci de la prostitució a Grècia: el problema ve de lluny, però amb l'onada de refugiats les xifres s'han multiplicat.

  • "Només he pogut estar 31 dies amb el meu fill"

    Zakaria, 31 anys. Alep (Síria)

    Estudiant d'econòmiques, es guanyava la vida fent classes d'àrab i d'anglès, fins que el desembre del 2010 li va tocar anar a fer el servei militar a l'altra punta de Síria, a la regió de Daraa, el bressol de la revolució popular contra Al-Assad. Quan li van ordenar disparar contra els manifestants va desertar, però el van detenir. “Em van torturar i havíem de sobreviure menjant pinyols d'oliva i pells de taronja”, relata. Per raons de seguretat, no vol ensenyar el sey rostre. Després de quatre anys el van deixar en llibertat i va tornar a Alep amb la seva dona (que també va estar uns mesos entre reixes per estar casada amb un desertor) i el seu fill, a la zona controlada pel règim. S'hi va amagar fins que va poder passar a l'Alep ‘lliure’: “Vaig haver de fer una volta de 12 hores per arribar al barri del costat”, recorda. Ell va fugir a Turquia, però la seva dona no ha pogut sortir de Síria. Amb el petit, que té 5 anys, només han pogut passar 31 dies. “Ens han robat la nostra revolució: només volíem democràcia i justícia. Els governs europeus també són criminals: estan implicats en la guerra i ens tanquen les portes”, denuncia.

L'ESPERANÇA

La solidaritat no es rendeix

Els voluntaris d’Eko Project han instal·lat un camp al costat de Vasilika, prop de Salònica
Els voluntaris d’Eko Project han instal·lat un camp al costat de Vasilika, prop de Salònica

EKO PROJECT

Colze a colze amb els refugiats

Una petita casa de fusta amb prestatges plens de llibres i jocs, taules per dibuixar, estores, cortines i dibuixos penjats a les parets s’ha convertit en el més semblant a una casa on han pogut estar molts nens i nenes refugiats al camp de Vasilika, a la perifèria de Tessalònica. La van construir refugiats i voluntaris de la comunitat d’EKO Project, amb finançament del grup Fotomovimiento. Fins aleshores molts dels petits no havien pogut tornar a un espai amb portes i finestres. “Aquí és tot horitzontal i les coses es fan conjuntament entre les refugiades i les voluntàries”, explica Sílvia Pagès, arquitecta de Sant Joan les Fonts, que ha decidit destinar uns mesos del seu temps a donar un cop de mà al projecte. La comunitat va néixer a la primavera, quan un grup de voluntaris, molts d’ells catalans, van viatjar al camp de refugiats espontani d’Idomeni amb més ganes que mitjans.

Allà es van trobar que la gasolinera EKO, a uns 10 quilòmetres de la frontera, s’havia convertit en un camp improvisat i es van oferir a col·laborar. Es van posar a treballar amb la idea que els refugiats fossin els protagonistes i van aconseguir millorar les condicions de vida entre tots plegats. Fins que el 13 de juny els antiavalots els van desallotjar i van traslladar la gent a un antic magatzem de blat al poble de Vasilika sota control militar. Els voluntaris van decidir no treballar dins el camp militaritzat però van llogar un terreny a 100 metres de la nau que vol ser un lloc per vèncer l’angoixa i l’esperança. Hi ha espai per als més petits, classes per a nens i nenes, i també un lloc on els adults poden relaxar-se o fer manualitats per guanyar uns ingressos. Al matí hi preparen l’esmorzar i a la tarda un grup de refugiats s’encarrega de fer el te per a tothom. Tot un bàlsam per a les vides encallades davant els murs d’Europa.

Camp de Pikpa, a l’illa de Lesbos, autogestionat per voluntaris i refugiats
Camp de Pikpa, a l’illa de Lesbos, autogestionat per voluntaris i refugiats

PIKPA

Escalfor per als més vulnerables

A poca distància de l’aeroport de Mitilene, la capital de l’illa grega de Lesbos, s’erigeix una antiga casa de colònies que l’Ajuntament havia abandonat fa anys. Des que Lesbos es va convertir en la principal porta d’entrada de refugiats a Europa, l’any passat, voluntaris locals es van organitzar per acollir-hi els nouvinguts. Actualment hi viuen un centenar de persones en situació de vulnerabilitat, que estan acollides en bungalous de fusta. Els magatzems es van construir reciclant les fustes i els teixits de goma de les barques inflables amb què centenars de milers de refugiats van arribar a l’illa. Hi ha un hort i una cuina comunitària que cada família pot fer servir per preparar els aliments en cru que els donen.

Els voluntaris s’asseguren que els refugiats puguin tenir orientació legal, servei d’atenció mèdica i psicològica, un hort i roba. Fan assemblees cada setmana. “Aquí hi convivim gent de moltes nacionalitats i aprenem com seran les societats del futur”, explica Erika Razzaque, una voluntària que va canviar Londres per aquest camp, tipa de discursos xenòfobs. “Aquest no és un problema de Grècia: és una realitat de tots. Ens agradi o no, la gent continuarà venint perquè a casa seva viuen situacions terribles i no ens podem limitar a fer-los tornar cap allà. Cal afrontar la realitat i trobar solucions de fons”.

Porta d’accés a l’Hotel City Plaza, d’Atenes, que acull famílies refugiades i és gestionat per voluntaris
Porta d’accés a l’Hotel City Plaza, d’Atenes, que acull famílies refugiades i és gestionat per voluntaris

CITY PLAZA

El millor hotel del món

Des de l’abril passat l’Hotel City Plaza del centre d’Atenes, que estava tancat per la crisi financera, es va convertir en un lloc d’acollida de refugiats. “Ens vam plantejar què era més important: si la propietat privada o la vida de la gent, i només hi havia una resposta”, explica Nassim Loami, un dels activistes que es dedica en cos i ànima al projecte. Des d’aleshores els hostes són sirians, afganesos, iranians, iraquians, kurds, palestins, pakistanesos, somalis, gambians... El 90% són famílies amb criatures.

“L’hotel no només acull 400 refugiats: és un centre de lluita contra les polítiques de la UE”, rebla. Des que es va tancar el camp d’Idomeni exigeixen al govern de Syriza que obri els edificis buits als refugiats, en lloc de tenir-los en camps en condicions “horribles, per a una població vulnerable que ve de països en guerra”, recorda l’activista. “Però el problema no és només humanitari: és que amb el tancament de fronteres s’empeny els refugiats cap a les màfies i la mort: acabarem aquest any amb almenys cinc mil morts al Mediterrani”, denuncia. Els refugiats s’encarreguen per torns de la cuina, la cafeteria, la neteja i de gestionar el rebost i el magatzem de roba. També s’hi fan classes de grec, anglès i alemany els nens i nenes van a classe a l’escola pública del barri. Els agrada dir que és “el millor hotel del món”.





1a Part (Abril 2016)

Idomeni, última parada

Disseny i edició: Sílvia Barroso, Ricard Marfà, Idoia Longan, Marc Camprodon i Marta Masdeu