REPORTATGES

Barcelona 92,
el gran salt

Imatge panoràmica de la ciutat de Barcelona des del Carmel.FRANCESC MELCION

Una excusa olímpica
per transformar la ciutat

CATALINA SERRA

Excusa, pretext, oportunitat. Els Jocs Olímpics del 92 van ser això, l’espectacle global que es necessitava per construir l’escenari local. Segons la història oficial, els Jocs van permetre fer un salt d’escala i aconseguir el pressupost necessari, públic i privat, per fer la gran transformació de Barcelona de cara al segle XXI. Es tractava de passar d’una ciutat industrial en declivi a una ciutat terciària de serveis que aportés la riquesa que abans donaven les fàbriques. Ara ens queixem perquè gairebé estem a punt de morir d’èxit, però llavors no estava tan clar. Fins al punt que l’Ajuntament, preocupat perquè no tenia lloc per allotjar tanta gent durant els Jocs, es va haver d’inventar un pla d’hotels que aportava sòl qualificat com a equipament per animar una iniciativa privada que veia amb desconfiança el futur turístic de la ciutat. Visionaris.

L’objectiu, però, no era en aquell moment especulatiu. De fet, la feinada dels primers ajuntaments democràtics va ser grossa per mirar de controlar la voracitat especulativa de les últimes dècades del franquisme. Des de l’arribada de Narcís Serra a l’alcaldia, el 1979, i sobretot amb l’entrada d’Oriol Bohigas com a delegat d’Urbanisme el 1980, bona part de la maquinària municipal es va centrar a fer desenes i desenes de microintervencions urbanes per millorar l’espai públic, dotar de serveis els barris infradotats i cosir els esvorancs creats pel 'desarrollismo' dels anys 60 i 70.

Imatge de l’Anella Olímpica amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al costat.FRANCESC MELCION

Però amb això no n’hi havia prou. Els Jocs van ser l’oportunitat de canviar l’escala i posar en marxa projectes pensats anys abans que no s’havien pogut fer per falta de finançament, per diferències conceptuals en la seva concreció o per l’oposició veïnal. Ja en l’ època de l’alcalde Pasqual Maragall i amb Josep Anton Acebillo com a principal ideòleg urbanístic, els eixos principals eren recuperar el front marítim per a ús públic (Moll de la Fusta, platges, Vila Olímpica); construir les rondes per desviar gran part del trànsit que entrava a la ciutat (el cinturó de 35 quilòmetres que encercla tota la ciutat: aleshores no va arribar a temps la pota sud cap a l’aeroport); ampliar l’aeroport (que amb els anys es va demostrar insuficient i se’n va haver de fer un de nou); millorar les infraestructures bàsiques de clavegueram (nous col·lectors per evitar inundacions i permetre l’ús de les platges); comunicació (torres Foster i Calatrava), i energia (noves galeries de serveis). I, també, començar a obrir Barcelona cap al Besòs, preparant el futur creixement de la ciutat. Les quatre àrees olímpiques es van situar en quatre puntes –Montjuïc, Poblenou, Vall d’Hebron i Diagonal– per justificar així la necessitat del cinturó viari que havia d’unir-les. La ronda de Dalt –se n’havia fet fins i tot algun tram als anys 70 a partir d’un projecte del 1963, del qual es va mantenir el traçat principal– es va construir a velocitat de vertigen, intentant que servís per unir els barris aïllats de la perifèria a través de vials laterals. Aquesta ronda s’uneix a la Litoral, molt menys reeixida i més estreta i polèmica, al nus de la Trinitat, una altra obra d’enginyeria complexa que les connecta amb les autopistes metropolitanes.

Aquesta escala, la metropolitana, estava present també en la idea olímpica, tot i que l’oposició de la Generalitat pujolista va impedir la gestió conjunta de l’àrea en suprimir la Corporació Metropolitana. Encara és la gran assignatura pendent de la Gran Barcelona, com també ho és l’altre gran projecte de fer arribar el metro a l’aeroport a través de Montjuïc. Mentrestant, no s’havia oblidat la intervenció a petita escala –sota la direcció de Rafael de Cáceres es va posar ordre als elements que ocupaven l’espai urbà i així es va forjar bona part de la imatge actual de Barcelona– i s’havia recuperat el planejament a llarg termini de la mà de Joan Busquets i el seu projecte d’àrees de nova centralitat: Sagrera, plaça Cerdà, Glòries, etc., algunes de les quals encara ara estan en desenvolupament.

Que els Jocs van ser una excusa es demostra en el fet que, tot i que es va fer molt, bona part dels projectes no es van acabar per al 92 i van continuar molts anys després. Però l’impuls, el gran salt, es va fer llavors. L’oportunitat es va aprofitar i en els primers anys el model va tenir molt d’èxit, a fora i a dins.Però el consens olímpic i la pujada d’autoestima va deixar pas a les crítiques. La destrucció del patrimoni fabril, l’escassa inversió en habitatge públic, l’al·lèrgia al verd, l’aposta pel transport privat en detriment del públic o l’excessiu protagonisme del capital privat en el desenvolupament urbà, tot i que amb control municipal, pesen com una llosa en la ciutat d’avui. Tanmateix, amb els seus encerts i els seus errors, l’excusa olímpica va ser, segurament, el millor que li podia passar a Barcelona.

 

L'última gran il·lusió
popular abans del Procés

IGNASI ARAGAY

La història contemporània de Barcelona és la vocació constant d’esdevenir una gran capital, amb l’Estat absent o en contra. Una vocació suma de l’ambició de la burgesia industrial i de l’empenta entusiasta o tumultuosa, segons el moment, de les classes populars. Una vocació que reflecteix, també, les divisions internes de la societat catalana i, alhora, la seva tradició pactista.

Els Jocs del 1992 no es van escapar d’aquesta quàdruple dinàmica: a l’Estat li va costar creure en el projecte (i va haver de fer-se perdonar l’aposta catalana compensant Madrid amb una capitalitat cultural europea i Sevilla amb l’Expo 92); l’alta burgesia catalana (amb Ferrer Salat, Leopoldo Rodés i naturalment Samaranch al davant) va ser clau per a l’èxit; la il·lusió ciutadana, amb més de 100.000 voluntaris abans de guanyar la cita, va convertir-se en un dels punts forts dels Jocs; i la pugna entre el nacionalisme pujolista i el barcelonisme maragallià va mantenir-se latent, però sense sang, del principi a la fi.

La Sagrada Família en construcció, en una imatge molt diferent de la que presentava el 1992.FRANCESC MELCION

Però, com dèiem, la vocació de posar Barcelona al mapamundi venia de lluny. Comença amb el moviment per enderrocar les muralles medievals que va quallar en el projecte del 1841 de l’higienista Pere Felip Monlau. Van començar a caure el 1854 i acabarien donant lloc a l’Eixample d’Ildefons Cerdà, primer impuls a una Barcelona cosmopolita. Aquella ciutat amb un model urbà propi i innovador, inicialment rebutjada per la burgesia local, tanmateix s’acabaria convertint en l’aparador d’aquesta classe social i del brillant Modernisme arquitectònic. El pas següent va ser l’Exposició Universal del 1888 liderada per l’alcalde Francesc Rius i Taulet, la del Parc de la Ciutadella, el Mercat del Born, els primers carrers electrificats i el nou Front Marítim fins a la Rambla, amb el passeig Colom, inclòs el monument.

El conflictiu i dinàmic tombant del segle XIX al XX, marcat per les reivindicacions catalanista i obrerista, acabaria amb l’Exposició Internacional del 1929, inaugurada per la dictadura de Primo de Rivera però concebuda molt abans sota la batuta de l’arquitecte i polític nacionalista Josep Puig i Cadafalch i amb Montjuïc com a nova conquesta. Culturalment, va ser la culminació del Noucentisme i l’entrada de les avantguardes. Després, la Barcelona republicana no tindria temps de reinventar-se i la franquista, de la mà de l’alcalde Porcioles, faria del creixement descontrolat i especulatiu el seu modus operandi. Amb la Transició, el primer ajuntament democràtic, amb Narcís Serra primer i Pasqual Maragall ben aviat, va recuperar el vell projecte olímpic: Barcelona ja havia optat a acollir els Jocs el 1920, i el 1936 la Guerra Civil va frustrar la cita alternativa als Jocs nazis de Berlín.

El gran pretext

Encara sota els efectes allargassats de la crisi del petroli (1973) i amb el desencís d’una Transició que per als sectors més polititzats s’havia quedat curta, la candidatura i l’organització dels Jocs del 92 van catalitzar les ànsies transformadores, amb ciutadans i professionals entregats. Va ser el gran pretext per aconseguir una injecció milionària tant de l’Estat com del sector privat i de la Generalitat. Plantejat com un projecte 'mainstream', va aconseguir minimitzar la dissidència i sumar, en un equilibri inestable però efectiu, voluntats ideològiques i nacionals contraposades.

L’eufòria de la nominació el 17 d’octubre del 1986 va portar una onada encomanadissa. Barcelona i Catalunya –de les 15 subseus, 13 eren poblacions catalanes; les altres, València i Saragossa– es van abocar a l’esdeveniment, que va tenir un gran acompanyament ciutadà i mediàtic. Per a uns era barcelonisme, per a d’altres catalanisme –el 'Freedom for Catalonia'–, per a tots un orgull. Barcelona i Catalunya passaven a existir al món. “Volem fer-ho bé”, proclamava un dels adhesius del trencador Cobi de Mariscal.

L’ona expansiva d’aquell optimisme col·lectiu va durar fins al fiasco del Fòrum de les Cultures del 2004. L’hegemonia socialista a la ciutat es va allargar encara fins al 2010, any de l’inici del cicle independentista que no ha parat d’omplir els carrers de la ciutat i, tot seguit, del moviment dels 'indignats', que ha portat la primera alcaldessa, Ada Colau. Són les dues il·lusions de la Barcelona d’avui, una ciutat a la recerca de la fórmula cívica per gestionar els milers de turistes que no han deixat d’arribar des d’aquells meravellosos Jocs de fa 25 anys, i una ciutat a la recerca de la fórmula democràtica que li permeti decidir el futur polític del país que sempre ha tingut al darrere.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau