Antoni Bassas

Barcelona,
un món feliç

Barcelona estava desitjosa d’ocupar el centre de l’escenari mundial per al qual sempre s’havia sentit capacitada i mai cridada

A la redacció de l’ARA hi ha periodistes que de petits arrengleraven a la banyera de casa el Cobi, el Capità Planeta, el Son Goku, la Shizuka i el Koeman de la mona de Pasqua, i els anaven fent caure dins de l’aigua, un darrere l’altre. Els seus millors dies encara havien d’arribar i no va ser fins més tard que van saber que Barcelona va viure els millors dies de la seva història, i l’olimpisme els seus millors Jocs Olímpics, l’estiu de 1992.

Els nens del Cobi són els adults que avui contracten per mitjà d’Airbnb, que pateixen la gentrificació i la devaluació salarial i que assisteixen amb indissimulat escepticisme a l’olimpíada de la nostàlgia dels que tenen més de 40 anys.

Les emocions no s’hereten, però les ciutats i els països sí, i calia explicar de què està fet el llegat material i d’esperit que van deixar els Jocs del 92. Això és el que l’ Ara Diumenge ha demanat, 25 anys després, a 25 testimonis. I la conclusió és múltiple: que l’èxit dels Jocs va ser el fruit de diversos factors.

El periodista Antoni Bassas fa un dels 9.484 relleus de la torxa, baixant de Montserrat, el 19 de juny del 1992.ARA

Del desig d’una ciutat que, en paraules de Miquel de Moragas, “el 1888 i el 1929 es va voler manifestar al món i cridar l’atenció d’una Espanya que no li feia cas”.

De la capacitat organitzativa d’un equip al voltant d’un alcalde, Maragall, i d’un conseller delegat, Abad, en qui no confiava gaire el món anglosaxó a causa de tants segles de “ Vuelva usted mañana ”.

Del marcatge sever exercit per un barceloní que casualment tenia un somni i prou influència internacional per convertir-lo en realitat: celebrar un Jocs a la seva pròpia ciutat sent ell mateix president del Comitè Olímpic Internacional. Un barceloní que, probablement gràcies al seu passat franquista, va aconseguir un impossible absolut: que els primers Jocs que se celebressin a Espanya s’organitzessin a Barcelona i no a Madrid. Això sí, com recorda la mateixa Diana Garrigosa, Felipe González va transigir a un preu alt: “Jocs a canvi d’Expo i AVE a Sevilla”. Al Prat, Bofill només hi va poder fer un lífting.

Una saltadora llençant-se des del trampolí de 10 metres de la piscina de Montjuïc rehabilitada per l'arquitecte Antoni Moragas, amb la ciutat densa al fons.DIMITRI MESSINIS

L’èxit dels Jocs és, també, el resultat d’una extraordinària explosió de talent creatiu, propi d’una ciutat on Picasso va fer parada i museu. On Miró va encarregar a Sert que li construís la seu de la seva fundació. L’èxit d’una generació que no va deixar escapar l’oportunitat d’estampar la seva signatura en un projecte únic a la vida: els Trias, Mariscal i Ricard, Pepo Sol, Huerga, Bassat o Casanovas, La Fura dels Baus, Comediants, Caballé i Carreras, el Tricicle, Carles Santos, Peret o Los Manolos.

L’èxit dels Jocs es deu a la potència amagada d’una ciutat amb tres quilòmetres de platja i una Sagrada Família sobre la qual semblaven volar els saltadors de trampolí a la Piscina Municipal de Montjuïc. Tot i que, com diu Miquel Botella, ànima de l’organització, “si al cap de poc no hagués aparegut el low cost, els creuers i 300 milions de persones de classe mitjana amb ganes de viatjar els caps de setmana, l’èxit hauria sigut bastant més efímer”.

Un derbi i un clàssic

Els Jocs van disputar-se en clau de competició interna, també. Van ser un derbi Pujol-Maragall. La ciutat tenia un alcalde amb un somni metropolità combatut pel president del país amb majoria absoluta. Fins i tot van competir les banderes dels balcons. El derbi va acabar amb pacte. Van fer el seu relleu agafats a la mateixa torxa.

També van ser un clàssic, un Barcelona-Madrid, o un Catalunya-Espanya, disputat fins a l’últim minut. El català va estar present fins i tot quan els jutges de l’Estadi deien “Preparats, llestos, ja!” El 25 de juliol la bandera catalana va entrar a l’Estadi de Montjuïc amb la rojigualda, la mateixa bandera amb què el príncep Felip va rebre una gran ovació com a banderer i les grades del Camp Nou van saludar l’or olímpic de futbol dels Toni Jiménez, Chapi Ferrer, Pep Guardiola, Luis Enrique i companyia. A Barcelona 92, Espanya va jugar a casa. Se’n va dir pax olimpica.

Una pau acceptada per la immensa majoria però que l’Estat va falcar amb l’ús de la força. Ramon Piqué va ser un dels detinguts i torturats per la Guàrdia Civil que manaven el ministre José Luis Corcuera i el director general Luis Roldán, en el marc de l’operació Garzón contra l’independentisme. Quan veu la fletxa de Rebollo no s’emociona “gens”.

Els Jocs van ser un èxit perquè van estar pensats per al 92 però també per al 93. Les rondes ens ho recorden cada dia.

Barcelona 92 ha conegut el triomf pòstum de no haver-s’hi detectat cap cas de corrupció.

Però, sobretot, els Jocs van ser un èxit perquè la gent els van fer seus amb delit i volien que Barcelona, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Viladecans, Sabadell, Granollers, Terrassa, Castelldefels, la Seu d’Urgell, Banyoles, Mollet del Vallès, Sant Sadurní d’Anoia, Reus, Vic, València, Saragossa, quedessin bé. La majoria de voluntaris que han ofert a l’ARA la seva experiència de fa un quart de segle guarden encara l’uniforme que van anar a buscar a El Corte Inglés.

Fa 25 anys, el vespre que el Cobi se’n va anar volant de Barcelona, l’alcalde Maragall va enviar una carta als voluntaris en què els deia: “Comptem amb tu per a la pròxima Olimpíada, que és la de fer de la nostra ciutat, de totes les ciutats seu, un model europeu d’urbanitat”. Aquest somni maragallià potser sí que no l’hem sabut transmetre a la canalla que es banyava amb el Cobi.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau