La gent desconeixia la nostra feina, però sabíem que ho podíem fer

”

Arxiu Cèlia Corres Giner

Cèlia CorresEn la seva primera participació olímpica, l'equip femení d'hoquei herba espanyol va endur-se un or tan inesperat com celebrat. Terrassa va vibrar amb el que, encara ara, 25 anys després de la fita d'aquelles noies, és l'únic or olímpic espanyol en qualsevol de les dues categories. Un èxit insòlit que jugadores d'aquell equip, com la terrassenca Cèlia Corres, encara mantenen força viu a la retina.

Quin record té, 25 anys després, d'aquell or?

Molt fresc, més del que em semblava. No fa la sensació que hagin passat 25 anys, tot i que han passat moltes coses. És un record que tinc molt present. No tinc la sensació que hagin passat tants anys. Amb emoció, amb il·lusió i amb ganes de celebrar-ho.

Era la primera participació olímpica de l’hoquei herba femení espanyol. Us imaginàveu arribar a l’or?

Com a país amfitrió sabíem que hi estàvem classificades. Van haver-hi aportacions de l’ADO, diners per dedicar-nos al 100% a preparar els Jocs Olímpics, però tot l’equip tenia clar que volia lluitar per una medalla. Ens vam entrenar per a això. Sabíem la trajectòria que portàvem, durant els últims campionats d’Europa i Mundials vam anar guanyant tots els equips, i per això nosaltres sí que teníem expectatives i sabíem que ho podíem fer. El que passa és que la gent desconeixia la nostra trajectòria i la nostra feina. A mesura que vam anar guanyant els partits, vam anar cridant l’atenció fins que va culminar com va culminar.

Comenceu la fase de grups empatant amb Alemanya.

Sí, vam empatar, va ser un toc d’atenció. De seguida vam remuntar. Després ens vam tornar a trobar amb Alemanya a la final i allà, a la pròrroga, ho vam aconseguir.

Com era la preparació, aleshores?

Teníem molt estudiats els rivals, el nostre entrenador era una persona que mirava vídeos, preparava els partits amb molta consciència, i vam treballar molt, tant a nivell físic com tècnic. Vam viatjar molt, durant aquells quatre anys de preparació, no vam parar de viatjar i de jugar partits internacionals. Es va preparar amb molta consciència i amb molta ciència.

Malgrat que a Espanya encara és un esport amateur, en aquella preparació us vau sentir una mica professionals?

No, mai ens vam sentir professionals. El que ens movia era un objectiu comú i la il·lusió. En cap moment ens vam sentir professionals. El que rebíem era una petita paga de l’ADO per cobrir les despeses personals i prou. No en podíem viure. Però com que ens passàvem gairebé tota l’estona concentrades, no hi havia problema per no tenir un sou. Sobretot l’últim any, sí que vam haver de deixar la feina i dedicar-nos al 100% a entrenar.

Què pesa més quan es juguen uns Jocs Olímpics a casa, la pressió o la motivació?

Ens tirava més la motivació, no teníem cap pressió afegida. Teníem molt clar com havíem entrenat, i que podíem fer-ho, però no teníem cap pressió afegida. Això també ens va beneficiar, perquè el que teníem era el suport del públic, però cap pressió, ni dels mitjans ni del públic. Al contrari, la gent ens venia a veure perquè ens coneixia, es feia a casa, a Terrassa, la ciutat de l’hoquei. Es va viure amb molta il·lusió i molt de suport.

Se us va fer estrany jugar en un estadi ple, davant d’11.000 espectadors?

No, estrany no. El contrari, era motivant. Quan vas a Austràlia, Holanda o Alemanya, els camps estan plens. En el nostre cas, en la competició nacional, i més la femenina, ens venien a veure els nostres pares i amics, unes deu persones a la grada. Ara ha canviat tot una mica, però en aquell moment… Era motivant, sortir al camp ple, amb la gent animant i cridant. Això era molt gratificant. De pressió, gens.

Com definiria a aquell equip?

Era un equip amb bones individualitats, però amb un bon sentit de l‘equip. Teníem molt clar que treballàvem per un objectiu comú, érem un equip molt compacte. Per la il·lusió, la personalitat de cada persona, eren personalitats interessants i importants, cadascuna en la seva essència. Era un equip bastant irrepetible.

El factor psicològic de jugar a casa, sobretot en les pròrrogues contra Corea i Alemanya, us va ajudar més respecte a campionats anteriors i posteriors?

Un element fonamental va ser la preparació física. Vam entrenar molt bé. El David Pérez, que ens portava la preparació física, va fer molt bona feina, i vam entrenar sempre tot i viatjar molt l’últim any. I on vam estar entrenant, com a Cuba, hi havia unes condicions climatològiques molt similars a les que teníem als Jocs. S’havia preparat tot amb molta consciència. Realment, la bona preparació física que portàvem va ser el factor clau. I, evidentment, per a nosaltres jugar una semifinal i una final era molt motivador. No se’ns podia escapar de les mans. Però sí que un element important va ser la preparació física. A Cuba vam ser-hi més o menys un mes. Se’ns va fer una mica estrany, però tot el que fèiem ens sorprenia. Què hi anàvem a fer, a Cuba? A entrenar tres sessions diàries. Tot tenia un sentit, i quan ho veus, entrenes allà i veus els resultats, tot agafa sentit i entens les coses. En aquell moment potser no n’ets tant conscient, però després veus que tot s’ha triat amb molta cura.

Quin regust deixa aquest or?

Amb molta il·lusió i satisfacció per poder pensar que jo vaig ser-hi. Poder tornar a viure allò, per part meva, és una satisfacció personal important. Et sents privilegiada per haver pogut viure una fita com uns Jocs Olímpics i poder arribar al lloc més alt. Et quedes molt bé.

La deu haver tornat a veure uns quants cops, la final.

No, jo no l’he tornat a veure, jo m’he quedat amb el record, amb la gent que va ser-hi donant suport. No he tingut la necessitat de tornar-la a veure. Sí que he vist els gols repetits, però tot el partit, no.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau