ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Xavier Roig

Pujol va intentar que no es pogués dir mai que s’havia oposat als Jocs

Xavier RoigPeriodista. Maragallista. Va estar al costat de Pasqual Maragall tots els seus anys d’alcalde i també va dirigir la seva campanya electoral com a candidat a la Generalitat el 1999. Va viure els Jocs en primera línia.

Antoni Bassas — Quins són els primers impactes de memòria que li venen al cap quan pensa en els Jocs?

Xavier Roig — La il·lusió general, la sensació que s’estaven fent les coses bé: un record d’orgull barrejat amb una certa nostàlgia. Tot just començar els Jocs vam tenir la sensació que funcionarien. I evidentment hi va haver el fenomen específic de l’apoteosi dels voluntaris olímpics. Te’ls trobaves per tota la ciutat: al metro, als autobusos, acompanyant taxis. Això feia la sensació de mobilització general. I, esclar, un dels elements més importants va ser que es va aconseguir un consens.

L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol, alçant plegats la torxa olímpica el 24 de juliol del 1992.KARL MATHIS / AFP / GETTY

A.B. — Quin era l’ànim de Maragall en aquells moments?

X.R. — No puc dir que no estigués nerviós ni preocupat. Tant ell com tothom. Ens havíem d’examinar davant de tot el món i havia de sortir bé. Hi havia por, en concret, que durant la inauguració hi hagués algun moviment de protesta o una acció del moviment Freedom for Catalonia... Però Maragall animava. És un personatge molt polièdric, però si una cosa té és la capacitat d’estimular, d’animar, de donar pistes als seus col·laboradors de per on han d’anar. I també hi ha un altre aspecte de la seva personalitat que potser no es coneix tant: és un líder que li agrada envoltar-se de gent competent que li aporti coses. Contrasta amb els líders que s’envolten de mediocres per no sentir l’ombra de ningú.

A.B. — ¿El discurs de la inauguració dels Jocs és el més important que va fer com a alcalde?

X.R. — Segurament. El que va tenir més audiència, segur. El vam fer entre diverses persones. Però en aquests casos tan importants ell acabava ficant-hi cullerada. Va ser clarament ell qui va introduir la menció a Companys. I no sempre s’ha interpretat correctament: la figura de Companys li interessava com a contrapunt a les posicions de Convergència. D’una banda, podia satisfer l’imaginari de la gent més nacionalista, o catalanista, però, de l’altra, marcava el món de CDC. De fet, per això havia començat una recuperació del personatge: a la sala de premsa de l’Ajuntament li van posar sala Lluís Companys i a la inauguració hi va convidar membres d’ERC. En això també hi hem de veure un cert intent d’acostar-se a ERC.

A.B. — Al discurs, a més de Companys, anomena Abad, Serra i Samaranch. Ningú més.

X.R. — Que no cités pel seu nom els presidents Pujol i González no té significació. Els citats, sí: Abad s’havia enfrontat a determinats sectors de l’olimpisme fins que li van fer tota la confiança. Serra va ser un personatge clau, va donar el cop de bandera de sortida, en col·laboració amb Samaranch. I Samaranch era una qüestió d’agraïment. Sempre ens donava pistes d’on hi havia problemes. La relació amb el COI va ser fluida. És un tema d’agraïment. Maragall també té la faceta de ser un sentimental amb la gent gran.

Els reis d'Espanya a la cerimònia d'inauguració dels Jocs. Els acompanyen a la llotja presidencial, d’esquerra a dreta, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; Bibi Salisachs i el seu marit, Joan Antoni Samaranch, president del COI; el president del govern espanyol, Felipe González, i la seva dona, Carmen Romero; el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i la seva dona, Marta Ferrusola.EFE

A.B. — Quins enfrontaments va tenir Abad amb l’olimpisme?

X.R. — Els Jocs s’atorguen a una ciutat, i és la que els dirigeix. La ciutat presideix. Ho vam haver de deixar clar a tota la maquinària del COI, i a tota la del govern central. I ja no diguem a la Generalitat. Abad, venint de la posició incòmoda de ser un personatge del PSUC, amb totes les connotacions negatives que això podia tenir per als sectors empresarials i conservadors, se’n va guanyar la confiança.

A.B. — Com va ser la relació amb Pujol?

X.R. — D’una tensió enorme. No tant pels Jocs com per l’Àrea Metropolitana. Es creu que la decisió d’anul·lar l’Àrea Metropolitana es va prendre l’endemà de la nominació olímpica. Les tensions per això van ser descomunals, permanents. Pujol va intentar que no es pogués dir mai que s’hi havia oposat, però tampoc hi va col·laborar d’una manera oberta i lleial. Una cosa que no va saber-se: Maragall va pensar de presentar-se a les eleccions a la Generalitat que hi hagués just després del 92, però el seu entorn més íntim li va demanar que no ho fes per por d’una derrota.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau