ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Miquel de Moragas

El concepte d’una Barcelona oberta al mar va ser metàfora poètica i realitat urbanística alhora

Miquel de Moragas(Barcelona, 1943) és catedràtic de teoria de la comunicació a la UAB i ha sigut un dels grans estudiosos de l’impacte que tenen els Jocs Olímpics en els mitjans de comunicació i la relació entre esport i cultura.

Antoni Bassas — Des del Centre d’Estudis Olímpics van analitzar l’impacte real que va tenir la cerimònia sobre l’audiència televisiva mundial. Quin va ser?

Miquel de Moragas — La singularitat catalana és reconeguda a les televisions del món a través dels castellers o de la bandera catalana. L’altre aspecte és la imatge de la convivència que s’està creant a Barcelona. A la cerimònia de cloenda hi ha festa i tothom diu que és una ciutat magnífica. La televisió nord-americana inicia la transmissió dient que estem en una ciutat (i es veu la Rambla) en què la part ampla del carrer està destinada als vianants, i la part estreta als cotxes. La cerimònia és més que un espot publicitari: és un producte cultural que va tenir una transcendència enorme, com es pot veure pel turisme que ha vingut després.

L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, visitant les obres del clavegueram a la zona de la Vila Olímpica.Julián Martín / EFE.

A.B. — M’interessa molt aquesta afirmació de la cerimònia inaugural com a producte cultural.

M.M. — Barcelona busca un nou llenguatge, i La Fura dels Baus representa un atreviment absolut, igual que el logotip de Trias. Barcelona és molt creativa en la reproducció de símbols pròpiament olímpics, cosa que no fan els Jocs de Londres, que van fer una cerimònia que va ser més 'british' que olímpica. Que una bandera olímpica cobreixi tots els atletes de l’estadi és un símbol inventat a Barcelona.

A.B. — Parli’ns de les transformacions de la ciutat.

M.M. — Els Jocs arriben a Barcelona en un moment òptim per a la història urbana. Per exemple, la gran metàfora d’obrir la ciutat al mar. És un discurs gairebé poètic, però és fruit d’una realitat urbanística. Com a llegat simbòlic, el més important és una ciutat per viure-hi i passejar-hi i oberta al mar, que significa llibertat, entreteniment i medi ambient. Això lliga amb l’espot de la televisió americana de la vorera. Una Barcelona oberta al mar és la metàfora.

A.B. — Quina és l’herència que han deixat els Jocs a la ciutat?

M.M. — Per dir-ho il·lustradament, els Jocs de Barcelona es van començar a organitzar el 1888 amb l’Exposició Universal, la de l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. Es van seguir preparant amb l’Exposició Universal del 1929, a Montjuïc. La ciutat es volia manifestar a escala internacional, cridar l’atenció a una Espanya que no li feia cas i demostrar que era capaç d’organitzar grans esdeveniments. El 88 i el 29 el que es fa és ensenyar productes, però al 92 els Jocs et porten els seus productes: els atletes. Què et queda? Exhibició de la capacitat organitzativa. El que ven Barcelona és saber organitzar i rebre gent. Això, quan estàvem entrant en la societat de la informació, té un gran valor.

A.B. — En aquesta gent s’hi pot confiar.

M.M. — Saben fer una cosa molt difícil, i la saben fer amb simpatia i rient. I aconseguint que la població estigui satisfeta. Hi ha persones que diuen que se’n van anar de Barcelona. Jo no, jo la vaig disfrutar totes les hores possibles. Barcelona no va a batzegades, va acumulant experiència en capacitat organitzativa. He vist a Atlanta, Seül i Sydney que el voluntari no sabia prendre cap decisió sense ordres. Aquí a Barcelona, si qualsevol voluntari havia de resoldre un conflicte era capaç de prendre una decisió.

Tracey Miles, saltadora de la Gran Bretanya, és fotografiada mentre salta a la Piscina Municipal de Montjuïc, amb la Sagrada Família al fons.Bob Martin / Getty

A.B. — Vázquez Montalbán va lamentar que Barcelona s’havia convertit en una mena de capital de l’Alemanya del sud.

M.M. — Hi havia crítiques, sí, com la nostàlgia de la Barceloneta. Jo hi anava amb el meu pare, però ara el que no pot ser és que hi hagi turistes per tot arreu. Cal regular l’èxit. Si donem la culpa de la precarització de l’habitatge als Jocs és perquè avui hi ha més consciència de com funciona el capitalisme. La diferència entre el 92 i la Barcelona actual és que aleshores no s’era conscient dels perills que comporta la globalització. I els Jocs són un fenomen de capitalisme global.

A.B. — Si parlem de símbols, ¿què ens van deixar els Jocs del 92?

M.M. — És curiós: l’aniversari que se celebrarà amb més eufòria és aquest, el vint-i-cinquè. El primer, el segon, el tercer i el quart gairebé no se celebren. Perquè la ciutat està cansada i té ganes de canviar de tema. Quan es constata que els Jocs d’Atlanta han estat mal organitzats hi comença a haver aquí un interès de recordar l’èxit de Barcelona. Després la ciutat s’intenta repensar amb el Fòrum de les Cultures del 2004, que és un projecte mal pensat, però l’experiència d’organitzar la portem a la sang. Ara està més capacitada que cap altra ciutat del sud d’Europa per acollir esdeveniments.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau