ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Júlia Otero

Quan estava a punt d’entrevistar Michael Douglas va passar Jack Nicholson i li va treure la llengua

Júlia Otero(Monforte de Lemos, Lugo, 1959) és una de les periodistes més populars i als anys noranta encara més gràcies a l’èxit dels seus programes televisius.

Antoni Bassas — Qui era la Júlia Otero l’any 1992?

Júlia Otero — Una noia que acabava de tenir un cop de sort a la televisió, en un espai a TVE que es deia 3x4. Era una periodista plena d’il·lusions, afortunada, molt popular, que va aprofitar la feliç coincidència dels Jocs per fer un espai diari.

A.B. — Al seu programa hi va anar Magic Johnson.

J.O. — El Magic Johnson del 92 era un tipus que acabava de dir que tenia la sida. Va ser un sacseig per al món de l’esport i per a tothom. Va mostrar-se molt empàtic, proper, carinyós.

A.B. — Va començar portant Pasqual Maragall.

J.O. — Va fer molt pel programa. Em va escriure una carta, com a alcalde de Barcelona, amb la qual jo em podia adreçar als grans personatges que volia portar. Ell deia que m’atenguessin tan bé com poguessin. Després havies de convèncer-los. Fer-los venir a un plató a les nou del vespre no era fàcil.

A.B. — Va tenir, també, primeres dames olímpiques.

J.O. — Tenir Maragall, Pujol i Samaranch junts era impossible. La relació no era gaire bona. Vaig pensar que intentaria les tres senyores de. Va ser tremend. La Bibis Sama-ranch em va dir que no tenia fluïdesa parlant en català i que volia que m’adrecés a ella en castellà. La senyora Ferrusola es va indignar quan ho va saber. La Diana Garrigosa, tant que ha fet després amb la malaltia del seu home, deia que només era la dona de l’alcalde. I tenia raó. Va ser molt tens. Es notava que no hi havia química entre les tres.

A.B. — I el príncep Albert de Mònaco?

J.O. — “Ecoutez”. Es va passar una hora dient “Ecoutez” i rient. Va venir per la Bibis Samaranch. Em va dir que era com la seva segona mare. No em va semblar un personatge amb substància. No va ser la gran entrevista. Les respostes eren previsibles.

A.B. — La llista dels seus convidats ens porta a l’‘star system’ del 92: Inés Sastre, Claudia Schiffer, Arnold Schwarzenegger, Celia Forner, Nadia Comaneci...

J.O. — De la Claudia Schiffer recordo tot el món masculí de TV3 que va baixar al plató a veure-la. Era una nena i tenia molta por. Vaig notar que no trepitjava fort com en una passarel·la. I com passa amb la gent insegura, va estar molt antipàtica. Vam preparar una petita broma amb el Tricicle, que en lloc de mirar-me a mi miressin la Schiffer. Al final ells li feien un petó i marxaven. Vaig anar al camerino, li explico a la Schiffer qui són el Tricicle i quan acabo em diu “Nooooo!!” Ho vaig deixar córrer. I els del Tricicle van sortir dient: “Saps què, m’agrada més el producte nacional”.

A.B. — Schwarzenegger?

J.O. — Començava llavors la seva carrera política i volia parlar d’esport com un polític. Em van avisar que ni paraula del Terminator. Va arribar amb una camisa de flors, de platja, que jo no em poso ni per estar per casa. L’entrevista anava bé i quan portàvem un quart d’hora li vaig dir que, malgrat la seva imatge, tenia una mirada tendra. I recordo que va dir: “Tendra?” I a partir d’aquí es va desmuntar, va somriure i va dir que la gent es pensava que era Terminator i no era cert. L’estratègia va sortir molt bé.

A.B. — I Michael Douglas?

J.O. — Vam anar a fer l’entrevista a l’Estadi Olímpic. Quan havíem de començar va passar per darrere el Jack Nicholson i li va treure la llengua. El vaig intentar enganxar però va fugir. ¿T’imagines estar fent una entrevista a Michael Douglas i que passi el Jack Nicholson? Ara, dels Jocs no en vaig veure res. Ni l’obertura, ni la cloenda. Era un moment bonic. Teníem un país amb l’efervescència de l’adolescència encara. Recordo que dèiem que el segle XXI seria el segle de l’humanisme, que anàvem a la llibertat i la democràcia. Si hi ajuntem que nosaltres érem joves, era un bingo. I Barcelona ja era la ciutat més cosmopolita d’Espanya, però els Jocs la van situar al món. Les conseqüències les podem analitzar ara i parlar de la gentrificació. Però mai en culparia els Jocs i el que va passar. Va ser bo. I la modernitat de Maragall no l’ha tingut mai ningú. La ciutat li ha d’agrair la gestió que va fer, sobretot veient el 3% que han tingut tants governs. No tots els polítics són iguals. Respectem la política, que pot ser molt noble quan juga a favor dels ciutadans. 

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau