ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Xavier Mariscal

El Cobi va guanyar perquè Maragall va creure en una mascota trencadora

Xavier Mariscal(València, 1950) va tenir uns inicis dins el món cultural underground barceloní, però a finals dels anys 80, quan va guanyar el concurs per fer la mascota olímpica, ja era una de les figures del còmic i del disseny, tant gràfic com industrial. El seu Cobi, i la Petra, la mascota paralímpica, van ser polèmics al principi, però després es van convertir en símbol de creativitat i modernitat.

Antoni Bassas — ¿Se sent d’alguna manera especial en aquest 25è aniversari?

Xavier Mariscal — És que jo vaig néixer una mica espatllat, ja. La meva vida és com anar en vespa. Quan el semàfor es posa en taronja, accelero i no faig servir el mirall retrovisor. Mai miro cap enrere. Però el que va ser més xulo de la Barcelona del 92 va ser que uns quants funcionaris i polítics van decidir que calia fer alguna cosa. Necessitàvem unes platges. No podia ser que haguéssim d’anar a Castelldefels. Jo vaig arribar a Barcelona l’any 68 o 69, i a la Barceloneta, entre xiringuito i xiringuito, hi havia algun trosset de sorra. Barcelona era com una senyora gran i guapa, però estava grisa, lletja, i ningú li havia fet un retrat. Hi havia un 'skyline'. Aquesta idea tan bona de tornar a obrir el port al públic, sense la Guàrdia Civil, que a dins hi tenien un bar on feien uns entrepans boníssims per als treballadors, però a tu no t’hi deixaven entrar... I, esclar, obrir el Moll de la Fusta va ser meravellós. També l’espècie de carretera que dona la volta a la ciutat, que si algun dia no saps què fer, pots agafar la moto i anar fent voltes. Llàstima que no hagin fet un tramvia a les rondes. Imagina’t que hi ha un embús i que de cop passi el tramvia. Et vindrien ganes de no tornar a tocar el cotxe.

Un jove Mariscal mostrant el Cobi, la mascota oficial dels Jocs.Quim Llenas / Getty

A.B. — ¿Com va anar això que es presentés al concurs de la mascota dels Jocs?

X.M. — Les mascotes no m’han agradat mai, crec que són una gran horterada, una enganyifa per als pares perquè comprin allò al nen perquè calli. I els Jocs Olímpics... Quin interès té el negre que es pren vint ous ferrats al matí per poder guanyar dos segons al rus? No m’interessa gens. L’esport em sembla una gran activitat, sobretot a l’escola, quan t’adones que si l’altre et passa la pilota, aprens molt. Jugar un partit de tenis et fa riure molt. Sempre m’ha agradat molt la bicicleta i m’agrada que estiguem en una ciutat bicicletera. Però els Jocs de Barcelona eren una cosa bona, no era organitzar una guerra com a l’Iraq, i també era l’excusa d’agafar diners al Felipe González de torn i arreglar la casa, que s’havien de fer les clavegueres, fins i tot. Jo soc molt maleducat, soc un desastre, però tampoc pots ser-ho tant per no voler fer la mascota. Vaig pensar que a la llista hi havia gent molt prestigiosa que ho faria molt bé, i que seria lleig dir que no. I m’hi vaig presentar. L’últim dia em van dir que no havia enviat res, i vaig agafar tres fulls de paper Galgo, i amb retolador Edding 1200 vaig fer un punky, una gamba i una espècie de Petra, una capsa de mistos amb potes. L’Abad va veure el que havia fet jo i va dir que semblava mentida. Pensava que l’hi donarien a un altre. Peret va presentar un sol amb molts mistos. Imagina’t: “Un altre nen mort per haver-se punxat abraçant la mascota”. [Fa veu de locutor de notícies.]

A.B. — Però el van triar a vostè.

X.M. — Què passava? N’hi havia un que es deia Pasqual Maragall que deia que necessitàvem fer uns Jocs completament nous, que necessitàvem riscos, innovar, i per fer-ho t’has de llançar al buit. A mi això sempre m’ha agradat molt. No vaig pensar mai que al cap de 25 anys un senyor que sempre m’ha agradat molt i que em passa dos metres em demanaria: “Mariscal, per què vas fer aquesta mascota tan ben feta?” Vaig pensar a fer el que sé fer. Mai he sabut dibuixar i he estat enganyant el món amb aquestes coses. I si vaig guanyar és perquè hi havia un jurat de 20 persones i el Maragall va dir que creia molt en una cosa trencadora. I penso també que la gent que hi havia al jurat també van pensar que jo era capaç d’evolucionar-ho.

A.B. — I a la segona proposta ja hi surt el Cobi?

X.M. — Sí. Hi havia un tio molt pesat d’un poble dels Pirineus que deia que havia de ser un gos d’atura, català. I l’Abad va dir que la idea del senyor pesat potser era bona. Tots eren molt com l’Abad. Un home que havia estat comunista i després s’havia enrotllat amb els socialistes, però sobretot era un tio amb el cap molt ben organitzat i intel·ligent. A partir d’aquesta reunió va anar sortint. Jo vaig pensar que necessitàvem una persona feliç i que de vegades pogués estar trista, i per què no, deprimida. I que no fos un superheroi. Tota la gent que vivia al meu barri de Barcelona era gent que podia anar en bici, a cavall, jugar a tenis o a futbol, però que mai guanyarà. Gent que té panxeta, com els nens petits. Els nens petits són feliços perquè tenen panxeta. De cop i volta es van adonar que l’estiu del 1988 hi havia Seül, i s’havia de presentar la següent mascota amb el logotip. I el Trias, que ja havia fet el logotip –però ell era grafista i català, una persona seriosa, i no aquell valencià, que era il·lustrador del 'Víbora', un impresentable com segueixo sent–, va agafar el Cobi tot despullat i li va posar el logotip a la carn, com es fa amb les vaques. Ara diríem que porta un tatuatge. Però no pot ser. A mi em grinyola. I obert de braços... [Mariscal s’obre de braços.] Per favor, sembla crucificat! Com va dir Vázquez Montalbán, molt fi, és un gos atropellat per un camió en una autopista europea.

A.B. — Però el Cobi està així perquè està abraçant.

X.M. — Està dient: “Hola, com va? Benvinguts”. I la panxeta és senyal de felicitat. És la corba que et surt quan estàs bé. I era evident que estàvem en una ciutat que té el Llobregat, el Besòs, el Tibidabo, el mar i una Diagonal. A més és la capital d’un país molt petit que és Catalunya, que està dins d’una península i d’un estat que es diu Espanya, a Europa i el Mediterrani. I tenim les millors gambes del món. M’agrada molt el Japó i el Carib, però de gambes com les d’aquí no n’hi ha. Anxoves sí, les del cantàbric.

A.B. — I tot això hi havia de ser, al Cobi.

X.M. — Sí. I el pa amb tomàquet i l’oli i el vi. I la paella. Una manera de viure. Què vol dir una ciutat del nord? Gent que s’organitza molt bé. Quan ve l’hivern, si no t’organitzes, mors. Al sud no, no hi ha hivern i no passa res. El sud, què té? Alegria, 'cachondeo'. Quina diferència hi ha entre l’Havana i Nova York? A l’Havana anava en un cotxe i em vaig passar un semàfor perquè mirava una nena espectacular. I em va aturar el guàrdia, i quan l’hi vaig explicar em va donar la raó i em va deixar passar. A Nova York em fotrien a la presó.

Un inflable del Cobi a la intersecció entre Gran Via i rambla de Catalunya.PEPE ENCINAS

A.B. — Es deu sentir molt afalagat quan diuen que fins als Jocs de Barcelona les mascotes eren de Disney i que vostè va trencar amb això.

X.M. — No és veritat. Hi havia la de Munic, que era un gos amb uns quants colors. Molt gràfica. L’os de Moscou estava força bé. Compte! Sobretot ho dieu els periodistes, que sou totalment superficials, i la bola de neu diu que el Cobi va trencar amb això. És la mascota més recordada i coneguda del món, perquè és la de la nostra ciutat. Però si vas a Houston, ningú el coneix.

A.B. — ¿És la cosa més important que ha fet, professionalment?

X.M. — Avui he entregat un cartell per al descens del riu Sella, a Astúries. Una festa increïble de milers de piragüistes. Només ho coneix la gent molt interessada. Pel que fa a gran audiència i mitjans, serà impossible que un treball meu tingui aquesta repercussió. El Cobi no és famós perquè jo el fes i anés creixent. Ja va néixer molt conegut gràcies a l’empenta dels Jocs Olímpics. No té gaire mèrit per la meva banda. El gran mèrit va ser del jurat. Gràficament ens representa el logotip, que és el que portes al banc per demanar un crèdit. Al teu DNI hi posa Antoni de Pàdua i et diuen Toni, al meu hi posa Francisco Javier i em diuen Xavi. Xavi és la mascota, Francisco Javier és el logo. És més emotiu, et deixa dir altres coses. El Cobi va funcionar molt bé interiorment per comunicar. Va funcionar per dir que estàvem d’obres però que al cap de quatre anys tindríem els Jocs. Donava valor i carinyo, i que organitzaríem uns Jocs molt ben parits. Al principi li va agradar a molt poca gent, és normal. Jo estava molt content. Quan hi ha una innovació és com quan et porten a un restaurant de fusió i vols anar directament a un d’original. Però proves la fusió i no està malament.

Portada especial dissenyada per Xavier Mariscal per a l’ARA del 21 de maig del 2017.

A.B. — Encara cobra del Cobi?

X.M. — No, no. Què dius? Em van pagar una xifra que estava molt bé per presentar-m’hi. I pagaven una mica més si eres el guanyador. Després havies d’entregar un llibre de normes amb els primers esbossos fets personatges. Quan neix un personatge t’està parlant directament des de la pàgina i et diu si ha de ser menys rígid, més alt o més baix. O si el poses a la bicicleta veus que els peus no li arriben als pedals. Si veus el Charlie Brown del principi no té res a veure amb el que veiem ara. O Mortadel·lo i Filemó. I el primer Michelin. Als anys 90 li van fer un lífting, ara és més com tu. Abans era com jo. Després els vaig fer fer un contracte que deia que jo era el propietari intel·lectual i el cedia per una xifra per a tot el món i tota la vida de la raça humana. Van trobar una fórmula amb unes tarifes correctes, que un cartell costaria tant i un Cobi Coca-cola costaria tant. Jo no cobrava 'royalties'. I crec que no podria. Aquest personatge ha de portar a treure més diners a les empreses. Va ser la primera mascota que bevia cervesa i cava.

A.B. — ¿La seva vida hauria sigut molt diferent sense el Cobi?

X.M. — Molt diferent no, però una mica sí. Si no, no seria l’impresentable que va fer el Cobi. Però també et puc dir, i ja és una medalla que em poso, que em va passar una cosa que em va fer molt feliç. No exagero si et dic que em van fer unes 2.500 entrevistes a la televisió. Sobretot al principi. I el COOB no em va donar cap entrada per a la cerimònia inaugural. Ho dic perquè imagina’t com anava la gent. Volien que jo ho expliqués molt bé, i intentava fer-ho millor que avui i ser més políticament correcte, encara que amb el Pujol no volia, perquè posava bastons a les rodes i volia fer ballar sardanes a una ciutat tan internacional. Quin mal que ens ha fet, el Pujol! Sobretot sentimentalment. Encara que no estigui d’acord amb la seva visió del món i de Catalunya, que també és el meu país. Amb tots els impostos que he pagat i s’han emportat...

A.B. — S’estima el Cobi?

X.M. — Me l’estimo molt. Com vols no estimar-te’l! És un fill. El que passa és que també està bé trencar. El Cobi es va morir! Una de les coses xules és que ja se sabia quin dia es moriria.

A.B. — I se’n va anar al cel amb sant Pere i la Marilyn.

X.M. — I Jimi Hendrix. I ara també Frank Zappa. [Mariscal imita el so d’una guitarra elèctrica.]

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau