ANTONI BASSAS ENTREVISTA

Eugeni Asencio

L’ambient que hi havia a la ciutat és irrepetible

Eugeni Asencio(Barcelona, 1937) ha sigut un reconegut jugador i també àrbitre de waterpolo, però es va fer popular perquè va ser l’àrbitre que va fer el jurament olímpic als jutges durant la inauguració dels Jocs.

Antoni Bassas — Quina era la seva funció durant els Jocs?

Eugeni Asencio — Tenia dues funcions diferents. Una era la de cap de l’oficina d’organització esportiva de la Piscina Municipal de Montjuïc, i l’altra la d’àrbitre. I després, com a pluriocupat, vaig fer el jurament.

A.B. — Abans ja havia participat com a àrbitre de waterpolo en quatre Jocs, oi?

E.A. — Munic, Moscou, Los Angeles i Seül. En aquests dos últims vaig xiular la final.

Mancela Chavez, atleta mexicana, és ajudada pels jutges després de completar la prova de 10 quilòmetres marxa l’agost del 1992. GETTY

A.B. — Abans de parlar de l’arbitratge... Des del 1986, quan Samaranch pronuncia el nom de Barcelona, fins al 92, què va fer pels Jocs?

E.A. — L’any 1991 el Miguel Torres, cap dels diversos esports aquàtics, de piscina, em va dir si volia col·laborar amb el COOB, no com a professional, sinó com a col·laborador amateur. Vaig participar en la confecció del 'Manual del voluntari', la part de reglaments. I anava a reunions, i després vaig fer xerrades per als voluntaris que havien d’actuar a la Piscina Municipal de Montjuïc i a la Picornell.

A.B. — Quan va saber quins partits xiularia? Amb quina antelació ho deien?

E.A. — D’un dia per l’altre, excepte la final, que era dissabte-diumenge i m’ho van dir un dilluns. I si Espanya arribava a la final, faria el tercer i el quart. Els altres era d’un dia per l’altre.

A.B. — I això del jurament com va anar?

E.A. — L’any 1991 va venir el president de la Federació Espanyola i jo, que sabia això del jurament dels àrbitres, que es va inaugurar pels Jocs de Munic, li vaig dir que m’agradaria intentar fer-lo. Li podia enviar el meu CV, que no era el millor però era competitiu. No quedaria malament. Em va dir que no sabia res del jurament dels àrbitres, però que l’hi enviés. Quatre o cinc dies després vaig rebre una carta que deia que l’havia rebut i l’havia presentat al Comitè Olímpic, i que ja em dirien alguna cosa. Cinc dies abans del jurament em va trucar i em va dir en secret que estava nominat per fer-lo. Era un dilluns o un dimarts, i el jurament era dissabte. No podia dir res i ho vaig complir escrupolosament excepte amb la família. Van passar el dimarts, el dimecres, el dijous, el divendres, no em van dir res i vaig pensar que havia canviat alguna cosa i que s’havia esfumat. I el dia abans em va trucar el senyor Roca, cap de cerimònies dels Jocs, i recordo la frase que em va dir, molt curiosa. Em va dir si els faria el favor de fer el jurament. Vaig dir que era al revés, que ells em feien el favor a mi. Em va convocar a les nou a l’oficina del costat de la Font Màgica. Ens vam trobar els vuit que portaven la bandera, els dos que feien l’últim relleu, l’Herminio Menéndez i l’Epi, i el Rebollo. I ens van portar tots a l’estadi. Vam fer una mena d’assaig de l’endemà. Això vol dir que vam fer les voltes tots junts. També el Doreste i jo, que fèiem el jurament (el vam fer amb micròfon obert). Parlar en un estadi buit, de nit, fa que la teva veu et faci impressió. No hi havia ningú. Vam fer un petit piscolabis i ens van portar a casa. I fins l’endemà.

A.B. — ¿Estava més nerviós que quan va xiular una final olímpica?

E.A. — Sí, més. Amb això de xiular ja estava curat d’espants.

L’atleta americana PattiSue Plumer cau a terra i és assistida per un jutge, després d’acabar cinquena en la final dels 3.000 metres femenins.GETTY

A.B. — Encara se’n recorda, del text?

E.A. — I tant. “En nom de tots els jutges, i del personal oficial, prometem que desenvoluparem les nostres funcions durant els Jocs Olímpics amb la més estricta imparcialitat, respectant i complint els seus reglaments amb autèntic esperit esportiu”. Era el text que em van donar en un paper i me’l vaig aprendre de memòria.

A.B. — I quan va acabar com es vas sentir?

E.A. — La mar de bé, pensava que ja havia passat.

A.B. — Quin és el record més potent que li ha quedat dels Jocs?

E.A. — El jurament, sens dubte. I la ciutat. És una Barcelona que ja no coneixerem mai més. L’ambient que hi havia als carrers és irrepetible.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau