ANTONI BASSAS ENTREVISTA

André Ricard

Entre tots vam crear un canvi cultural en l’estètica olímpica

André Ricard(Barcelona, 1929). Dissenyador industrial. És l’autor de la torxa olímpica i de l’estoig de presentació de la candidatura de la ciutat. La batedora Moulinex i els cendrers Copenhaguen són alguns dels seus dissenys més coneguts.

Antoni Bassas — Com li va venir l’encàrrec de la torxa?

André Ricard — Jo havia fet el dossier de la candidatura. Després d’aquell èxit, amb Josep Miquel Abad vam parlar sobre què faltava dissenyar. Quedava el peveter i la torxa, i vaig triar la torxa. Em semblava més adequada per a les meves capacitats. El peveter tenia una part tecnològica molt important, era una peça d’enginyeria. La torxa, com a objecte, era una peça litúrgica. Cadascú ha d’ajustar les ambicions a les seves possibilitats.

Plànol de l’any 1991 de com havia de ser la torxa olímpica de Barcelona 92.AJUNTAMENT DE BARCELONA

A.B. — Vostè sobretot ha fet objectes?

A.R. — I aquell era un objecte molt especial, carregat de simbolisme. Sempre he dit que en certa manera era un custodi per a la litúrgia olímpica. No sé si és cert, però en el món de l’olimpisme es repeteix el que Pierre de Coubertin hauria dit: “Quina organització funciona molt bé des de fa molts anys? L’Església. Doncs farem una cosa com si fos amb un Papa i cardenals, bisbes...” I el foc sagrat és el símbol de l’ànima dels Jocs Olímpics.

A.B. — Li van donar instruccions?

A.R. — Primer vaig anar a veure les torxes que ja s’havien fet i que estaven exposades al museu de Lausana, per saber per on anava la tradició. Em va semblar que nosaltres no havíem de seguir la tradició sinó crear la nostra pròpia imatge. Les anteriors totes eren molt reminiscents de la torxa de l’Estàtua de la Llibertat de Nova York.

A.B. — ¿Va voler imprimir una marca Barcelona?

A.R. — Barcelona era la ciutat del disseny. Tot era diferent, i tots els actes i presentacions que es van fer durant els Jocs van ser innovadors. Tenim el cas del logotip, les tres pinzellades. O la mascota, el Cobi. Tot era diferent, també les cerimònies. Realment crec que vam crear entre tots un canvi cultural en l’estètica olímpica. Des de llavors els Jocs són diferents. Amb molt de respecte, ens vam atrevir a trencar, a no fer el mateix que havien fet altres.

El president del COI, Joan Antoni Samaranch, portant la torxa olímpica durant el relleu de Sant Sadurní d’Anoia.EFE

A.B. — Però una torxa no és només un objecte?

A.R. — No. Com es pot imaginar, el més important és el combustible: la flama. El professor Velasco, de la UPC, em va dir que el primer que havia de fer era dibuixar el tipus de flama que volia. Vaig fer una flama una mica llarga, onejant. I la vam acabar fent amb gas natural, que semblava el més ecològic dins les possibilitats que s’oferien.

A.B. — ¿La torxa dialoga amb la resta d’objectes i arquitectura de Barcelona 92?

A.R. — No crec que m’inspirés en res en concret, però sí que hi havia un ambient favorable per atrevir-se a fer coses dins d’una gran dignitat, sense brometes com la torxa dels Jocs d’Hivern d’Albertville, obra de Philippe Starck. Li vaig comentar el temps que havíem trigat per triar el combustible, per donar-li forma, per atorgar-li un esperit que fos una mica el missatge. I em va dir que ell en una tarda ho havia tingut tot, havia fet un dibuix i ja està. Li va treure importància i crec que no: la torxa és la primera cosa que veu la gent, ja abans dels Jocs.

A.B. — Va patir per si s’apagava?

A.R. — El problema principal era l’entrada a l’estadi. Si s’apagava, hi havia unes llànties de seguretat que garantien que la flama olímpica fos la mateixa. Estava tot preparat. Però en l’últim recorregut, el de l’Epi i el Menéndez, allà si s’apagava era un fracàs absolut... No vaig voler ser a l’estadi, vaig patir molt: en aquell moment vaig tenir un petit problema en un ull, una vena se’m va trencar per la tensió. No va ser res greu. I quan es va encendre el peveter ja estava, havíem acabat!

A.B. — Quantes en té, de torxes?

A.R. — Se’n van fabricar 10.000. Tots els que la van dur en algun tram del recorregut, ja des de Grècia, en podien comprar una. Suposo que es van vendre totes, i ara hi ha un mercat de segona mà molt important. Jo tinc la meva i tinc maquetes no funcionals d’abans.

André Ricard mostrant la torxa olímpica a Antoni Bassas durant l’entrevista a l’ARA.PERE TORDERA

A.B. — Quant temps va tenir per fer la torxa?

A.R. — Per sort em van donar temps. L’acceptació dels Jocs va ser el 1986, vaig començar el 1987 i la vaig acabar el 1991. I cal dir que no em van donar cap instrucció, van acceptar-ho tot. Crec que és com cal fer les coses quan són d’aquest caràcter. Vaig presentar-la en privat a l’Abad uns dies abans de presentar-la al COOB: la que es va fabricar després no va variar. No van canviar res.

A.B. — Com seria una torxa ara, 25 anys després?

A.R. — No ho sé. Segurament molt diferent. Jo també he canviat, i la meva manera d’entendre els símbols potser ja no és la mateixa que fa 25 anys.

A.B. — Seria menys sacralitzada, més senzilla?

A.R. — No ho sé. Però més aviat crec que s’hauria de mantenir el valor simbòlic. Amb els anys vaig tenir la sort de fer moltes altres coses per al Comitè Olímpic i vaig veure que hi ha aquest respecte per la tradició olímpica. Segons com es facin les coses, es pot cometre un sacrilegi. Amb la mascota es podia fer: el Cobi podia ser divertit, era marxandatge. No forma part de la litúrgia olímpica. Però la torxa...

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau