CRÒNICA DE XAVIER THEROS

L'Anella de Montjuïc

CAPÍTOL 4

Una barraca sota el sol a tocar de l’Estadi de MontjuïcPEPE ENCINAS

De totes les obres que es van dur a terme per als Jocs Olímpics, quatre grans àrees van concentrar les instal·lacions específicament relacionades amb els esports i els esportistes. A més de la Vila Olímpica, la Vall d’Hebron i la Diagonal, l’Anella Olímpica de Montjuïc va reflectir la cara més internacional dels Jocs, el principal aparador d’aquella Barcelona, la imatge que es repetia a les portades dels diaris i a les pantalles de la televisió.

La remodelació d’antics equipaments es va fer en paral·lel amb la construcció d’algun dels edificis més emblemàtics de l’època. Es va respectar l’estructura de les obres realitzades per a l’Exposició Internacional del 1929, dignificant i actualitzant un espai que mai havia estat popular entre els barcelonins.

Als anys 80 feia poc que havien desaparegut les barraques de Montjuïc. Barriades com Tres Pins, Can Valero o Maricel, solars amb automòbils abandonats o abocadors d’escombraries s’havien de convertir en jardins i equipaments esportius. La reordenació de la muntanya va ser obra dels arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, amb la col·laboració de Carles Buxadé, Joan Margarit i Vittorio Gregotti. En primer lloc, s’hi va facilitar l’accés amb unes escales mecàniques. I es va restaurar l’Estadi Olímpic, de Pere Domènech i Roura, construït el 1929, que estava molt deteriorat i mig en ruïnes. De l’original només se’n va conservar la façana i les escultures de Pau Gargallo.

L’estadi havia d’acollir les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs i les proves d’atletisme. El rei Joan Carles va presidir la represa de la seva activitat esportiva, el 1989, amb motiu de la Copa del Món d’atletisme. Poc abans de començar els Jocs, s’hi va instal·lar el peveter de Pep Sant i Ramon Bigas, on va brillar la flama olímpica. Al costat s’hi va construir el Camp de Beisbol Pérez de Rozas, amb capacitat per a uns mil espectadors, i les pistes d’entrenament del mateix estadi.

Una altra de les imatges que van marcar aquells dies van ser els salts de trampolí, amb la ciutat al fons, que van tenir lloc a la Piscina Municipal de Barcelona, creada el 1929 i remodelada el 1990, amb una piscina per a salts i una altra per a la pràctica del waterpolo. Les altres piscines de l’Anella Olímpica van ser les Bernat Picornell, dissenyades el 1970 i remodelades el 1990 pels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. Tanmateix, l’edifici més carismàtic dels Jocs Olímpics de Barcelona, i segurament el de més qualitat, és el Palau Sant Jordi, una obra de l’arquitecte japonès Arata Isozaki, un edifici dotat amb una estructura flexible i funcional, capaç d’adaptar-se a tota mena d’esdeveniments i concerts. Durant els Jocs va acollir les competicions de gimnàstica artística i handbol. Al costat es va erigir l’escultura 'Canvi' ('Utsurohi'), de la dona d’Isozaki, la japonesa Aiko Miyawaki, un conjunt de 36 columnes de pedra i 55 cables d’acer que va ser inaugurat el 1990.

Una torre que és rellotge de sol

Un altre element que va canviar la fesomia de Montjuïc va ser la Torre de Telecomunicacions, de Santiago Calatrava, una estructura corbada de 136 metres d’alçada, de color blanc i visible a gran distància, que algú ha comparat amb la cua d’una balena. La torre fa de rellotge de sol perquè projecta l’ombra de la seva agulla sobre la veïna plaça d’Europa. Entre els equipaments d’aquell període, també cal recordar l’edifici neoclàssic de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), de Ricardo Bofill, que l’any 1991 va acollir el segon Congrés Olímpic de Ciències de l’Esport, i davant del qual hi ha l’escultura 'Tors olímpic', de l’artista Rosa Serra. O el Complex Esportiu Municipal Pau Negre, situat inicialment on després es va aixecar el Palau Sant Jordi i refet el 1989 en un altre lloc per l’arquitecte Pere Pujol, juntament amb el Camp Municipal d’Hoquei Herba. Les instal·lacions del Pau Negre són al Parc del Mirador del Migdia, uns jardins dissenyats per Beth Galí, Jaume Benavent i Andreu Arriola, que inclouen l’auditori a l’aire lliure del Sot del Migdia. Altres jardins d’aquest període són el Jardí Botànic, el Mirador del Poble-sec i el Jardí d’Escultures.

Com escriu Ferran Aisa al seu llibre 'Montjuïc, la muntanya del poble', amb els Jocs Olímpics “Montjuïc era novament descoberta pels barcelonins, i pels nombrosos forasters que hi pujaven per assaborir l’esperit olímpic”. Una redescoberta que va durar poc, perquè a finals d’aquella mateixa dècada, passada l’eufòria, la muntanya va tornar a caure en la marginalitat, ignorada de nou per una ciutat que hi té un dels seus pulmons verds i algunes de les millors vistes.

Edició: Georgina Ferri i Francina Bosch / Disseny: Ricard Marfà / Programació: Idoia Longan, Marc Funollet i Marc Camprodon / Vídeos: Alba Om, Marta Masdeu, Jordi Castellano i Laura Arau