La banda sonora dels 5 anys de l’Ara

La crisi que va esclatar la tardor del 2008 ha castigat greument les butxaques dels ciutadans, però també va fulminar els governs d'esquerres. L'executiu de José Montilla, primer, i el de José Luis Rodríguez Zapatero, després, van pagar amb duresa a les urnes després de veure com els seus plans keynesians s'estimbaven contra la realitat. Amb Artur Mas i Mariano Rajoy, els ciutadans escollien canvi, però també un gir cap a unes polítiques econòmiques més liberals o conservadores que la realitat social i política ha matisat. El tripartit el va castigar la crisi, però també els problemes interns i el fracàs de l'operació política de l'Estatut, retallat al TC tres mesos abans de les eleccions. Mas va obtenir 62 escons el 28 de novembre del 2010 i va arribar a la presidència amb una oferta de govern 'business friendly' i el propòsit de reduir l'administració. Un executiu que va començar a treballar el gener del 2011 i va haver de retallar "fins a tocar os" i ràpidament va topar amb el govern central. Rajoy aterrava a la Moncloa amb majoria absoluta el 20 de novembre del 2011 i va triar com un dels seus bocs expiatoris les autonomies, recentralitzant de valent. El procés i els pactes per tirar-lo endavant i seguir a Palau han dut Mas a girar cap a l'esquerra, però Rajoy seguirà provant-ho per la dreta el 20 de desembre.

D'aquelles revoltes, de societats joves i formades, per demanar pa, llibertat i justícia social al món àrab, ens hem quedat avui amb la guerra a Síria o a Líbia, amb el terrorisme de l'autoproclamat Estat Islàmic i amb un regust de fracàs pel retorn del conservadorisme militar i repressiu a Egipte.

La regió no és un bloc homogeni. Del silenci mediàtic –d'Al-Jazeera, per exemple– en revoltes com la de Bahrain al control governamental d'Algèria o el Marroc sobre els canvis, Líbia com a exemple de bombes occidentals per contractes petrolífers o Tunísia com a únic model d'un procés de transformació, reconegut aquest any amb el Nobel de la pau.

Les revoltes àrabs són la imatge de la incapacitat dels Estats Units i la UE de tenir una política clara per a la regió, de saber com reaccionar a unes demandes que desafiaven les aliances amb les dictadures a canvi d'estabilitat. Ho demostren la inhibició de Washington i Brussel·les en el cop d'estat a Egipte, o davant un Baixar al-Assad que ataca la seva gent amb armes químiques. Obama va eliminar l'enemic número 1, Ossama bin Laden, però veu ara com els hereus d'Al-Qaida s'han transformat en una nova amenaça directa dins i fora de la regió.

Yukiei Matsumoto, l'alcalde de Naraha, es va atrevir a dir el setembre d’enguany que la petita localitat propera a Fukushima posava "el rellotge un altre cop en moviment". Han passat quatre anys i vuit mesos des que primer un terratrèmol i després un tsunami ocasionessin el pitjor accident nuclear de la història al Japó, que va obligar a evacuar 160.000 persones. Però la situació, malgrat que les autoritats han autoritzat els 7.400 residents de Naraha a tornar a casa, és lluny de la normalitat. La gent encara té por dels efectes nocius de la radioactivitat, i els que han pogut han refet la vida en altres poblacions fora del radi d'acció de la radioactivitat.

Fukushima va situar la incògnita de la viabilitat de l'energia nuclear al centre de l'agenda mundial. El Japó va tancar els 44 reactors immediatament després de l'accident. Però la mesura ha durat poc, i fa uns mesos ja va ordenar reiniciar una de les centrals per intentar reduir la factura de la importació de petroli. Mentrestant, les primeres alertes que la fuita faria augmentar la incidència de tumors ja són reals, i es calcula que el càncer de tiroide entre els nens és entre 20 i 50 cops superior a la mitjana.

Quan el 15 de maig del 2011 40 persones que no es coneixien de res van decidir passar la nit acampades a la plaça del Sol de Madrid al final d'una manifestació que reclamava una 'Democràcia real ja', ningú s'imaginava que allò es convertiria en el moviment ciutadà que faria tremolar els fonaments de l''statu quo' del moment. Van ser els primers 'indignats'. L'efecte 'Sol' es va reproduir a la plaça Catalunya de Barcelona, i en general a totes les grans ciutats de l'Estat. Amb punts de contacte amb les Primaveres Àrabs que havien sacsejat Tunísia o Egipte, el moviment espanyol va tenir característiques pròpies i es va allargar més d'un mes. La policia va acabar desallotjant les places, i en alguns llocs els enfrontaments van ser molt polèmics, com a Barcelona, amb els Mossos.

Els partits polítics tradicionals, en especial els de dretes –mentre els d'esquerres feien l'ullet als manifestants–, criticaven als 'indignats' que no tinguessin un missatge clar i que no hi hagués un portaveu, però aquí precisament radicava el seu èxit. També els van dir que si de debò volien canviar les coses havien d'entrar en el joc parlamentari i canviar-les des de dins. I alguns els van fer cas: Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero són 'fills' del 15-M. La llavor de Podemos es va plantar a les assemblees de Sol.

L'anunci més esperat per a moltes persones a Euskadi va arribar un 10 de gener, dues setmanes després que l'Olentzero fes els regals més terrenals als nens bascos. L'"alto el foc permanent i de caràcter general, que pot ser verificat per la comunitat internacional", anunciat al 'Gara' per l'organització armada ETA, ratificava l'alto el foc fet públic el setembre anterior i seria encara ratificat el 20 d'octubre posterior amb el "cessament definitiu" de la violència. Es deixaven enrere 829 morts –67 als Països Catalans– en 52 anys d'activitat, centenars de ferits i nombroses extorsions i amenaces, però també les actuacions més brutes del terrorisme d'estat –moltes, encara impunes.

La nova etapa de l'esquerra abertzale –llavors il·legalitzada– va enterrar totalment l'estratègia de la violència per recórrer exclusivament a les vies polítiques. Amb aquest viratge, però, es van enterrar també les promeses que en temps de pau es podria parlar de tot –també de l'autodeterminació–, repetides infinitud de vegades per l'Estat, el govern del qual no ha deixat de perseguir i empresonar presumptes membres d'ETA i del seu entorn i s'ha negat a fer cap gest per consolidar i segellar el nou escenari.

Sens dubte, si s'hagués d'escollir un dels rostres de la crisi, els desnonats tindrien tots els números de sortir-ne guanyadors. La dramàtica situació econòmica que travessava l'Estat va fer que les samarretes verdes de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) –encapçalada per l'actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau– apareguessin dia sí dia també als mitjans. De res a tot. De la invisibilitat al 'Sí se puede'. I és que la crisi –i les estafes– es va emportar milers de víctimes que de la nit al dia es van trobar sense casa, però encadenats a un deute per a tota la vida. Una vegada més, va ser la societat civil l'encarregada de fer visible aquesta situació i de pressionar els governs i les entitats financeres perquè moguessin fitxa. També va fer-ho la justícia, a través del jutge José María Fernández Seijo, que va aconseguir que el Tribunal de Justícia de la UE considerés abusiva la llei espanyola sobre els desnonaments. Al seu torn, la PAH va aconseguir més d'1,4 milions de firmes per a la ILP per la dació en pagament i va forçar el PP a aprovar una llei amb la qual no van acontentar ningú. I anys després, l'aprovació de la llei contra els desnonaments al Parlament.

L'economia no és terreny adobat per a la retòrica, però el 26 de juliol del 2012 es va pronunciar l'epitafi més cèlebre de la crisi: “El BCE està preparat per fer el que calgui per preservar l'euro”. Va ser Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, qui ho va dir. Els mercats van entendre el missatge i es va relaxar la prima de risc que torturava la perifèria europea. L'any en què l'euro va salvar la seva unitat va ser el mateix en què es va conèixer la magnitud del desastre dels bancs espanyols. Al juny, el ministre De Guindos anunciava que Europa havia concedit fins a 100.000 milions per ajudar els bancs espanyols –en una compareixença on va negar-se a pronunciar la paraula 'rescat'–. Un dels primers beneficiaris de l’ajuda va ser CatalunyaCaixa, rescatada amb 12.052 milions en una operació que segellava l'adéu a la catalanitat d'una entitat que agrupava les últimes caixes d'estalvis i que ha acabat en mans del BBVA i controlada des de Madrid. També el 2012 Rato dimitia com a president de Bankia anys abans que se sabessin els múltiples escàndols que han convertit l'entitat en un habitual de la crònica judicial. Bankia va necessitar 22.424 milions, també de dubtosa recuperació. Aquell any convuls, que havia arrencat amb Espanya en recessió, va deixar un avís: la crisi aniria per llarg.

Va ser la primera manifestació nítidament independentista. La del milió i mig de catalans donant un cop de puny sobre la taula per dir prou. Prou d’intentar negociar un pacte fiscal i d’explorar terceres vies. Una part de la societat catalana, esperonada per una Assemblea Nacional Catalana que tot just feia sis mesos que havia nascut, passava pantalla, esgotada, als intents d'arribar a algun tipus d'acord amb l'estat espanyol i a les proclames d'un PSC començava a fer onejar el federalisme. El clam era ja inequívoc: reivindicaven que Catalunya havia de ser un estat.

La massiva marxa que va col·lapsar el centre de Barcelona va ser una interpel·lació en tota regla al Govern. Justament, Artur Mas havia dit que volia fer seu l'anhel del carrer i la gent que es va manifestar va parlar clar. És per això que, tan sols dos anys després d'haver aterrat a la Generalitat, el president va interpretar que havia de donar resposta al clam. Després de rebre l’enèsim cop de porta del govern espanyol al pacte fiscal, el 25 de setembre va anunciar eleccions anticipades per al 25 de novembre. L'ANC es va fer forta al capdavant d'un procés que difícilment tenia ja marxa enrere.

Una dona ha pagat un preu molt alt per un canvi que beneficia la col·lectivitat. Un cos policial ha hagut d'admetre errors i adaptar-se per intentar evitar que es repeteixin. Dos consellers han hagut de demanar perdó. Tot això ha passat a Catalunya, on la societat és capaç d'alçar la veu per canviar coses. Així ha estat amb el cas d'Ester Quintana, que durant la vaga general del 14-D va perdre l’ull esquerre per l'impacte d'un projectil policial. No hi havia aldarulls violents en aquell moment. No se sap per què un agent dels antiavalots va disparar el que, probablement, era un projectil de 'foam'. S'ha de dir 'probablement' perquè no es pot demostrar que no va ser una pilota de goma clàssica. Els Mossos s'inclinen, per eliminació, per la tesi que assenyala el més modern 'foam'. Però després que neguessin repetidament que s'hagués disparat cap tipus de projectil a la zona, un vídeo els van desmentir i van perdre credibilitat. Van haver d'admetre que no havien investigat amb prou rigor els fets. Van caure el cap dels antiavalots, el director de la policia i el conseller Felip Puig. El departament ha indemnitzat la víctima. Hi ha dos mossos pendents de judici. I el Parlament ha prohibit les pilotes de goma, però no els projectils de 'foam'. Sempre quedarà el dubte.

Pep Guardiola va trepitjar el Camp Nou per darrer cop com a tècnic del Barça el 5 de maig del 2012, acompanyat de la Cristina i els seus tres fills. S'acomiadava del Barça amb la insígnia d'or i brillants del club a la solapa, emblema que li havia donat el seu pare, en Valentí. El comiat va ser una festa familiar. Amb 90.000 invitats a la graderia.

Guardiola va canviar la història del Barça en quatre anys de glòria en què va guanyar 14 títols. En el seu primer any ja es va endur el triplet: Copa, Lliga i Champions. Després vindrien les Supercopes i el Mundial, amb Messi marcant un gol amb el pit. Amb el cor i l'escut. Un bon resum del joc d'aquell Barça que buscava la perfecció i la bellesa. Guardiola va guanyar el 70% dels partits fent debutar Busquets i Pedro, alçant la veu contra Mourinho, potenciant l'explosió golejadora de Messi i guanyant un i altre cop el Madrid: ara els feia 6 gols, ara els en feia 5.

Després dels anys més gloriosos de la història club, Guardiola va acomiadar-se’n per agafar-se un any sabàtic aquella nit de maig en un estadi on tornaria com a rival amb el Bayern. Però el seu darrer partit com a tècnic va ser la final de la Copa. I va guanyar un títol, per descomptat. El catorzè.

L'any comença complicat per al PP. Al gener 'El País' publica els 'papers' de Luis Bárcenas, extresorer del partit, que destapen la presumpta comptabilitat oculta dels populars. Als manuscrits hi consten registres de donacions il·legals d'empreses i particulars i sobresous en negre a càrrecs del PP. Tot plegat s'investiga en una peça del cas Gürtel, obert el 2009, i encara continua pendent de judici. El fiscal demana 42 anys i mig de presó per a Bárcenas. Aquest mateix any un altre cas que implica el PP a les Illes Balears i el País Valencià pren protagonisme: el cas Nóos. El 23 de febrer Iñaki Urdangarin torna a declarar davant Castro, que l'investiga a ell i a Diego Torres per desviar fins a sis milions d'euros dels governs balear i valencià. El 3 d'abril, Castro imputa al cas Nóos per primera vegada la infanta Cristina de Borbó. Per primera vegada perquè els advocats de l'Estat i el fiscal Pedro Horrach s'hi oposen, l'Audiència de Palma suspèn la imputació i el jutge hi ha de tornar, no aconsegueix que la filla de Joan Carles I declari fins al 8 de febrer del 2014. El judici del cas Nóos començarà l'11 de gener del 2016.

"El Papa dels pobres", "El Papa progressista", "Jesuïta", "Argentí". Jorge Mario Bergoglio acumula etiquetes des que el 2013 va ser escollit pontífex. Els gairebé tres anys que han passat de pontificat han portat molts canvis en les formes i alguns en el contingut que han remogut els sectors més conservadors de l'Església.

El papa Francesc no viu al Palau Apostòlic, porta unes sabates velles i no viatja en el papamòbil blindat. Li agrada acostar-se als fidels, barrejar-s'hi i parlar-hi. Però més enllà de les formes hi ha hagut canvis en el fons. El Papa ha carregat fort contra la cúria –el govern del Vaticà–, i ha acusat els seus membres de tenir "Alzheimer espiritual" i de creure's "immortals", aferrant-se al poder. Francesc també s'ha atrevit a parlar de l'homosexualitat –ha comentat: "Qui sóc jo per jutjar els gais?"– i el divorci –ha expressat que la separació matrimonial "és inevitable" en alguns casos–, però ha decebut en altres qüestions: no ha fet res, per exemple, per acabar amb la desigualtat que pateixen les dones dins l'Església.

La seva primera encíclica ‘Laudato sii’, ha estat un document aplaudit per sectors progressistes i ecologistes perquè està dedicada al medi ambient, alerta sobre el canvi climàtic i carrega contra empreses multinacionals per la seva responsabilitat en la destrucció del planeta. Però, alhora, aquests mateixos sectors li critiquen que no volgués parlar de la situació dels dissidents cubans durant el seu viatge a l'illa. El "Papa progressista" ha despertat moltes esperances, però encara li queda un llarg camí per satisfer-les.

La destrucció massiva de llocs de treball ha estat la cara més dramàtica de la crisi dels últims anys. Els cinc milions d'aturats a què va arribar Espanya el 2011 van encendre les alarmes, però només dos anys més tard –i malgrat la reforma laboral que el govern espanyol va fer entremig– la situació va arribar a nivells encara més crítics: es va superar la cota psicològica dels sis milions i la taxa mai vista del 27%. A Catalunya, l'atur era igualment dramàtic, de vora el 25%, i 900.000 persones sense feina.

Només la millora de l'entorn econòmic –que va animar l'exportació– i la lenta remuntada del consum intern a partir de l'any passat van frenar la sagnia. Però la creació d'ocupació no té, ni de lluny, la força que va tenir l'onada destructora. Rajoy acaba legislatura amb 400.000 aturats menys, però també amb 100.000 persones menys treballant que fa quatre anys per la pèrdua de població activa –gent que marxa a l'estranger o que, directament, tira la tovallola–. Les feines que es creen, concentrades als serveis, tenen un fort biaix de precarietat. Espanya és el país de l'OCDE on més costa obtenir un contracte indefinit. I l'atur, encara en el 21% i castigant 4,8 milions de persones, duplica la taxa dels països de l'eurozona.

"No puc permetre que el govern dels EUA destrueixi la privacitat i les llibertats bàsiques de la gent arreu del món". Amb aquestes paraules justificava Edward Snowden, el 9 de juny del 2013, la seva decisió de filtrar a 'The Guardian' i 'Washington Post' documents classificats dels EUA. Les revelacions de l'extècnic de la CIA i de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels EUA van posar al descobert la vigilància massiva dels serveis secrets nord-americans i d'altres governs occidentals: la NSA havia tingut accés als registres telefònics i d'internet de milions de ciutadans, sense cap ordre judicial, i havia arribat fins i tot a intervenir el mòbil de la cancellera alemanya, Angela Merkel.

Sortia a la llum l'atemptat a la privacitat perpetrat al caliu dels atemptats de l'11-S a Nova York i s'obria un debat global sobre les llibertats personals i els seus límits en nom de la seguretat. Aquelles revelacions, que mantenen Snowden exiliat a Moscou, han desembocat el 2015 en una reforma legal als EUA que per primer cop des del 2001 retalla poders a la NSA. Però a molts països d'Europa la tendència és contrària. Després dels atemptats de París, el debat obert per Snowden és més vigent que mai.

El retorn a un sistema educatiu comandat i controlat des de Madrid és la gran solució que va aprovar el govern del PP el maig del 2013 amb l'excusa de resoldre els alts índexs de fracàs escolar. El ministre que va capitanejar la imposició de la Lomce, José Ignacio Wert, reconeixia sense embuts la seva intenció d"'homogeneïtzar" el sistema educatiu a tot el territori estatal envaint les competències cedides a les autonomies l'any 1981. Els objectius polítics de la reforma van quedar especialment palesos en l'apartat lingüístic. El mateix Wert va verbalitzar la seva intenció "d'espanyolitzar els alumnes catalans" garantint l'escolarització en castellà. Per fer-ho, va obrir una bretxa en el model d'immersió lingüística vigent des de fa més de 30 anys, ja que relegava el català a un segon terme. Un atac a aquesta llengua que també va intentar el govern de l'expresident de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, amb la imposició del polèmic decret del trilingüisme, en què el català perdia pes a les aules a favor del castellà i que va posar en peu de guerra el professorat. Ni Wert ni Bauzá han aconseguit els seus objectius, però sí que han estat premiats amb una plàcida jubilació. El primer és ara l'ambaixador espanyol de l'OCDE a París, i el segon, després de perdre la majoria absoluta a les urnes, ha acabat al Senat.

Tres anys després de l'esclat de la revolta popular contra el règim de Baixar al-Assad, la guerra de Síria es converteix en un dels principals desastres humanitaris des de la II Guerra Mundial. Els atacs contra la població civil amb armes químiques, barrils de dinamita i fòsfor blanc provoquen desenes de milers de morts. Les presons s'omplen de manifestants pacífics, convertides en una maquinària de tortura i extermini. L'Estat Islàmic, una escissió d'Al-Qaida a l'Iraq, es fa fort en aquest context i avança conquerint terreny que els rebels havien arrabassat al règim. Quan amenacen el règim de postocupació de l'Iraq, el president nord-americà, Barack Obama, decideix, el setembre del 2014, iniciar una campanya de bombardejos contra els jihadistes. Al-Assad instrumentalitza des del primer dia l'amenaça islamista per erigir-se, dins i fora de Síria, com a garant de l'estabilitat. L'espiral de violència no s'atura i milions de sirians, que encara tenen forces i recursos, prenen el camí de l'exili. Com que no disposen de vies legals d'entrada a Europa, prenen les vies dels sensepapers i són carn de canó de les màfies de tràfic de persones, que converteixen la Mediterrània en la frontera més mortal del planeta.

L'Ebola no era cap virus desconegut per a la medicina, però el primer brot mai detectat fora del centre de l'Àfrica es va convertir en un malson. Tot i que a hores d'ara l'epidèmia es troba prop de ser eradicada, el virus ha deixat més d'11.300 morts, sobretot a Libèria, Sierra Leone i la República de Guinea. L'entrada de la malaltia en grans conurbacions, la manca de sistemes sanitaris potents i les tradicions culturals van aliar-se per provocar una alarma a nivell mundial.

Només el desembarcament massiu d'ajuda internacional va permetre començar a contenir el brot, que entre l'agost i el desembre del 2014 es va expandir sense control. Tot i així, les mateixes ONG que s’hi van jugar la pell sobre el terreny no es van cansar de lamentar la lentitud i falta de compromís dels països més rics. Aquests països, com la Gran Bretanya, els Estats Units i també Espanya, només van prendre consciència dels riscos del virus quan alguns casos importats es van detectar dins les seves fronteres. Tristament, va ser llavors quan tothom va entendre com de fràgil pot ser la condició humana.

Probablement, la Transició espanyola es va acabar el 2014, l'any del 9-N. El rei Joan Carles I es va veure obligat a fer un pas enrere i passar la Corona al seu fill Felip. Tot i la normalitat democràtica –certa– que van emfatitzar les autoritats estatals, el relleu era conseqüència del desgast de la institució pels casos de corrupció que esquitxen la família reial i per l'escàndol de les fotografies del monarca de cacera a Botswana en plena crisi econòmica. El moviment 15-M va desvetllar consciències i va empènyer en bona mesura una regeneració que era urgent. Joan Carles I, per a molta gent el rostre de la Transició, havia de carregar a la motxilla unes ombres que, anys enrere, ningú hauria imaginat.

El mateix va passar amb l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, principal constructor de la Catalunya autonòmica. El juliol del 2014, amb molta gent de vacances i altres a punt de començar-les, va admetre que la seva família tenia diners sense regularitzar a l'estranger. Un cop molt dur de pair per al país, per al sobiranisme –que vivia un moment dolç– i per al seu partit, CDC, que ha acabat per anunciar que es dissol i crea una nova marca. Acaba una època, en comença una altra.

Caja Madrid i Bankia s'han reivindicat en l'últim lustre com a fonts inesgotables d'escàndols. La fusió de les antigues caixes que van formar Bankia, la sortida a borsa de l'entitat i les preferents comercialitzades per les caixes estan sent investigades pels jutjats, amb dos dirigents espacialment assenyalats: Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, i Rodrigo Rato, de Bankia, tots dos lligats al PP. 

L'octubre del 2014 encara es va sumar una nova causa contra els antics gestors de l'entitat, que va tenir un impacte majúscul en l'opinió pública, sobre la gestió d'una entitat que va acabar necessitant més de 20.000 milions d'un rescat públic. La Fiscalia va descobrir que els directius tenien unes targetes opaques que els servien per cobrar sobresous, amagats com a despeses de representació, i amb les quals havien fet compres de luxe, viatges i, fins i tot, retirat milions als caixers. El forat total de les targetes 'black' va ser de més de 15 milions d'euros, i pel cas, que encara està pendent de resolució, van acabar imputats una vuitantena de directius de Caja Madrid i Bankia.

La política catalana va entrar al carril d'acceleració just després de les vacances d'estiu del 2014. A la mobilització en forma de 'V' a la Gran Via i a la Diagonal de Barcelona, amb una Carme Forcadell interpel·lant directament Artur Mas perquè posés les urnes el 9-N, li van seguir unes setmanes molt intenses per al procés. Quan signaria Mas el decret de convocatòria de la consulta? En quin moment actuaria l'Estat? Mentre els partits i la ciutadania es feien aquestes preguntes, els escocesos acudien a les urnes per decidir de forma vinculant el futur polític del país. Mesos abans, David Cameron i Alex Salmond havien pactat el referèndum, una imatge impensable entre Catalunya i Espanya arran de la negativa dels principals partits espanyols a acceptar la consulta catalana. Nou dies després del procés escocès, el 27-S, Mas va signar el decret de convocatòria del 9-N, ràpidament impugnat pel govern espanyol. La suspensió per part del Tribunal Constitucional i la marxa enrere del Govern va portar a un alt grau de tensió entre els partits sobiranistes. Finalment, però, a la consulta alternativa hi van fer cap 2,3 milions de catalans. Una data per a la història.

París pateix doblement el flagell del jihadisme. El 7 de gener, els germans Chérif i Saïd Kouachi assalten la seu del setmanari satíric 'Charlie Hebdo' i disparen indiscriminadament contra tots els periodistes, dibuixants i col·laboradors que estaven reunits a la redacció. En total, 12 morts i 11 ferits. Els atacants fugen i són localitzats en un polígon industrial prop de París, mentre un tercer home, Amedy Coulibaly, es fa fort dins un supermercat ‘kosher’ amb una vintena d’ostatges, dels quals en moren quatre. El 13 de novembre diferents escamots jihadistes, amb fusells i explosius, escampen el terror a París amb matances també indiscriminades i immolacions al centre de la capital i a l'Estadi de França. En total, 130 morts. L'Estat Islàmic (EI) reivindica les accions del gener i del novembre. Un home d'origen belga és identificat com el cervell dels atemptats del novembre i mor en l'assalt de les forces de seguretat al pis franc des d'on s'havien planejat les accions a Saint-Denis, al nord de París. França reacciona decretant l'estat d'emergència i endurint els bombardejos contra l'EI a l'Iraq i Síria.

Era "totalment inimaginable", però va passar. El guió del "pitjor malson" fet realitat amb 149 malaurats protagonistes escollits a l'atzar. Les 149 persones que el 24 de març van pujar a Barcelona a un fatídic vol de Germanwings. Les havia de portar a Düsseldorf, però no hi van arribar. A la meitat del camí, el trajecte es va interrompre sobtadament quan l'aeronau va iniciar un descens en caiguda lliure. Vuit minuts interminables fins a estavellar-se en una zona muntanyosa dels Alps francesos. No hi va haver cap supervivent. Havien sigut víctimes d'una altra suposada víctima. El copilot Andreas Lubitz havia decidit posar punt final així a la seva lluita contra un infern mental. Vuit mesos després, aquesta continua sent la hipòtesi principal, però el cas no està tancat. Catalunya va ser durament colpejada per la tragèdia: entre les víctimes, directius i treballadors d’empreses catalanes i estudiants alemanys que tornaven d'un intercanvi. A la consciència de tothom, un eco: ens hauria pogut passar a qualsevol de nosaltres. Era un vol regular i barat. A la taula de les autoritats, dos temes urgents a revisar: les mesures de seguretat a les cabines dels avions i els criteris mèdics per valorar l'aptitud de pilots i tripulants. També, potser, els límits de la confidencialitat entre metges i pacients.

La 'indignació' ciutadana va prendre els carrers el maig del 2011. Però el moviment de rebuig a les retallades i al model dels partits tradicionals no es va traduir en canvis a les institucions fins quatre anys després. L'ascens de Podem ja va evidenciar que alguna cosa es movia i el canvi va prendre forma, el maig del 2015, en el terreny local. El principal rostre d'aquest gir a l'esquerra és el de la ja alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Després d'anys de lluites pel dret a l'habitatge, Colau es va convertir en la cap de llista de la confluència que acabaria arravatant a CiU l'Ajuntament després de només quatre anys. Barcelona en Comú va prendre possessió del govern municipal al mes de juny. L'ascens de l'esquerra també ha comportat canvis en ciutats com Badalona, i en l'àmbit estatal, el canvi va capgirar Madrid.

També hi ha hagut sacsejada fora de l'esfera municipal. A les Balears, Francina Armengol (PSIB) ha pres possessió del càrrec de presidenta i governa amb els ecosobiranistes de Més i el suport de Podem. El socialista Ximo Puig, al seu torn, va ser investit president de la Generalitat Valenciana amb el suport del PSPV-PSOE, Compromís i Podem.

Ja feia temps que ho alertaven metges i nutricionistes: mengem massa carn vermella i processada. És a dir, massa hamburgueses, frankfurts i embotits. Però fins que l'OMS no ha carregat sobre el consum abusiu de carn vermella i l'ha vinculat a un augment del risc de contraure càncer colorectal, no n'hem fet cas. El consum de carns i derivats per persona és de 165 grams al dia, el doble de les proteïnes recomanades, i els experts recorden que al voltant d'un 30% dels càncers tenen el seu origen en l’alimentació.

L'alerta de l'OMS va aixecar molta polseguera, però com la mateixa organització es va veure obligada a reconèixer dies després, la clau és la quantitat i la freqüència: consumir-ne amb moderació, però no pas deixar d'ingerir carn, que també té beneficis per a la salut. És una font extraordinària de ferro, zinc, vitamina B i proteïnes. Però amb dos cops per setmana n'hi ha prou. Menys hamburgueses i bistecs i més peix, carn blanca, verdures i llegums, i a l'hora d'esmorzar hi ha vida més enllà del fuet. Es tracta de tornar als orígens, ja que la base d’una alimentació saludable és la dieta mediterrània, que té un efecte protector sobre diverses malalties. El problema és que l'hem pervertit tant que s'assembla cada dia més a la dels Estats Units, país que, no ho oblidem, encapçala els rànquings d'obesitat.

27 de setembre. Els avançaments de la jornada electoral indiquen una participació disparada que fa contenir la respiració en el flanc sobiranista. El resultat electoral, però, desmunta el mite de la majoria silenciosa. La victòria independentista ajustada amb el 47,8% dels electors i la majoria absoluta folgada de JxSí i la CUP auguren un mandat complex. I l'escrutini té preparat encara un últim ensurt. JxSí perd el diputat 63, que cau com una llosa sobre la CUP. Els de la llista de Raül Romeva, Mas i Junqueras contenen l'eufòria i l'esquerra independentista es troba per un sol diputat amb la clau de la investidura a les mans després de dues setmanes de vetar per activa i per passiva Artur Mas.

La victòria enverinada de l'independentisme ha allargat dos mesos, de moment, la negociació, que perfila un Govern més horitzontal que haurà de desplegar la declaració rupturista aprovada pel primer ple del Parlament, presidit per Carme Forcadell. Una declaració que explicita que el Parlament només obeirà les pròpies lleis i tribunals en el camí cap a la independència en 18 mesos, cosa que ha desfermat les hostilitats de l'Estat, l'última, en forma de suspensió de l'autonomia financera.

La negociació de la investidura ha tensat la CUP, que es resisteix a acceptar Mas, i CDC, que ve d'una ruptura traumàtica amb Unió –ara extraparlamentària a Catalunya– i assetjada per la Fiscalia pel 3%. Moviments de fons de plaques tectòniques polítiques que es ressituen a mesura que avança un procés sense precedents.